Salvat Torregrosa, Adriana

Revistes Catalanes amb Accés Obert

232    recerques Revista d’Etnologia de Catalunya    Juliol 2012    Núm. 38
«sí, va ser una cosa ja pim, pam, pim, 
pam; una cosa darrera l’altra, no ens vam 
dar compte. només et diré que sorties 
aquí al carrer, tombaves, per exemple, 
Escorial, i al final del carrer veies munta-
nya; allà dalt de tot, ara ja no hi ha mun-
tanya, ja es veuen cases, és una cosa 
rapidíssima... però imagina’t tu... Però tot 
allò eren camps, tot allò eren camps...». 
Darrere d’aques-ta expressió tant coneguda, s’hi amaga l’expe-riència d’un pro-cés i d’una trans-
formació urbana i social profunda i 
complexa. Sense ànim de fer un estu-
di exhaustiu sobre el creixement i la 
transformació de la ciutat, el treball 
ha buscat, sobretot, parlar-ne des del 
testimoni de persones que han viscut 
aquestes transformacions, incidint ai-
xí en el punt de vista de l’experiència 
i dels efectes que tot això ha tingut en 
la vida col·lectiva i individual de la ciu-
tadania.
Parlem del cas concret de la ciutat de 
Barcelona. El creixement demogràfic 
que pateix la ciutat des del final de la 
dècada dels quaranta fins ben entrats 
els anys setanta del segle xx —a cau-
sa, majoritàriament, dels fenòmens 
migratoris motivats per la industria-
lització— tenen un seguit de conse-
qüències molt importants a nivell ur-
activitats lligades al camp, la idea de 
progrés, els canvis a nivell global en el 
context econòmic, polític, cultural, 
social...). Es fa difícil sintetitzar aquí 
tots aquests temes però, a continuació, 
s’exposen resumidament alguns dels 
aspectes o reflexions que s’han trobat 
interessants. 
D’anar a Barcelona  
a viure a Barcelona
«Jo no vaig anar gairebé mai a Barcelona 
fins que no vaig ser grandet». 
Cap de les persones amb qui s’ha par-
lat considera que va néixer a Barcelo-
na, i ningú no hi va viure, però tots 
es consideren habitants de Barcelona, 
actualment. Aquest canvi d’identitat 
és complex, perquè el lloc d’origen, 
el barri «que era com un poble» ja no 
es pot definir geogràficament i, a més 
a més, per a molta gent és el lloc de 
la infància. La ciutat es generà coin-
cidint amb el propi creixement per-
sonal, i a mesura que es van fer grans 
no només van descobrir la ciutat, sinó 
que la ciutat s’anava definint al ma-
teix temps. 
«El que passa és que, clar, nosaltres 
hem viscut tot això, viure la ciutat com 
en un poble, quan érem petits i ara ja 
som adults; ho hem viscut en una èpo-
ca en què érem petits i que ja ens anava 
bé. A mi ja m’anava bé. Potser ara viure 
en un barri d’aquestes característiques 
Abans tot això eren camps 
Procés de transformació urbana  
i social de Barcelona 
Adriana Salvat Torregrosa
bà i social. La morfologia de la ciutat 
es veu modificada radicalment amb el 
creixement de noves àrees i el rebliment 
de zones fins aleshores no urbanitza-
des. Aquest creixement es produeix de 
diferents maneres: des de les trames re-
sidencials suburbanes —herència dels 
tipus tradicionals d’urbanització del 
segle anterior—, fins als barris d’au-
toconstrucció o els polígons d’habi-
tatge massiu. 
El treball ha estudiat el cas d’algunes 
àrees concretes de la ciutat que es di-
ferencien entre si per la seva tipologia 
urbana i també pel tipus de transforma-
ció que s’hi donà i pel moment en què 
aquesta tingué lloc (Gràcia-Guinardó, 
Sant Andreu, Poblenou, polígons de 
Sant Martí, Horta-el Carmel...). Les 
persones amb qui s’ha parlat han viscut 
tota la vida —o gran part d’aquesta— a 
la mateixa zona i han estat testimonis 
de la seva transformació.  
Els resultats del treball s’han sintetitzat 
en un audiovisual —en el qual imatges 
d’arxiu i fotografies personals dels en-
trevistats, així com plànols de planeja-
ment i plànols d’edificacions— van il-
lustrant les vivències i les reflexions que 
les diferents persones han anat aportant 
sobre l’experiència de la ciutat. 
A partir de la reflexió sobre la transfor-
mació de la ciutat han aparegut molts 
temes relacionats (la desaparició de les 
recerques    233 
com un poble, que tothom es coneix i tal, 
potser ara no m’aniria tan bé.
[...] M’he sentit sempre protegida, inde-
pendent, tot i que m’ha agradat que a 
gràcia ens coneguéssim tots i que fos 
tipus poble, però quan vaig començar a 
ser més gran, anar a Barcelona represen-
tava llibertat total i descobrir coses...».
El tema del transport s’ha assenyalat 
com un aspecte clau per entendre l’ex-
pansió de la ciutat i la transformació del 
propi lloc, i també per entendre el sen-
timent de pertinença a la ciutat. L’arri-
bada del metro a llocs que fins aleshores 
no estaven ben comunicats fou crucial. 
El metro seria el gran connector amb 
la ciutat, o més aviat, el gran genera-
dor de ciutat. Parlem, en molts casos, 
dels anys setanta. Fins aleshores molts 
nuclis del pla de Barcelona, tant nous 
com antics, encara no formaven part 
ben bé de la gran ciutat, sobretot pel 
que fa al sentiment de pertinença al lloc 
que tenien els seus habitants. 
La desaparició del carrer
El procés de substitució dels edificis 
existents, així com els nous edificis en 
terrenys que mai s’havien edificat en-
cara generen una densificació sovint 
desmesurada, per una banda, i com-
porten la desaparició de les antigues 
tipologies d’habitatge, que eren les que 
estaven arrelades al sistema social i tam-
bé laboral, per l’altra; aquest és un can-
vi essencial. 
La majoria d’antics nuclis del pla es 
caracteritzaven per la tipologia d’habi-
tatge de planta baixa i pis, sovint amb 
jardí o pati al darrere. Això propiciava 
unes relacions de veïnatge molt estre-
tes i el carrer era l’escenari d’aquestes 
relacions. A més , el fet que gairebé no 
hi haguessin automòbils feia del car-
rer un espai de convivència, un espai 
on es desenvolupaven totes les acti-
vitats socials, les festes o les tertúlies 
prenent la fresca. 
En desaparèixer la tipologia d’habitat-
ge que donava sentit al carrer com a 
espai social desapareix el lloc, es trans-
forma, i les activitats tant socials com 
laborals es traslladen a altres àmbits, 
a espais que la mateixa transformació 
de la ciutat anirà definint i pels quals 
la connectivitat serà imprescindible. 
La proliferació d’automòbils és causa 
i efecte d’això.
«[...] després ja va anar canviant molt, ja 
va anar canviant molt perquè la gent es 
va anar morint, la gent que jo havia co-
negut es va anar morint, les cases es van 
anar venent, les cases petites, i es van 
edificar cases noves, la gent que va ve-
nir ja no tenia res a veure, ja no coneixies 
ningú i la transformació va ser així. Però 
lo que va fer més mal va ser el cotxe.
Això s’acabarà amb la nostra generació, 
perquè vosaltres ja no ho heu conegut, 
ja no tindreu aquesta visió, perquè no 
l’heu viscuda mai, està clar. [...] Jo vi-
via d’una manera diferent. És a dir, vo-
saltres no necessiteu, perquè no l’heu 
Beques 2010
  Antònia Torregrosa al balcó de la 
primera casa de pisos on va viure al carrer 
sant lluís, tocant al carrer Pi i Margall 
(1965). FAmíliA torregrosA
234    recerques Revista d’Etnologia de Catalunya    Juliol 2012    Núm. 38
tingut mai, el recolzament aquest de 
veïnatge o de poble que teníem dins 
d’un barri. [...] Com que no l’heu tingut 
mai, perquè ja heu viscut en una altra 
època, ja sou més autosufucients en 
aquest aspecte... no autosuficients, no 
sé com explicar-me. [...] Això és un as-
pecte, i hi ha molts més altres aspectes 
diferents. Políticament, per exemple, ja 
ni en parlem...».
Hort, pati, balcó
Les activitats més lligades a la terra 
—l’hort, les gallines, els animals que 
es duia a pasturar pels descampats—
s’aniran esfumant a mesura que desa-
pareixen els patis i els solars buits.
«Quan ho teníem no ho valoràvem, per-
què era ja un fet natural. Jo vaig néixer 
en una casa amb un jardí al darrere, i ja 
semblava que era lo normal, no? Però 
tenen influència les noves modes, les 
transformacions que es fan influeixen, 
perquè de comoditats de fet no en tení-
em, no teníem quarto de bany i alesho-
res, de petita, somniava tenir un pis, un 
pis amb un quarto de bany i amb balcó, 
i que tot estigués arregladet. [...]». 
El canvi de la tipologia d’habitatge 
incidirà directament en el tipus d’or-
ganització domèstica i social. Mentre 
tothom admet que hi hagué una mi-
llora important de les condicions de 
vida, es perd una manera de viure més 
comunitària. 
«sí, perquè ens hem acostumat a viure 
d’una manera molt diferent a com vivíem, 
precisament per això, és que no té res 
a veure. Mira, la casa dels meus pares, 
per exemple, la casa aquella quants me-
tres tenia? 40? 45? doncs allà hi vivíem 
sis persones fixes, i els caps de setma-
na una altra, i tothom que ha vingut del 
poble ha vingut a parar a casa meva. i hi 
cabíem tots! Jo no he sentit mai la meva 
mare o el meu pare queixar-se d’això, 
mai a la vida! i avui en dia, ostres, si ha 
de venir algú, si no tens una habitació 
muntada... no, és que no tinc lloc. [...] sí 
  Joan Enric i Pep Montañez jugant en un descampat del Passeig Maragall (1950-1952). 
FAmíliA moNtAñez 
  Construcció dels blocs del grup la Pau (1966). Arxiu AdigsA
recerques    235 
que és veritat que les coses han canviat 
molt, ha canviat molt l’estil de vida».
L’espai domèstic canvia en la mateixa 
mesura que es transforma l’espai social. 
El jardí, el pati, l’eixida, l’espai exterior 
del qual s’acostumava a fruir amb la ti-
pologia de la caseta, desapareix amb la 
nova tipologia edificatòria de la casa o 
el bloc de pisos. 
«Quan vaig anar a viure al pis em vaig 
sentir molt engabiada, perquè jo abans 
a casa tenia aquella sortida on teníem 
plantes, teníem de tot. Recordo que va 
haver-hi un època en què teníem galli-
nes, i la meva àvia em deia “Maria, vine, 
que anirem a buscar els ous”, i portaven 
aquells davantals les àvies; jo agafava 
els ous i com que eren calentonets me’ls 
fregava pels ulls, i em deia que això allar-
gava la vista... Ah i després teníem dos 
o tres gats i un lloro!».
Amb les cases de pisos es deixa de te-
nir contacte directe amb el sòl i amb el 
carrer, i apareix un element arquitec-
tònic que, tot i no ser nou, adquireix 
una funció nova: el balcó.
El balcó és la conseqüència del canvi 
profund que ha fet la ciutat. Durant 
un temps la gent el pren com l’espai 
que substitueix el pati o, fins i tot, el 
carrer: «Al principi ho fèiem, això de 
prendre la fresca al balcó amb les veï-
nes»; però després el nivell de trànsit 
i de soroll deixa el balcó com un ele-
ment gairebé arcaic, sense tenir ben 
bé els atributs d’espai exterior i creant 
una dèbil relació amb el carrer, quan 
aquest mateix ja no té atributs a nivell 
d’espai social. 
espai indefinit — espai definit: 
l’aparició de l’espai públic
La desaparició del carrer com a espai 
social és un fet que moltes de les per-
sones amb les que s’ha parlat han as-
senyalat a través del record de la in-
fantesa. La paraula «llibertat» apareix 
molts cops quan es refereixen a la vi-
da que tenien com a nens, que ana-
ven on volien i el carrer era per a ells 
Beques 2010
el lloc on jugar, on estar i 
on aprendre. Més enda-
vant, diuen que el cotxe 
és el que impedeix l’ús 
d’aquest espai, però evi-
dentment hi ha molts 
d’altres factors. 
No només el carrer era 
l’espai del joc, també 
ho eren els «camps», els 
descampats, els solars, 
els torrents, la terra 
que semblava de nin-
gú. En alguns llocs, 
aquest espai també 
es trobava «a la casa 
dels altres», masies o 
cases grans amb ter-
reny on la gent s’hi 
reunia. La pèrdua, no 
només dels espais concrets, sinó sobre-
tot de la possibilitat de fruir de l’espai 
tal com s’havia fet fins aleshores, co-
incideix —en moltes de les persones 
amb qui s’ha parlat— amb la fi de la 
seva vida com a infants o adolescents 
i l’inici ja de l’edat adulta; per tant, els 
sembla un fet que fou natural i del qual 
no es van adonar gaire. 
«Ara sí que es valora més l’espai públic, 
les places, però llavors no... i és que no-
saltres teníem tota la llibertat del món, 
teníem l’espai que volíem, si no et dic 
que jugàvem al carrer! Podia patinar pel 
carrer Escorial, amunt i avall, els nens fe-
ien patins, ens ajuntàvem quatre o cinc 
i jugàvem per allà, no necessitàvem un 
espai d’aquests com ara, prefabricat, tant 
temàtics com ara, ara estan tots igual. El 
carrer era nostre».
En aquest comentari apareix un tema 
clau, darrere de l’expressió «d’espai pre-
fabricat i temàtic» s’hi amaga una apre-
ciació molt encertada. 
La transformació de la ciutat ve do-
nada tant des de l’urbanisme com des 
de les prioritats econòmiques i polí-
tiques del moment, amb uns criteris 
  Veïns del carrer sant lluís, tocant al carrer Escorial del barri de gràcia (1950-1960). 
FAmíliA torregrosA
236    recerques Revista d’Etnologia de Catalunya    Juliol 2012    Núm. 38
que prioritzen la definició funcional 
de cada element de la ciutat. Els car-
rers es converteixen en vies de circu-
lació per als cotxes; les places, a poc 
a poc, en zones on poder estar; i els 
parcs, en zones on poder jugar. Els es-
pais es delimiten fins al punt que, en 
l’actualitat, els jocs dels nens estan li-
mitats per una tanca on dins hi ha el 
parc «temàtic». 
Aquesta delimitació funcional no exis-
tia. L’espai «indefinit» era l’espai social 
i del joc, i que, a poc a poc, s’anirà defi-
nint, inicialment a causa de la prolife-
ració d’automòbils (hem de pensar que 
fins ben entrats els anys setanta hi havia 
molts pocs semàfors a la ciutat). 
Però la circulació rodada no serà l’únic 
definidor funcional. La possibilitat de 
poder jugar o passar per descampats 
o zones obertes fent drecera va desa-
pareixent a mesura que es construeix, 
però també a mesura que la propietat 
privada es va convertint cada cop més 
en un delimitador clar d’allò públic. 
El que queda, després de tot, és el que 
s’acaba anomenant «espai públic», un 
reducte del que fins aleshores havia es-
tat l’espai social del carrer. n
  Antigues terres de Cal Comte a gràcia, en procés de 
construcció (carrer Pi i Margall) [1950-1960]. tAF/Arxiu muNicipAl del 
districte d’HortA-guiNArdó
  Construcció dels primers blocs del Polígon sud-oest del 
Besós (1959). JoAN grAs/ceNtre cíVic del besós
  fragment del Plànol de Barcelona 1943 (6249), zona de Poblenou i camps limítrofs (al límit amb sant Adrià, zona on es construirà el 
Polígon sud-oest del Besós). seix bArrAl/Arxiu Històric de lA ciutAt de bArceloNA 


Abans tot això eren camps : procés de transformació urbana i social de Barcelona

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert