Ballart, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

157Pere Ballart
PISTES FALSES, DE JOAN-ELIES ADELL,
O EL TEMPS DELS SENTIMENTS RETRÀCTILS
No sé si sereu molts o pocs els qui recordeu (o coneixeu) l’entra-
da del Laberint d’Horta, un jardí neoclàssic al nord de la nostra ciu-
tat, dalt de tot del barri d’Horta. Just en la boca del laberint, allà on
comencen els passadissos separats per tanques de xiprer, hi ha una
làpida, sota un relleu amb escultures, en la qual hi ha inscrita la se-
güent quarteta d’autor anònim:
Entra. Saldrás sin rodeo.
El laberinto es sencillo.
No es menester el ovillo
que dio Ariadna a Teseo.
He de confessar que mentre llegia el primer poema del llibre de
Joan-Elies Adell que avui presentem, Pistes falses, em van venir tot
d’una a la memòria aquells versets que tantes vegades havia llegit
abans d’entrar en aquell jardí, quan jo era petit. El perquè deu ser ben
senzill: qui entra en el llibre de Joan-Elies té la certesa d’haver in-
gressat en un laberint, un laberint que, com el neoclàssic, ens convi-
da a transitar entre compactes blocs de deu versos i a esperar trobar-
ne la sortida; a diferència d’aquell altre del meu barri, però, aquest
sabem que no és senzill i també que la seva trama complicada ens
impressiona tant a nosaltres com al mateix poeta. Aquest primer
poema és en realitat una endreça en què el jo poètic ens invoca, ex-
plícitament, en el tu destinatari, perquè només junts podrem sortir
d’aquest embull de camins que tant s’assembla a la vida. (Quan m’he
adonat que la pintura de la portada pot recordar perfectament el labe-
rint del meu barri, i que a més és obra del mateix poeta, no cal dir que
encara m’he alegrat més d’aquesta meva intuïció. Se non è vero...)
Tornant a la qüestió, però, cal que reconeguem d’entrada l’ho-
nestedat del poeta, que sorprenentment ens informa de bones a pri-
meres que algunes d’aquestes vies són equívoques, són pistes falses.
Això, que podria recordar la vella paradoxa del cretenc (em sembla
Reduccions 88 correcs  5/3/09  14:07  Página 157
158 Reduccions
que és Epimènides) , allò de «creu-me: t’estic mentint», crec en can-
vi que el que fa, en realitat, és instal·lar el poemari de ple en l’òrbita
del pensament postmodern, d’aquella consciència, desvetllada pel
Harold Bloom de les bones èpoques, segons la qual tota interpreta-
ció, tota lectura, és en el fons un misreading. En efecte, aquest pri-
mer poema del llibre presenta un subjecte en crisi, en un autèntic im-
passe vital, és algú com les fulles seques, que «ja han acomplert un
cicle». És algú que mira enrere, cap al seu passat immediat («frag-
ments recents de vida»), i veu com la degradació natural dels objec-
tes que coneixia va reduint memòria i experiència a pols, una pols fí-
sica, que es pot fins i tot escombrar (és admirable la capacitat que té
Joan-Elies de suggerir estats d’ànim a partir de simples flaixos quo-
tidians, per cert). Si mira en canvi endavant, què hi veu? La més ab-
soluta incertesa. La intuïció que «tot ja es troba en un altre ordre / de
coses». El poeta, per tant, no se sap «decidir per quin ha de ser / el
contorn dels dies contradictoris / que vindran», i és curiós com ben
aviat associa aquesta indeterminació, aquesta ofuscació, a alguna
cosa que té a veure amb la seva pròpia veu. I és que en aquest labe-
rint potser no cal tampoc el fil d’Ariadna, però sí aquell altre fil pri-
míssim que uneix les paraules amb els seus referents, el discurs amb
la realitat. El primer poema de Pistes falses és modèlic en la mesura
en què anuncia com un dels temes importants del llibre la relació en-
tre paraula i experiència, o, si volem ser encara més precisos, entre
paraula i percepció. De fet, els títols de les diferents seccions del lli-
bre seran prou explícits: «Soroll de fons», «Despreniment de retina»,
«El sentit de l’orientació»... Veure-hi, sentir-hi, orientar-se... perce-
bre amb precisió el propi lloc per saber cap on cal avançar resulta, en
certa forma, el veritable fil conductor d’aquest ambiciós llibre. En el
llindar, encara, l’autor se sap en el dubte, en una autèntica intempè-
rie que res no reflecteix millor que la imatge més colpidora d’aques-
ta secció inicial: «sóc com / el rectangle sec en l’asfalt que deixa / un
cotxe en anar-se’n després de ploure» (un cop més aquesta habilitat
per donar, des del concret, l’abstracte). 
Entrem a «Soroll de fons», segona secció del llibre, i aviat ens
surten al pas noves evidències de quins han de ser els principals mè-
Reduccions 88 correcs  5/3/09  14:07  Página 158
159Pere Ballart
rits temàtics i formals del poemari. En primer lloc, la flexibilitat ab-
soluta concedida a l’ús del tu, que per moments és el lector, però
també un destinatari personal, sentimental, amb qui la veu del poema
passa comptes, i, fins i tot, ocasionalment, pot representar el mateix
jo poètic desdoblat. El poder d’implicació aconseguit amb aquest re-
curs és molt considerable. Al mateix temps, sobta de nou el gran do-
mini que té Joan-Elies d’aquella fórmula tan vinyoliana que podríem
caracteritzar com una definició figurativa del jo, on tot atribut és
metàfora: «ets un rellotge que s’endarrereix / per segons cada dia»,
«ets una peça de fruita que algú / ha empès d’una parada del mercat /
i que la gent ha anat fent rodolar / d’un costat a l’altre del carrer, a
cops / de peu», «sóc un port ple de vaixells ancorats / en dia de tem-
pesta»... Finalment, resulta significativa la recurrència amb què la
veu poètica al·ludeix negativament a un possible excés de claredat,
de blancor, com si la violència de la llum fos deguda al fet que mos-
tra massa descarnadament aquesta situació precària del poeta, que
buscaria, per contrast, el refugi d’un cert clarobscur, d’una «mitja
foscor», com dirà un vers bastant més endavant.
Per la seva banda, «Despreniment de retina» i «El sentit de l’o-
rientació» semblen formar, curiosament, una sola secció, a causa de
la seva estructura especular: numerades en sentit invers (1, 2, 3, 4, 5
... 5, 4, 3, 2, 1), com un camí d’anada i tornada —com una pista falsa,
que has de seguir fins al final per comprovar que no duu enlloc—
constitueixen en certa forma el nucli emotiu de Pistes falses, la justi-
ficació que el llibre pugui estar encapçalat per un epígraf com el que
proporcionen les paraules dites per Carles Riba a Joan Teixidor en-
coratjant-lo a superar la seva crisi personal tot escrivint El príncep:
«Has de convertir en art el teu dolor». Si la primera de les dues sec-
cions recolza sobretot en el sentit de la pèrdua, del desengany i el
desamor, barrejats amb aquella sorpresa de qui s’adona que res no
era sòlid, que «el neguit, però, no s’explica» (i que ni tan sols no es
pot esperar de fer amb ell altra cosa que expressar-lo), la segona sec-
ció té un punt de catàrtic: és com si el jo poètic hagués començat a
aprendre fins a quin punt la realitat social ens vol camaleons. Els tres
darrers poemes d’aquesta part (els numerats, per tant, com a 3, 2, 1)
Reduccions 88 correcs  5/3/09  14:07  Página 159
160 Reduccions
funcionen realment com una mena de compte enrere de l’assumpció
del que ha passat i de la urgència d’haver de fer una altra vida, com
ens recordava el tors arcaic de Rilke. «En una nit semblant a aques-
ta», «Estic dintre de l’aigua, nedo», i «Acabo de veure passar una ga-
vina», són, en aquest sentit, exemplars de com el distanciament unit
a una acceptació serena de les coses s’interposen entre la imaginació
del poeta i el domini dels seus sentiments.
«El ritme ocult», darrera secció no del llibre però sí del que jo
considero el seu desenvolupament temàtic, està escrita ja des d’una
posició d’una força moral superior: de la mateixa manera que qui és
capaç de parlar del seu drama (una absència, una depressió, una mort
pròxima...) ja és algú en vies de superar-lo, perquè les paraules l’hi
hauran fet integrar en la narració global de la seva experiència, aquí
també veiem el jo poètic formulant acuradament els límits de la seva
desemparança. No és estrany que sigui la part més explícita del lli-
bre, la d’un pathos més deliberat, i també la que millor revela fins a
quin punt Joan-Elies Adell, com tot gran artista, creu que les repre-
sentacions literàries («la poesia com a ficció de la veritat») tenen per
missió última mirar de comprendre’ns una mica millor, de saber una
mica més bé com som fets. En efecte, re-presentem per veure’ns a
distància, per veure objectivats els nostres mals: «No veus que vull
comprendre els fonaments / del meu silenci? ¿Saber quines són / les
causes que em fan vulnerable el cor?» —en les paraules del poeta.
El llibre acaba, com tothom tindrà ocasió de comprovar, amb una
última secció titulada «Quasi una poètica», en realitat una nova dèci-
ma de dècimes (deu poemes de deu versos de deu síl·labes), però que
jo veig com la més unitària del llibre, un poema molt rodó que gira
l’esquena a tot el que ha estat el llibre, i a la manera d’un Wallace
Stevens, ja no usa la poesia per parlar de la vida (com han fet les sec-
cions precedents), sinó que usa la vida per parlar de la poesia. Ho te-
nia fàcil per ser el clímax artístic del llibre i jo crec que no desaprofi-
ta l’ocasió. Amb al·legòrica exactitud, Joan-Elies Adell ens diu que
el poema 
Reduccions 88 correcs  5/3/09  14:07  Página 160
161Pere Ballart
és el rec que inunda  
els camps amb líquids plens d’adobs d’incerta  
procedència, un jardí d’herba humida 
on no sempre les flors sense perfum 
han de posseir l’ànima de plàstic
i en aquest mateix sentit jo diria admirativament que a Pistes falses
les flors són sempre naturals i que, això sí que és inusual (i que ho di-
gui Joan-Elies, que de flors en sap alguna cosa), seran flors que han
de trigar força a assecar-se.
Bé, he dit que el llibre acabava així, però no és del tot cert: un
poema tot sol hi fa d’epíleg: «L’abundància del cor». Si l’autor m’ho
permet, jo penso dir-li que el veig més com el primer poema d’un fu-
tur llibre que com el darrer del que avui presentem. O, si més no, així
el vull veure. Molt poques pàgines abans li hem llegit que tot poema
—magnífica definició— «és l’escenari abreujat d’un conflicte».
Doncs «L’abundància del cor» és exactament això: un admirable re-
sum en pocs versos de tot Pistes falses, i la indicació d’una nova pis-
ta, aquesta prometedorament vertadera. I si vull preguntar-li a Joan-
Elies per aquest segur nou llibre és perquè ell ha escrit que «és contra
aquesta por sobrera que busco / un salt de nivell» i perquè jo el veig
per una banda ben convençut a la fi que les paraules també poden
anar a favor de la vida (i no solament com ho deia Costafreda, en l’e-
pígraf que clou el volum) i també tan completament a punt de poder
fer aquest salt, que estic gairebé segur que ja el deu estar fent a hores
d’ara.
Acabo amb una valoració global del poemari, per a la qual em
permetré reproduir la nota que n’he escrit a fi que la premsa en po-
gués donar notícia, i que deia el següent:
«L’últim llibre de poemes de Joan-Elies Adell, Pistes falses,
guardonat amb el I Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere,
té la rara capacitat de vincular una experiència subjectiva —la d’un
personatge poètic en crisi, en el sentit més genuí de la paraula, això
és: en un decisiu punt d’inflexió personal— a una mirada lúcida i sò-
Reduccions 88 correcs  5/3/09  14:07  Página 161
162 Reduccions
briament crítica sobre el que en diríem, en els termes de Michel La-
croix, la “sociabilitat postmoderna”: un model, avui imperant fins al
punt de passar gairebé per inevitable o natural, en què les relacions
humanes es caracteritzen per la intermitència, la superficialitat i una
discrecionalitat absoluta. Una autèntica era —com ens recorda un
excel·lent i justíssim vers del llibre— de “sentiments retràctils”.
Al costat d’aquest encert en l’encaix en una sola acció poètica de
l’individual i el col·lectiu, Pistes falses és també el llibre de l’autor
que fins avui presenta una més premeditada arquitectura. Les seves
diferents seccions adopten implícitament el comú leit-motiv d’una
percepció qüestionada, sota sospita (conceptes com els de visió, au-
dició, orientació o sentit del ritme en són els distintius), en un exerci-
ci metafòric que recobreix també, al capdavall, la perplexitat sempre
renovada, i molt recurrent en el personatge poètic, que prové de la
consciència que malgrat tot seguim confiant en les paraules per mi-
rar de posar algun ordre en les nostres vides, tot i saber-les exposa-
des a la més indefugible de les contingències (com diria segurament
un Richard Rorty). Hi seguim confiant, com si realment amaguessin
el secret de “saber quines són / les causes que em fan vulnerable el
cor”.
En aquest sentit, Adell sembla precisament aferrar-se a l’ordre
que li procuren uns poemes formalment molt compactes quan, per
paradoxa d’art, allò que proven d’expressar és la incertesa de qui,
per la interminable cadena d’assaigs i errors que és tota existència,
ha après amb dolor que no tots els camins són dreturers ni fàcils.
Aquestes pistes falses són per tant les que convida el lector a recórrer
al seu costat, probablement perquè en el fons hi ha entre tots dos la
còmplice intuïció que davant allò més essencial tant l’un com l’altre
tenen, per igual, “les butxaques / buides de qualsevol guia fiable”.
Qui conegui la trajectòria del poeta de Vinaròs, no tindrà cap dubte a
la vista d’aquest darrer poemari seu que, per moments, en especial
en les dècimes que sostenen com gruixuts pilars l’íntima estructura
del llibre, Joan-Elies Adell, amb màxima ambició de sentit, ens hi ha
deixat escrita la seva més alta poesia.»
Reduccions 88 correcs  5/3/09  14:07  Página 162
163Pere Ballart
Acabo de veritat i ho faré discrepant d’un sol aspecte del llibre, i
que no és responsabilitat de Joan-Elies ni, per cert, dels seus compe-
tentíssims traductors al castellà, Marta Agudo i Jordi Doce, sinó del
seu prologuista. Per una vegada dissentiré del meu admirat Túa Ble-
sa, però és que ell qualifica l’autor de «modern en la postmoderni-
tat», quan jo no veig cap demèrit, cap ni un, a presentar Joan-Elies
Adell com un excel·lent glossador del postmodern, de les seves for-
mes socials i culturals. De la mateixa forma que mencionava ara La-
croix a propòsit dels sentiments retràctils, d’aquests amors desulto-
ris d’avui dia, d’excitació sense passió, o Rorty sobre la irreductible
contingència del llenguatge, crec que qui ressegueixi amb atenció el
llibre hi pot veure moltes coses que són un autèntic mirall del viure
d’avui dia, o, si més no, del pensament que hi ha teoritzat. Les al·lu-
sions d’Adell a «la imprecisió del sentiment» o al desig de «sentir de
nou la força de la gravetat en l’ànima» o al fet que «la lleugeresa /
també et pot damnar», al meu entendre estan en perfecta sintonia
amb coses pensades i escrites ara mateix, com és ara la noció d’unes
relacions humanes enteses com a simple objecte de consum, propo-
sada per Zygmunt Bauman (en el seu recent Identitat) o la descripció
que fa Giorgio Agamben en el seu esplèndid Profanacions d’una so-
cietat que ja no pot profanar res perquè ja no conserva res com a sa-
grat, perquè tot ho ha deixat degradat a la condició de pur espectacle.
Vaja: ho vull dir de manera hiperbòlica abans, ara sí, de callar defini-
tivament: si un cataclisme ho arrasava tot i no ens permetia en el fu-
tur llegir del nostre temps, de la nostra època, més que aquestes Pis-
tes falses, no crec jo que aquests lectors de llavors deixessin de
fer-se una idea molt aproximada de com sentim avui, de com ens es-
timem i ens rebutgem i, last but not least, de com sabem apreciar en
el que val la bona poesia.
Pere Ballart 
Barcelona, 18 de maig de 2006
Reduccions 88 correcs  5/3/09  14:07  Página 163


Pistes falses, de Joan-Elies Adell, o el temps dels sentiments retràctils

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert