Planas, Ricard

Revistes Catalanes amb Accés Obert

INTRODUCCIÓ: ART I HISTORIA 
RICARD PLANAS 
La tensió biològica acaba en l'art. Però l'art no disposa de forces d'in-
serció històriques; elimina el temps i la història, el seu impacte arriba fins als 
gens, la massa hereditària: un llarg camí interior 
Gottfried Benn 
L'art com la gran alenada d'esperança; aquest és el leit motiv per fer 
front a una globalització a més d'endogàmica cada cop més clònica, unidirec-
cional, en una paraula: uniforme, i que té més inconvenients que no pas avan-
tatges. Si bé l'art tampoc no ha pogut desmarcar-se d'aquesta certa homoge-
neïtzació, encara és un reducte on coexisteixen com mai expressions estètiques 
molt diverses. Aquest eclecticisme pot indicar la voluntat de ser de cada artis-
ta, l'estil com a possibilitat d'afirmació i de diferenciació individual, com a 
resistència a no voler ser tots una mateixa ovella Dolly. Però possiblement 
també vol dir el neguit per afirmar una consciència col·lectiva -no pas globa-
litzadora- sobre fets de la pròpia tradició, dels propis costums, de les maneres 
de fer d'un lloc, d'un clima, d'una cultura, un sentit d'entendre la vida. 
L'ESTETICA: OBSERVATORI HISTORICOARTISTIC 
L'estètica, ubicada en les fluctuants zones que fan de límit, esdevé un 
mirador privilegiat per entendre la nostra situació en el món i en la història. 
Per exemple, Sergi Givone descriu el concepte d'esteticisme difús i el relacio-
na amb el declivi de l'art (= història, vida). En la nostra cultura, a conse-
qüència de l'esteticisme de la tècnica, malauradament trobem una immersió 
283 
Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol XUII2002 Girona • MMU 
RICARD PLANAS 
estètica. Tot s'ha estetitzat i no en un sentit bell sinó decadentista. La infor-
mació i la cultura s'han transformat en espectacle: tot es teatralitza -malgrat 
que sabem que tots actuem en un gran teatre, la ganyota ha estat doble- i això 
irremissiblement ha conduït cap a la buidor, cap al vacu; l'autenticitat s'ha 
esfumat. I dins aquesta caiguda de l'ètica de l'estètica -principalment de la de 
viure-, algunes experiències artístiques s'encarrilen, tot fent refregits dels 
anys vint del segle passat, a cercar un gran estil que esdevé impositiu, dicta-
torial, falsament progressista i que l'únic que reflecteix, i això sí que ho fa, és 
el caos social actual; és, en el sentit nietzschià, un fet artístic anihiliador. En el 
fons és tràgic, però no per dramàtic, no per després resorgir de les tenebres, 
sinó per patètic, per recrear-se en la blancor encegadora. I tot això per voler la 
mort de l'art, en el fons, la fi de la història, la mort de la història. Així, arribat 
a aquest extrem, a aquest col·lapse, de les aparences se'n fa una mena de reli-
gió que arracona la realitat, la veritat, a vegades la crua autenticitat. Llavors, 
no és fòcil saber si allò que apareix és teatre o és allò sentit realment. Per con-
tra, la globalització, la tècnica, l'estètica poden fer-nos més reals si es posen 
al servei d'un progrés més equitatiu i humanitzador, menys equívoc en les 
seves pràctiques i finalitats. Per tant, es dóna la paradoxa següent: les arts, que 
en el seu fonament tenen sempre l'ofici de la representació, poden retornar-nos 
a l'autenticitat perduda de la quotidianitat. 
L'ART AVUI: INICI D'UN CICLE 
Tot aquest neguit per fer palesa aquesta interacció entre el trinomi art-
història-vida -la lluita per redescobrir-nos- s'articula en un projecte com 
aquest, un dossier que, a través d'un autor del nostre temps, desveli incògnites 
de present i de futur. Perquè en la nostra història és convenient fer intents per 
captar i valorar com la història queda reflectida en l'art d'avui, i com l'art par-
ticipa en la història contemporània. Desenvolupar tot això és una pretensió 
molt elevada, però és que descaradament tenim la vanitat, per inconsciència i 
per idealisme, que, almenys, algunes premisses arribin a bon port. Volem, no, 
exigim d'una vegada la interacció, el diàleg socràtic, tan necessari per a l'en-
riquiment mutu entre els éssers. Busquem els mecanismes que propiciïn una 
socialització. I és que l'obra de la majoria d'autors, uns més que d'altres, no 
sols es troba dins la fenomenologia actual sinó que respira, sintetitza molts 
continguts de reflexió històrica. El ressò de l'Art en la Història pot arribar a 
284 
INTRODUCCIÓ: ART I HISTÒRIA 
tals extrems que podem transmetre la complexitat d'un període, o d'altres rea-
litats històriques del moment, en una sola obra artística, sintèticament. 
De Manel Palahí, l'autor proposat per iniciar aquesta finestra anome-
nada Visió Art-Avui -capçalera semblant a aquells Cicles d'Art d'Avui que 
s'havien iniciat a la Barcelona franquista dels anys 60 i encapçalats per gent 
tan interessant com un Lluís Bosch Cruaiïas, una Amèlia Riera, un Llucià o un 
Carles Mensa-, algunes de les seves obres es poden erigir en imatges sintetit-
zadores de visions o de moments històrics amb una forta intuïció sociològica 
actual. Ell no és pas un cas aïllat. Però és bo establir aquests ponts per recordar 
que totes les ciències en són una de sola, no menystenint així l'arbre del co-
neixement del pensador català més important de la història: Ramon Llull. 
L'ART COM A PARABÒLICA 
L'art és un tipus especial de coneixement, com deia Baumgarten. El 
músic Jordi Savall diu que la música és un llenguatge i sense ell no podríem dir 
totes les coses que ens permet dir i sentir. Ho podem fer extensible a les arts en 
general. L'art sovint és com una parabòlica, capta aspectes que tan sols més 
tard es faran palesos a la consciència. És un coneixement més a prop de les sen-
sacions i dels impulsos. "Tot coneixement parteix dels sentiments", va dir 
Leonardo da Vinci, avantçant-se molt a la constatació de la neuropsicologia 
actual. Per això, realitats plasmades en obres d'art, més endavant, en Vaprès 
coup cronològic, es fan conscients i se celebra el seu encert. Són aquelles obres 
que responen al que digué Jung: "El secret de l'acció de l'art és que és acció en 
el sentit més elevat, amb caràcter social". Com diu J. F. Yvars, "les obres d'art 
tenen un punt de casualitat. Sintetitzen una atzarosa coincidència de factors per-
ceptius que va enllà de la inescrutable voluntat de l'artista. Cada obra d'art nova 
és com un còdol, una pedreta a la platja que l'artista llança amb força a aquest 
mar que és el temps. Generalment, s'enfonsen tan bon punt toquen l'aigua, i tan 
sols algunes vegades volen a flor de la superfície i tracen un gargot fugaç que 
desapareix amb el batec de les onades. Molt de tant en tant hi resta un petit dei-
xant que dibuixa un motiu insòlit sobre l'aigua: aquesta és l'obra d'art. Algú 
convertirà en història dels signes aquella marca fortuïta amb prou feines entre-
vista". Així és que l'art aplega una munió de veus, és a dir, d'estils, inacabable 
perquè respon a les diferents parabòliques sensibles de cada artista en exercici 
i de cadascú de nosaltres també, com a "artistes receptors". 
285 
RICARD PLANAS 
SOBRE EL TEMPS DE LA QÜESTIÓ 
És evident que donar a conèixer i preservar la nostra història, en tant 
que història, vol dir d'alguna manera que ja representa un segment de passat, 
és un fet d'una incalculable importància i, així mateix, essencial pel que supo-
sa d'autoconeixement de l'ésser humà. El crític d'art i historiador Eugeni 
d'Ors, de qui s'acaba de reeditar un dels molts llibres que havia escrit sobre 
art, ja deia -i no era pas el primer- que "Qui no fa tradició fa plagi". I és que 
l'afirmació és ben certa, com també ho és que escriure sobre el present més 
inunediat, potser s'hauria de dir el passat més immediat, tot i sabent que enca-
ra no hi ha prou distància per veure com el temps ordena -tot i que les orde-
nacions ja sabem que són prou premeditades-, esdevé un acte necessari per 
deixar algun rastre. Així, a través d'estudis com el que es presenta a continua-
ció, amb "possibles ertades" coetànies, obtindrem, gràcies als no encerts, 
algunes veritats en el futur, que donin lucidesa a certs comportaments d'un 
temps i d'un país. En el cas actual, les "possibles errades" de present les hem 
cercat en la figura de l'escultor gironí Manel Palahí que, per la seva capacitat 
- i no només en el camp de les arts plàstiques, de les quals conrea diferents 
modalitats, sinó des de diferents vessants de les ciències-, ha esdevingut un 
personatge d'una notòria importància dins el teixit social i cultural gironí. Un 
home a qui, amb aquest estudi que presentem a continuació, volem acabar de 
reconèixer la seva tasca, encara amb camí per continuar traçant. 
PONTS INTERGENERACIONALS 
Sí que és veritat que potser, per raons essencialment cronològiques, 
Manel Palahí no hauria d'haver estat el primer amb qui iniciar un estudi sobre 
escultors gironins, però crec que personatges com Emília Xargay, Domènec 
Fita, Torres Monsó, Leonci Quera (de qui el Museu Comarcal de la Garrotxa 
prepara una exposició) Luis Rico o Martí Sabé ja han estat prou referenciats 
-si bé és cert que mai n'hi ha prou- i possibilitar estudis d'escultors de vàlua, 
però de diferent "època", és un sa exercici per construir ponts intergeneracio-
nals, beneficiosos a totes bandes. Potser, i és que la possibilitat és un dubte, 
encara mancaria parlar amb profunditat de persones de la generació de Palahí, 
com són Josep Ponsatí, Lluís Güell o Piculives, un deute pendent que no seria 
gens desencertat que es pogués continuar més endavant, després d'aquest pri-
286 
INTRODUCCIÓ: ART I HISTÒRIA 
mer aprofundiment en l'obra i la persona de Palahí. Perquè l'Institut d'Estudis 
Gironins és una eina útil, m'atreviria a dir clau, per tapar moltes llacunes quan 
algunes altres eines han quedat un xic esmussades. Dins el món de les arts 
plàstiques les llacunes no són simplement grans, diríem que tendeixen a la 
immensitat, i, aquest primer apropament és un acte de reconeixement i d'in-
tel·ligència a un camp de coneixement a voltes menystingut escripturalment, 
perquè la dominant és la imatge, tot i que no hi ha imatge sense paraula, i més 
quan l'home és, en essència, un ésser lingüístic. 
L'ABECEDARI CORAL 
Totes les lletres que conformen un abecedari són de cabdal im-
portància. En el present estudi hem d'agrair a totes les persones que han ela-
borat els seus treballs i a d'altres que no hi ha estat incloses, per raons d'espai 
i per l'intent de donar major concreció al projecte, el seu esforç a l'hora de 
contribuir a la creació d'un nou edifici de la memòria. A més, donades les dife-
rents vessants que abraça el tarannà de Manel Palahí, a la tria no s'ha volgut 
en cap moment reduir-lo a un sol camp, ans al contrari, s'ha intentat, esperem 
que amb prou bon encert, de comprendre la realitat artística en la seva totali-
tat, al més pur estil renaixentista. Per aquesta raó, en el dossier hi trobem 
barrejada la visió d'historiadors, escriptors, polítics, arqueòlegs... que conce-
deixen un punt a favor de la diversitat de lectures i d'interpretacions per apro-
par, d'aquesta manera, un xic més societat civil i món artístic, a més d'eixam-
plar i interrelacionar els camps del coneixement. 
ELS MOTS, UN PER UN 
Si anem per ordre, la primera revisió que trobem és la del polític Lluís 
Maria de Puig, on remarca ja d'antuvi un Palahí humanista. També fa enten-
dre que prop nostre hi podem trobar sintonies amb allò més universal o que 
succeeix en molts altres indrets, en cada cas amb el seu segell propi. Encara 
em ressona i se m'ha fixat del seu escrit, l'expressió francesa tous azimuts, és 
a dir, "a tots els fronts". De Puig, amb aquesta al·locució, ha tocat un tret defi-
nidor, un nervi essencial de l'univers polièdric de l'obra de Manel Palahí. I 
seguint aquestes mateixes directrius, i veient l'universal en alguns fets locals, 
287 
RICARD PLANAS 
no localistes, es posiciona Josep Manuel Rueda, historiador i actualment direc-
tor del Museu d'Art de Girona. Rueda és el següent a parlar de l'autor i és qui 
el compara amb un manyà, introduint dos conceptes interessantíssims: en pri-
mer lloc, la seva vinculació a la terra i com, d'aquesta, se'n pot extreure quel-
com i reaprofitar-ho i, per altra part, posa de manifest amb aquesta compara-
ció que Palahí és un individu que sap, ho creu i ho palesa en els seus treballs, 
que sense ofici no hi ha benefici. No li volem cap mal a Artur C. Danto, un 
dels filòsofs que preconitza la fi de l'art, però tampoc l'acabem de creure del 
tot. 
La tercera veu és la d'una persona molt afí, tot i que diferent, a Manel 
Palahí, estem parlant de l'arqueòleg Eudald Carbonell. Aquest, de manera 
sintètica i esquemàtica, exquisida, parla del dins i del fora l'escultor amb la 
facilitat d'un cirurgià. Però, per damunt de tot, percep el gironí com un obser-
vador del món que fa pedagogia fent art i que tot ho vol transformar per asso-
lir que siguem, a la fi, molt més humans. També s'hi nota la seva amistat 
d'anys quan remarca que el seu art és també fidel a la seva impaciència. 
Després de la radiografia vital de Carbonell, Xavier Canals, especialis-
ta en poesia visual i una de les persones que més ha reflexionat teòricament 
sobre aquesta modalitat artística, considera l'artista gironí com una de les figu-
res reeixides dins el panorama català. 
A continuació, arriba el tom de la crítica d'art cubana Wendy Navarro, 
que regala un escrit prolífic, amb un ampli panorama de l'obra de Palahí i del 
seu context. És la mirada des de fora, transatlàntica i sense prejudicis. Una 
vegada amarada de sapiència artística, l'autora vol establir, i ho fa amb escreix, 
les interconnexions possibles entre les obres i el seu conjunt, amb altres autors 
i amb la història cultural i artística. 
Després la racionalitat dialèctica i metòdica de Navarro, la rauxa lúci-
da i popular de Lluís Bosch Martí es posa de manifest. L'autor, un dels primers 
a ajudar i potenciar al creatiu català, ha elaborat un treball interpel·lador, inci-
siu, apassionat, volent esbrinar-ne fins i tot les intencions latents, palpar l'in-
conscient. És el joc del psicoterapeuta davant d'un mirall, d'un amic que fa de 
mirall, amb tots els ets i els uts. L'autor ho presenta com un diagnòstic, sense 
embuts, dels suposats símptomes de Manel Palahí en la seva manera de fer i 
en les seves obres resultants. L'acudit de batejar-lo com a trans-escultor no 
sabem si esdevindrà una troballa classificatòria. 
I entre filosofia i psicologia aplicada al món artístic, apareix la frescor 
i l'enginy de l'escriptor Jordi Vergés, que es llança a fer un escrit literàriament 
288 
INTRODUCCIÓ: ART I HISTÒRIA 
agosarat i futurista, molt lliure, que aporta nous matisos sobre Palahí i que 
mostra com un alquimista de les paraules pot gaudir i fer gaudir tot marejant 
les paraules. 
La darrera proposta és la que ha elaborat el que subscriu aquestes línies 
i serveix, a manera d'abecedari personal de l'autor, de colofó d'aquest dossier 
que no és improvisat sinó el compendi de molts esforços i moltes hores de 
dedicació. Tots els escrits, per poder copsar en profunditat l'obra de Palahí, no 
poden obviar la persona de l'autor i s'hi ha d'aturar. Com si davant de l'alquí-
mia o dialèctica creada entre l'obra i el títol, o el que sigui, hàgim de pregun-
tar què està passant, o qui ho fa això. Jordi Rodríguez-Amat, en la presentació 
de l'exposició Instants a les Bemardes de Salt, féu referència a aquesta reac-
ció que ell va sentir en posar-se en contacte amb Manel Palahí i la seva obra. 
I es pregunta tot seguit: "És un artista-escultor? No. És un poeta? No. És un 
filòsof? No..., però ho és tot d'un plegat". De fet, tota obra parla sempre del 
seu autor. 
NOTES D'ACLARIMENT 
A la introducció: Aquesta introducció s'ha basat parcialment en con-
verses sostingudes amb Manel Palahí, una d'aquelles rara avis, inquiet pel 
món estètic no només des de la praxis sinó, a més, amb preocupació teòrica. 
Ell sempre diu: "A la cultura visual contemporània li fa bé el contrapès de la 
cultura auditiva, discursiva i reflexiva". 
Significant: Aquest terme apareix en diversos dels escrits que seguei-
xen. No és una errada de transcripció. És ressò del llenguatge psicoanalític 
lacanià. Jacques Lacan el fa servir on Ferdinand Saussure hi posaria significat. 
Ara no podem entrar, en tota la teoria del significant, però vegem-hi, almenys, 
el matís: en el significant l'acció no s'acaba, continua influint —perficiens—, 
contràriament al que es pretén en una definició: aquesta voldria perfilar un sig-
nificat ben acabat —perfectus—. En l'univers de les "vivències", alguns mots, 
els significants, mantenen un vigor que va perdurant i la seva influència és 
relativa en cada subjecte segons la seva cadena d'altres significants. 
289 


Introducció: Art i història

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert