Nota sobre l’activitat mèdica de Joan Solé i Pla (Barcelona, 1874 - Barranquilla, Colòmbia, 1950). Referència al seu catalanisme; diputat al parlament català quan la República. Fundador de l’obra del «Segell Pro Infància». Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, i activitat com a botànic. Exili després de 1939. Estada a Colòmbia, on fou catedràtic de Botànica de la facultat de Farmàcia de la «Universidad del Atlántico»

Battestini i Pons, Rafel

Gimbernat Revista d Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut

Revistes Catalanes amb Accés Obert

167Gimbernat, 2010 (*), vol. 53, pàgs. 167-170, ISSN: 0213-0718
Gimbernat, 2010 (*), 53, 167-170
BATTESTINI, Rafael
RESUM: Nota sobre l’activitat mèdica de Joan Solé i Pla (Barcelona, 1874 -  Barranquilla,
Colòmbia, 1950). Referència al seu catalanisme; diputat al parlament català quan la
República. Fundador de l’obra del «Segell Pro Infància». Membre de la Institució Catala-
na d’Història Natural, i activitat com a botànic. Exili després de 1939. Estada a Colòmbia,
on fou catedràtic de Botànica de la facultat de Farmàcia de la «Universidad del Atlántico»
Paraules clau: Joan Solé i Pla, metge polític, botànica, Segell Pro Infància. Barranquilla.
RESUMEN: Nota sobre la actividad médica de Joan Solé i Pla (Barcelona, 1874 -
Barranquilla, Colòmbia, 1950). Diputado en el  parlamento de Catalunya  en época de la
República. Fundador de la obra del «Segell Pro Infància». Miembro de la Institución
Catalana de Historia Natural, y actividad  en el campo de la botánica. Exilio después de
1939. Estancia en Colòmbia, donde fue catedrático de Botánica de la facultad de Far-
macia de la «Universidad del Atlántico»
Palabras clave: Joan Solé i Pla, médico  político, botánica, Segell Pro Infància. Barranquilla.
*
INTRODUCCIÓ
La llarga, i negra, nit del franquisme es caracteritzà per l’intent, massa sovint assolit, de
destruir el record de personatges que foren cabdals, en l’intent de posar Catalunya a un
nivell de capdavantera en un seguit d’àmbits, durant el breu període de la Generalitat
Republicana. Es un deure intentar recuperar aquests il·lustres personatges. Joan Soler
i Pla, metge barceloní, lligat a les terres gironines, fou un d’ells.
EL PERSONATGE
Joan Solé i Pla va néixer a Barcelona, el 13 de setembre de 1874. De jove, com a
estudiant, ja fou un Català de pedra picada.Es llicencià en Medicina al 1899. Es casà,
JOAN SOLÉ I PLA (1874-1950), UNA INSTITUCIÓ
168 Gimbernat, 2010 (*), vol. 53, pàg. 167-170, ISSN: 0213-0718
Rafael Battestini
amb Àngels Ventura i Maimó, el 1900, i fou pare de dues nenes, Euda i Núria.Sempre fou
un  creient convençut, encara que no un catòlic practicant.
El seu Catalanisme el portà a combatre la Dictadura i, de la mà de Francesc Macià, es
convertí en diputat del Parlament de Catalunya. Arrel de la malaurada guerra “incivil”
s’exilià, a Barranquilla, Colòmbia, on morí, el 31 d’octubre del 1950.
Personalment el recordo, com un gran amic del meu pare. Era bastant alt, corpulent, sempre
vestit amb elegància, portava un barret d’ales amples. Es desplaçava amb un cotxe elèctric.
L’ACTIVISTA
Quan encara era un estudiant, ingressà al Centre Escolar Catalanista, adherit a la Unió
Catalanista, que presidí, de 1900 a 1901, quan ja era metge.
Durant la “gran guerra”, fou impulsor i president del Comitè Català de Germanor amb els
Voluntaris Catalans, que combatien a favor dels aliats. Cal recordar que la seva bandera,
les quatre barres, té un lloc d’honor al “Panteon” de París. La seva tasca fou recompen-
sada amb la “Croix de Chevalier de la Légion d’Honneur”.
S’havia destacat amb un article, “Per abatre l’imperialisme, els voluntaris catalans a
França”, publicat el 25 de desembre al setmanari “La Nació”, amb el seu pseudònim
habitual, Arnau de Vilanova. En aquest article feia una defensa abrandada de la causa
dels aliats, contra l’imperialisme germànic.
Fou membre actiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, col·laborant a
revistes com “L’intransigent” i “D’ací d’allà”. Lligat al moviment obrer, recolzà, des de les
pàgines de “La Lucha”, la vaga general del 1917, fet que li reportà un empresonament.
Com a membre permanent del Comitè de Germanor, contribuí a la lluita contra la Dicta-
dura d’en Primo de Rivera.
EL POLÍTIC
La caiguda de la Dictadura precipità els esdeveniments. La Unió Catalanista, inicialment
prevista com a entitat cívica, s’escindí:
Els que, seguint a Daniel Cardona, rebutjaven el “compromís” representat per la Generalitat
de Catalunya, formaren el partit “Nosaltres sols”. Els que s’havien decantat cap a l’actuació
169Gimbernat, 2010 (*), vol. 53, pàgs. 167-170, ISSN: 0213-0718
de Francesc Macià, entre ells Joan Solé i Pla, s’incorporaren, el mateix 1932, a Esquerra
Republicana de Catalunya. Fou elegit Diputat, en la candidatura de ERC per Barcelona.
Al Parlament, formà part de les comissions permanents d’Examen de Comptes i Sanitat.
Al 1933 fou fundador de l’Obra del “Segell Pro Infància”, que presidí  fins al 1934, en
passar a Comissari de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.. També entrà
en la directiva del Patronat d’Assistència Social de les Cases de Maternitat i Expòsits i de
Protecció de Menors, de Barcelona.
La seva condició de creient i amic personal del Cardenal Vidal i Barraquer, el convertí en
l’enllaç entre el President Macià i l’Església Catalana.  Durant la guerra civil fou membre
del Comitè Nacional del Socors Roig i, junt a Ventura i Gassol, formà un escamot de
voluntaris d’Estat Català, que es dedicaren a la custodia del patrimoni monumental de
Montserrat i Poblet, a més de protegir la vida de molts religiosos, entre ells el Cardenal
Vidal i Barraquer.
EL METGE
Joan Solé i Pla, llicenciat el 1899, participà en diverses entitats relacionades amb la
Medicina i la Ciència en general. Ja al 1900, publicà, un article sobre “La botànica en
medicina”, al núm. 1, pàgines 5-7, del “Butlletí mensual de la Universitat Catalana”.
Fou membre de la Institució Catalana d’Història Natural, de la que arribà a ésser
vicepresident, de 1903 a 1904. Formà part de la junta que propicià profunds canvis en
l’entitat, que, convertida en Institució Catalana de Ciències Naturals, es convertí en filial
de l’Institut d’Estudis Catalans, ja amb la Mancomunitat.
Interessat per l’Homeopatia, el 1904 fou un dels fundadors de l’Institut Homeòpata de
Barcelona, secretari de la seva Secció Científica, actiu conferenciant, col·laborador de
la Revista Homeopàtica de Catalunya i membre de l’Acadèmia Mèdica Homeopàtica,
també de Barcelona. El mateix 1904 fou membre fundador del Patronat de Catalunya
per la lluita contra la Tuberculosi, participant en la seva “Comissió de propaganda i
estadística”.
L’HUMANISTA
Joan Solé i Pla era un esperit inquiet, interessat en un ampli ventall d’activitats. Com a
membre actiu de l’Institut Català de Ciències Naturals, es dedicà a la Botànica, excel·lint
Joan Solé i Pla, una institució
170 Gimbernat, 2010 (*), vol. 53, pàg. 167-170, ISSN: 0213-0718
com a dibuixant.  Cultivava l’amistat de  moltes personalitats de la cultura, entre elles
Àngel Guimerà.
A Queralbs, al Ripollès, havia restaurat dues cases juntes, “Can Perico i  Cal General”,
allà coincidí amb Àngel Guimerà i li explicà un fet anecdòtic viscut en un mas proper, al
llogarret de Fustanyà: Una rica pubilla, orfe, s’havia escapat amb el pastor del seu ramat,
per evitar casar-se amb el fill del seu tutor.
Aquell  gran dramaturg convertí l’anècdota en un clàssic universal, “Terra baixa”, que
ubicà al Pallars i no al Ripollès. Com a precursor, del que ara anomenem “ecologisme”,
Joan Solé i Pla ja havia apostat pels vehicles elèctrics, no contaminants, als anys trenta.
Circulava amb un cotxe petit, un “Detroit”, similar a un dels actuals “Smart”, un xic menys
arrodonit i pintat d’un verd fosc, al que recordo pujant brunzent per el carrer Muntaner.
L’EXILI
La victòria del feixisme obligà a Joan Solé i Pla a emprendre el camí de l’exili, de primer
cap al famós “Mas Perxès”, coincidint-hi amb Antoni Rovira i Virgili. Seguí cap Amèrica,
anant, concretament a Barranquilla, Colòmbia, on s’instal·là amb la seva família.
Pogué treballar-hi i fou catedràtic de Botànica, la seva gran passió, a la Facultat de
Farmàcia de la “Universidad del Atlàntico”. A més es convertí en director del “Museo de
Història Natural del Atlántico”, també a Barranquilla.
Realitzà exploracions científiques per la conca del Magdalena i la Sierra Nevada de
Santa Marta, aplegant-hi una col·lecció botànica de gran valor. Tingué nombroses
actuacions sanitàries en suport de la població indígena.
Va morir a Barranquilla, el 31 d’octubre del 1950, sense poder veure el final d’aquella
dictadura que frustrà els seus anhels per convertir Catalunya en un estat capdavanter.
Deixà escrits, però inèdits, dos llibres: “Gestes dels voluntaris catalans en la Gran Guerra
de 1914-1918” i “Notes per una biografia”.
AGRAÏMENTS:
Agraeixo les dades aportades per “Memòria Esquerra” de la Fundació Josep Irla. A
Antoni Abel, de Queralbs i del Centre Excursionista de Catalunya.
Rafael Battestini


Joan Solé i Pla (1874-1950), una institució

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert