Museu Nacional de la Ciència i la Tècnologia,

Perarnau i Llorens, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA XARXA DE TELEGRAFIA ÒPTICA AL VALLÈS OCCIDENTAL 
Jaume Peramau i Llorens 
Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya 
Introducció 
La utilització de diferents sistemes visuals per a comu-
nicar-se és tan antiga com la humanitat mateixa. Els senyals 
amb les mans, a distàncies curtes, o la utilització del foc o 
el fum des de llocs elevats per a distàncies més llargues 
poden ser considerats com els primers sistemes de 
comunicació òptica. Durant el segle XVI es comencen a 
utilitzar miralls per a aconseguir que el reflex del sol en 
un mirall tingui una distància de transmissió més gran; 
així, ja al segle XVII, aquesta distància encara es va poder 
augmentar utilitzant ulleres de llarga vista i es va establir 
un alfabet prefixat. 
Pròpiament, la telegrafia òptica, estructurada com a 
servei públic de comunicacions, neix a França al final del 
segle XVIII, amb un sistema ideat per Claude Chappe que 
consistia a situar un gran pal de fusta amb dos regles 
transversals, també de fusta i de grans dimensions, al 
capdamunt d'una torre de gran alçada. Les interseccions i 
els angles dels regles transversals amb l'eix eren inter-
pretats d'acord amb un alfabet prefixat. Durant la primera 
meitat del segle XIX, diferents sistemes de telegrafia òptica 
basats en el de Chappe s'instal·laran i utilitzaran a diferents 
països d'Europa. Aquest sistema de comunicació tindrà, 
però, una durada molt curta, ja que a mitjan segle XIX 
apareix el telègraf elèctric, amb els avantatges i comoditats 
que aquest nou sistema representava.' 
La telegrafia òptica civil a Catalunya 
La primera línia de telegrafia òptica que es va instal·lar 
al món va ser la que anava de París a Lila, utilitzant el 
sistema de Claude Chappe. Els 230 quilòmetres de 
distància van entrar en funcionament l'any 1794.^  Al final 
del mateix any se n'instal·lava una altra línia a Londres. 
L'enginyer espanyol Agustín de Betancourt, que era en 
aquesta ciutat, va estudiar el sistema anglès de Murray, el 
va comparar amb el francès de Chappe i va dissenyar un 
model propi, juntament amb el seu amic, també francès, 
Breguet. Aquest sistema es fonamentava en un joc de dues 
politges, una amb 24 posicions i l'altra amb 36. Això 
permetia obtenir un codi de fms a 36 lletres i 10 xifres, 
segons la disposició d'una sageta indicativa en cadascuna 
de les divisions. L'operació per col·locar les politges i la 
sageta per a cada lletra o número suposava un temps de 
sis a vuit segons. 
El sistema de Betancourt-Breguet no es va utilitzar a 
França, en topar amb els interessos de Chappe, però el 
1798, de retorn a Espanya, va interessar el govern de 
Godoy, que va autoritzar el 1799 la construcció d'una línia 
de telegrafia òptica entre Madrid i Cadis. Aquesta prime-
ra línia tenia un total de setanta torres o estacions 
intermèdies i es va construir en vint mesos. A l'experiència 
de Betancourt van seguir diferents iniciatives, moltes 
d'elles sorgides del cos d'enginyers de l'Exèrcit (Francis-
co Hurtado, Juan José Lerena, el general Santa Cruz, etc), 
que van projectar diferents línies telegràfiques, cadascuna 
d'elles amb diferents sistemes de transmissió, però que 
no van arribar a prosperar. 
No serà fins cl 1843 quan s'autoritza oficialment la 
construcció de diferents xarxes de telegrafia òptica civil 
pertot l'Estat. La implantació de la xarxa es va encomanar 
al guanyador del projecte, el coronel José Maria Mathé.^  
Aquest projecte va dotar tot l'Estat de tres línies principals 
de telegrafia òptica, una de les quals, procedent de Ma-
drid i València, resseguia tota la costa catalana fins a la 
Jonquera. Tot i que a la fi de la dècada de 1840 Catalunya 
tindrà un extraordinari pla de comunicacions per telegrafia 
òptica, especialment a les comarques de l'interior, la ràpida 
aparició de la telegrafia elèctrica va deixar del tot obsoletes 
les xarxes civils de telegrafia òptica. No obstant això, en 
el vessant militar encara tindrien una utilitat puntual, en 
diferents conflictes de la segona meitat del segle XIX a 
Catalunya. 
La xarxa catalana del marquès del Duero 
L'any 1845, el general Manuel Gutiérrez de la Concha, 
marquès del Duero, es feia càrrec de la Capitania General 
de Catalunya. A finals del mateix any haurà d'enfrontar-
se a les primeres partides carlines, que iniciaven 
l'anomenada Guerra dels Matiners (1846-1849) i 
emprendrà diferents mesures de caire militar. Una 
d'aquestes serà la d'encarregar al coronel José Maria 
Mathé, dissenyador i impulsor de la telegrafia òptica ci-
vil, una xarxa militar específica per a comunicar Barcelo-
na amb les principals zones revoltades o bé amb 
possibilitats de ser-ho. Així, es posava un èmfasi especial 
en la necessitat que Barcelona estigués perfectament co-
municada amb Lleida, Manresa, Solsona, Vic i altres 
poblacions de l'interior de Catalunya. 
La xarxa prevista establia un sistema d'entramat que 
unia les principals zones susceptibles d'afavorir les partides 
carlines. La reproducció feta per Carreras Candi del 
projecte elaborat per Mathé* és una visió parcial del 
projecte global i abocada en excés a la interpretació popu-
lar i personal del dibuixant del mapa, sense una 
sistematització cartogràfica suficient, que en canvi sí que 
devia tenir la representació militar de Mathé. Malgrat tot, 
aquest mapa permet fer-se una idea del gran abast que es 
pretenia donar a aquesta xarxa, tot i que possiblement 
algunes de les torres projectades no van arribar a cons-
truir-se per l'ah cost tècnic i pressupostari que represen-
tava, i essencialment per la rapidesa amb què es va acabar 
el conflicte de la Segona Guerra Carlina. 
Les torres. Mesures, ubicació i situació 
La majoria de les torres construïdes de nova planta per 
l'enginyeria militar de l'època segueixen la mateixa 
disposició entre elles i copien l'estructura de les utilitzades 
en la línia de telegrafia òptica civil que havia creat el mateix 
coronel Mathé. Són de planta gairebé quadrada, amb 
laterals d'entre 5 i 5,5 metres; pel que fa a l'alçada, 
s'estructuren en tres nivells; disposen d'espiflleres a tots 
els nivells i per a totes les parets, amb un avancé defensiu 
combinat amb un fossar o amb una defensa natural rela-
cionada amb la situació mateixa de la torre; el parament 
era de pedra i maó amb morter, amb un arrebossat inte-
rior. La distància entre torre i torre, salvant les excepcions 
que imposen les condicions geogràfiques del terreny, 
s'estableix entre 6 i 8 quilòmetres en línia recta. 
LA XARXA DE TELEGRAFIA ÒPTICA AL VALLÈS OCCIDENTAL Jaume Perarnau i Llorens 
Les torres del Vallès Occidental 
Segons el projecte ideat pel coronel Mathé, s'establia 
una línia principal, o preferent, que unia Barcelona amb 
Lleida seguint aproximadament el traçat del camí reial 
(l'actual carretera N-II). Des d'aquesta línia, establerta en 
sentit horitzontal i que partia Catalunya pel mig, havien 
de sortir altres línies de primer ordre que posessin en 
contacte Barcelona i Lleida amb les principals poblacions 
de l'interior de Catalunya, al nord de l'eix Barcelona-
Lleida. A partir d'aquests eixos verticals, s'havia de tra-
mar tota aquesta àrea amb altres petites línies que 
interconnectessin les anteriors. 
Pel que fa a l'actual comarca del Vallès Occidental, 
aquests eixos bàsics que sortien de Barcelona hi incidien 
als extrems. D'una banda, la línia de Barcelona a Lleida 
suposava l'establiment d'una torre damunt d'un turó al 
costat mateix del pont del Diable, de Martorell, a l'actual 
terme municipal de Castellbisbal. D'altra banda, la línia 
de Barcelona a Vic resseguia aproximadament el traçat de 
l'actual N-152 i situava a Montcada una torre de primer 
ordre, ja que servia de continuïtat a aquesta línia de 
bifurcació cap a una altra torre que hauria d'haver estat 
situada als voltants de Sabadell. 
Finalment, cal esmentar que, tot i la ràpida implantació 
de la telegrafia elèctrica, aquesta, en cas de conflicte, era 
fàcil de sabotejar. Per aquest motiu el capità general de 
Catalunya, encara l'any 1900, redactava un ambiciós pla 
d'instal·lació de torres de telegrafia òptica que, evident-
ment, no va arribar a materialitzar-se. En aquest pla, com 
tot seguit veurem, diferents punts de la comarca hi 
participaven directament. 
La línia de Barcelona a Lleida 
Datada a la fi dels anys quaranta del segle XIX, aquesta 
era la línia bàsica de comunicació òptica de Catalunya. El 
seu punt de partida, o torre número 1, era el castell de 
Montjuïc. Des d'aquí es divisava la torre situada al turó 
de Sant Pere Màrtir (torre número 2), a ponent del 
Tibidabo, que servia de bifurcació amb la línia militar de 
Vic i la civil de Tarragona, a través de l'Ordal. Entre 
aquesta i la de Castellbisbal se situava una tercera torre a 
Molins de Rei i, després de Castellbisbal, la línia 
continuava cap a Olesa i Esparreguera. 
Torre de Castellbisbal (número 4) 
La quarta torre, situada al terme de Castellbisbal, és dalt 
d'un turó damunt mateix del pont del Diable de Martorell 
des d'on es domina visualment tot el pla de Barcelona, 
per una banda, i la vall del Llobregat fins a Montserrat, 
per l'altra. Disposa dels habituals dos pisos i terrat supe-
rior, amb espitlleres i fossar, i té una estructura molt sòlida. 
L'Ajuntament de Castellbisbal va restaurar fa pocs anys 
aquesta torre, que s'ha convertit en la més ben conservada 
de les 22 torres que formaven la línia. Tant la distància 
lineal envers la torre precedent, la de Molins de Rei, com 
aTnb \a següetó, \a d'iàspaïreguera, és pràtXicarneïA \a 
mateixa: 6,8 i 7 quilòmetres, respectivament. 
La línia de Barcelona a Vic 
Era una altra línia de primer ordre, construïda els 
mateixos anys que l'anterior. Les dues primeres torres eren 
les mateixes que les de la línia de Lleida i des de Sant Pere 
Màrtir continuava cap a Montcada, en direcció a Granollers 
i a Vic. 
Torre de Montcada (número 3) 
Per la situació de la torre precedent (al turó de Sant Pere 
Màrtir) i la seva altitud (363 metres) en relació amb la 
torre següent (la de Montornès del Vallès), l'equidistància 
de longitud i els angles d'obertura visual permeten suposar 
que el lloc més probable i efectiu en què se situava aquesta 
torre, avui desapareguda, hauria d'haver estat el turó de 
Montcada, punt geogràfic pràcticament desaparegut a cau-
sa de l'explotació com a pedrera que ha sofert al llarg dels anys. 
Torre de Sabadell (número 3-A) 
La documentació consultada als arxius de la Capitania 
General de Catalunya parla d'una bifurcació des de la tor-
re de Montcada cap a una torre situada als voltants de 
Sabadell que, pel que sembla, no hauria tingut continuïtat. 
Fins ara no s'ha localitzat cap resta física d'aquesta torre 
ni, tampoc, cap altra documentació que certifiqui que, 
efectivament, es va arribar a construir. Pensem que la 
rapidesa amb què es va acabar la Segona Guerra Carlina 
va fer que moltes de les torres i línies projectades no 
acabessin de construir-se. Tot i així, la distància lineal entre 
Montcada i Sabadell, d'aproximadament 8 quilòmetres, 
permet pensar que s'hagués arribat a construir. 
EI projecte del 1900 
L'any 1900, la Capitania General de Catalunya va fer 
un estudi per a triangular el territori a partir de la instal·lació 
de diferents torres de telegrafia òptica.^ D'aquesta 
important i àmplia triangulació, que mai no es va arribar a 
portar a la pràctica, es projectaven diferents torres que, 
gràcies a les millores tècniques del moment, ara es podien 
situar a una mitjana de 15 a 17 quilòmetres lineals. 
D'aquestes torres projectades, citem la principal del puig 
de Montagut, entre Terrassa i Ullastrell, que s'havia de 
relacionar directament amb el Tibidabo; la secundària de 
Sant Llorenç Savall, que pertanyia a l'àrea de la principal 
del puig de l'Oller (Collsuspina) i derivava per les 
coordenades azimutals 224° 30' cap a la de Montserrat; la 
secundària de Terrassa, que s'interrelacionava amb les 
principals del Tibidabo i de Montserrat, i la secundària de 
Sabadell, interrelacionada amb la principal de Montserrat 
i que formava part, també, de les tríangulacions de la prin-
cipal del Matagalls. 
NOTES 
1. Fins ara, un dels treballs més interessants pel que fa a la història tècnica 
i l'evolució de la implantació de la telegrafia òptica amb finalitats civils 
a tot TEstat espanyol és el llibre de Sebastià Olivé (S. OLIVÉ ROIG, 
Historia de la telegrafia òptica en Espana. Madrid; Ministerio de 
Transportes, Turismo y Comunicaciones, 1990). 
2. Josep IGLESIAS, La contribució catalana al telègraf elèctric. 
Barcelona: R. Dalmau, 1965. 
3. Çeï a conèvx-eï Ves caractetísúcçoias. lècmqvies, \ KlstÒTicçaes dels dvíetewts 
sisteraes de te\egrafia bpYica, xemetcTn a V obra cixada de "SebasxÏLÍi OVivc 
i Roig. 
4. F. CARRERAS CANDI, Geografia General de Catalunya. Barcelona: 
A. Martín, 1913-1918, volum "Catalunya", p. 1100. 
5. Estado que comprende las posiciones estudiadas para construir una 
red telegràfica òptica militar para el distrito de Cataluna..., Arxiu de 
la Capitania General de Catalunya, 5" secció. 


La xarxa de telegrafia òptica del Vallès Occidental

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert