Reduccions,

Revistes Catalanes amb Accés Obert

307Reduccions
El procés de recuperació nacional iniciat al segle XIX ha tingut 
sempre en la reivindicació del reconeixement legal i l’ús social de 
la llengua un dels trets més definitoris i constants. D’altra banda, 
la pràctica de la literatura i, molt particularment, de la poesia han 
col·laborat notòriament a estimular i a enfortir aquest procés de re-
cuperació de la llengua. N’hi ha prou de recordar dos fets signifi-
catius: la restauració dels Jocs Florals el 1859, que va simbolitzar 
l’inici oficial de la Renaixença, i el Festival de Poesia del Price el 
1970, que va servir per a manifestar la voluntat de reconquerir les 
llibertats democràtiques i nacionals. I més ençà cal destacar tam-
bé, al final de la transició, el text titulat «Una nació sense Estat, un 
poble sense llengua», publicat el 1979 al número 15 d’Els Marges, 
revista «de llengua i literatura», que alertava dels perills que ame-
naçaven el futur de la llengua catalana. Amb motiu de la publicació 
del número 100, la revista de poesia Reduccions se suma, doncs, a 
aquesta tradició de defensa de la llengua.
DECLARACIÓ SOBRE LA LLENGUA
LA LLENGUA, EL PODER I LA JUSTÍCIA
 Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la huma-
nitat.
 Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i con-
sonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic 
de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una 
forma i una lògica. Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i 
transporta la substància humana que cadascuna de les persones que 
formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat. 
 No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, 
de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essen-
cial, en la vida de cada poble. 
308 Reduccions
 No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un 
país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la des-
trucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i 
l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones 
que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat 
humana.
 Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la 
llengua d’aquest país.
 Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llen-
gua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, 
abusos, extorsions.
 No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu ter-
ritori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menys-
preu i el dany contra la humanitat.
 Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret 
que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin 
coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder 
que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En 
violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els 
altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola. 
 Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la 
llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser 
de les persones d’aquest poble.
 La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvo-
lupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix 
respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llen-
gües que no pateixen cap restricció o coacció.
 Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llen-
gua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar mar-
ginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.
 Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, 
després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu 
territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llen-
gua.
309Reduccions
 Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat 
restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de 
tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la 
voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense 
restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, 
a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen 
per dret i per deure.
 Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams hu-
mans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llen-
gua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es pro-
posen és un genocidi cultural.
 L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament 
malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la 
llengua que vol imposar.
 És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix 
un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la 
seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia vo-
luntat.
LA LLENGUA I LA POESIA
 El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. 
I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de 
llengües concretes. 
 Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris 
de mots i de regles morfològiques i sintàctiques. 
 Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en 
el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es di-
guin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions 
particulars de l’existència humana.
 Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, 
d’acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor 
pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adqui-
reixen un eminent valor simbòlic per als pobles que les hereten, se’n 
serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.
310 Reduccions
 La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. 
És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua 
determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per 
a un conjunt d’instruments musicals únic, imprescindible, precís, al-
tament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és 
feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta 
comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva 
substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el me-
di de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar 
totes les potencialitats de la paraula.
 Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i 
l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és 
un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, però alhora li 
imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.
 La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limi-
tada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les 
convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usa-
da en els diversos àmbits de l’activitat social. 
 La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte 
de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han 
anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva. 
 La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i 
s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmo-
de però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la 
contrau, l’eleva al cim de l’exuberància o l’empeny just al cingle del 
silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits 
incerts.
 La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lec-
tivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que en-
clou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llen-
gua pròpia. 
 No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la 
llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi 
precedit la renaixença política dels pobles.
311Reduccions
 Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malal-
tia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin 
d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els ma-
teixos moments.
 La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la 
singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fona-
mental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respos-
tes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la 
personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim 
aquesta condició.
 Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llen-
gües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. 
Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un 
espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, me-
diàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva 
presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, 
però sí nítidament hegemònics.
 És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació fun-
cional, on una llengua té la possibilitat d’esdevenir paraula plural, 
paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua ge-
nera el terreny on creix l’ús literari i l’ús poètic de la llengua.
 Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser 
retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llen-
gua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi 
el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el 
dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.
 Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no 
pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que 
s’incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüís-
tica. 
 La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella 
del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la políti-
ca educativa, la política cultural i la política universitària no l’han 
d’ignorar ni marginar. L’extensió de l’ús social de la llengua cal que 
312 Reduccions
vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu pa-
trimoni literari.
 La reivindicació d’una llengua per part d’una col·lectivitat perd 
força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en 
l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni conces-
sions.
 La poesia es forja a l’arrel de la llengua.
 La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula. 
REDUCCIONS, revista de poesia


Declaració sobre la llengua

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert