Naison, Mark

Revistes Catalanes amb Accés Obert

24    Dossier Revista d’Etnologia de Catalunya    Juny 2010    Núm. 36 Dossier    25 Cultures urbanes contemporànies
Mark Naison
Universitat de Fordham
nova york _ estats units
L’aUtor
Professor d’Història, d’Estudis Afroamericans i director del programa d’Estudis Urbans a la Universitat de 
Fordham (Nova York). Dirigeix i coordina el Bronx African American History Project (BAAHP), per al qual porta 
realitzades més de 150 entrevistes a persones afroamericanes que van créixer al Bronx entre el 1930 i el 1980.
cultures urbanes
contemporànies
Quan feia de guia a un grup 
per l’històric barri negre del 
Bronx, Morrisania, em vaig fixar 
que hi havia una colla de vint 
adolescents drets, en cercle, 
a la cantonada del carrer 168 
amb l’avinguda Prospect. 
seguien el ritme picant de 
mans, mentre ara un, ara 
l’altre, entraven dins el cercle i 
començaven a ballar enèrgi-
cament i fent acrobàcies. vaig 
quedar-me mirant-los un minut 
des del cotxe i després vaig 
conduir fins al proper destí, 
tot dient-me a mi mateix que 
semblava que havia retornat la 
tradició d’street dance (dansa 
al carrer) de breakdancing que 
es va iniciar al Bronx durant la 
dècada dels 70 −i que la gent 
anomenava b-boying.
When i was taking a group of 
people on a tour of the Bronx’s 
historic Black neighbourhood, 
Morrisania, i noticed a group 
of twenty teenagers standing 
in a circle on the corner of 
168th street and Prospect 
avenue, clapping their hands 
in rhythm, while one by one, 
people entered the circle and 
began dancing energetically 
and acrobatically. i watched 
for a minute in my car and then 
drove off to my next destina-
tion, thinking that the street 
dance tradition that began in 
the Bronx in the 1970’s, which 
people called “b-boying,” of 
breakdancing, seemed to have 
gotten a new lease on life.
El hip-hop al Bronx
Els carrers encara formen part del hip-hop: de la dècada dels 70 a l’actualitat
«Ell sap quin és el codi. Això no va de guanyar-se un sou. 
Va de realitat i de fer una mica de soroll»
FoRt MiNoR, Recorda el nom
Bronx planteja preguntes interessants sobre 
els continus mèrits dels espais públics ur-
bans, com a centres de creativitat musical i 
cultural. És quelcom únic al Bronx o exis-
teix a alguna altra banda un nombrós grup 
de persones marginades que viuen en con-
dicions de superpoblació, i on la immigra-
ció i les migracions internes porten persones 
amb tradicions culturals diferents a viure 
porta per porta?
el Bronx,  
un espai urbà multicultural
El Bronx, avui dia, com fa seixanta anys, 
quan el rhythm and blues, el jazz i la músi-
ca afrocubana eren els sons que se sentien al 
carrer i, com fa trenta anys, quan les sessions 
jam de hip-hop s’apoderaven de la imagina-
ció dels joves als patis de l’escola, als centres 
cívics i als parcs, és un espai urbà multicultu-
ral que la gent de diferents nacionalitats que 
es trasllada al districte a la recerca d’una casa 
assequible transforma ràpidament. D’acord 
amb el Programa d’habitatge del barri de la 
Universitat, el Bronx, que té un dels lloguers 
més baixos de la ciutat i el nombre més ele-
vat d’apartaments de lloguer estabilitzat, s’ha 
convertit en el districte escollit per les «famí-
lies més pobres que ja no poden trobar un 
apartament assequible a altres parts de la ciu-
tat». Moltes d’aquestes famílies les compo-
nen immigrants nouvinguts, en particular, 
de l’Àfrica occidental, Mèxic i la República 
Dominicana, que s’estan traslladant a habi-
tatges de lloguer privats als sectors sud i oest 
del districte. Estadísticament, el Bronx té les 
taxes més elevades de superpoblació severa 
a la ciutat (4,5% per comparació a la mitja-
na de tota la ciutat, de 3,7%), però aquestes 
taxes, basades en els estudis del govern, que 
se sap que són poc fidedignes quan es trac-
ta d’immigrants indocumentats, subestima 
seriosament l’abast del problema. Un sacer-
dot del Bronx del Sud que vaig entrevistar, 
el reverend John Grange, va assenyalar amb 
el dit el bloc de cinc pisos d’apartaments a 
l’altre costat del carrer des de la seva església 
i va dir que hi havia una família mexicana 
sencera, sovint de sis o set persones, que vivia 
en cadascuna de les habitacions individuals 
d’aquells edificis. 
Qualsevol persona que vagi a peu o en cot-
xe per carrers tan importants com el Ford-
ham Road, el Grand Concourse, l’avinguda 
Tremont o el carrer 138 de l’est, o intenten 
cercar lloc per aparcar al carrer a força barris 
del Bronx, probablement es refien més de les 
estimacions del pare Grange que no pas de 
les del cens dels Estats Units. El Bronx, per 
sota del carrer Fordham, està ple de gent, tots 
ells negres i mulats, la majoria de classe tre-
balladora i pobres, que representen un gran 
ventall de nacionalitats, religions i tradicions 
culturals. Cada dia, sembla que s’obri una 
nova mesquita, un restaurant mexicà o una 
adrogueria dominicana o una perruqueria 
per fer-se trenes als cabells i les classes a les 
escoles estan plenes de gom a gom de nens 
que parlen una gran varietat de llengües i 
dialectes, alguns dels quals, com el soninke, 
malinke i bambara, no s’han parlat mai als 
Estats Units i solament s’ensenyen a un gra-
pat d’universitats.  
relació del hip-hop 
amb el Getting Lite
Quina relació té amb la cultura del 
hip-hop i el Getting Lite? Segons 
el meu parer, en té força. Per 
a molts joves que es fan 
grans al Bronx actual, 
els carrers pot ser que 
representin un dels es-
pais socials més lliures 
i, irònicament, els es-
pais socials més segurs 
on es poden reunir. Ha-
bitatges plens, amb gent 
dormint per torns, amb 
hostes llogant l’espai i, en el 
cas dels immigrants, amb mem-
Em va impressionar tant la for-ça de les tradicions de l’stre-et dance (dansa al carrer) als barris del Bronx que posteri-orment m’hi vaig referir du-rant una conferència als pro-
fessors d’una universitat pública del Bronx, 
perquè se m’acabés explicant que el fenomen 
de dansa que havia vist, de fet, tenia el nom 
de Getting Lite i que l’havien creat bandes 
de dansa no convencionals per tot el Bronx, 
que penjaven les seves actuacions al You-
tube! Quan vaig arribar a casa, vaig decidir 
investigar aquest fenomen a Google i vaig 
trobar un desplegament increïble de vídeos 
de Getting Lite, en una varietat de contextos 
que comprenien des de les cafeteries de l’es-
cola, fins a les cantonades del carrer, les sales 
d’estar d’apartaments, l’interior dels McDo-
nalds i dels Burger Kings i els restaurants de 
menjar ràpid. Els ballarins eren negres i lla-
tins, homes i dones que, o bé acabaven de 
passar la franja de l’adolescència o ja hi eren 
de ple, amb una mitjana d’edat entre els 13 o 
14. Les passes que feien incorporaven movi-
ments de peus molt ràpids i gràcils, de vega-
des acompanyats de descensos i girs, però als 
balls hi mancava el component agressiu de la 
part superior del cos de l’antic breakdancing 
i krumping —una dansa contemporània de 
moda que va començar a la Costa Oest— i 
semblava més fàcil de ballar en un espai re-
duït. També hi havia menys exclusivitat de 
gènere —als vídeos de Getting Lite, un gran 
nombre de ballarins són noies joves. Els víde-
os eren relativament rudimentaris, probable-
ment enregistrats amb telèfons mòbils, però, 
així i tot, els participants s’ho havien manegat 
per penjar-los a Internet, on alguns d’ells hi 
havien enregistrat milers de hits! En aquesta 
tasca, hi ha jugat una democràcia electrònica, 
que ha donat als joves l’oportunitat d’exhi-
bir les seves habilitats a milers de persones a 
l’acte, amb la mínima despesa.  
el Getting Lite: 
un nou estil de dansa
Com a estudiós de les tradicions musicals i 
culturals del Bronx, em va captivar l’emer-
gència d’un estil de dansa nou en alguns dels 
mateixos barris on fa trenta anys es va origi-
nar el breakdancing. Com el hip-hop durant 
els seus principis, aproximadament de l’any 
1973 al 1976, el Getting Lite va començar 
com un moviment jove amb arrels al barri 
del Bronx sense que l’haguessin potenciat els 
mitjans. Mentre que els vídeos d’aficionats 
de Getting Lite es troben arreu d’Internet, la 
dansa encara no ha estat reconeguda o pu-
blicada a les xarxes de televisió musicals més 
importants —l’MTV i la BET— i no s’ha 
incorporat als vídeos de hip-hop que es dis-
tribueixen de manera publicitària. 
El fet que un moviment cultural encara pu-
gui començar «de dalt a baix» als barris del 
el breakdancing 
o el hip-hop han 
fet possible 
una sortida 
regeneradora 
per a molts 
joves del bronx
Per a molts joves del Bronx, 
els carrers representen 
un dels espais socials 
més lliures i segurs on es 
poden reunir. A la imatge, 
seqüències del vídeo Getting 
Lite davant l’edifici Fordham 
Plaza (Bronx, Nova York), on 
els ballarins exhibeixen les 
seves habilitats. siNpiE
26    Dossier Revista d’Etnologia de Catalunya    Juny 2010    Núm. 36 Dossier    27 Cultures urbanes contemporànies
bres de la família nous que s’hi traslladen fins 
que no troben les seves habitacions per viure, 
són indrets plens de tensió, sorollosos, i de 
vegades violents on, evidentment, els joves 
no anirien a refugiar-se del perill o procurar 
pau i tranquil·litat. 
En les meves entrevistes orals sobre la histò-
ria amb els residents del Bronx, en particular 
aquells que van fer-se grans als barris de les 
classes treballadores durant la dècada dels 70, 
80 i 90, la violència domèstica era un tema 
recurrent, com en deixa constància el cone-
gut llibre d’Adrian Nicole Leblanc, Random 
Family (Família a l’atzar), que tracta d’habi-
tants del Bronx immersos en els negocis de 
la droga, i als dos llibres que s’han publicat 
recentment d’Ivan Sánchez, Last Stop: Gro-
wing Up Wild Style in the Bronx (Última pa-
rada: Fer-se gran a l’estil salvatge del Bronx) 
i It’s Only Begun: The Epic Journey of DJ Dis-
cowiz, Hip Hop’s First Latino DJ (Solament 
és el principi: el dia èpic del discjòquei Dis-
cowiz, el primer discjòquei llatí de hip-hop). 
Pobresa, superpoblació, abús de substànci-
es, violència domèstica, dissonància cultu-
ral que pot separar les diferents generacions 
a les famílies d’immigrants són tots factors 
que van empènyer generacions de nois del 
Bronx a cercar refugi al carrer, i encara ho 
fan a hores d’ara.
Si feu un cop d’ull als vídeos de Getting Li-
te, el que impressiona més és la felicitat total 
que desprenen els ballarins quan exhibeixen 
les seves habilitats. Es dibuixen grans som-
riures a les cares dels nois que entren a ballar 
dins el cercle, i a la d’aquells que piquen de 
mans mentre actuen. Em meravella. A la gent 
d’aquests vídeos se la veu tan feliç quan són 
a l’escola o quan són als seus apartaments? 
Existeix alguna altra cosa que els faci sentir 
tan lliures i tan vius? També, hi ha una di-
versitat considerable en els joves que hi par-
ticipen. Hi ha tant noies com nois, llatins 
com negres, i, si sé interpretar l’aparença i 
el llenguatge verbal amb precisió, nois les 
famílies dels quals provenen de l’Àfrica, així 
com de l’Índia del Sud i de l’Oest. Problemes 
de família, problemes d’idioma, problemes 
de diners, problemes per aprovar els exà-
mens (fruit de les escoles obsessionades en 
punxaven discos al parc cada estiu i 
on ja no hi havia l’amenaça del 
foc. El hip-hop, en aquells 
anys tan difícils, va esde-
venir un acte de rebel·lia 
i d’afirmació per part 
dels joves que vivien en 
comunitats que havi-
en estat abandonades 
pel capital privat i el 
govern i que la majoria 
del món exterior donava 
com un cas perdut.
Però, si bé el paisatge físic del 
Bronx avui dia és molt diferent del 
de la dècada dels 70 —la majoria de les sec-
cions cremades s’han netejat i s’han omplert 
de cases unifamiliars, edificis d’apartaments 
i centres comercials— la gent jove que viu 
al districte encara no sap què fer de tant es-
très. És la vida a barris superpoblats plens 
d’immigrants nouvinguts i de gent a qui 
han fet fora de Brooklyn i Manhattan, jo-
ves que s’han fet grans al Bronx actual com 
a pobres, i hipersegregats, així com ho van 
fer els seus homòlegs fa trenta anys. Mentre 
que els serveis públics, en particular la po-
licia i els bombers, han millorat i els graus 
de violència pública són considerablement 
baixos, els serveis d’oci per al jovent s’han 
posposat per a força després de les noves 
construccions d’habitatges, i els joves, un 
cop arriben a l’adolescència, tenen poques 
oportunitats per a activitats creatives quan 
ha acabat l’horari escolar. En aquest context, 
els carrers encara són atraients i la cultura 
del hip-hop, que facilita una sortida no vio-
lenta i festiva per a l’art i la rebel·lia juvenil, 
ofereix un record poderós de l’esperit fort i 
amb capacitat de regeneració dels joves del 
Bronx, que han trobat la seva pròpia ma-
nera de resistir a moltes forces que intenten 
fer-los invisibles. Així que connecteu-vos al 
vostre servidor d’Internet, teclegeu «Getting 
Lite al Bronx» i prepareu-vos per a una gran 
sorpresa! Com els seus homòlegs fa trenta 
anys, els nois del Getting Lite, amb l’ajuda 
de les noves tecnologies, pot ser que hagin 
creat alguna cosa que farà esclatar una res-
posta entre el jovent en circumstàncies si-
milars a tot el món. n
les puntuacions normatives dels exàmens), 
tot sembla caure en l’oblit quan es participa 
alegrement en les actuacions espontànies que 
creen els mateixos joves, per a ells mateixos, 
dins espais dissenyats per a altres usos. 
En l’atmosfera pletòrica dels cercles de Get-
ting Lite els participants actuen per obtenir 
una «credibilitat de carrer» i una fama al bar-
ri més que no pas guanys econòmics, reflex 
de les sessions jam al carrer que van ajudar a 
crear la cultura del hip-hop al Bronx a la dè-
cada dels 70. Cito a David Toop (del llibre 
de James Spady, Street Conscious Rap). 
«Aviat, cada discjòquei va esdevenir una auto-
ritat al seu propi districte i va obtenir el suport 
dels seguidors locals. Pocs tenien accés als 
grans clubs, així que els indrets on s’actuava 
eren blocs i escoles, o a l’estiu, els parcs. Una 
festa al parc suposava connectar el sistema de 
so a un fanal o anar a la casa més propera al 
parc, pagar al propietari i estendre un cable 
per a l’electricitat. Un cop resolt, hi hauria 
festa fins que la policia la dissolgués.»
La cultura del hip-hop 
al Bronx en l’actualitat
Tot i que alguns dels termes que la Shelly 
Shel emprava per descriure les sessions jam 
com la del «63 Park» —«ambient sense pro-
blemes», «purament per a la companyia i 
diversió al carrer»— podrien aplicar-se als 
cercles de Getting Lite avui dia, les condici-
ons socials als barris del Bronx durant els 
anys 70 eren, almenys aparentment, força 
més preocupants. Una gran porció de l’es-
toc d’habitatges del Bronx del Sud s’estava 
cremant durant aquells anys, i deixava un 
paisatge amb gran quantitat de piles plenes 
de runa, cotxes cremats i edificis d’aparta-
ments buits amb les finestres trencades. Les 
sessions de jam de hip-hop, que tenien lloc 
als centres cívics, als patis d’escola i als es-
pais oberts amb projectes d’habitatge públic, 
van facilitar una escapada temporal del caos 
dels voltants. 
Un vers del Grandmaster Flash, «El missat-
ge» —«no puc treure la pudor, no puc treu-
re el soroll, no tinc diners per traslladar-me, 
sabeu que no tinc elecció»— parlava d’una 
generació de joves al Bronx que assistia als 
primers esdeveniments del hip-hop. Al llarg 
d’una entrevista oral d’història, Joe Conzo 
Jr., el primer fotògraf de hip-hop, va descriu-
re com assegut a la finestra en un projecte 
d’habitatge públic es quedava mirant com 
es cremaven els blocs d’apartaments a l’altra 
banda del carrer, a l’avinguda Caldwell, al 
nord del carrer 156. Matthew Swain, actu-
alment programador d’informàtica, va des-
criure el seu alleujament en traslladar-se de 
l’avinguda  Andrews al Bronx de l’Oest, on 
molts dels edificis s’estaven cremant, a les ca-
ses de Mill Brook, a un projecte d’habitatge 
públic al Bronx del Sud, on els discjòqueis 
Getting Lite al carrer boston
Shelly She, en una novel·la amb 
títol Mededes Ladies sobre les 
seves experiències del hip-hop 
del Bronx, retrata amb detall un 
dels llocs més coneguts per a 
hip-hop al Bronx, «63 Park», un 
pati d’escola a la intersecció del 
carrer Boston i del carrer 169 
−solament a sis blocs d’on vaig 
veure ballar Getting Lite per 
primer cop−:  
«El carrer Boston era on 
s’havia d’anar, especialment 
al llarg dels mesos d’estiu, 
perquè sempre hi tenies 
grups diferents de discjòqueis 
punxant a una banda. El bloc 
sempre retrunyia. Ja veus, amb 
el Grandmaster Flash i els 
Furious Five, el Grand Wizard 
theodore i els L Brothers, Kool 
Herc i els Herculords... El carrer 
Boston, al Bronx,  va ser una 
de les bases d’operacions dels 
orígens del hip-hop. Hi havíem 
estat ballant precisament a les 
cantonades o al «63 Park», que 
de fet era un pati d’escola de 
ciment sota el bloc. tota la gent 
anava on hi havia música. Als 
carrers acostumava a haver-hi 
un fotimer de gent, en particu-
lar durant els mesos d’estiu. 
Els altaveus eren grans com el 
dimoni, amb els amplificadors 
corresponents. 
Els havien engegat a un 
fanal del carrer, o l’allargador 
de cable elèctric seria de la 
casa d’algú i el passarien per 
la finestra. La gent ballava al 
carrer o simplement estava 
dreta al voltant mentre la mú-
sica sonava a tot volum... Si ets 
un veritable addicte al hip-hop, 
pots imaginar-te l’electricitat 
que hi havia a l’atmosfera. Això 
continuava fins que o bé mar-
xava l’electricitat o senties trets 
en algun lloc. Després els polis 
vindrien a fotre la festa enlaire. 
totes aquestes accions s’aple-
gaven sota el nom d’street jams 
(sessions jam al carrer); eren 
com concerts gratuïts sense 
promotors o sous implicats, 
que tenien lloc purament per 
a la companyia i la diversió al 
carrer. Sempre hi va haver un 
ambient sense problemes».
La cultura del hip-hop facilita 
una sortida no violenta 
i festiva per a la rebel·lia 
juvenil. Els joves del Bronx 
han trobat la seva pròpia 
manera de resistir a moltes 
forces que intenten fer-los 
invisibles. cordoN prEss
Nota De L’eDitor: 
vull expressar el meu agraïment 
a sinPie per la cessió d’una 
imatge de vídeo per il·lustrar 
l’article. el seu canal al portal 
de videos on-line youtube 
(http://www.youtube.com/
user/sinPle) constitueix una 
valuosa font d’informació sobre 
la gènesi i el desenvolupament 
de l’estil de ball de carrer 
conegut com Getting Lite.


El hip-hop al Bronx. Els carrers encara formen part del hip-hop: de la dècada dels 70 a l'actualitat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert