L'origen del concepte modern d'emergència es remunta a la meitat del segle xix, quan els filòsofs realistes es van començar a plantejar per primera vegada les profundes similituds que hi havia en els camps de la física i la química entorn de la qüestió de la causalitat. L'exemple clàssic de causalitat que ofereix la física és el d'una col·lisió entre dues molècules o altres objectes rígids en la qual l'efecte global és una simple suma. Però quan dues molècules interactuen químicament, emergeix un ens completament nou, com quan l'hidrogen i l'oxigen interactuen i formen l'aigua. Hi havia la creença que el fet que emergissin propietats i capacitats noves a partir d'una interacció causal tenia importants implicacions filosòfiques per a la naturalesa de l'explicació científica. Concretament, l'absència de la novetat en les interaccions físiques significava que l'explicació dels seus efectes es podia reduir a una deducció a partir de lleis o principis generals. Tanmateix, la síntesi de l'aigua sí que produeix una cosa nova, una cosa que emergeix a partir d'ens que interactuen com a causes. Això va portar alguns filòsofs a l'errònia conclusió que els efectes emergents no es poden explicar, o, cosa que és el mateix, que un efecte només serà emergent mentre no s'hagi trobat la llei de la qual es dedueix. Aquesta línia de pensament va passar a convertir-se, a començaments del segle xx, en una filosofia completament desenvolupada, una filosofia basada en la idea que l'emergència era intrínsecament inexplicable. Aquest article afirma que, encara que la primera onada de filòsofs emergentistes va aconseguir veure que el concepte d'emergència era una poderosa manera de bloquejar el reduccionisme i , per tant, d'atorgar a altres camps diferents de la física el respecte que es mereixien, es van equivocar pel que fa a la seva inexplicabilitat inherent: les propietats emergents d'un tot sorgeixen a partir de les interaccions causals entre les seves parts, interaccions que constitueixen un mecanisme explicatiu d'aquestes propietats.The origin of the modern concept of emergence can be traced to the mid-nineteenth century, when realist philosophers first began to ponder the deep dissimilarities between causality in the fields of physics and chemistry. The classic example of causality in physics is a collision between two molecules or other rigid objects in which the overall effect is a simple addition. However, when two molecules interact chemically, an entirely new entity may emerge, as when hydrogen and oxygen interact to form water. The fact that novel properties and capacities emerge from a causal interaction was believed to have important philosophical implications for the nature of scientific explanation. In particular, the absence of novelty in physical interactions meant that explaining their effects could be reduced to deduction from general principles or laws. However, the synthesis of water does produce something new, something that emerges from the interacting entities acting as causes. This led some philosophers to the erroneous conclusion that emergent effects could not be explained, or, what amounts to the same thing, that an effect is emergent only so long as a law from which it can be deduced has not been found. This line of thought went on to become a full-fledged philosophy in the early twentieth century, based on the idea that emergence was intrinsically inexplicable. This essay argues that while the first wave of emergentist philosophers correctly saw that the concept of emergence was a powerful way to block reductionism and, therefore, to give fields other than physics their due respect, they were wrong about its inherent inexplicability: the emergent properties of a whole arise from the causal interactions between its parts, and these interactions constitute an explanatory mechanism for those properties.El origen del concepto moderno de emergencia se remonta a mitad del siglo xix, cuando los filósofos realistas empezaron por primera vez a plantearse las profundas similitudes que existían en los campos de la física y la química en torno a la cuestión de la causalidad. El ejemplo clásico de causalidad que ofrece la física es el de una colisión entre dos moléculas u otros objetos rígidos en la que el efecto global es una simple suma. Pero cuando dos moléculas interactúan químicamente, emerge un ente completamente nuevo, como cuando el hidrógeno y el oxígeno interactúan y forman el agua. Se creía que el hecho de que emergieran propiedades y capacidades nuevas a partir de una interacción causal tenía importantes implicaciones filosóficas para la naturaleza de la explicación científica. En concreto, la ausencia de la novedad en las interacciones físicas significaba que la explicación de sus efectos podía reducirse a una deducción a partir de leyes o principios generales. Sin embargo, la síntesis del agua sí produce algo nuevo, algo que emerge a partir de entes que interactúan como causas. Esto condujo a algunos filósofos a la errónea conclusión de que los efectos emergentes no pueden explicarse, o, lo que es lo mismo, que un efecto sólo será emergente mientras no se haya encontrado la ley de la cual se deduce. Esta línea de pensamiento pasó a convertirse, a principios del siglo xx, en una filosofía completamente desarrollada, una filosofía basada en la idea de que la emergencia era intrínsecamente inexplicable. Este artículo sostiene que, aunque la primera ola de filósofos emergentistas acertó a ver que el concepto de emergencia era una poderosa manera de bloquear el reduccionismo y, por lo tanto, de otorgar a otros campos diferentes de la física el respeto que estos se merecían, se equivocaron acerca de su inherente inexplicabilidad: las propiedades emergentes de un todo surgen a partir de las interacciones causales entre sus partes, interacciones que constituyen un mecanismo explicativo de esas propiedades
