Plana, Cati

Revistes Catalanes amb Accés Obert

111
amb el cafè o la barberia en l’àm-
bit relacional dels homes.
Ja fa anys que els safareigs han
caigut en desús. L’arribada de l’ai-
gua corrent a les cases, i la poste-
rior introducció de les rentadores,
han deixat enrere el fet d’anar al
safareig. Excepcionalment, algun
d’aquests safareigs encara s’usa
per rentar-hi grans peces, però,
en general, resten allunyats del
que va ser el seu sentit de ser. S’ha
perdut el fet col·lectiu que com-
portava aquest lloc de reunió,
dinàmic i socialitzador de tantes
dones, per donar pas a un treball
individual, d’àmbit domèstic… de
portes endins.
Els safareigs destaquen, també,
pel seu interès arquitectònic. N’hi
ha de ben singulars. En trobem
alguns de coberts, que protegien
de les inclemències del temps.
Estaven situats en punts d’aigua,
aprofitant recs, fonts, mines… Hi
havia pobles grans que tenien més
d’un safareig; alguns de més nous
substituïen els vells, més petits o
més allunyats del poble, tot i que
a vegades coexistien.
Estudiar els safareigs, és també
estudiar la història local i social,
el passat, i la vida de tantes i tan-
tes dones. Amb aquest estudi hem
volgut recordar, i alhora home-
natjar, totes les dones de la Con-
ca de Barberà que tant van utilit-
zar els safareigs.
Francesc Sanvicens, el Ferrer del Quer.
Ferrer i acordionista1
Cati Plana
De mites i històries entorn als
ferrers en trobem a la majoria de
cultures europees, des del mite
grecoromà amb el déu Hefest/Vul-
cà, de qui parlen autors com
Homer, Ovidi o Virgili, fins a re-
presentacions com la de Velàz-
quez, La fragua de Vulcano. Així
com entre ètnies del continent
africà o a Indonèsia; i, tot i que hi
trobem excepcions, una gran
majoria coincideixen a atorgar-los
uns privilegis i rols socials sem-
blants, de vegades aproximant-los
a la figura del xaman, d’altres vin-
culant-los amb la difusió de la tec-
nologia o amb dots de poeta o
bard (Herreros y alquimistas, Mir-
cea Eliade).
Podem trobar altres lligams
entre l’ofici de ferrer i la música;
a l’època medieval autors com
Boeci, Gaudenci o Nicòmac de Ge-
rasa ens parlen de l’observació de
Pitàgores dels diferents sons pro-
duïts per l’enclusa del ferrer amb
martells de diferents pesos, fins
arribar així a establir les relacions
numèriques entre un so fonamen-
tal, la seva octava, quarta i cin-
quena (La música medieval, Ri-
chard H. Hoppin).
Trencant mites i genealogies o,
ben al contrari, nodrint-los, és on
situem en Francesc Sanvicens
(1931), conegut al Baridà i els vol-
tants com el Ferrer del Quer. Tot
i que actualment no exerceixi l’o-
fici de ferrer, fins als 33 anys va
treballar al taller de casa seva, Cal
Ferrer, que abans estava situada
als afores del Querforadat (Alt
Urgell), seguint la tradició fami-
liar. Ens explica que és el desè
ferrer de la família, ofici que el seu
pare heretà per via matrilineal,
trencant el patró de la via pater-
na. En un episodi sobre les tre-
mentinaires de Tuixén al Quer,
trobem el testimoni del seu besa-
vi, com a ferrer del poble (Vima i
el Querforadat, Rosalia Pantebre i
Trasfí).
En Francesc Sanvicens apren-
gué de petit l’ofici de ferrer, pri-
mer fent funcionar la manxa de
peu, del fornal, i a l’edat de 10
anys, enfilat en un tamboret ja
picava l’enclusa. Ens explica la
compenetració que hi havia d’ha-
ver entre el que pica amb el mall
més gros i el que amb una mà
aguanta el ferro amb unes este-
nalles i amb l’altra també pica. Era
un treball basat en el ritme. Per
indicar que s’havia de parar es pi-
cava l’enclusa, la qual feia una fres-
sa especial i l’altre també donava
un cop, després un altre, i es para-
va. Era l’entesa entre ambdós.
112
Treballaven el ferro i l’acer. Pri-
mer només feinejaven per la gent
del Quer, ja que cada poble solia
tenir un ferrer, però van desapa-
rèixer el d’Estana i masies del vol-
tant, Béixec, Cava, Ansovell, Ar-
sèguel, Bar i Toloriu. El ferrer
havia de saber fer-ho tot: fer eines
per al camp (pics, aixades, rascles,
arades, destrals, aixols i podals),
reparar-les, ferrar els animals de
peu rodó principalment (mules,
rucs i someres i cavalls), saber tre-
ballar amb la mola i més tard algu-
na feina de serralller (forja d’al-
guna porta o balcó). Tot es treba-
llava amb motlles que se’ls havia
de fer cadascú. El carbó també se’l
fabricaven ells.
El material mineral el recicla-
va, o bé li portaven de Tàrrega
(Urgell) i Barcelona. L’època de la
tècnica de la farga catalana ja
havia quedat enrere i, tot i que
trobem topònims com barraca de
la Farga, Farga de Moles o Marti-
net, no s’han trobat aquestes
fàbriques siderúrgiques a la zona
del Baridà; només escòries a Mar-
tinet, on en Francesc ens parla
d’una família de ferrers, amb qui
tenia relacions professionals (La
farga catalana: un procés siderúrgic
autòcton, Júlia Simon i Àrias).
Paral·lelament en Francesc San-
vicens va anar desenvolupant la
seva activitat com a músic indivi-
dual amb l’acordió diatònic pri-
mer i després amb el de teclat, per
les terres del Baridà, agafant el
relleu d’Anton Pubill, el Ponet
d’Ansovell, i d’en Josep Jordana,
el Comare de Toloriu. Prenia com
a model els músics que tocaven
al Quer: en Santiago Vives del
Quer, l’Esteve Tarrés, l’Estevet Sas-
tre, de l’Alzina d’Alinyà; l’Esteve
Ubach de la Seu d’Urgell, i les
orquestres de festa major. En
aquesta mateixa època (1939-
1968), a l’Alt Urgell, estaven tam-
bé en actiu altres acordionistes
com El Corder d’Organyà, i Ricard
Muntaner, el Fité, de Canelles de
Fígols.
Els diumenges solia fer ball a
Ca la Lluïsa a Arsèguel; també hi
tocava per la “festa petita”, San-
ta Coloma i a les caramelles, per
Pasqua. Igualment a Estamariu i
al Quer. Per Sant Climent anava
a Cava i per Sant Martí a Anso-
vell. També feia ballar la gent d’Es-
tana, Víllec, Béixec, Tuixent, Ingle,
Martinet, Prullans i Bellver, pobla-
cions totes ubicades prop de la
línia que separa l’Alt Urgell de la
Cerdanya.
Actualment amb l’acordió dia-
tònic, bombo i “xarles” anima
sobretaules i toca en algunes tro-
bades d’acordionistes on el dema-
nen, o bé sol o amb la formació
Surti com Surti amb en Pep Gar-
cia, el Jaumet de Tuixén, cantant,
i la Trini Travé d’Alàs, acordio-
nista.
Fonts i bibliografia
SANVICENS I MARTRET, FRANCESC. Entrevistes.
BLASCO I GINÉ, ARTUR. Notes de Camp.
ELIADE, MIRCEA. Herreros y alquimistas. Bar-
celona: Alianza Editorial, 2001. (Área de
Conocimiento: Ciencias Sociales)
PANTEBRE I TRASFÍ, ROSALIA. Vima i el Quer-
foradat. Solsona: Solsona comunicacions,
2001.
SIMON I ÀRIAS, JÚLIA. Testimonis de l’activi-
tat siderúrgica: les escòries de la farga catalana.
La farga catalana: un procés siderúrgic autòcton.
Catalunya: col·lecció 10. Techne, 1997.
Ferrer del Quer.
Querforadat (Alt Urgell),
1951 aprox.


Francesc Sanvicens, el Ferrer del Quer. Ferrer i acordionista

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert