Galí Montiel, Arnau

Revistes Catalanes amb Accés Obert

rECErquEs    165 Ferrer de tarrés
L’ofici de pagès ha estat el regulador de la to-talitat de la feina terra endins, tal com el de mariner ho ha estat a la costa. Durant molt 
de temps, feinejar al tros era la colum-
na vertebral de les societats rurals i tot 
el que s’hi feia girava entorn d’aquesta 
feina. N’hi havia d’altres que gairebé 
gaudien d’aquesta importància, com 
podia ser el transformador de la farina 
en pa, el forner, o aquell que deixava les 
pedres que la natura li donava en for-
ma de maó, el picapedrer. Tots, però, 
requerien i necessitaven un ofici comú 
que els mantingués, que els construís 
les eines que eren de menester en ca-
da ofici: el ferrer.
Tarrés, situat a cavall entre les comar-
ques de les Garrigues i la Conca de Bar-
berà, tot i pertànyer a la primera, fa vi-
da cap a la segona. És un dels centenars 
de pobles afectat per l’èxode rural cap 
a les ciutats, massiu a mitjan segle xx. 
La població va disminuir en picat a 
partir de 1950 i amb ella, els oficis tí-
pics de terra endins. El 1982 va morir 
Francisco Pujol i Pelegrí, l’últim ferrer 
de Tarrés. En morir, la ferreria va em-
mudir ja per sempre, ja que ningú li va 
seguir els passos com ell havia fet de son 
pare i aquest del seu. Tres generacions 
–que sapiguem!– de ferrers van acabar-
se quan ell va passar a millor vida. Les 
eines i la ferreria les va heretar el seu 
cunyat, germà de la dona que es casà 
amb ell anys enrere, morta anys abans. 
El cunyat i la seva dona l’ havien cuidat 
en la seva vellesa.
Al voltant de 1990, un jove del poble 
va anar a la ciutat a estudiar història. 
Va aprendre la importància de man-
tenir viva la memòria dels pobles per 
seguir mantenint la pròpia identitat. 
Anys després, va esdevenir alcalde i va 
proposar a un jove inquiet treure la 
pols d’aquestes eines, saber quins estris 
hi havia a la ferreria, investigar per a 
què servien i guardar-les amb condi-
cions. Heus aquí el resultat.
Quan vam començar la feina, les eines 
estaven tal com el ferrer les havia deixat 
28 anys enrere. Ningú les havia mogut, 
tret per deixar espai a algun trasto. Unes 
reformes al pis de dalt de la ferreria 
n’havien tallat la sortida de fum, però 
la fornal era allà, on l’havien construït, 
com veuríem temps més tard, a final 
del segle xix. Una magnífica manxa 
feta de cuir i fusta encara alimentava, 
a través del tub, la part del foc que li 
interessava al ferrer en cada moment. 
Desenes d’eines de totes les mides, fe-
tes sobretot amb ferro, omplien l’es-
tança. La feina era encisadora tot i que 
del tot desconeguda per a qui l’havia 
de començar.
Gràcies al suport del personal de l’In-
ventari del Patrimoni Etnològic de 
Catalunya vam conèixer l’existència 
d’un inventari similar al que ens ha-
víem proposat de fer. Lluïsa Amenós 
havia fet quelcom similar un xic lluny 
del nostre territori,(1) però que per co-
mençar en teníem més que suficient. 
Sort en vam tenir, tant d’ella com de 
la seva tasca. L’estudi que ens havíem 
proposat comprenia l’inventari i el re-
compte de totes les eines, la cataloga-
ció, la descripció, la siglatura i l’emma-
gatzematge en condicions. Existeix la 
intenció per part de l’Ajuntament de 
fer algun tipus d’actuació en el sentit 
de museïtzar d’alguna manera les ei-
nes. Davant la impossibilitat de fer-
ho en l’espai original, ja que són els 
baixos d’una casa particular, les eines 
seran guardades fins a trobar l’empla-
çament idoni.
Una a una les eines han estat mesu-
rades, anomenades i enumerades. De 
moment, hem trobat 80 eines de tot 
tipus: martells, malls i martellets espe-
cials de ferrar, una de les feines preferi-
des del nostre protagonista; l’enclusa 
i la mola d’aigua, elements immobles 
situats al lloc on van estar col·locades 
molts anys enrere; un reguitzell d’este-
nalles de totes mides i formes; claus, fi-
lera de passada, porta fileres, femelles, 
mascles... En definitiva, totes les eines 
que calien a un ferrer de poble.
Val a dir que gràcies a parents més jo-
ves del ferrer, nebots que llavors no 
Ferrer de Tarrés
L’ofici de ferrer al municipi de Tarrés (les Garrigues). 
Un tomb per la vida d’un ferrer de poble
Arnau Galí i Montiel
166    rECErquEs revista d’etnologia de catalunya    Desembre 2010    Núm. 37
van voler seguir la seva petja, vam 
saber que la ferreria era un punt d’en-
contre. El ferrer era pagès d’ofici prin-
cipal. Alhora es dedicava a matar el 
porc, fer de matarife: anava de casa 
en casa quan tocava a donar l’estoca-
da definitiva al preuat animal. Fins al 
1951 també s’ocupava de repartir el 
correu: l’anava a cercar a la propera 
Vinaixa, on arribava el tren, i el repar-
tia per les cases de Tarrés, llavors més 
poblat que ara. Ara sí, quan tot això 
estava fet i plovia, el ferrer feinejava 
a la ferreria. Només tenia una feina 
fixa d’aquest ofici: ferrar animals. Els 
diumenges, gent de tota la contrada 
feia cua davant la porta de la ferreria, 
datada de 1897. Sembla que la fama 
de fer-ho bé, bo i econòmicament as-
sequible havia arribat als pobles del 
voltant. D’un cop d’ull guaitava les 
mides de ferradura que li eren neces-
sàries a l’animal que, nerviós, entrava a 
l’estança. La fornal les escalfava fins 
a la temperatura desitjada pel ferrer 
que, àgil, les agafava i els donava for-
ma. Prèviament, els havia descalçat 
amb el desclavador, eina també tro-
bada i inventariada. El botavant, de 
dos tipus per a les diferents peüngles 
tractades, ajudava a arrancar la part 
morta de la pota de l’animal. La fer-
radura s’escalfava i se li aplicava a la 
bèstia per tal que cicatritzés si havia 
quedat alguna part de la zona a carn 
viva. Els claus fixaven la peça. Aquest 
procés era fet amb destresa i hàbil-
ment, segons han coincidit totes i ca-
dascuna de les persones entrevistades. 
Sembla que el ferrer era conegut per 
les seves habilitats, que l’obligaven a 
visitar altres pobles de la comarca on 
en requerien els serveis. Així doncs, 
entenem que la feina de ferrer la feia 
quan no havia d’anar al tros, quan no 
havia de repartir cartes i quan no era 
requerit per degollar porcs. Els dies de 
pluja o de neu, quan el fred colpejava 
en els crus hiverns de les Garrigues, la 
ferreria era un lloc ideal per conversar 
i fer petar la xerrada. El ferrer, fins i 
tot tenia un mall especial de «visites», 
amb el qual feia que el jovent del po-
ble l’ajudés en alguna tasca quan ho 
necessitava.
La matèria primera sembla que se la 
feia portar de Lleida. Agafava la bici-
cleta fins a Vinaixa, on agafava el tren. 
Pujava fins a Lleida i, segons hem po-
gut saber per un nebot seu, comprava 
tot el que li feia falta a una coneguda 
ferreteria que encara existeix ara. Al-
guns dies després, el transportista li 
ho portava a casa. Tots els elements 
se’ls feia a partir de les barres de ferro 
que més li interessaven: les ferradu-
res eren barres llargues de ferro, sen-
se cap forat. Els elements decoratius 
no tenien cap mena de corbatura. Les 
arades, construïdes segons els motlles 
d’unes pedres i d’un conjunt de for-
mes de cuir, també inventariades, eren 
grans planxes del que avui anomena-
ríem xapa. Inquiet i conscient de les 
vicissituds de la vida al camp, va pro-
porcionar uns terrenys per a la cons-
trucció del sindicat, la seu de la coope-
rativa que, pels volts de 1960 i durant 
alguns anys, va presidir. Aquest espai 
va albergar les tines on s’emmagatze-
mà el most del raïm recollit durant 
una pila d’anys. 
Durant tota la vida, Francisco Pujol va 
ser un manetes. Tot s’ho feia ell i tot-
hom del poble que necessitava quelcom 
relacionat amb el ferro li ho demanava: 
claus, eines, posa-testos, baranes, penja-
dors, làmpades, panys, frontisses... Un 
altre dels serveis que oferia a les dones 
era soldar amb plom les olles de fang. 
N’havia après la tècnica i tothom li por-
tava l’estri perquè el reparés. 
La vida del municipi va disminuir de 
ritme a l’hora que ho feia de població. A 
partir de 1960, l’èxode rural va colpejar 
la Catalunya interior i Tarrés no en fou 
una excepció. A mesura que es quedava 
sense feina, el nostre ferrer es dedicava 
més a fer tot tipus d’estris decoratius: 
moltes de les baranes que trobem pel 
municipi són fetes d’ell, així com ele-
ments de l’interior de les cases.
Les eines, un cop comprovat l’estat, 
han estat siglades. No hem considerat 
oportú agrupar-les per tipus, ja que 
no hi hem vist la necessitat. Totes les 
eines tenen un número corresponent 
a l’inventari de l’IPEC, que és el ma-
teix número de fotografia i que cor-
respon al número d’eina atorgat en el 
  Foto de conjunt de la ferreria de tarrés. gener de 2010. laura lascorz i FErNàNDEz
rECErquEs    167 dones i mans
treball realitzat. Un cop fet això, han 
estat embolcallades amb el plàstic de 
bombolles i dipositades en caixes, on 
romandran fins que l’Ajuntament, di-
positari com a representant del muni-
cipi —qui volia, el cunyat hereu, que 
en fos el propietari— consideri i trobi 
el lloc oportú per museïtzar-les.
Val la pena fer esment d’una peça im-
portant, bonica i de les més grosses de la 
col·lecció: a banda de la fornal, l’enclu-
sa o el conjunt de la ferreria, la manxa 
constitueix un dels elements més sin-
gulars del taller. A partir de la consulta 
feta al Departament de Conservació i 
Restauració del Museu de l’Art de la 
Pell, es determina que la manxa de for-
nal és de principi del segle xix i és feta 
a Catalunya. Té 2,7 metres de llarg i 1 
metre d’alçada. Està formada per dues 
tapes de fusta unides per sis costelles, 
també de fusta, amb una tira de cuir 
clavetejat que fa la funció d’un acor-
dió que expulsa l’aire cap a la fornal. 
La punta és un tub metàl·lic de secció 
circular. En un extrem de la tapa hi 
penja la cadena que, estirant-ne una 
altra penjada a tocar de la xemeneia 
de la fornal, bufa l’aire que requeria al 
foc. Segons els mateixos tècnics, l’estat 
de conservació és força dolent fruit del 
pas del temps i necessita una neteja i 
restauració importants.
Amb aquest darrer paràgraf hem vol-
gut explicar el valor d’una ferreria com 
la de Tarrés. Els pobles petits tenen, en 
la memòria del que van ser, quelcom 
molt valuós , ja que és, segurament, la 
memòria d’un país, d’unes persones i 
d’un tipus de vida el que ha forjat qui 
som en l’actualitat. Recuperar la me-
mòria, i inventariar-la per no perdre-la 
és el nostre petit gra de sorra.n
nOtEs
(1) Vegeu Amenós, Lluïsa. Glossari de l’ofici de 
ferrer.  Treball de recerca becat pel Centre de 
Promoció de la Cultura Popular i Tradicional 
Catalana. 2004.
L’estudi que presentem pretén donar visibili-tat al col·lectiu femení vinculat a la professió titellaire de la ciutat de Barcelona, interes-
sant-se per indagar en unes històries 
de dones concretes, per conèixer-ne 
les vides, les il·lusions i les dificultats 
que troben al camí. La investigació 
s’ha articulat a partir de l’observació 
participant, la recerca bibliogràfica, 
la realització d’entrevistes obertes i 
grups focals, per tractar punts que 
havien estat destacats a les entrevistes, 
i la posterior anàlisi de tota la infor-
mació que conflueix en una mono-
grafia. A part del material escrit, cal 
afegir l’arxiu sonor de les entrevistes 
i dels grups focals, les fotografies re-
alitzades i cedides per Jesús Atienza 
sobre les dones participants a l’estu-
di i la gravació en vídeo de la trobada 
de les dones participants a l’estudi de 
Tristán Pérez, Maria López i Rita Sti-
vala. Tots aquests materials de suport 
han facilitat la tasca d’anàlisi i consti-
tueixen una documentació històrica 
fins ara inexistent. 
In memoriam
La història dels titelles a Catalunya ens 
recorda com les companyies de titelles 
es basaven en les estructures familiars 
per mantenir un funcionament òp-
tim. A final del segle xix, principi del 
xx, l’espai «natural» de la dona era la 
llar. L’home era l’encarregat de portar 
el teatret al carrer, fer la representació, 
etc. L’espai públic era l’espai «natural» 
de l’home. El que es fa difícil creure és 
que essent les representacions de tite-
lles la base econòmica de les famílies de 
tradició titellaire, les dones quedessin 
totalment exemptes de participar-hi.(1)
Amb el pas del temps, la dona s’anima 
a trencar la marcada divisió dels espais. 
Però aquest fet no resulta suficient. La 
segregació educativa en funció del sexe 
marcarà les dones que durant la prime-
Dones i mans 
L’art titellaire 
en clau de gènere
Cristina Robledillo
  mariona masgrau i teresa calafell, 
dones capdavanteres en el treball solista. 
10 d’octubre de 2005 i 25 de setembre de 
2000. arxiu PErsoNal DE JEsús atiENza


Ferrer de Tarrés : l'ofici de ferrer al municipi de Tarrés (les Garrigues), un tomb per la vida d'un ferrer de poble

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert