Bargalló, Esther

Costa Solé, Roger

Rom, Martí

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revista d’Etnologia de Catalunya    Març 2016    Núm. 41272    ETNOMóN
La declaració de bé cultural d’interès nacional 
en la categoria de zona d’interès etnològic de 
cinc barraques de Mont-roig del Camp 
El reconeixement del patrimoni en pedra seca  
com a integrant del nostre patrimoni cultural
Esther Bargalló, Martí rom
Grup Barracaire de Mont-roig del Camp
roger Costa Solé
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Catalunya, igual que la major part de territoris de l’arc mediterrani, compta amb un patrimoni ric i 
variat de construccions de pedra seca. 
Barraques, marges, parets, cisternes, 
carrerades, forns, paravents, arneres, 
aljubs… són només algunes de les tipo-
logies de construccions que trobem al 
nostre país bastides amb aquesta tèc-
nica. Diferents entitats esteses per tot el 
territori, des de fa anys aglutinades en 
la Coordinadora d’Entitats per la Pedra 
Seca, treballen per documentar, posar 
en valor i, en alguns casos, salvaguardar 
aquest patrimoni. Fruit d’aquesta col-
laboració, entre altres iniciatives, ha 
sorgit el web Wikipedra, amb informa-
ció i la localització exacta sobre el mapa 
de gairebé 12.000 construccions –de 
moment– d’aquestes característiques. 
L’any 2013, arran d’una comunicació 
presentada per un tècnic del Departa-
ment de Cultura sobre els béns cultu-
rals d’interès nacional en la categoria 
de zona d’interès etnològic a la VII 
Trobada d’Estudi per a la Preservació 
del Patrimoni de Pedra Seca als Països 
Catalans, celebrada a les Preses (Gar-
rotxa), la coordinadora va decidir 
impulsar una candidatura a BCIN-
zIE d’un conjunt de construccions 
d’aquesta mena. Es van proposar per 
a aquesta distinció cinc barraques del 
municipi de mont-roig del Camp 
(Baix Camp).
El gruix de construccions de pedra seca 
de mont-roig ja havia estat documen-
tat entre els anys 2004 i 2006. En el 
transcurs d’aquest treball de camp es 
van trobar 107 barraques en bon estat 
de conservació, alhora que es va pren-
dre nota de les que identificaven en 
estat de deteriorament. En l’actualitat 
el Grup Barracaire de mont-roig del 
Camp té 135 barraques enregistrades 
a la base de dades Wikipedra. Les cinc 
 n La pedra que s’obtenia del despedregament dels camps servia per a bastir tota 
mena de construccions, i això originava paisatges que combinaven elements naturals i 
antròpics en perfecta harmonia. A la imatge, vista des del darrera de la barraca en espiral 
de Mont-roig del Camp, amb el marge que, des del camí, avança fins al mateix costat seu i 
continua darrere seu, formant una composició de gran bellesa.  
FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
ETNOMóN    273 Protecció
barraques seleccionades són les cone-
gudes com barraca dels lliris, barraca 
en espiral, barraca del miquel Terna, 
barraca dels Comuns del Pellicer i bar-
raca del Jaume de la Cota. 
Una aproximació a les 
barraques del sud de 
Catalunya: característiques 
formals i funcionalitat
A les comarques del sud de Catalu-
nya, entre les construccions aptes per 
a viure-hi, les cabanes són pròpies de la 
part nord de la Terra Alta, especialment 
de la Fatarella i de Vilalba dels Arcs. 
Aquí les cabanes són obres bastides 
amb la tècnica de la volta de canó o de 
mig punt, els arcs de les quals poden 
ser apuntats o rebaixats, depenent de 
les necessitats de l’espai a cobrir, sempre 
amb uns resultats de gran solidesa i de 
molt bona estètica. Les barraques són, 
majoritàriament, de planta quadrada 
o rodona, i estan bastides amb parets 
verticals o lleugerament atalussades. 
Poden estar cobertes amb les tècniques 
de cúpula, falsa cúpula, llindes i lloses 
o amb volta, i estan recobertes amb 
lloses, pedruscall, terra o terra i plantes. 
La tècnica emprada en la construc-
ció de les barraques arrenca amb uns 
murs força dobles que s’enlairen amb 
la mateixa forma que marca la base, 
que inclou un pas per a la futura porta. 
Les parets pugen lleugerament incli-
nades cap a l’interior fins a un punt 
situat a mitja altura, quan ja comen-
cen a endinsar-se fortament per anar a 
trobar el punt de confluència superior 
que tancarà l’edificació. Per imperme-
abilitzar la barraca s’utilitza terra argi-
losa relligada amb plantes d’arrels ben 
ramificades. Els portals de les barraques 
poden ser d’arc rebaixat, de dues pedres 
encavallades, de llinda única o múlti-
ple, o la combinació d’una llinda amb 
un arc de descàrrega, tot depenent de 
la qualitat, les dimensions i la forma 
de les pedres, així com de l’habilitat 
del pagès o de l’especialista en aquesta 
mena de construccions. 
Cal deixar molt clara la importància 
de les barraques i de les cabanes en el 
món rural, ja que allotjaven persones 
i animals, i s’hi guardaven queviures i 
productes del camp. mantenir l’ani-
mal de càrrega en bones condicions 
era imprescindible, ja que sense aquesta 
força de treball el pagès i la seva família 
estaven condemnats a la misèria. Per 
aquest motiu mules, rucs i altres ani-
mals similars rebien un tracte acurat 
per part dels seus amos, que els pro-
tegien tant com podien dels elements 
meteorològics que els poguessin per-
judicar. 
Per permetre la vida de les persones, les 
barraques i les cabanes necessitaven uns 
complements gairebé imprescindibles, 
algun dels quals també es bastien amb 
pedra. Són els armaris i les neveres, que 
se situaven a la part més frescal de les 
construccions, on es podien deixar els 
queviures amb un mínim de condi-
cions ambientals. També els animals 
 n Barraca dels Comuns del Pellicer. Aquesta barraca acabada en punxa destaca per 
la tècnica emprada en la seva construcció, consistent en el possible reompliment de 
l’interior amb branques d’arbres per tal d’anar guanyant altura. L’interior és de planta 
circular i s’hi accedeix per un portal força alt, de muntants verticals i arc pla. La coberta és 
de terra i grans lloses. FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
 n Vista frontal de la barraca del Jaume de la Cota. J. Gironès, a L’art de la pedra en sec a 
les comarques de Tarragona, l’anomena la «catedral» de les construccions rurals obrades 
amb pedra seca. FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
Revista d’Etnologia de Catalunya    Març 2016    Núm. 41274    ETNOMóN
necessitaven una menjadora, la qual 
es podia bastir perfectament amb llo-
ses de pedra. En algun cas, una de les 
menjadores se situava a l’exterior per 
ser utilitzada durant les èpoques de 
bonança. 
Les Terres Noves: l’origen 
històric de les barraques de 
Mont-roig
A l’edat mitjana, les terres de l’ac-
tual terme de mont-roig del Camp 
formaven part del Gran Ermot, un 
espai que podríem situar entre el Coll 
Blanc de Bonavista i el Coll de Bala-
guer, a l’Hospitalet de l’Infant. Era 
un espai poc habitat, allunyat dels 
nuclis de població importants com 
Tarragona o Tortosa i no subjecte a 
cap senyoriu, cosa que el convertia en 
una mena de terra de ningú. A partir 
de la conquesta cristiana, les terres 
de mont-roig tardarien encara uns 
anys a entrar en la dinàmica senyo-
rial, per la migradesa de la població, 
però no per això els pagesos deixaren 
de treballar les terres. Finalment, a 
les acaballes del segle xii es fixaren 
les condicions bàsiques de la Carta 
de Població (1180).
En l’actualitat, la majoria de barraques 
del terme municipal de mont-roig es 
troben al voltant de l’eix de la carretera 
del Pratdip (T-310), des d’un quilò-
metre del poble fins al final del terme, 
a la partida de les «Terres Noves». Són 
uns quatre quilòmetres de longitud, 
tot i que la màxima concentració es 
dóna al voltant del darrer quilòmetre 
i mig. Aquestes terres quedaven rela-
tivament allunyades del poble, fet que 
devia motivar la previsió de tenir-hi 
un lloc per aixoplugar-se si hi havia de 
sobte mal oratge, o per passar-hi la nit 
en època de collita. També sabem que, 
fins a finals del segle xviii, encara eren 
camps erms que no s’havien conreat 
mai i que es feien servir per pasturar 
el bestiar. 
Aquelles terres ermes van estar en dis-
cussió durant segles entre mont-roig 
i el Pratdip. Al segle xviii esclatà un 
nou conflicte per la possessió d’aque-
lla immensa «Plana» que anava des de 
gairebé el barranc de Rifà fins al riu de 
Llastres. mont-roig ja havia aconse-
guit una sentència favorable el 1604, 
en virtut de la qual en retenia la pos-
sessió, alhora que acceptava els drets 
als emprius dels habitants de Pratdip 
(dret d’aprofitament comunal de béns 
rústics, com ara les pastures). Aquests 
varen tornar a intentar-ho el 1781, però 
el 1789 una nova sentència donà la raó 
a mont-roig. Encara ens ha arribat als 
nostres dies un recitatiu que deien els 
del Pratdip: «marina Santa no ho per-
 n Planta i alçat de la barraca del Jaume 
de la Cota. De planta circular, destaca 
pel seu volum exterior i el gran espai 
habitable del seu interior.  
diBuix: Josep pascual.
 n El gruix de les parets permetia obrir-hi 
armaris que servien per guardar estris del 
camp o per protegir els aliments de l’acció 
de les bèsties. A la imatge, dues fornícules 
–a dalt un armari i a baix un cocó– de la 
barraca del Jaume de la Cota.  
FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
 n Els armaris oberts arran de terra reben a la zona de Mont-roig del Camp el nom de 
«cocons». Feien la funció d’armaris frescals, ja que mantenien frescos l’aigua, el vi i alguns 
queviures. A la imatge, el cocó de la barraca del Miquel Terna, reutilitzat com a foc a terra. 
FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló
ETNOMóN    275 Protecció
meteu / que els de mont-roig tots són 
uns xuts / Si ens prenen les Planes estem 
perduts / Petits i grans tots plorarem / 
marina Santa no ho permeteu.»1
A aquelles «Planes» (vessant mar de la 
carretera) per les quals sospiraven els 
de Pratdip, els de mont-roig les van 
anomenar «Terres Noves» (nom docu-
mentat per primer cop el 1782). Les 
«Planes» a mont-roig són les terres que 
hi ha des de les actuals «Terres Noves», 
més o menys des del barranc de la Por-
querola, fins al barranc de Rifà, i per 
sota de la carretera del Pratdip. A la 
vessant de la muntanya se les coneixia 
com els «Comuns». Francesc Riba i 
mestre explica a Història de Mont-roig, 
en el capítol «Del plet entre mont-roig 
i Pratdip», pàg. 150, que «l’any 1764 
l’Ajuntament de mont-roig repartí 
part del terreny (…) donant a cada un 
dels veïns (…) sis jornals de terra…». 
és el primer repartiment de terres del 
qual es té constància. Els afortunats 
foren 145 veïns. El 1785 es produeix 
la donació de part de «la Plana» a vuit 
persones del poble amb l’obligació 
de costejar aquell plet amb Pratdip. 
Aquest repartiment es dugué a terme 
en un context de creixement demogrà-
fic, en què la població de mont-roig 
va passar dels 675 habitants del 1719 
als 2.000 el 1787, un increment que 
continuà durant pràcticament tot el 
segle xix, amb un màxim de 2.826 
habitants el 1887. 
Segons dades del cadastre de 1755 reco-
llides per Ferran Jové i Hortoneda, el 
74% de la terra de mont-roig era erma, 
sense conrear. El conreu que tenia més 
importància per extensió i rendiment 
econòmic era la vinya, documentada 
des d’inicis del segle xv; després venien 
els cereals (blat i ordi), olivers i garro-
fers. També s’esmenta l’existència de 
vint-i-un corrals de bestiar escampats 
pel terme que resguardaven quatre 
ramats. Això ens pot explicar l’exis-
tència, encara ara, de trossos de carrera-
des antigues per on circulaven aquests 
ramats. 
De les rompudes a 
l’aixecament de les barraques
En aquelles Terres Noves i Comuns (o 
Palma Negra, pel nom del barranc) s’hi 
varen fer les rompudes per convertir 
els erms en terres de conreu. Aques-
tes rompudes consistien a desermar la 
terra, tallar els arbres que calia i nete-
jar-la de matolls; o només eixermar-la 
si tan sols calia netejar-la de matolls. 
Sabem que per tot el Camp de Tar-
ragona es van produir molt sovint 
aquestes tasques durant la segona 
meitat del segle xviii. Aquestes dades 
dels repartiments i rompudes de finals 
del segle xviii i inicis del xix, més la 
inexistència de cap font oral que ens 
doni testimoni que els nostres avis o 
 n Mapa de situació de les barraques de Mont-roig del Camp respecte del nucli de 
població. elaBoRació pRòpia (depaRtaMeNt de cultuRa de la GeNeRalitat de cataluNya).
 n La barraca dels lliris, a la imatge, té a la part exterior del sostre una capa de terra i 
pedruscall amb lliris de Sant Josep plantats. Aquesta tècnica, molt utilitzada en barraques 
de sostre pla o semiplà, es feia servir perquè les fines arrels dels lliris relliguessin i 
aïllessin millor la coberta. FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
Revista d’Etnologia de Catalunya    Març 2016    Núm. 41276    ETNOMóN
besavis van veure construir barraques, 
ens fa suposar que la majoria de les de 
mont-roig deuen ser de mitjans o finals 
del segle xix. Això també encaixa amb 
la teoria general sobre les barraques del 
Camp de Tarragona.
El conreu de la vinya necessitava una 
munió de treballs durant tot l’any, entre 
verema i verema. Calia llaurar, cavar 
els ceps, esporgar els brots, ensulfatar, 
ensofrar… S’hi havia d’anar sovint i la 
feina no s’acabava en una jornada. A 
més, hi havia gran quantitat de pedra 
que aflorava a la superfície en deser-
mar la terra. Tot ajudava a fer que als 
pagesos els interessés construir barra-
ques on resguardar l’animal de càrrega 
i arrossegament, protegir el menjar i 
tenir beguda fresca, fer la migdiada 
resguardats del vent a l’hivern i de la 
calor de l’estiu, dormir-hi damunt 
d’una màrfega (segurament feta amb 
fulles de moresc, blat de moro), i dei-
xar-hi alguns estris de treball, si calia 
en algun amagatall i emparats de les 
mirades estranyes. 
Les barraques de Mont-roig  
del Camp, avui
Avui en dia la majoria d’aquestes ter-
res, a banda i banda de la carretera 
del Pratdip, tornen a ser ermes, fona-
mentalment a la vessant de muntanya. 
El darrer sotrac important foren les 
gelades de febrer del 1956, que van 
dur a abandonar els conreus. Ara hi 
predominen majoritàriament els 
pinars, alternats amb algun camp de 
garrofers i olivers. Aquest abandó de 
les terres fa que la vegetació creixi sense 
fre; el botjar que amb freqüència s’ha 
apoderat dels camps ha fet que avui 
moltes barraques hagin estat de difícil 
localització, sovint ocultes enmig de 
pinars. Un altre element ha dificultat 
la «visibilitat» de les barraques per a 
molta gent del poble. Tant la majoria 
d’aquesta zona de la dreta de la carretera 
anant cap a Pratdip, com la part final 
de l’esquerra, tenen la particularitat que 
són zones sense sortida. En el primer 
cas, és la muntanya Blanca, la que ho 
impedeix i, en l’altre, l’autopista. Els 
camins oberts només permeten endins-
ar-se en aquest territori erm i quasi 
abandonat, sense cap altra destinació. 
Els mont-rogencs tan sols hi van a rea-
litzar activitats de lleure. Tot fa pensar 
que precisament la solitud d’aquestes 
terres ha estat el factor decisiu que ha 
permès la preservació les barraques. 
Sobre el nom que hem donat a les 
barraques, s’ha procurat respectar el 
que ha arribat d’antic sobre el tros de 
terra on són. En altres casos s’han dut a 
terme recerques documentals, les quals 
han permès rebutjar alguns noms que 
semblaven correctes però que proce-
dien de transmissions orals errònies. 
Alguns noms que han estat recuperats 
han servit per anomenar algunes de les 
principals barraques: Jaume de la Cota, 
miquel Terna, Comuns del Pellicer… 
 n Barraca en espiral. La seva forma helicoïdal facilita l’accés a la gran pedra cobertora que corona el sostre, que és practicable, fet 
que permetia l’evacuació directa del fum en cas d’encesa de foc a l’interior. La façana presenta un portal d’arc d’ametlla amb muntants 
arquejats i una llinda. La coberta és de cúpula i el recobriment de pedruscall. FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
ETNOMóN    277 Protecció
 n Exterior de la barraca del Miquel Terna. Hi destaca el portal, amb muntants arquejats acabats en arc de mig punt, que abasta tota 
l’amplada de les parets. Al seu interior, de planta circular, el sòl és una gran llosa de pedra que fa baixada des de l’exterior, conformant 
una mena d’aljub per recollir l’aigua de la pluja. La façana es perllonga, pel costat esquerre, en un cos més baix de planta semioval, que 
inclou una dependència de planta rectangular que en una fotografia de 1967 s’observa que estava coberta; encara ara, al fons, s’hi 
aprecia una mena de banqueta de pedra o menjadora. FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
 n La coberta de la cabana dels Comuns del Pellicer arrenca amb falsa cúpula i acaba en 
cúpula. FotoGRaFia: estHeR BaRGalló BaRGalló.
L’Ajuntament de mont-roig del Camp 
va declarar el 2008 bé cultural d’interès 
local (BCIL) 101 barraques del seu 
terme municipal, motiu pel qual el Pla 
d’ordenació urbanística municipal ja 
determina els valors arquitectònics, 
paisatgístics i mediambientals que han 
de ser protegits. La declaració de bé 
cultural d’interès nacional en la cate-
goria de zona d’interès etnològic inclou 
una zona de protecció que preserva 
les característiques de cada barraca, 
tenint en compte les característiques 
del terreny (petit barranc, camí o carre-
tera, desnivell significatiu…). Aquesta 
declaració, més enllà de la protecció 
d’aquests elements en concret, ha de 
servir per posar en valor les construc-
cions en pedra seca de tot el país, un 
patrimoni encara força desconegut 
per al gran públic i majoritàriament 
en perill de desaparició. n
noTES
(1)      
Santa Marina és la patrona del Pratdip. Se 
celebra el 18 de juliol. Té una bonica ermita a 
uns dos quilòmetres més enllà d’aquell poble en 
direcció al coll de Fatxes.


La declaració de bé cultural d'interès nacional en la categoria de zona d'interès etnològic de cinc barraques de Mont-roig del Camp. El reconeixement del patrimoni de pedra seca com a integrant del nostre patrimoni cultural

La declaració de bé cultural d'interès nacional en la categoria de zona d'interès etnològic de cinc barraques de Mont-roig del Camp. El reconeixement del patrimoni de pedra seca com a integrant del nostre patrimoni cultural

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert