Castany i Llussà, Josep

Guerrero i Sala, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Cimbernat 1991, (*), 15, 147-153. 
L'OCRE VERMELL A LA PREHISTORIA, I EUS TERAPEUTIC DE LES 
ARGIWES 
1 GUERRER0 i SALA, Lluis; CASTANY i LLUSSA, Josep 
ELS ANTECEDENTS PALEO-MESOLITICS 
Segons el diccionari (1) la paraula ocre es refereix genbricament a cert nombre de 
materials terrosos, pulverulents, emprats com a pigments, constituits per argila, sorra i 
bxids fbrrics hidratats; a partir del groc se'n poden obtenir varietats marrons i vermelles 
(per calcinació); s'originen a partir de dos minerals de ferro: la limonita i l'hematites. 
Amb tot, Audoin i Plisson (2) afirmen que l'ocre és una substancia incomprensible, mal 
definida des d'un punt de vista estructural físic i químic, i que se sol reconbixer per la 
seva capacitat tintbria; també hi hauria un ocre "veritable" procedent de nivells cretacis, 
i la resta fóra un calaix de sastre. 
Comensa a utilitzar-se a la fi del Paleolític Mi t j i  i del muster i i ,  n o  havent 
evidbncies arqueolbgiques que el vinculin a l'home de Neanderthal. La troballa més 
antiga i controvertida es va fer a la tomba de Qafzeh-8, essent totes les altres del 
Paleolític Superior entre l'Aurinyaci2 i el Magdalenia, més nombroses quan més 
tardanes. Així podem fer esment de coneguts jaciments com Chancelade, La 
Madeleine, Roc de Sers, Le Figuier, Les Hoteaw, Les Enfants, Cavillon, Entzheirn, 
Barma Grande, Arene Candide, Paglici, Baousso da Torre, Morin, etc. 
Com dtiem suara, l'ocre vermell s'obté per calcinació del groc, tasca que l'home 
prehistbric feia als seus fogars. Aquesta substancia era pastada fent-ne boles, que es 
podien transportar cbmodament i sovint s'han trobat en jaciments diversos, com a 
Arcy-sur-Cure (3). 
Aquestes boles són ocasionalment dins dels fogars on varen passar del groc al 
vermell, perb quasi sempre acompanyen els enterraments, sobre el difunt o al seu 
costat (4), i podien ser part de les seves propietats en vida , o una ofrena pbstuma per 
les seves virtuts practiques (5). També s'ha comprovat l'ús de pólvores d'ocre per 
preparar els terres de les tombes -sobretot de les femenines (6)-, com mantell sobre 
tot o part del difunt, o com pintura directa del crani o l'esquelet (7). També esta clar 
que va ésser utilitzat a Morin (S), en aquest cas per cobrir les ofrenes al mort (9). El 
vermell es veu tanmateix tenyint objectes i instruments, i és arreu conegut com el color 
bhsic de Part parietal magdalenih. El polsim d'ocre era tant emprat, que impregnava els 
llocs d'hhbitat, arribant a caracteritzar els estrats del Paleolític Superior. 
A part de l'anhlisi arqueolbgica cal tenir present la interpretació etnolbgica. 
L'Etnologia, partint de que el vermell és un color solar i hemritic, diu que l'ocre 
simbolitza el poder gentsic i la vida (10); alhora és el fonamental en les religions i 
simbolitza el sobrenatural (11). Aquesta interpretació bipolar permetria l'ús de l'ocre 
per la vida i per la mort. Així veiem en pintures parietals magdalenianes que una ratlla 
vermella davant del musell dels animals representa l'alt; a Cavillon es troba un esquelet 
al qual li sortia de la boca un reguer d'ocre de 18 cms. com remembran~a de l'alb o la 
paraula, o la vida. 
Si bé l'ús de l'ocre és freqüent en el darrer tram del paleolític, la seva prestncia en 
les tombes mesolítiques és quasi una constant fins l'adveniment de la neolitització. 
Jaciments importants del Mesolític d'Europa com Ttviec, Hoedic, Ofnet, Muge, 
Bonifacio, Montardit, Toc de Migdia, etc., són ben coneguts per aquesta prrictica. 
Altres pigments haurien gaudit de menor predicament, com el bibxid de mangants. 
L'OCRE AL NEOLITIC I BRONZE: ELS SOLSONES COM PARADIGMA 
En tot el Neolític catalh solament hem pogut constatar la troballa de fragments 
d'ocre a les fosses nQ6 de la Bbvila Bellsolh de La Mogoda i del Puig d'en Roca, i a la 
del carrer Coptrnic, sense que puguem con2ixer la seva composició i situació en els 
jaciments (es tracta d'excavacions antigues). En cap cas s'observh que els esquelets 
estiguessin pintats de vermell. Ana M W u i i o z  (12) creu que aquests fragments 
formarien part d'un aixovar per la vida ultraterrena. 
Mosstn Serra i Vilar6 quan a I'any 1917 va excavar la balma sepulcral neolítica 
d'Aigües Vives al Solsonks, va observar que el crani nQ 32 estava pintat de color 
vermell, fet que va atribuir a l'ocre en un ritual d'inhumació secundaria (13). A l'any 
1918 va excavar també part de la Bbfia de Sant Jaume de Boixadera dels Bancs, on va 
trobar abundants restes humanes de la mateixa kpoca que l'anterior jaciment, i entre 
elles, el radi nQ 61 del que data que tenia senyals de pintura vermella. L'anhlisi química 
que varem encarregar del crani d'Aigiies Vives va demostrar que la mattria vermella 
que impregnava la taula externa era ben rica en bxid de ferro, sense que se'ns puguts 
precisar més sobre el tema. També varem encarregar dkrerament l'anhlisi del radi de 
Boixadera, que no va dopar res estrany a la prbpia composició-estructura química de 
1'0s. 
En els darrers anys hem dut a terme nombroses excavacions arqueolbgiques pel 
Solsonts, de jaciments del Neolític i Bronze, sota els auspicis del Servei d'Arqueologia 
de la Generalitat. Dins d'aquest programa de recerques, els anys 1988 i 1989 hem 
excavat i estudiat la necrbpolis neolítica de la Costa dels Garrics del Cabal101 (Pinell), 
on varem trobar dues cistes, de les quals la que ens interessa estava indicada mitjanqant 
una gran estela-menhir. La datació radiocarbbnica ha donat 3000 anys a.C.; aquesta 
cista contenia les restes bssies de quatre persones, i una d'elles, un home de 25 a 30 
anys d'edat i robustesa mitjana, tenia al costat del seu cos, sota l'ala pélvica dreta, una 
gran bola ovoide vermella i engrunable, de 10 cms. de dihmetre major i 6 cms. de 
diimetre menor. L'anilisi química practicada a l'Escola Universithria Polittcnica de 
Barcelona (Mines: Manresa), ha donat com resultat que es tractava d'argila vermella, 
una clorita. Els esquelets no estaven pintats, i la bola era una pesa més entre els viitics 
(14). 
Fins ara Púnica anhlisi d'Europa feta sobre el tant anomenat ocre prehistbric era 
la del trobat a la tomba mesolítica de Bonifacio, a Cbrsega. El material de Bonifacio va 
demostrar ser també una argila vermella propera a la de la Costa dels Garrics, en 
aquell cas una m a  (15). 
Tant la clorita com la illita són argiles riques en bxid de ferro, i podrien ser també 
el material colorant del crani d'Aigües Vives (?). Serra Vilar6 ja va intuir que en 
determinats casos les argiles vermelles podrien substituir a l'ocre en enterraments 
prehistbrics del Solsonts (16). 
Altres formes d'utilització de l'ocre han estat paleses al nivell 5 -epicardial- de la 
cova del Frare (Matadepera), on es troba com decoració de determinades cerimiques 
(17). 
ALTRES USOS D E  LES ARGILES VERMELLES. LES ARGILES 
TERAPEUTIQUES 
Les investigacions en els camps de la Paleo-etnologia i l'Antropologia Cultural ens 
han donat un més ampli ventall d'utilitats de l'ocre i les argiles vermelles. 
Basant-se en raonaments sobre la vida en la Prehistbria, i en l'estudi de pobles 
actuals en estadis culturals reculats, s'ha vist que poden emprar-se com maquillatge 
decoratiu i estktic, o com pintura corporal per donar I'aspecte fer del guerrer (per 
associació amb el color de la sang), com insectifug aplicat sobre la pell (18); cremant 
l'ocre al foc desprtn una flaire intensa de propietats insecticides i purificants (19); en 
tribus del Brasil s'usa com astringent, fortificant, cauteritzant i antisbptic (20). És &us 
corrent per tenyir les pells (21), i adobar-les (22), i per impermeabilitzar la fusta (23). 
En general, les tribus actuals assimilarien les boles d'ocre a la sang coagulada. 
En canvi, la utilització pbstuma aniria lligada a motivacions d'ordre no material 
(24)' encara que retarden la putrefacció i eviten la pudor de la mateixa (25). 
El primer ús teraptutic de les argiles es refereix a l'Egipte dindstic, on s'usava com 
antiinflamatori, antisbptic i cicatritzant; també en les ttcniques d'embalsamament. Els 
grecs les empraven sota la denominació de "terres de Lemnos", a les que es referirien 
Dioscbrides i Galk. També a la Roma clissica es varen usar, no solament per via tbpica: 
s'usava "per os" en els problemes digestius, com descriu Plini el Vell (26). A totes 
aquestes aplicacions es refereix també Avicenna. En diferents fonts anem trobant l'ús 
terapkutic de les argiles, que també s'usaren en els fronts de la primera guerra mundial 
com tractament de la disenteria (27). 
L'ús dels fangs per via tbpica no solament és conegut des d'antic, sinó que arriba 
fins avui, particularment sota la forma de peloides balnearis. Segons la definició 
internacional dels fangs de 1948 (28), els peloides "són productes formats per la mescla 
d'aigua mineral amb matkries orghniques o inorginiques resultants de processos 
geolbgics o biolbgics, aillada o conjuntament, que poden ser utilitzats amb fins 
terapkutics, en  aplicacions locals o generals". S'aprofita la seva plasticitat i 
homogeneitat, i la possibilitat d'aplicació a temperatura normal, calenta i freda. Són 
ben coneguts els noms d'alguns dels balnearis on s'ofereixen aquests tractaments, noms 
com Archena, Arnedillo, Caldes de Bohí, Fitero, Fortuna, Fuente Podrida, Ledesma, 
La Toja, etc. Front a les vermiculites i caolinites, es prefereixen per teraphtica les 
propietats de les montmorillonites (29). 
En  el tractat de farmiicia practica publicat a Madrid a l'any 1859 (30), es diu que 
abans s'usaven gran quantitat de terres bolars, com les terres segellades en forma de 
boles de Lemnos, la terra cimolina, el Bol de Bohemia o d'Hon~ria (que era com les 
terres segellades), el Bol blanc (era una marga dessecada procedent de Turquia). 
Descriu i ofereix pel seu ús el Bol armknic, al que també anomena argila ocricia, Bol 
oriental i Bol vermell; diu que es presenta en masses compactes i vermelles, que abans 
venien de P&rsia i Armknia i ara venen de Samur, que tenen efecte secant, astringent, 
fortificant i hemostitic, i que es venen sota la forma de píndoles de Bol armknic del 
Dr. Albert, en les quals hi entra també el copaiba. Posteriorment, la "Medicamenta 
General Española" de l'any 1923 (31) parla del Bolus Alba, que és argila blanca, que 
s'ofereix com absorbent, secant, com excipient de píndoles, pólvores i dentifricis, i com 
base de la Neutralona (r), un antiicid per la hiperclorhidria, i diu que un preparat de 
Merck amb argila blanca va bé per les afeccions gastrointestinals i per la diftkria; també 
inclou el Bol armknic, del que diu que abans s'emprava com astringent i hemosthtic, i 
a ra  s'usa com absorbent, colorant i excipient. La "Farmacopea General  Oficial 
Española" (32) de Pany 1930 inclou entre els seus preparats el Bolus Alba o Arsilla 
Alba, fnant les seves característiques físico- químiques, i la posologia i dosi mixima, 
-
que no ultrapassari els 30 grs. diaris. L'edició novena de la "Farmacopea Oficial 
Española" (33) de Pany 1954, inclou el Bolus Alba o Argilla Alba Loevigata insistint 
sobre els mateixos aspectes, i obliga a descartar la preskncia de metalls pesants. La 
sisena edició de la "Medicamenta General Española" de I'any 1962, torna a incloure el 
Bolus Alba i el Bol armknic, amb els mateixos apartats que en l'edició de 1923 (34). 
Recentment, l'estudiós local manresii Sr. Pons i Agulló, a qui debem l'accés a les 
farmacopees esmentades suara, ens ha fet arribar la presentació galknica del Bolus alba 
amb una antiguitat als voltants de la guerra civil; es tracta de barres de 10 cms. de llarg, 
de secció quadrada de 13 mms. de costat; al mig d'una cara esta escrit en relleu 
"PARIS". Tot aixb ens demostra que les argiles han format part de la terapkutica 
"oficial" fins practicament ara, fins al punt de dispensar-se en les oficines de farmiicia. 
Les argiles de les farmacies formarien part dels tractaments a les ciutats; a pagks 
les argiles eren seleccionades i obtingudes en el propi terrer. Testimonis de l'kpoca ens 
han explicat que a Navks (Solsonks) les argiles vermelles s'havien emprat a nivell hum2 
fins a principis dels anys quaranta per les mastitis de les dones, l'eritema del bolquer, 
per les llagues de les cames, etc. A Tora (Segarra) fins fa pocs anys s'havien posat fangs 
d'argiles vermelles a les truges quan patien mamitis, i als porcs quan tenien "mal de 
ronyons". A Pinell (Solsonks), al peu de la nostra excavació de la Costa dels Garrics, 
s'ens explica com es triaven les argiles més vermelles i barrejant-les amb vinagre les 
aplicaven a les mamitis de truges i vaques, i les usaven per les artritis del porcí i 
cabrum; parlaven de només trenta anys enrera! 
Esta doncs ben constatat l'ús terapkutic de les argiles des de ben antic fins avui, en 
mans de metges, apotecaris curanderos, sanadors (35) (36), remeiers (37), veterinaris i 
manescals. Davant una histbria tant important de la terapkutica, cal seguir pensant en 
tots els casos que la preskncia de I'ocre i argiles vermelles en els jaciments prehistbrics, 
obeeix solament a raons d'ordre migic o estktic? Pot haver una tradició &ús des del 
Paleolític?. S'usaven a la Prehistbria amb finalitats diverses? 
BIBLIOGRAFIA 
1.- VV.AA.: "Gran EnciclopCdia Catalana", Vol. 10, pag. 680. Barcelona, 1977. 
2.- AUDOIN, F.; PLISSON, H.: "Les ocres et leurs témoins au Paléolithique en 
France: enquete et expérience sur leur validité archéologique". Cahier du Centre de 
Recherches Préhistoriques, nQ8, phg. 33-80,1982. 
3.- LEROI-GOURHAN, A.: "Las religiones de la Prehistoria". Edit. Lerna; phg. 27. 
Barcelona, 1987. 
4.- MAY, F.: "Les sépultures préhistoriques". Editions du CNRS. PAg. 203-205. Paris, 
1986. 
5.- MAY, F.: "Opus cit., pig. 234-256. 
6.- LEROI-GOURHAN, A.: Opus cit., pig. 30. 
7.- OBERMAIER, H.: "El hombre fósil". Colegio Universitari0 de Ediciones Istmo. 
P ig  145. Madrid, 1985. 
8.- NIETO, C. et alii: "Prehistoria". Vol. I, tema X. p5g. 22. UNED, Facultad de 
Geografia e Historia. Madrid, 1985. 
9.- GONZALEZ ECHEGARAY, J.; FREEMAN, L.G., et alii: "Cueva Morin. 
Excavaciones 1969. Publicaciones del Patronato de las Cuevas Prehistóricas dela 
provincia de Santander. Vol. X, phg. 235. Santaner, 1973. 
10.- PATTE, E.: "Les Hommes Préhistoriques et la Religion". Edit. A. et J. Picard et 
Cie. phg. 62-67. Paris, 1960. 
11.- CHARD, Ch.S.: "El hombre en la Prehistoria ". Editorial Verbo Divino, phg. 239. 
Estella, 1980. 
12.- MUÑOZ AMILIBIA, A. Mk 'La cultura neolítica catalana de 10s sepulcros de 
fosa". Instituto de Arqueologia y Prehistoria de la Universidad de Barcelona. 
Publicaciones eventuales, nQ 9. Piig. 302-308. Barcelona, 1965. 
13.- SERRA i VILARO, J.: "El vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcrals 
eneolítiques". Musaeum Archaeologicum Diocesanum. Phg. 51. Solsona, 1923. 
14.- CASTANY i LLUSSA, J.; ALSINA i PLA, F.; GUERRER0 i SALA, Ll.: 
"L'estació sepulcral neolítica de la Costa dels Garrics del Cabal101 (Pinell de Solsonb)". 
Tribuna #Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1990. 
15.- DUDAY, H.: "Le squelette du sujet feminin de la sépulture pré néolithique de 
Bonifacio (Corse)". Cahiers d'Antropologie, vol. I, phg. 26. Montpellier, 1975. 
16.- SERRA i VILARO, J.: Opus cit., pag. 91-92. 
17.- LOPEZ, P., t alii: "El Neolítica en Espaiia". Edit. Cátedra, (Historia, serie 
mayor), phg. 83. Madrid, 1988. 
18.- GONZALEZ ECHEGARAY, J.; FREEMAN, L.G., et alii: Opus. cit., phg. 235. 
19.- OBERMAIER, H.: Opus cit., piig. 235. 
20.- MAY, F.: Opus cit., phg. 204. 
21.- LEROI-GOURHAN, A.: Opus cit., phg. 55. 
22.- 23.- MAY, F.: Opus cit., pag. 204 
24.- PATTE, E.: Opus cit., pag. 65. 
25.- MAY, F.: Opus cit., phg. 204. 
26.- BOURGEOIS, P.: "El extraordinari0 poder curativo de la arcilla". Edit. de 
Vecchi. Phg. 6. Barcelona, 1989. 
27.- BOURGEOIS, P.: Opus cit., phg. 10. 
28.- BELLOCH, V.; CABALLE, C.; ZARAGOZA, R.: "Manual de Terapéutica 
Física y Radiologia". Edit. Saber. Phg. 338-339. Valencia, 1970. 
29.- BOURGEOIS, P.: Opus cit., phg. 11. 
30.- VV. AA.: "La Botica, o Repertori0 General de Farmacia Práctica". Edit. Bailly- 
Baillisre. Madrid, 1859. 
31.- VV. AA.: "Medicamenta General Española". Edit. Labor. Vol. I, phg. 254-255. 
Madrid, 1923. 
32.- VV. AA.: "Farmacopea General Oficial Española". Edit. Espasa-Calpe (8" 
edición). Phg. 112. Madrid, 1930. 
33.- VV. AA.: "Farmacopea General Oficial Española". Edit. Espasa Calpe (9" 
edición). Vol. I, phg. 230-231. Madrid, 1954. 
34.- VV. AA.: "Medicamenta General Española". Edit. Labor. Vol. 111, p'g. 237-238. 
Madrid, 1962. 
35.- DEXTREIT, R.: "Cura natural por la arcilla". Edit. Ariel. Barcelona, 1984. 
36.- ABEHSERA, M.: "La arcilla curativa". Edit. Edaf. S&rie "Plus Vitae". Madrid, 
1982. 
37.- DEXTREIT, R.: "El poder curativo de la arcilla". Edit. Ibis. Barcelona, 1989. 


L'ocre vermell a la prehistòria, i l'ús terapèutic de les argiles

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert