Farrés Junyent, Ernest

Revistes Catalanes amb Accés Obert

285Ernest Farrés
EN DEUTE AMB ESTELLÉS
 Vicent Andrés Estellés desapareixia el 1993. Mentrestant, 
aquells primers anys de la dècada dels noranta assistíem a la irrupció 
de noves i sòlides veus en el panorama de la poesia d’expressió ca-
talana; no eren ocells de pas, sinó veus que, en la seva gran majoria, 
continuen a dia d’avui en actiu, amb unes obres ja consolidades. És 
el cas de Josep Porcar, Júlia Zabala, Gemma Gorga, Melcion Mateu, 
Jordi Valls, Josep Lluís Roig, Jordi Julià, Manuel Forcano o Iban L. 
Llop, entre molts d’altres.
 Una mirada enrere ens situarà davant un ventall heterogeni de po-
etes incipients amb escassos trets comuns i poca o nul·la interacció 
entre ells, però que, al marge d’estètiques, modes o grups, ens criden 
l’atenció perquè, fruit del lògic diàleg amb la tradició literària, bona 
part de les obres que aquella nova generació de creadors donava a co-
nèixer sorgien d’unes influències dominants o, millor, d’uns prede-
cessors compartits que les impulsaven. Estem parlant d’un nucli de 
mestres en què hi brillaven amb llum pròpia les decisives presènci-
es de Cesare Pavese, T. S. Eliot, Charles Baudelaire, Walt Whitman, 
 Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu… i Vicent Andrés 
Estellés! Pel que fa a la influència d’Eliot, posem per cas, hi reco-
neixíem el gust per un to hiperculte. De Pavese, l’acceptació d’un es-
toïcisme enfront de la realitat (recordem «Vindrà la mort i tindrà els 
teus ulls»). I d’Estellés, què els va seduir a l’inici de les seves carre-
res poètiques? Podem suposar que l’estil col·loquial, directe i planer, 
l’actitud de compromís històric i personal, la senzillesa expressiva o 
el desacomplexament temàtic i lèxic entre d’altres vectors. Pregun-
tem a alguns d’aquests poetes que aleshores començaven a escriure 
i publicar pel descobriment i la recepció d’Estellés al final de la seva 
vida, per què s’hi van sentir tan atrets i què es filtrà del seu treball i 
del seu testimoni, tan entrellaçats en la construcció dels seus propis 
universos literaris.
 Vicent Andrés Estellés va ser molt important entre els nous poe-
tes d’origen valencià, però no exclusivament. El mallorquí Pere Joan 
286 Reduccions
Martorell (Lloseta, 1972), de qui cal destacar reculls inicials com La 
veu del silenci (1996), Curs de matèria reservada (1997) o Llibre 
d’Eros (1998), recorda que «a aquella edat, encara molt jove i llegint 
tot el que em queia a les mans, les influències eren molt diverses i 
alguns cops fins i tot es podien veure antagòniques o contradictòries, 
si és que hi pot haver contradicció en els gusts literaris, però en el cas 
d’Estellés he de dir que vaig rebre alguns dels seus llibres amb un 
entusiasme proper a la devoció, sobretot els de caire més social o els 
de temàtica amorosa: qui no ha llegit i recitat “No hi havia a València 
dos amants com nosaltres…”? D’això, ja en fa una vintena d’anys i 
jo, llavors, també estava engrescat en l’obra de Miquel Àngel Riera 
o rellegint poemaris de Miquel Martí i Pol».
 Mes, un cop descobert, seria interessant saber què li va agradar 
més a Martorell de la poesia estellesiana. «Sobretot, la forma direc-
ta, clara i transparent d’expressar-se. És a dir, el vaig trobar un poe-
ta molt proper que deia a través dels versos moltes coses que a mi 
m’hauria agradat escriure. El ritme i la prosòdia dels seus poemes 
t’agafen i et porten allà on ell vol: a entendre i compartir la seva ma-
nera de viure i de veure el món. Potser algun cop el vaig trobar massa 
directe, però el fet d’evitar les floritures te’l feia sentir com un amic 
que et conta les seves quimeres. Amb el pas del temps m’he anat 
allunyant progressivament de la seva influència i diria que a hores 
d’ara Estellés m’interessa de la mateixa manera que em pot interes-
sar una xicota d’aquells anys d’aprenentatge i primeres lectures, és 
a dir, de forma distant, boirosa, amb un deix de nostàlgia i simpatia. 
Però Estellés ja és un dels poetes en llengua catalana de referència!»
 El català Jordi Valls (Barcelona, 1970) debutava l’any 1995 
amb un treball poètic cent per cent estellesià, D’on neixen les pe-
nombres? «L’obra d’Estellés», assenyala, «va ser, més que un des-
cobriment, una explosió de sentits i pensaments coincidents amb el 
caràcter tangencial de la vida. Estellés poetitza el vulgar i li atorga 
categoria des de reflexions transcendents. Ell és capaç de fotre’s un 
“pimentó escalibat” eucarísticament. El seu humor és despietat i 
descarnat, reflecteix les misèries i les ridiculeses del gènere humà. 
La comèdia, però, sempre és agra amb un punt de descarnada crítica. 
287Ernest Farrés
Dessacralitza la poesia i la porta al terreny dels mortals amb l’exa-
brupte gros i la mordacitat del que espera almenys no caure en un 
avorrit enunciat retòric. Estellés és l’anti-Riba natural, però alhora 
el complementa en l’abast moral de la seva poètica. És extens, desa-
complexat i fidel a una forma vitalíssima d’entendre la vida. Ningú 
no pot dubtar de la seva capacitat d’imaginar situacions amb per-
sonatges i llocs passats. Fa servir el món clàssic magistralment per 
evocar la urgència del present i el sexe és l’instrument immaterial de 
necessitat d’immediatesa.»
 Valls afegeix: «Estellés ha influït molt directament en la meva 
obra, en especial en els primers llibres, però posteriorment la seva in-
fluència no ha estat tan estilística com temàtica per bé que sempre 
important, un referent de primera línia. Actualment junt amb Espriu, 
Vinyoli, Ferrater, Sampere, Margarit, Eliot, Ashbery, Rilke o Celan.»
 Una altra veu catalana és Amadeu Vidal i Bonafont (Barcelona, 
1973): en la seva producció de temàtica amorosa hi notem una clara 
impetuositat d’arrel estellesianomarquiana. «Estellés em va influir (i 
encara ho fa) tant en la temàtica com en l’estil», explica. «Per a mi el 
seu descobriment (que fou remenant l’únic prestatge de casa els pa-
res on hi havia poesia) va ser als 16-17 anys en topar amb el Llibre de 
meravelles. De seguida em va captivar per la sensualitat i immedia-
tesa, i penso que em va fer canviar la manera d’escriure, fins aquell 
moment deutora de les lectures fetes a BUP. Descobrir-lo va ser molt 
decisiu en el pas d’una poesia diguem-ne barroca, lírica i trobado-
resca i molt pendent de la rima a una altra poesia molt més planera, 
clara i desbordada, adoptant per primera vegada el vers alexandrí, 
que em va permetre trobar un ritme molt diferent i molt còmode per 
estructurar poemes més llargs. A la vegada em va fer perdre una mica 
la vergonya de dir segons què en un poema, de no témer quedar mas-
sa despullat davant del lector i de poder dir les coses pel seu nom i 
més apassionadament.»
 Entre els poetes valencians apareguts pels volts de la data de 
la mort d’Estellés figuren Alexandre Navarro, Josep Porcar, Josep 
Lluís Roig, Iban L. Llop, Júlia Zabala, Vicent Nàcher, Ramon Ra-
mon… En els primers llibres d’Alexandre Navarro (Nàquera, 1972), 
288 Reduccions
per exemple, l’ombra del poeta de Burjassot dóna uns resultats noto-
ris perquè aconsegueix treure tot el suc possible al característic gust 
estellesià pel relativisme irònic i sarcàstic que frega l’humor més 
negre moltes vegades, l’expressivitat del llenguatge col·loquial, el 
vitalisme, la quotidianitat… Prova d’això són reculls tan torrencials 
i recomanables com Desgracià la pluja les banderes (1995), Ex-vot 
(1995) o Criatura del demà (1998), per bé que aquesta influència 
s’ha anat diluint en la seva obra posterior.
 En una línia semblant cal inscriure els primers textos de Josep 
Porcar (Castelló de la Plana, 1973) com ara Vint-i-dues mans de pin-
tura (1994), Crònica de l’ocupant (1995) o La culpa (1998). Vicent 
Andrés Estellés va ser el primer poeta català de València que va co-
nèixer i llegir, afirma ell mateix, fins i tot abans que Ausiàs March: 
«Mentre els meus companys d’institut llegien el Llibre de merave-
lles per a detectar-ne les metàfores en un examen, jo em preguntava 
quin era l’origen, el significat i els pretextos d’aquella obra plena de 
referències a la terra, a la civilitat, a la postguerra i al sexe: un poeta 
que usava en els seus versos l’idioma d’una manera tan planera com 
la que parlava a ma casa! M’hi vaig identificar de seguida. No sabia 
que podia fer-se poesia d’aquella manera, tan entenedora, tan sublim 
i transcendent i alhora tan d’anar per casa, com qui xarra amb un avi 
o amb els amics. Vaig sentir com si a l’escola m’hagueren estat men-
tint molt de temps: Quevedo, Góngora i Bécquer, llavors, resulta que 
no eren “la poesia”, no “tota” la poesia.»
 Quin va ser el principal valor que li aportà l’obra d’Estellés? «La 
seua llibertat i voluntat expressiva; que la poesia té tantíssimes pos-
sibilitats d’expressió que només cal que cerques la teua pròpia per 
a poder expressar-te i comunicar-te “més sincerament”, de tot cor, 
amb el món. En segon lloc, potser que, més que els temes, m’arri-
bara a influir amb les estructures gramaticals i els ritmes, sobretot 
en els meus primers poemes. Tot i que potser hi ha encara, inevita-
blement, algun eco, crec que aquesta influència estilística s’ha anat 
dissipant.»
 Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) ha estat sempre un poeta amant 
de la senzillesa expressiva i formal, un tret perceptible als reculls 
289Ernest Farrés
Amb el gest de les hores i Per a dansar la llum (tots dos publicats 
el 1991), Sal lenta (1992) o Ebri del vi perdut (2000). Comenta que 
va descobrir Estellés en forma d’Obra completa. «L’any 1986 em 
vaig comprar quatre volums de l’OC editada per 3i4. També em vaig 
comprar Gabriel Ferrater. Fet i fet, tots dos són els poetes que més 
decididament em van acompanyar en el pas d’escriure en castellà a 
fer-ho en català: una qüestió que es va consumar el darrer any a l’ins-
titut.»
 En opinió de Roig, «el que més em va colpir d’Estellés va ser 
la força, l’energia, la capacitat d’impactar-te com un boxejador que 
tenia. I la vitalitat per damunt de tot. El tractament desacomplexat 
de la mort i la vida, com parlava exactament igual dels morts que es 
trobava pel carrer com del “tros de bragues blau cel que et viu” (cite 
de memòria) en un poema que dedica a una turista asseguda en una 
escala. I la ironia. Especialment la de les èglogues. Aquest és pot-
ser l’aspecte d’Estellés que més m’ha acompanyat tota la vida i que 
trobe que encara ara hom veu com un tret negatiu en la meua poesia, 
malgrat que a mi m’encanta i no estic disposat a renunciar-hi. Per al-
tra banda, sempre m’ha costat identificar-me completament amb els 
poemes estellesians (una cosa és gaudir-ne, i l’altra identificar-s’hi). 
Per explicar-ho ras i curt, m’agradava molt llegir-los però trobava 
que reflectien una manera de ser i un llenguatge molt dels valencians 
de l’Horta de València i rodalies, que és molt vitalista però de vega-
des amb un excés de sal grossa. I això m’aturava una mica en la vo-
luntat d’imitar-lo. El llegia molt a gust, però no era exactament allò 
el que volia escriure. Però aquell primer any a la universitat també 
vaig fer una altra descoberta: la generació dels 70. Crec que el meu 
ideal d’aquells anys, allò que provava d’escriure a nivell de llengua i 
sensibilitat, era un híbrid entre Vicent Andrés Estellés i Josep Piera. 
Amb una llista molt més llarga, evidentment, però en aquells mo-
ments van ser els meus principals poetes de proximitat lingüística».
 Un poeta valencià que ha conjugat amb força encert l’herència 
antiga d’Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi i la moderna d’Estellés 
ha estat Iban L. Llop (Borriana, 1975). «No recorde el dia exacte de 
la descoberta d’Estellés», explica, «però sí que va ser en acabar els 
290 Reduccions
estudis de COU, just l’any de la mort d’Estellés. Recorde que vaig 
perdre l’autobús que de Castelló em portava a Borriana i per fer 
temps vaig anar a la llibreria (desapareguda) Faristol. Vaig comprar, 
no sé per què, el primer i el tercer volums de l’Obra completa. A l’au-
tobús vaig obrir Recomane tenebres, pàgina 63, “A una turista”. Els 
versos “et vaig tenir com un vidre en el pit / i tinc costum de dormir 
de costat” em van trasbalsar. Estellés anomenava el món de la matei-
xa manera que ho podien fer els meus companys de viatge d’aquell 
autobús i alhora hi havia alguna cosa que anava més enllà, com una 
explosió de no sé què. Per primera vegada el llenguatge poètic i el 
llenguatge quotidià es lligaven de manera que tot em resultava fàcil i 
difícil d’entendre al mateix temps.»
 I precisa: «Supose que per a un poeta valencià Estellés pot fer 
molt de mal. Allò que tu voldries dir ell ja ho ha dit i pots caure en 
la repetició d’imatges, en la col·locació estellesiana dels adjectius 
i adverbis que dóna aquell sabor estellesià. És una mica el que pot 
passar amb Neruda o Borges en l’àmbit de la poesia espanyola. Ara 
bé, el que m’ha ensenyat Estellés és a parar l’orella, a observar de 
manera poètica el món que m’envolta, a ser testimoni del meu temps 
però sense oblidar el diàleg amb la literatura. Després de la lectura 
voraç d’Estellés, vaig haver d’oblidar-lo, obligar-me a tot un munt 
d’altres lectures per intentar trobar una veu pròpia (que no sé si he 
aconseguit, això ho han de dir els altres). El que sí que és clar és que 
el cuquet Estellés apareix sempre en el moment de l’escriptura, per 
guiar-te en la manera d’observar el teu món.»
 Júlia Zabala (València, 1975) s’ha caracteritzat per produir una 
poesia summament compromesa, de denúncia de les opressions. Za-
bala explica que va descobrir l’obra d’Estellés «quan era estudiant a 
l’institut. El Llibre de meravelles era lectura obligatòria a 3r de BUP 
si no recorde malament juntament amb El poema de la rosa als llavis 
de Salvat-Papasseit, el meu gran altre descobriment d’aquella èpo-
ca. Per a mi, que venia de tradició familiar i literària castellana, la 
lectura d’Estellés em va obrir la porta a un món nou d’expressió. Em 
va servir com a eina d’aprenentatge de la llengua i també com a lli-
çó de llenguatge poètic. Es podia expressar qualsevol cosa amb un 
291Ernest Farrés
llenguatge planer i colpidor al mateix temps. Si necessitàvem parlar 
d’amor, de sexe, de menjar, de la terra, del compromís, de la tradició, 
de la justícia, de la tristesa o de l’alegria, sempre hi havia un poema 
d’Estellés que podia servir».
 Zabala es reconeix també deutora de la seva obra, i li acabem 
preguntant en quins aspectes concrets: «M’hi reconec pel que fa a la 
recerca inicial de la meua pròpia veu literària, no diria que per temes 
o per estil, ja que em sembla que en aquest aspecte és més evident la 
influència d’altres veus. Però sí pel que va suposar de descobrir un 
món literari que em resultava especialment proper, accessible. Pas-
sejar pels carrers de València i dels pobles del voltant recordant els 
poemes d’Estellés feia que tot prengués un altre caliu, el paisatge i 
les paraules. Vicent Andrés Estellés, en resum, em va fer entendre 
de quina manera es podia bastir alhora un imaginari personal i col-
lectiu.»
Ernest Farrés Junyent


En deute amb Estellés

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert