Rueda i Torres, Josep Manuel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

MANEL PALAHI, 
L'ESCULTURA VISCUDA 
JOSEP MANUEL RUEDA I TORRES 
Director del Museu d'Art de Girona 
Al poc temps d'assumir la direcció del Museu d'Art vaig rebre la invi-
tació de Manel Palahí per a visitar el seu taller. Aquest va ser el primer con-
tacte directe amb la seva obra. Fins aleshores només la coneixia a través d'al-
gunes reproduccions fotogràfiques. Concretament havia vist imatges de les 
bibliomòrfiques que aquest escultor havia exposat al Museu d'Art de Girona. 
Però en visitar el seu taller vaig observar un univers de formes i de matèries 
realment ric i també una capacitat de treball i de creació veritablement nota-
ble. Inevitablement l'espai em va fer recordar el taller d'un artesà, concreta-
ment el d'un manyà, on, però, el resultat no eren eines sinó escultures. 
Precisament aquesta expressió plàstica, l'escultura, és la que destaca en aquest 
espai, malgrat que l'artista també ha fet incursions en la pintura. 
La diversitat de matèries primeres marca en certa manera la seva obra 
(ferro, alabastre, metacrilat...) i ens parla alhora de l'autor. Evidentment la 
diversitat de matèries ens indica capacitat de coneixements tècnics i denota 
una curiositat i una inclinació innata per a l'experimentació. Elements ambdós 
imprescindibles per qualsevol artista que com a tal es manifesti. Aquests ele-
ments, juntament amb una capacitat analítica per palesar plàsticament refle-
xions intel·lectuals, esdevindran constants d'aquest autor. 
Aquesta capacitat està íntimament lligada a l'exercici de la psicologia 
que ha estat la seva professió durant anys i encara exerceix en l'actualitat. És 
evident que les seves característiques professionals i personals es traspuen en 
totes les seves obres. El gust per l'experimentació i pel domini de les tècniques 
li ve de família, una família reconeguda de llibreters gironins. La capacitat de 
303 
Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XUII2002 Girona - MMII 
JOSEP MANUEL RUEDA I TORRES 
disseccionar els temes transcendentals de l'existència i de la vivència humana 
l'adquireix en la pràctica professional de la psicologia. 
Com s'ha dit en altres comentaris sobre l'obra d'en Manel, es tracta 
d'un artista conceptual, que aprofita com a recurs els objectes que troba al seu 
entorn: una arada, una rella, una ampolla, una clau anglesa, un objecte quoti-
dià qualsevol, un bloc de pedra..., l'abstrau del seu context natural i el conver-
teix en art. Ho fa en una línia que pot recordar els ready-made que inicia M. 
Duchamp. 
En Manel Palahí es comunica amb l'observador amb un to irònic, 
jugant sovint amb el doble sentit entre l'enunciat de la peça i el que aquest 
transmet o suggereix a l'observador. Aquest fet li dóna frescor i vitalitat. 
Però per entendre millor l'artista i la seva obra ens servirem de les seves 
exposicions monogràfiques. Podem començar per les bibliomòrfiques. Es 
tracta d'un extraordinari conjunt d'objectes fets sobre alabastre obtingut de les 
pedreres de Beuda. En aquest cas, com en els dels objectes laborals o quoti-
dians emprats per ell, prèviament hem de tenir en compte el seu procés de 
selecció de la matèria primera: el nòdul d'alabastre que, a priori, ja té la forma 
que l'artista li donarà i que ell percep en estat primari. 
Les bibliomòrfiques, que no són altre cosa que llibres fossilitzats, 
petrificats, ens diuen molt de l'artista. En Manel sintetitza en aquestes obres 
per una banda el coneixement atemporal de la natura (les formes naturals de 
l'alabastre), i per l'altra el coneixement temporal i finit de l'home (el llibre, el 
coneixement, en definitiva la cultura). De la síntesi d'aquests dos elements 
sorgeixen les bibliomòrfiques, que, tal com va dir ell mateix, és un intent de 
fer parlar les pedres. 
A l'exposició Continents&Continguts juga amb les formes de les 
ampolles i amb la metàfora del contenidor i del que conté. Fa un repàs de 
molts aspectes de la vida mateixa servint-se de la forma antropomorfítzada 
que tenen ja per ells mateixos uns recipients contorsionats. Acaben d'assolir la 
seva força amb els acabats dels bronzes o dels metacrilats. Concretament en 
aquelles ampolles que composen els anomenats escacs republicans és on 
l'observador pot veure bé el compromís social d'aquest creador, la connexió 
de les seves idees concretes amb una estètica concreta. Aquesta síntesi entre 
concepte o idees i estètica és la característica principal de l'obra de Manel 
Palahí. Ell escull una plàstica amb una estètica concreta per a comunicar les 
seves idees. D'ací el posicionament i el compromís social de l'autor i el seu 
lligam amb la societat i el seu entorn més immediat. En Manel Palahí és una 
304 
MANEL PALAHÍ, L'ESCULTURA VISCUDA 
clara mostra que art i societat estan intrínsecament relacionades, que l'artista 
no es pot aïllar del seu entorn, que l'art és una manifestació estètica del que 
l'artista sent, pensa i percep del seu entorn. En aquest sentit l'art no pot ésser 
una manifestació estètica pura, aïllada d'un context social, ni l'artista un agent 
atemporal, que crea aillant-se prescindint del seu entorn social i cultural. 
D'una manera tímida aquesta constant s'observa ja en el recull d'obres, algu-
nes d'elles poemes visuals, de l'any 75, anteriors, per tant, al canvi democrà-
tic. En aquesta mateixa línia del conjunt d'ampolles exposades en 
Contínents&Continguts trobem la sèrie sobre la Girona jueva. 
Altres obres que refermen aquesta línia són el Sant Jordi-llegenda, La 
Font, EI rapte de les sabines, Desoxirribonucleic, Què estem fent?. Gran 
zero a la fí del segle XX, L'endemà de la confrontació... i moltes d'altres del 
conjunt Instanfcs-1999; de les d'Homenatge a Joan Ponç o dels mateixos 
Moais re-interpretant els de l'Illa de Pasqua. 
Personalment, de l'obra que vaig tenir el plaer de veure acabada o a 
mig fer, allò que més m'atrau és la feta sobre objectes metàl·lics reaprofïtats 
d'elements en desús de l'entorn. La textura del metall (bronze, ferro...) i els 
seus resultats plàstics sempre han exercit en mi una major atracció que la fre-
dor de la pedra. Segurament també és degut a la meva vinculació durant molts 
anys al Museu Etnològic del Montseny d'Arbúcies, on vaig poder observar 
com moltes eines de ferro tenen una força plàstica indiscutible. Només cal 
observar una aixa per comprovar-ho. 
Manel Palahí és un artista que s'ha abocat plenament a la creació a una 
edat tardana, però que ha estat altament prolífic durant aquest període de cre-
ació. No dubto a correlacionar els dos fenòmens, crec que en Manel en 
començar una dedicació plena a la creació a una edat avançada ha tingut la 
necessitat de donar sortida a tot l'univers d'experiències vitals que havia acu-
mulat. 
305 


Manel Palahí, l'escultura viscuda

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert