L’escola científica més important en el segle XX a Catalunya ha estat l’Institut de Fisiologia. Entre les seves arrels cal destacar l’obra de dues persones: Ramon Turró,  des del Laboratori Municipal i August Pi-Suñer, creador de l’Institut. Es  remarca la relació estreta, de mestre a deixeble, i d’amistat familiar, entre Turró i  Pi. S’assenyalen també altres antecedents de la recerca mèdica a Catalunya en el segle XIX, principalment els treballs de Santiago Ramon y Cajal a la facultat de medicina i de Jaume Ferran en una etapa anterior del Laboratori Municipal.La escuela científica más importante en el siglo XX en Catalunya ha sido la del Instituto de Fisiologia. Entre sus raíces cabe destacar la obra de dos personas: Ramón Turró, desde el Laboratorio Municipal y Augusto Pi-Suñer, creador del  Instituto. Se remarca la estrecha relación, , de maestro a discípulo y de amistad  familiar, entre Turró i Pi. Se señalan también otros antecedents de la investigación  médica en Catalunya en el siglo XIX, principalmente los trabajos de Santiago Ramón y Cajal en la facultat de medicina i de Jaume Ferran en una etapa anterior del Laboratorio Municipal

Corbella i Corbella, Jacint

Gimbernat Revista d Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut

Revistes Catalanes amb Accés Obert

69    Gimbernat, 2011 (**) vol. 56 pàg.69-74, ISSN: 0213-0718
Gimbernat, 2011 (**) 56, 69-74
RAMON TURRÓ I AUGUST PI-SUÑER,  PROMOTORS DE L’ESCOLA BIOMÈDICA 
CATALANA (**)
CORBELLA i CORBELLA, Jacint
Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Institut d’Estudis Catalans
Resum: L’escola científica més important en el segle XX a Catalunya ha estat l’Institut de 
Fisiologia. Entre les seves arrels cal destacar l’obra de dues persones: Ramon Turró, des 
del Laboratori Municipal i August Pi-Suñer, creador de l’Institut. Es remarca la relació 
estreta, de mestre a deixeble, i d’amistat familiar, entre Turró i Pi.  S’assenyalen també 
altres antecedents de la recerca mèdica a Catalunya en el segle XIX, principalment els 
treballs de Santiago Ramon y Cajal a la facultat de medicina i de Jaume Ferran en una 
etapa anterior del Laboratori Municipal. 
Paraules clau:  Ramon Turró. Laboratori Municipal de Barcelona, August Pi-Suñer. 
Institut de Fisiologia. Escola Biomèdica Catalana.  
Resumen: La escuela científica más importante en el siglo XX en Catalunya ha sido la del 
Instituto de Fisiologia. Entre sus raíces cabe destacar la obra de dos personas: Ramón 
Turró, desde el Laboratorio Municipal y Augusto Pi-Suñer, creador del Instituto. Se 
remarca la estrecha relación, , de maestro a discípulo y de amistad familiar, entre Turró 
i Pi.  Se señalan también otros antecedents de la investigación médica en Catalunya en 
el siglo XIX, principalmente los trabajos  de Santiago Ramón y Cajal en la facultat de 
medicina i de Jaume Ferran en una etapa anterior del Laboratorio Municipal. 
Palabras clave: Ramon Turró. Laboratorio Municipal de Barcelona, Augusto Pi-Suñer. 
Instituto de Fisiología.  Escuela Biomédica Catalana.  
*
El concepte d’escola biomèdica, de biomedicina, ha anat variant els seus 
enfocaments. Aquí va començar el seu desenvolupament, més de fet que de nom, 
cap a l’últim terç del segle XIX, quan es va veure que les que eren i que després 
se n’ha dit “matèries o ciències bàsiques”, facilitaven no solament el coneixement 
del cos humà (anatomia, histologia, fisiologia), sinó també el coneixement de 
la malaltia i que els seus progressos  tenien traducció directa en la millora dels 
malalts. Hi havia persones que des del camp de la medicina van començar 
dedicant-se  a aquests temes.  Avui en canvi són molts, en alguns llocs majoria, 
les persones amb formació inicial diferent de la medicina, del coneixement del 
malalt, que es dediquen a aquests aspectes bàsics. I així s’ha anat delimitant la 
diferència entre les que se’n diu “ciències de la salut” i “ciències de la vida”. Crec 
que calia fer aquesta petita introducció. 
Dos clàssics: botànica i anatomia. Hi ha dos pilars històrics, l’anatomia i la 
botànica.  El camp de l’anatomia és molt clàssic.  Però  encara anterior és el 
de la terapèutica amb les plantes. En aquest punt potser cal recordar, a més de 
70 Gimbernat, 2011 (**) vol. 56 pàg.69-74, ISSN: 0213-0718
la tradició dels farmacèutics botanistes,  l’intent de Joan B. Foix, professor de 
Terapèutica el 1843, amb treballs sobre un Jardí Botànic. 
Dos intents no reeixits. L’estudi de la que avui seria clarament “biomedicina”, 
comença a créixer a Catalunya a finals del XIX, ja s’ha dit. I es fa per obra d’unes 
poques persones que estudien més els aspectes bàsics que no pas el tractament 
directe dels malalts.  El primer creixement real es produeix en dos camps, 
ambdós derivats de la introducció del microscopi. Aniran cap el que se’n dirà 
histologia i microbiologia. Apareixen dues personalitats actives i capdavanteres: 
Cajal i Ferran, coetanis rigorosos. Són els primers grans brots.  Però no van 
cristal·litzar aquí. 
Cajal  va ser el gran savi, el qui ha fet desenvolupar més el concepte de 
neurociències. Però a Barcelona va estar només quatre anys i mig com a 
catedràtic de la facultat, i una escola catalana d’histologia no va tenir continuïtat, 
malgrat que, com ell mateix explica, els anys més fèrtils de la seva producció van 
ser els pocs que passà a Barcelona.  La seva institució de treball era la facultat 
de medicina, però se’n va anar a Madrid. 
El segon, Jaume Ferran i Clua, treballa en el Laboratori Municipal. La institució 
serà un bon gèrmen, però ell, per problemes molt diversos, deixa d’estar-hi. 
Després Ferran farà la seva tasca,  brillant, discutida i independent, fins i tot amb 
continuïtat, però no arribarà a quallar en el concepte d’escola de biomedicina 
d’ara. Va fer un grup més tancat. En canvi, després,  des del Laboratori Municipal 
Turró si que ho aconsegueix. 
L’inici efectiu. Les dues personalitats que veritablement faran desenvolupar 
aquest camp de treball  (que portarà al concepte de biomedicina) són Ramon 
Turró, des del mateix Laboratori Municipal i August Pi Suñer des de la Facultat. 
Probablement va ser decisiu el fet de l’amistat personal,  que venia de família,  i 
les diferències d’edat. 
Turró no era pas una persona de caràcter fàcil. Havia estudiat medicina sense 
acabar-la;  --al final fou veterinari-- polemista uns anys a Madrid, fins i tot amb 
Letamendi. Era cantellut. Treballava en tasques de  laboratori i Jaume Pi Suñer, 
--el pare d’August--  que era catedràtic de Patologia General, de 1883 a 1897 
quan morí, massa jove, l’emparà com a cap del laboratori de la seva càtedra. Hi 
hagué amistat personal entre Jaume i Ramon, entre Pi i Turró.  Turró va destacar 
sobre tot en el camp de la que ara en diem immunologia, aleshores centrat més 
que res en vacunes i cultius microbians, i també en diagnòstics en la part més 
clínica. Era l’època daurada de la microbiologia, quan  s’anaven descobrint els 
gèrmens   causants de moltes malalties infeccioses, amb molts encerts i algunes 
errades. 
Jaume Pi-Suñer patia una tuberculosi que el va matar als 46 anys. Turró l’anava 
a veure a casa seva i quedà amic de la família. Quan Jaume morí Turró continuà 
amb l’amistat i ensinistrà en part el fill gran, August, aleshores estudiant, amb 
pràctiques i tècniques de laboratori. N’han quedat relats concrets en el record 
escrit d’algun fill d’August, explicant com Turró ensenyava al seu pare, per 
Jacint Corbella i Corbella
71    Gimbernat, 2011 (**) vol. 56 pàg.69-74, ISSN: 0213-0718
RamonTurró i August Pi-Suñer,  promotors de l’Escola Biomèdica Catalana
exemple com els leucòcits fagocitaven la tinta xina. Des d’aquest enfocament 
August Pi Suñer és un deixeble directe de Turró.
L’any 1901 August Pi Suñer acaba medicina. Vol dedicar-se a la universitat, i 
el 1904, als 25 anys, és catedràtic de Fisiologia de Sevilla. Aconsegueix que el 
deixin continuar treballant en recerca a Barcelona durant un temps.  És acollit per 
Turró al laboratori municipal.  Segueix alguns anys, després demana l’excedència 
de catedràtic i continua a Barcelona, treballant com a metge, per viure, i fent 
recerca. Era dels pocs que en feia i aconseguí un cert nom. 
* Un altre  escenari. L’IEC. En un clima de reconstrucció nacional Prat de la 
Riba, president de la Mancomunitat, impulsa la creació de l’Institut d’Estudis 
Catalans (IEC) l’any 1907. El 1911,  per la necessitat del seu creixement, es 
creen tres seccions, cadascuna amb set membres. Una d’elles és la de Ciències. 
Entre els seus membres hi ha Miquel Fargas, ginecòleg, Ramon Turró i August 
Pi Suñer. L’any següent, 1912, més que res per l’empenta de Pi, es crea la 
Societat de Biologia, que farà reunions científiques, aplegant el que es treballa  en 
diversos llocs de Barcelona, i editarà els que eren magnífics volums de “Treballs 
de la Societat de Biologia” (TSB), en català. Cuida també, i això va ser molt 
important,  la relació francesa, principalment per medi del professor Eugène Gley 
i la Société de Biologie,  que li donarà difusió, recollint els resums dels treballs 
fets a Barcelona. 
Aviat serà el temps en que dos centres, interconnectats i amb bona relació, fan 
recerca a Barcelona, i reuneixen els seus treballs.  Pi serà catedràtic el 1915, 
quan es jubila el professor anterior, Ramon Coll i Pujol. El 1920 crearà l’Institut 
de Fisiologia, amb el suport de la Diputació de Barcelona.  I a partir d’aquí es 
consoliden els dos centres més importants de recerca biomèdica a Barcelona. La 
immunologia, la fisiologia en els seus diversos sectors, després la bioquímica, i 
el que anirà seguint. són els temes de treball important.  Aquestes són les línies 
generals. Ara comprovem-ne alguns detalls. 
Mestratge de Turró. Ben aclaridores són  les col·laboracions directes entre Turró 
i el jove Pi. Algunes estan recollides a la Bibliografia Medical de Catalunya, quan 
l’exposició en el segon congrés de metges de llengua catalana de 1917 i també 
en el llibre de Pere Domingo sobre “Turró, hombre de ciencia mediterráneo”, 
publicat el 1970.   
Hi ha el treball: “Mecanismo fisiológico de la inmunidad natural”. “Por Ramon 
Turró, director del Laboratorio de la Academia de Ciencias Médicas de Cataluña 
y Augusto Pi Suñer, catedrático  de Fisiología de Sevilla”.   i es diu: “Extret 
dels ‘Trabajos del Laboratorio de investigaciones biológicas de la Universidad 
de Madrid’, vol. III, Diciembre 1904.  que eren publicats per Santiago Ramon y 
Cajal. 
També es publicà en alemany: “Der Mechanismus der natürlichen Immunitat 
auf physiologischer  Gruglage”, l’any 1905, com a mínim en dos llocs diferents, 
un és el ‘Centralblatt f. Bakteriologie , Parasitenkunde u. Infektioskrankheiten, 
39, 1905, 149-159. 
72
La col·laboració en la publicació de treballs entre August Pi Suñer i Ramon Turró 
s’allargà encara alguns anys. En el primer congrés de l’Asociación Española para 
el progreso de las ciencias (Saragossa, 1908), presenten conjuntament un estudi 
sobre “Bacteriolisinas naturales”,  que també es publicà a la Revista de Ciencias 
Médicas de Barcelona i també fou recollit el mateix anys en els Comptes Rendus 
de la Société de Biologie. 
La última que hem vist és el treball, signat també per R. Turró i A. Pi Suñer “Sur 
les propiétés bacteriolytiques des tissus”,  presentat al XVI Congrés internacional 
de medicina de Budapest, el 1909.   Després Pi ja es va allunyant de la línia 
immunològica i s’endinsa en els diversos problemes de la fisiologia: aviat passarà, 
per un temps, a un primer pla l’estudi elèctric de l’activitat cardíaca.   
Aquí hi ha notícia d’un altre fet, el Laboratori de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, 
que recordem-ho, va ser fundada per estudiants, i després fou producte de la 
unió de l’Acadèmia d’una banda i el Laboratori per altra. Aquesta és una història 
diferent, important per a crear una sensibilitat per l’estudi de manera pràctica de 
les ciències bàsiques, entre els alumnes de medicina,  potser inicialment amb 
una finalitat més de docència (aprenentatge per part dels estudiants) que de 
recerca. 
Recordem encara un altre fet de la relació entre Turró i  Pi. Quan  el 27 de febrer 
de 1910  August Pi Suñer, només amb trenta anys, fa el discurs d’ingrés a la 
Reial Acadèmia de Medicina, aleshores de Barcelona, llegeix el seu discurs “El 
problema clínico”, l’encarregat de donar-li la resposta va ser Ramon Turró.  Ell 
mateix havia ingressat l’any 1894 amb un discurs sobre “La inmunidad”.
** Què ve després?   L’èxit d’aquesta col·laboració,  amb la tasca de més 
d’una institució, la primera l’Institut de Fisiologia, juntament amb el Laboratori 
Municipal,  formalment amb les reunions de la Societat de Biologia que publicava 
els seus TSB, que van tenir un ressò important.  Igualment el laboratori de la 
càtedra de Patologia General, amb treballs de Lluís Sayé, i el d’Obstetrícia amb 
Pere Nubiola. Jesús Bellido des de l’Institut va ser un pont important.  També 
era lloc de suma d’activitats d’altres institucions, o laboratoris,  de càtedres 
universitàries i alguna altra.  Aquesta Societat de Biologia fou el punt d’unió, la 
publicació en un volum anuals dels TSB, l’òrgan d’expressió, i August Pi Suñer, 
amb el suport que li donava la càtedra, el motor principal. 
Era com una obra unitària, però federada, amb un  cap que tothom acceptava, 
però amb una munió de col·laboradors de nivell molt alt, alguns treballant en 
altres llocs.   I aquí tenim també una visió de l’enfocament clínic, de la necessitat 
de col·laboració de la ciència bàsica amb la clínica aplicada, el que molt més tard 
s’ha redescobert amb el nom de “recerca translacional”, i que en realitat també 
es feia  en les clíniques mèdiques que havien muntat uns laboratoris propis, així 
serà l’exemple posterior de la Clínica Mèdica A de l’Hospital Clínic. 
Des del punt de vista de l’Institut de Fisiologia, es poden recordar els estudis, 
més al començament,  sobre l’activitat elèctrica del cor, l’ECG, amb els treballs 
de Pi-Suñer i Bellido des del 1910, també de Pau Agustí, i de seguida, juntament 
Gimbernat, 2011 (**) vol. 56 pàg.69-74, ISSN: 0213-0718
Jacint Corbella i Corbella
73    
amb clínics: Celis, Jaume Peyrí i l’ECG en malalts de lúes, i més ja.  Diem en 
un altre lloc. “La importància que va tenir per a la clínica la introducció del 
coneixement de l’electrocardiografia a Espanya es veu clarament en el fet que 
el capítol “La Electrocardiografia” del Manual de Medicina Interna de Teófilo 
Hernando i Gregorio Marañón, el 1916, va se redactat per Pi i Bellido”. 
He volgut marcar aquesta col·laboració inicial. Turró mor el 1926.  Després els 
camps d’estudi augmenten i fins i tot alguns membres de l’Institut, amb tasca de 
recerca ben destacada, fan el pont entre l’experimentació i la clínica.  Els dos més 
destacats són en el camp de la medicina interna Rossend Carrasco i Formiguera, 
amb els estudis sobre la diabetis, i en el de la cirurgia, els de Francesc Domènech 
Alsina, amb els estudis sobre el xoc. 
El Laboratori Municipal anava fent, ben relacionat sempre amb l’Institut, però 
independent. Hi destaquen Pere González Juan, després exiliat, retornat, apartat 
i enfosquit; i Francesc Duran-Reynals, amb projecció del seu nivell als USA. 
Resultat: Una primera consolidació. L’èxit científic d’aquesta diguem-ne “primera 
escola de biomedicina a Catalunya”, va ser gran, en dos vessants principals: 
per la ciència i per la llengua. El 1901, quan Pi acaba la carrera, gairebé no hi 
havia treballs en el camp de les bàsiques a Catalunya (llevat dels ja esmentats 
de Cajal i Ferran), i no hi havia cap grup organitzat de recerca. En català no 
es publicava res, en tot el camp de la medicina. El 1936, quan comença la 
guerra, hi ha un grup constituït en el camp de la fisiologia; les publicacions es 
compten per centenars  d’articles; hi ha els volums anuals dels TSB,  el català 
té un lloc sòlid en el món de la medicina: Congressos de metges de llengua 
catalana, catalanització de les acadèmies, revistes, en aquell moment dues prou 
importants: “La Medicina Catalana” i “Revista Médica de Barcelona”, a part 
d’algunes més; la Universitat Autònoma, i el fet polític: direcció pròpia de la 
sanitat a través de la Conselleria i el govern de la Generalitat. I un dels fonaments 
més importants per assolir aquesta situació ha estat la tasca de l’Institut de 
Fisiologia, i la direcció ideològica del grup d’August Pi-Suñer.   
Després ve el 1939, l’ensulsiada; la dispersió, l’aclaparament; la tasca de 
subsistència i pervivència.  La situació no torna a bellugar amb eficàcia fins 
després dels anys seixanta’s. Aleshores els paràmetres ja seran diferents. Ara 
tornem a tenir una situació presentable, potser acceptable. Ja no hi ha un sol 
grup directiu, sinó diversos i de bon nivell en la comparació internacional. També 
hi ha, per la força i diversitat dels continguts, una fragmentació. La representació 
d’investigadors catalans fora del país,  és alta, sobretot a la banda est dels USA. 
En altre lloc he dit que la capital mèdica de Catalunya estava a Nova York.  En 
canvi el català, com a llengua científica, es troba igual que gairebé totes les 
altres llengües, front al desenvolupament d’una nova lingua franca en el camp 
científic, l’anglès. Però aquesta és una altra història.  Els resultats de les nostres 
publicacions en el camp del que ara en diem ciències biomèdiques, són prou 
bons. Estem en una “segona escola biomèdica catalana”. 
Ara. Però la situació és dinàmica i no ens podem aturar, no podem deixar de 
pedalar sinó volem caure de la bicicleta. La persistència de l’èxit no la tenim pas 
Gimbernat, 2011 (**) vol. 56 pàg.69-74, ISSN: 0213-0718
RamonTurró i August Pi-Suñer,  promotors de l’Escola Biomèdica Catalana
74
assegurada. Cal cuidar bé el conreu. La primera vegada un fet extern a Catalunya, 
la guerra, ens ho va  anorrear.  Ara la dimensió és diferent. De l’investigador aïllat 
es va passar a l’equip. Els equips col·laboren. Però ara han de ser les grans 
institucions les que treballin de manera conjunta.  Potser els grans equips de 
físics han marcat la primera pauta i  Ernest Lawrence marcant la idea de la 
“Gran Ciència”, ben explicada entre altres per Leo Lederman, en l’estudi de les 
partícules subatòmiques.  
Ara tenim encara un perill intern: cal mantenir. Mantenir costa un esforç més 
llarg en el temps i en recursos que crear: si volem mantenir, el que vol dir també 
fer créixer,  un nivell científic alt, no solament mèdic, cal dedicar-hi molt esforç 
personal i molt recolzament per part de la societat i del govern. I això va des 
de la qualitat de l’educació des de la base,  a la seguretat en la dedicació  del 
científic, fins al suport econòmic. Hi ha d’haver el paper de la societat civil, així 
amb el concepte recent de “fundraising”, que va més enllà del mecenatge clàssic. 
Però sobretot correspon ara al govern assegurar la continuïtat i vitalitat, com va 
correspondre a Prat de la Riba l’empenta  inicial en la creació de les estructures. 
(**) Text d’una comunicació presentada a l’Institut d’Estudis Catalans el 21 de 
Novembre de 2011
Gimbernat, 2011 (**) vol. 56 pàg.69-74, ISSN: 0213-0718
Jacint Corbella i Corbella


RAMON TURRÓ I AUGUST PI-SUÑER, PROMOTORS DE L’ESCOLA BIOMÈDICA CATALANA

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert