Berenguer, Vicent

Revistes Catalanes amb Accés Obert

UNES PARAULES A PROPOSIT DE JOSEP BALLESTER* 
Fa nits que ens hem vist ací, més o menys com ara, 
endevinant-nos la cara i la mirada entre el fum, intentant palpar les 
paraules quan no son elles les que ens palpen. Coses com aquestes 
les he sentides cada nit. He fumat a gust, he trobat, enmig la rara 
estranyesa de les cares desconegudes un puntet de caliu que m'ha 
fet tornar-hi de nou. I he tornat a trobar I'enigmatica rosa de Bagdad 
a mitjan esclatar sobre la taula on llig el poeta, il.luminada sempre 
de lluna. És una flor amb espines, estirada al llarg de la taula, rient 
comodament solitaria, desansiada. Confesse que n'he sentit enveja 
en més d'un moment. Fragil, efímera, estic segur que nosaltres 
passarem i ella perdurara. Nosaltres a dures penes necessitem tota 
una vida per a fer-nos un arquetip, categoria que en realitat ens 
donen els altres, quan ens la donen. De normal és una sabata que 
no c a l ~ a  bé. La rosa, en canvi, és una flor que necessita ben poc 
temps per a ser més que flor. Ella naix rosa i continua rosa per 
sempre més. Tenia raó Borges: (<Si --como el griego afirma en el 
Cratilo- / el nombre es arquetip0 de la cosa, / En las letras de rosa 
esta la rosa / y todo el Nilo en la palabra Nilo)). No volia resistir-me 
a manllevar-li aquests versos. Igualment, cada dia ho crec més, tots 
els noms d'Arana estan en la paraula Arana, pero des d'ara, en mi, 
en les lletres d'Arana també esta la rosa adormida de Bagdad. 
Aquesta rosa que mireu tanta nit i totes les que heu mirat amb ulls 
d'imprecisio, amb els que sempre es mira una flor o es lliga un nou 
poema bon punt es creua el llindar del primer mot. 
Vos recorde que ens hem ajuntat a parlar de poesia, de la de 
Josep Ballester. Potser parlarem de poemes i també de roses. Amb 
motiu d'elles ha vingut a mi Borges i amb motiu d'elles anomene 
ara Rilke. Aquest poeta, entre moltes coses que ja son imprescindi- 
bles des que ell les va tocar, va mirar les roses, va admirar-se d'elles 
des d'una mirada no solament epidtrmica o superficial que ens dona 
el color i el desig de sentir-les carn i, tal volta, espina, sinó des d'una 
* Text llegit al Bar Arana de Valencia el 25/1 1/86, amb motiu d'una 
lectura poetica de Josep Ballester seleccionada dels llibres Passadís voraf 
del silenci (Valencia, 1985) i Oasi (inedit). 
8 2 Reduccions 
mirada interior convulsa, inquietant, en la qual al10 primari ja no 
és la rosa sinó un estat d'anim viscut i que es viu de manera 
immediata, un estat que, per aclarir-nos, ha configurat un espai 
interior al qual ens dóna entrada. Aquest desfici interior, 
segurament, és el que fa que vejam cadascú la mateixa rosa de 
manera diferent. Rilke tenia raó. Ho he pensat més d'una volta 
aquestes nits d'Arana. Per un atzar del temps --el temps sempre es 
atzarós i la tardor m'acompanya a rellegir Rilke- em trobe des de 
fa unes setmanes immers en les ((Elegies Duineses)). Motivat per la 
pru'ija d'una conversa entre amics, he vist quanta raó tenia qui 
s'espantava d'aquests versos elegíacs que sempre ameren la boca 
d'un codonyat molt particular. Em queda el dubte, pero, si l'edat, 
si una determinada edat predisposa millor a unes o altres lectures ... 
No es faci1 mantenir-se indiferent a la mirada d'una rosa, d'un 
poema. La rosa és un espill que ens retorna sempre una mirada 
capgirada en veritats que són, necessariament, compreses a poc a 
poc, en fragments de tella que trobem un dia i un altre dia, de tant 
en tant, per ací i per alla. L'amic Ballester, que m'ha motivat aquest 
paper d'inquieta nocturnitat, al peu d'un túmul amorós i sepulcral 
-on és de veres que ha comenCat tot aC& m'ha semblat que ha 
intui't la pura contradicció de la rosa -i del poema-, encara que 
el camí es ben llarg i, per un altre costat, ell, no puc assegurar que 
siga molt rilkia. No és necessariament l'únic camí. Ell du la seua 
mascara -com diuen a 1'Alcoia: una maixquera, una maixquera i 
una altra maixquera- moltes mascares que es el que cal perque ens 
entenguem. Serveixen més per aixo que no per altra cosa, i aixo 
m'agrada. Tots hi estem implicats. El poeta més. Per a escriure cal 
renunciar a uns mínims complexos, passar-10s per alt. El primer i 
principal el de la mascara. Davant el poema s'ha de tenir i mantenir 
una certa dosi de descarnament, sentir-se una miqueta intrús i 
ingenu alhora. La venturosa combinació d'aquests elements 
provocara la indispensable sorpresa, amb incredulitat i emoció, 
estats d'anim gens desdenyables en tot poema, com també la 
connivencia o la seducció. 
Els llibres d'aquesta nit tenen calor a tardor i color a pinada de 
novembre, a I'arbreda fosca i somiadora de la ciutat aparent, perque 
els dervitxos sembla que requereixen sempre aquesta enganyadissa 
Vicent Berenguer 
immutabilitat de la vida i una certa olor vegetal tan acostada i 
necesdria a l'animalitat. La poesia de Ballester em sorprén en allo 
que la separa de Rilke. Amb un títol +(Passadís vora$ del 
silenci)+ que per si ja és una pokica Ballester podria acostar-se al 
poeta txec. Aquest lema, pero, de naufragis, de desamor, de paisatge 
després de la guerra, d'absbncia de l'oasi, de fugisseres amades 
irrealitzables, com ho són totes les dames amadores o amants, va 
donant pas a presentar la futilitat de les pretensions del desig 
-manera més comprensible d'anomenar I'amor. Al poema sorprén 
la ferma voluntat en el poeta de retrobar el bé perdut, un bé obscur 
i cobejat que, per més que es disfressa en el vers, de saludable 
cinisme o de pudorosa ingenu'itat, sempre és vist amb enganyoses 
evidencies, miratges i fatalisme, necessitat de dir. Aquests cants 
d'amor i contrarietats, dues cares de la mateixa passió, d'un mateix 
foc que sempre es presenta junt i indestriable, la denotació d'un 
desfici, el neguit, i una cosmetica molt d'avui. Ballester ha volgut 
acostar la ma a la tija de la rosa rilkiana, ni que siga 
inconscientment, ni que siga commogut lpel fred d'una llosa que 
amaga molt d'amor buscat. Molts caminen des de fa temps sobre 
una llosa així, és la pedra lluent que ens enlluerna tothora. Jo, gose 
dir-ho, perseguit per tot aixo, no m'he pogut escapar de les nits amb 
tabac i una copa, de vetlar tota la nit, vetlar, com si no ens 
resignarem mai a donar per acabat el dia, talment la rosa en la qual 
la bellesa amaga una precaria existencia. Brevetat i follia. 
Pero totes les roses de dema, com des de sempre tots els poemes, 
continuen tenint l'evocació de I'home en les desfetes, en enderrocs 
i en despropbits. La frigi1 i sola naturalesa vegetal de la rosa, per 
més alt o desproporcionat que siga el món dels homes, sera sempre 
més duradora. Els poetes, que es succeeixen uns a altres sense 
possibilitat d'esgotament, en donen fe. I la vida, aixo que sempre 
recorda la febre del cos o el gemec de les tripes, ha estat i esta molt 
proxima a eixa enigmatica percepció que hem convingut a 
anomenar poesia, instint. La vida -els sers vius- sempre esta vora 
el no-res suggerent de la rosa solitaria, entre la gent, en un jardí, en 
un hospital. A més a més, hi ha encara un altre artifici, el de 
pujar-se'n als núvols, escriure la ficció de les nostres vides, que és 
el que sovint ens trobem a la novel.la. La resta, coses com les que 
ocorren aquesta nit, també és literatura. He dit. 
Vicent Berenguer 


Unes paraules a propòsit de Josep Ballester

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert