Euba Rementeria, Itxaso

Ribes Mateu, Domènec

Revistes Catalanes amb Accés Obert

rECErquEs    135 el carboneig al massís dels ports
En aquest treball pre-sentem l’estudi etno-gràfic sobre el carbo-neig del massís dels Ports. Aquesta pràc-tica, destinada princi-
palment a activitats domèstiques i ar-
tesanes, va tenir una gran importància 
des de l’edat mitjana (Curto, 2001). 
Els resultats s’integren dins d’un con-
text més general del carboneig durant 
l’època moderna i contemporània, a 
través d’un estudi comparatiu amb al-
tres estudis etnogràfics i antracològics 
(anàlisi de carbons de carboneres) so-
bre carboneres de Catalunya (Codina, 
2001; Euba, 2008; Gutiérrez i Perear-
nau, 1996; Solà, 2003).
L’estudi etnogràfic s’ha basat en una 
sèrie d’entrevistes que s’han fet a tres 
carboners. El primer carboner entre-
vistat ha estat Joan Fornós Vilagrassa, 
conegut com Juanito lo Carboneret, 
nascut fa 90 anys a Arnes (Terra Al-
ta), on encara viu. L’avi i el pare també 
havien estat carboners. Juanito va co-
mençar a fer carboneres quan era jove, 
entre els 10 i 12 anys d’edat, però fins 
que no va morir el seu pare no s’hi de-
dicà de manera professional. 
Salvador Miralles Ferràs, de 59 anys 
nascut i resident a Horta de Sant Joan 
(Terra Alta), és restaurador. El carbo-
neig era una activitat suplementària. 
Salvador va començar a fer carboneres 
quan era petit i va tornar a fer-ne un 
altre cop des de fa 18 anys per al seu 
restaurant; va fer 7 o 8 carboneres. 
Miquel Coma Llombart, nascut al Mas 
de la Franqueta (Terra Alta), però que 
actualment resideix als Reguers (Baix 
Ebre), és pagès i va fer carboneres com 
una activitat suplementària. Al Miquel 
Coma i al seu germà Joaquim els ense-
nyà a fer carboneres el Pere del Mas de 
Rodetes, el qual havia treballat amb el 
pare del Juanito lo Carboneret. 
La tala d’arbres
La tala dels arbres es duia a terme uns 
mesos abans de fer el carbó, perquè la 
llenya havia d’estar seca, però tampoc 
massa. L’època de l’any de la tala, però, 
depenia de cada carboner. Hi havia car-
boners professionals que treballaven tot 
l’any i, per tant, talaven arbres tots els 
mesos; però els que no eren professio-
nals acostumaven a fer-ho durant l’es-
tiu, quan arribava el bon temps. Hi ha-
via pagesos que feien carboneres com a 
activitat suplementària per obtenir més 
ingressos, principalment quan la terra 
no proporcionava fruits en un moment 
concret. Aquests pagesos treballaven 
com a carboners durant l’hivern. Els 
tres carboners entrevistats correspo-
nen a cada una d’aquestes categories. 
Per una banda, Miquel Coma només 
talava arbres i feia carboneres a l’hivern, 
perquè era pagès. El Carboneret d’Ar-
nes feia aquestes activitats al llarg de tot 
l’any, perquè era carboner professional. 
Finalment, Salvador Miralles només les 
feia a l’estiu per poder tenir carbó per 
al seu restaurant. Els tres venien part 
del carbó que feien a les ferreries, però 
també a les ciutats grans.
La fusta utilitzada
La fusta utilitzada per fer carbó havia 
de ser llisa, sense nusos i curta, per-
què no es trencava i donava un carbó 
sencer i bo. Normalment, s’utilitzaven 
branques d’un diàmetre d’entre 10 i 20 
cm de mitjana. Segons els carboners 
entrevistats, era millor l’ús de la fusta 
d’aquest calibre per fer carbó, però el fet 
que no s’utilitzessin grans troncs també 
estaria relacionat amb el control de l’ús 
forestal, que ja es documenta des de la 
baixa edat mitjana al massís dels Ports 
(Curto, 2001; Miralles, 2001). De fet, 
aquesta norma havia de ser semblant 
a totes les poblacions catalanes, per-
què als Pirineus orientals, on el carbó 
tenia un objectiu industrial molt im-
portant, també s’utilitzava aquest ma-
teix calibre. Igual que als Ports, l’ús de 
la fusta per a la indústria naval va tenir 
una gran importància als boscos dels 
Pirineus, i els arbres més madurs es van 
destinar per a aquest ús, pràcticament 
fins al segle xix (Euba, 2008). 
Per fer carbó relacionat amb l’activitat 
metal·lúrgica s’utilitzava el pi, normal-
ment el blanc o el roig, perquè aquesta 
activitat, tan artesanal (ferreries) com 
El carboneig al massís dels Ports
La seva integració dins del context general  
de la Catalunya moderna i contemporània
Itxaso Euba Rementeria, Domènec Ribes i Mateu
Institut Català d’Arqueologia Clàssica
136    rECErquEs revista d’etnologia de catalunya    Desembre 2010    Núm. 37
industrial (fargues), demanava una pu-
jada ràpida de temperatura i un gran 
poder calorífic, i el pi era l’arbre que 
tenia aquestes dues qualitats. Per fer 
carbó per a restaurants o per a llars do-
mèstiques, es demanava un carbó que 
proporcionés una combustió més lenta 
i, per tant, més duradora; la millor es-
pècie per obtenir aquest tipus de com-
bustió era l’alzina, espècie que, a més, és 
molt freqüent a Catalunya. Aquesta 
és l’espècie que més s’utilitzava a Hor-
ta de Sant Joan i a la majoria de po-
blacions catalanes que venien carbó 
per a usos diferents de la metal·lúrgia. 
També utilitzaven, però, altres espèci-
es que estiguessin disponibles en l’en-
torn que explotaven, si la llenya que 
oferien aquestes espècies també era bo-
na, barrejant carbó d’alzina amb aques-
tes espècies. La taula 1 mostra les di-
ferents espècies utilitzades, a part de 
l’alzina, als diferents llocs de Catalunya 
(Euba, 2008). 
Diferents tipus de carboneres
La carbonera francesa, o «pila alta» 
al Montseny (Gutiérrez i Perearnau, 
1996), és la més comuna a Catalunya. 
Es tracta d’una carbonera amb mor-
fologia circular o ovoide. S’han docu-
mentat carboneres del segle xiv al xvii 
d’aquest tipus a la serra del Cadí (Alt 
Urgell), per exemple. Es tracta de car-
boneres de gran mida (uns 10 metres 
de diàmetre) que fan carbó de pi roig 
per a les fargues de l’entorn. Per a fer 
una carbonera rodona (vegeu la figura 
1), la llenya s’apila recolzada al voltant 
d’una fusta col·locada en vertical i es 
fan dos o tres pisos iguals. La fusta del 
mig es retira una vegada s’ha construït 
la pila i serà per on s’encendrà la carbo-
nera. Aquest tipus de carboneres nor-
malment no tenen marge de pedra, tot 
i que si se situen en vessants a vegades 
poden tenir un petit mur de delimita-
ció (Euba, 2008). 
A Horta de Sant Joan també es feien 
aquest tipus de carboneres, però era 
més freqüent fer-les de manxa, les quals 
explicarem més endavant. En aquesta 
localitat de la Terra Alta les carboneres 
rodones estaven destinades a fer carbó 
de pi per a les ferreries, perquè el car-
  FIGuRA 2. tècnica de construcció 
d’una carbonera de manxa (extret de la 
placa informativa del mas del quiquet 
d’arnes).
  FIGuRA 1. tècnica de construcció d’una carbonera francesa (extret de duhamel du monceau, 1761).
rECErquEs    137 el carboneig al massís dels ports
espècies explotades  
en carboneres de diferents 
regions catalanes  
(euba, 2008) A
lz
in
a
R
ou
re
Fa
ig
P
i
A
lz
in
a 
su
re
ra
B
ru
c
A
rb
oç
O
m
B
oi
x
O
liv
er
a
A
la
de
rn
Montseny (Vallès Oriental) x x x x
Massís de Baulida  
(les Gavarres) x x x x
Serra de la Mare de Déu del 
Mont (Alta Garrotxa) x x x x
Vall de Llémena x x x x
Montsec (la Noguera) x x x
Horta de Sant Joan i Arnes x x x x x x x x
bó que s’obtenia no era de tan bona 
qualitat com el que s’extreia de les car-
boneres de manxa (com. pers. Miquel 
Coma). A altres zones de Catalunya, 
però, aquest tipus de carbonera era la 
que es construïa per fer carbó d’alzi-
na (Alta Garrotxa o Montseny) (Eu-
ba, 2008). 
Podem dir, doncs, que aquests tipus 
de carboneres eren de gran mida i que 
demanaven una especialització del car-
boner, perquè eren carboneres molt 
complicades. Estaven relacionades 
amb activitats industrials com la far-
ga catalana, però també amb activi-
tats artesanals com les ferreries o els 
restaurants. El fet que s’anomeni fran-
cesa aquest tipus de carboneres es deu, 
segurament, al fet que gran part dels 
carboners que les feien provenien so-
bretot de l’Arieja. Així s’ha documentat 
almenys als Pirineus orientals (Codina 
et al., 2001).
Les carboneres de manxa, les més ha-
bituals a Horta de Sant Joan i Arnes, 
eren més baixes i allargassades, i es 
construïen amb paret de pedra seca. 
Al Montseny també es feien carbone-
res similars a les de manxa, les quals 
s’anomenaven pila tortosina (Gutiér-
rez i Perearnau, 1996). També se’n 
feien al Montsec (la Noguera), on es 
coneixien com manxa de ferrer (So-
là, 2003). 
La pila tortosina o carbonera de man-
xa té una morfologia trapezoïdal i els 
costats són sostinguts amb murs de 
pedra seca. Aquestes carboneres no 
tenen xemeneia sinó tres espiralls a la 
part del darrere, els quals fan la fun-
ció de xemeneia. Al voltant d’aquestes 
espiralls es col·loquen pedres i, quan 
no interessa que estiguin obertes, es 
col·loca una pedra plana al davant. 
Als costats de la carbonera també es 
fan forats per conduir la combustió. 
Aquestes carboneres normalment fan 
de 4 a 5 m de llarg, 3 m d’amplada i 
d’1 a 2 m d’alçada. La carbonera s’en-
cén per l’espirall de la part del davant, 
tal com ens explica el carboner Miquel 
Coma (vegeu la figura 2).
La tercera manera de fer carbó con-
sisteix simplement en uns forats que 
es fan a terra, s’omplen de branques i es 
cobreixen amb terra. A Horta de Sant 
Joan s’anomenen formiguers, i aquest 
tipus de carboneres es fan amb bran-
ques mortes dels cultius. El carbó i la 
cendra obtinguts es destinen a la de-
sinfecció i abonament dels camps. Al 
Montseny s’anomenen clots (Gutiérrez 
i Perearnau, 1996) i el carbó obtingut 
en aquestes carboneres es destina a les 
ferreries. Per això, a més de branques 
utilitzen les soques. Aquestes carbone-
res del Montseny es van mullant men-
tre el foc està viu perquè el carbó no 
tingui massa poder calorífic. n
BIBLIOGRAFIA
codina, o. et al. La Farga Rosell (1842-
1876). El zenit de l’obtenció del ferro pel 
sistema directe. Andorra: Govern d’Andorra, 
Ministeri de Turisme i Cultura, Àrea de Recerca 
Històrica, Fundació CaixaBank, 2001.
curto, a. «La gestió dels Ports durant la baixa 
Edat Mitjana». Recerca (2001), 5: 21-52.
duhamel du monceau, H, l. L’Art du Char-
bonnier ou Manière de faire le charbon de 
bois. BnF. París, 1761.
euba, i. Análisis antracológico de estructuras 
altimontanas en el valle de la Vansa-Sierra 
del Cadí (Alt Urgell) y en el valle del Madriu 
(Andorra): explotación de recursos forestales 
del Neolítico a época moderna. Tarragona: 
Universitat Rovira i Virgili, 2008.
gutiérrez i perearnau, c. El carboneig. 
L’exemple del Montseny. Barcelona: Alta 
Fulla, 1996.
solà, J. La muntanya oblidada. Economia tra-
dicional, desenvolupament rural i patrimoni et-
nològic al Montsec. Barcelona: Departament 
de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 
2003. [Temes d’Etnologia de Catalunya; 7]
tAuLA 1


El carboneig al massís dels Ports : la seva integració dins del context general de la Catalunya moderna i contemporània

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert