Montull Aced, Albert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

PATRIMONI HISTÒRIC I LEGISLACIÓ 
Albert Montull i Aced 
Introducció 
Amb l'adopció de noves ciències i tècniques (que seria 
molt llarg enunciar ací), s'ha millorat, de manera evident, 
la formació d'especialistes que des del camp comú dels 
estudis en Història s'han estès cap a les diferents vessants 
d'estudi que ofereix la singularitat d'aquest registre històric. 
Els avenços en matèria d'investigació i de formació 
s'han traduït, al nostre entendre, en un augment ostensible 
dels costos de la investigació, tant pel que fa als treballs de 
camp com als de laboratori (el cas del patrimoni 
arqueològic és paradigmàtic en aquest sentit); augment 
degut a la major complexitat tecnològica necessària per a 
realitzar aquests treballs i a la creixent demanda d'espe-
cialistes per a dur-los a terme. 
Per contra, aquest increment en els costos no s'ha vist 
reflectit en les partides pressupostàries que les distintes 
administracions públiques, tradicionals organismes de 
finançament de la investigació en patrimoni històric a 
l'Estat espanyol, destinen a aquesta part de la cultura. 
Aquest desequilibri podria veure's agreujat els propers 
anys; l'especialització en l'investigació comporta la 
necessitat d'un major recolzament infrastructural i el 
requeriment d'una exhaustiva preparació dels investigadors 
i de les investigadores -la qual cosa es tradueix en termes 
tals com l'augment en el temps de formació d'aquests 
professionals i, conseqüentment, en l'increment dels costos 
d'aquesta formació. 
Hem de ser cada vegada més conscients del fet que la 
correcta gestió del patrimoni històric requereix, com a úni-
ca alternativa vàlida de futur en la nostra societat, d'una 
fluida i sistematitzada col·laboració entre les institucions 
públiques i les privades. 
L'estratègia bàsica que cal seguir és, doncs, la d'adequar 
les necessitats de patrocini del sector del patrimoni 
històrico-cultural a les estratègies de mercat del capital 
privat empresarial i institucional. Per què aquest sector 
pugui gaudir dels beneficis que suposa una intervenció des 
de l'àmbit privat, és necessari que aquest contempli el 
patrocini cultural des d'una nova perspectiva. 
Arribats a aquest punt, es fa necessària una anàlisi ex-
haustiva de la legislació vigent sobre el tema, ja que 
aquesta darrera és qui defineix les característiques del camp 
en el qual ens haurem de moure totes les parts implicades. 
El marc contextual. Una definició At patrimoni 
Creiem que és important exposar abans d'entrar en 
l'anàlisi de la legislació -tot i que de manera molt 
esquemàtica i encara que l'objectiu del present article no 
sigui aquest- el posicionament teòric sobre el qual ens 
estem movent, ja que de la pròpia definició que s'exposi de 
patrimoni dependrà el nostre marc d'actuació. 
La primera definició que es troba en qualsevol diccionari 
de la llengua catalana assimila ja el concepte à& patrimoni a 
l'existència física d'objectes heretats dels nostres 
avantpassats.' De la mateixa manera, una definició de 
patrimoni històrico-artístic podria ser la de «un conjunto 
de inmuebJes y ohjetos de interès artísüco, histórico, 
paleontológico, arqueológico, etnogràfico, científico o téc-
nico» (Ley 16/1985, articulo 1.2) que estan subjectes -com 
en el cas de l'Estat espanyol- a una legislació especial que 
garanteixi la seva conservació i protecció. De tota manera, 
La Llei 9, 1993 de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural 
Català, en el seu enunciat entén que el «Patrimoni Cultural 
de Catalunya engloba el patrimoni moble, el patrimoni 
immoble i el patrimoni immaterial». Aquesta és doncs la 
definició més acurada de què disposem, segons els 
diferents marcs legislatius, en començar el nostre treball. 
Així doncs, una primera anàlisi de la paraula patrimoni 
ens mostra una jerarquització dels objectes que la integren. 
Com ja s'ha vist, la Ley 16/1985, document recorrent per al 
sector del patrimoni en l'Estat espanyol (sector que en el 
proper punt analitzarem més en profunditat), ens introdueix 
en un primer graó d'aquesta jerarquia al diferenciar els 
diferents àmbits que integren aquest patrimoni (històric, 
arqueològic, etc), de la mateixa manera que la Llei del 
Patrimoni Cultural Català defineix, de forma més 
encertada, què és el que s'inclou en els diferents àmbits que 
formen el conjunt del patrimoni. 
Un segon moment d'aquest procés jeràrquic es troba en 
l'assimilació del concepte de patrimoni històric dins un 
subjecte d'actuació més ampli com és el de patrimoni cul-
tural. En aquest sentit es va manifestar la UNESCO 
(UNESCO: 1983) en les seves recomanacions a la 
protecció, sobre el pla nacional, del patrimoni cultural i 
natural. En aquestes recomanacions s'introdueix un 
concepte de cohesió bàsic per a definir el marc d'actuació 
del sector; el concepte «nacional». 
Ja en les diferents definicions de patrimoni cultural 
realitzades per diferents professionals del sector es tendeix 
cada vegada més a deixar el més clar possible aquest marc 
d'actuació amb una clara tendència al particularisme. Així, 
el patrimoni cultural és entès com el testimoni de l'activitat 
productiva de l'ésser humà i de la seva intervenció sobre 
l'ambient (Gullini, 1988: 15) de manera que aquest 
patrimoni cultural i natural constitueixi el ressort que 
nodreix la consciència històrica de la humanitat col·locant, 
d'aquesta manera, a cada membre d'aquesta en el precís 
lloc que li correspon. 
De totes maneres, és important des d'aquest punt de vista 
-per anomenar-lo d'alguna manera- particularista, dotar 
d'una entitat pròpia, d'un cos legislatiu, al concepte de 
patrimoni. És ací on s'introdueix el concepte de, patrimoni 
nacional ja definit per la UNESCO (Alibrandi, 1988: 25). 
Segons aquest autor, el concepte de patrimoni té un 
significat jurídicament atècnic. Amb l'afegit del terme «na-
cional» s'atorga al terme de patrimoni d'un cos al qual 
poder-se referir i sobre el qual sigui possible actuar. La 
tangibilització del patrimoni és la base sobre la que es 
recolza qualsevol projecte de legislació sobre el tema. 
El patrimoni iiistòric a l'Estat espanyol 
Quan el 25 de juny de 1985 les Corts Generals aprobaren 
la Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Espanol i mig any 
més tard el Real Decreto n° 111/1986 de 10 de enero de 
desarrollo parcial de la Ley es posava, fins aquell moment, 
punt i final a tot un esforç reglamentarista a l'Estat 
espanyol que havia començat, encara que de manera molt 
austera, ja en el segle XVIII. Els darrers 10 anys, han anat 
veien la llum altres esforços reglamentaristes, sobretot a les 
84 
PATRIMONI HISTÒRIC I LEGISLACIÓ Albert Monlult i Aceü 
distintes Comunitats Autònomes (a Catalunya, per 
exemple, trobem la Llei 9, 1993 de 30 de setembre del 
Patrimoni Cultural Català). 
Tot i aquest primerenc inici, no fou fins a començaments 
d'aquest segle, amb la Ley de Excavaciones Arqueològicas 
del 7 de juliol de 1911 i les seves posteriors regulacions 
{Real Decreto de 1 de marzo de 1912) (García Fernàndez, 
1989: 182), que les administracions es preocuparen de re-
gular la protecció del patrimoni històric. 
D'aquesta manera, i a partir d'aquesta data, s'aniran 
succeint distintes legislacions coincidint amb l'adveniment 
de diferents règims polítics. Tant la dictadura de Primo de 
Rivera, cóm la Segona Reptíblica i la posterior dictadura de 
Franco, prenent totes elles com a base la legislació del 
règim que les precedia, anaren actualitzant i adaptant 
aquesta legislació a llurs propis posicionaments polítics 
(García Fernàndez, op. cit.; Benítez de Lugo: 1988). 
Per a l'anàlisi de la Ley 16/1985 no ens hi podem remetre 
de manera exclusiva, ja que sense la Constitució de 1978 la 
seva promulgació hagués estat impossible. Paral·lelament, 
altres lleis com la Ley del Suelo, el Reglamento del Impacto 
Ambiental, VImpuesto sobre Sociedades, el Código Penal, 
etc. s'ocupen de regular aspectes contemplats en la Ley del 
Patrimonio Històrica Espahol (d'ara en endavant Ley del 
PHE: O Ley 16/1985) com els avantatges fiscals en la 
inversió, l'ordenació des dels plans especials de recintes i 
conjunts històrics, la imposició de sancions (Ley 16/1985, 
Código Penal) en cas de desperfectes a la integritat del 
patrimoni, etc. 
Arribats a aquest punt, és important de tenir en compte 
l'àspecte relacionat amb les àrees competencials de les 
diferents Administracions públiques en matèria de 
Patrimoni. 
La Ley del P.H.E. en el seu article 2.1 estableix l'àrea 
competencial de l'Administració de l'Estat a la vegada que 
regula l'àmbit de gestió de les diferents Comunitats 
Autònomes degut al fet que, tot i que gaudeixen de 
òompetències exclusives en matèria de cultura, aquestes 
/han de supeditar-se a les que la Constitució assigna a 
,'l'Estat central, és a dir, a les que serveixen als interessos 
I generals d'aquest: 
i «Sin perjuicio de las competencias que correspondan a 
j los demàs poderes públicos, son deberes y atribuciones 
i esenciales de la Administración del Estado, de conformi-
dad con lo establecido en los artículos 46^ y 44,' 149.1.1. y 
149.2. de la Constitución, garantizar la conservación del 
Patrimonio Histórico Espanol, así como promover el 
enriquecimiento del mismo y fomentar y tutelar el acceso 
de todos los ciudadanos a los bienes comprendidos en él. 
Asimismo, de acuerdo con lo dispuesto en el articulo 
149.1,28 de la Constitución, la Administración del Estado 
protegerà dichos bienes frente a la exportación ilícita y la 
expoliación.» 
Segons Benítez de Lugo (ibidem, 1988) la cultura afecta 
tothom i pertany a tothom. Segons ell, aquest és el principal 
motiu que existeixin interessos convergents entre l'Estat i 
les Comunitats Autònomes, la qual cosa provoca que sigui 
difícil definir els límits competencials entre el primer i les 
restants. 
Així, l'anteriorment esmentat article 149.1,28 de la 
Constituaów espanyola declara competència exclusiva de 
l'Estat: 
«[...] la defensa del patrimonio cultural, artístico y monu-
mental espafiol contra la exportación y expoliación [...] sin 
perjuicio de su gestión por parte de las Comunidades Autó-
nomas.» 
Prenent com exemple la Llei del Patrimoni Cultural 
Català, veurem com la legislació per part de les Comunitats 
Autònomes s'adapta als mateixos termes," amb la qual cosa 
no se surt d'una certa ambigüitat a l'hora de definir les 
competències d'una i altres Administracions públiques. 
La gestió del patrimoni 
Arribats a aquest punt es fa necessària una contex-
tualització, una definició del marc en el qual ha de moure's, 
d'ara en endavant, el sector del Patrimoni històric. 
Si s'asumeixen com a necessaris i imprescindibles els 
canvis tant en la legislació com en l'actitut de les 
Administracions, el següent pas a realitzar ha de ser, a la 
força, la definició del sector dinamitzador, del motor del 
canvi que contribueixi, en la seva funció d'eix vertebrador, 
a l'evolució del sector. 
Entenem que aquest treball s'ha de realitzar des del 
mateix sector dels estudis en Història. Si s'apliquen els 
criteris de multidisciplinarietat que mouen actualment la 
investigació en aquest àmbit científic (professionals que 
venint d'una formació comú en estudis d'Història han anat 
evolucionant envers l'aplicació de mètodes provinents 
d'altres disciplines científiques a la problemàtica que pre-
senten els estudis històrics), el sector de la gestió es troba 
amb el camp abonat perquè siguin els mateixos historiadors 
els qui lluitin pel control de l'evolució de llur disciplina, ja 
que ningú millor que aquests professionals coneixerà els 
encerts i les mancances que la caracteritzen, podent, 
d'aquesta manera, recolzar la continuació dels aspectes 
positius i millorar tot allò que pugui posar fre a la seva 
evolució. 
En l'anàlisi d'aquest punt es pot observar que l'origen 
del problema està ubicat en la base mateixa de la formació: 
l'àmbit acadèmic. Aquest, només molt recentment, ha 
començat a incloure en els plans docents els aspectes 
relatius a l'àmbit de la gestió del Patrimoni històric. 
Avui es continua primant l'investigació sobre la gestió. 
Existeix un cercle tancat entre el què hauria de ser el futur 
d'aquest àmbit i el futur que s'endevina; la formació 
acadèmica només incideix en els aspectes relatius a la 
investigació, mentre que la gestió continua quedant relega-
da a un segon terme. Mentre això succeeixi no es disposarà 
dels especialistes la funció dels quals consisteixi en 
garantir l'evolució de la disciplina mitjançant la creació 
d'una titulació específica, d'un Col·legi Professional, etc. 
que, al cap i a la fi, seran els agents dinamitzadors que 
garanteixin el futur de la investigació mitjançant, per 
exemple, un canvi en la legislació vigent. 
D'aquesta manera, s'amplia l'àrea d'atribucions amb 
respecte al que donava Querol (Querol, 1994; &.p.; Querol i 
altres, 1995: 498) al definir els termes de gestor («profesio-
nales contratados por las Administraciones Autónomas, 
85 
PATRIMONI HISTÒRIC I LEGISLACIÓ Albert MontuU i Aced 
cuyo cometido és burocràtico») i gestió («debe referirse a 
este tipo de tareas»).^ 
Aquesta necessitat d'ampliació del terme gestió del 
patrimoni històric ve recolzada per la mateixa necessitat 
d'insistir en la prevenció en aquesta matèria; prevenció que 
garanteixi la salvaguarda i impedeixi la dispersió del 
patrimoni. Per A. Gori (Gori, 1992: 30) el fet que s'estigui 
tractant amb béns culturals,* així ho requereix. 
A manera de conclusió, una frase que al nostre entendre 
resumeix perfectament l'estat actual del sector del 
patrimoni i les seves tendències de futur la trobem a Querol 
(Querol, 1992: 34): «Para proteger hay que valorar. Para 
valorar hay que conocer. Para conocer, debemos informar». 
Només d'aquesta manera, incidint en tots els sectors 
socials, es garanteix -encara que a llarg termini- la 
consolidació d'una consciència col·lectiva per a la 
conservació del patrimoni. Tot i que són tots els sectors 
socials els implicats en aquesta tasca, ha de ser el col·lectiu 
dels historiadors i les historiadores qui ha de portar la veu 
cantant tant el l'àmbit de la gestió, insistim, com en el de la 
investigació (Benítez de Lugo i altres, 1994: 26). 
NOTES 
1.- Aquesta postura lligaria amb l'afirmació que partint de la definició 
d'Arqueologia com «el camp de les Ciències Socials que estudia l'ésser 
humà a partir de les restes materials de la seva activitat social», la lliga 
amb la presa de posicionament davant la nostra pròpia realitat (Argelés i 
altres: 1995). D'aquesta manera podem comprobar com la jerarquització 
del patrimoni de la qual parlàvem abans és capdal per entendre el marc 
legislatiu en què es desenvolupa el sector. 
2.- Article 46.1: «Los poderes públicos garantizaràn la conservación y pro-
moveràn el enriquecimiento del legado histórico-cultural y artístico de 
los pueblos de Espaiïa y de los bienes que lo integran, cualquiera que sea 
su régimen jurídico y su titularidad. La Ley Penal sancionarà los atenta-
dos contra este patrimonio». 
3.- Article 44.1: «Los poderes públicos promeveràn y tutelaran el acceso a 
la Cultura, a la que todos tienen derecho...». 
4.- La Llei 9, 1993 de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català atorga a 
la Generalitat de Catalunya: «[...] d'acord amb l'article 9 de l'Estatut 
d'Autonomia i sens perjudici de les competències que l'article 149.1,28 
de la Constitució assigna a l'Estat, té competència exclusiva en aquesta 
matèria». 
Aquests tipus de tasques que defineix són, fonamentalment, tres: gestió 
preventiva, gestió supervisora i gestió conservadora en la seva definició 
d'atribucions per a la gestió i la intervenció en matèria de patrimoni. 
Per a aquest autor un «bien cultural es un bien que no suele ser reprodu-
cible, y por lo tanto tiene una especificidad que es su unicidad, su 
individualidad». 
BIBLIOGRAFIA 
ALIBRANDI, Tomaso (1988), «I beni cultural! e ambientali», Arte, mim. 1, 
Università degli studi di Udine, Udine. 
ARGELÉS, Teresa; BONET, Adelina; CLEMENTE, Ignacio; ESTÉVEZ, Jordi; 
GiBAjA, Juan; LÜMBRERAS, Luis G.; PIQUÉ, Raquel; Ríos, Màrcela; TAULÉ, 
Maria Àngela; TERRADAS, Xavier; VILA, Assumpció; WÜ'NSCH, Germà 
(1995), «Teoria para una praxis. Splendor «Realitatis»>>, Actas dos 
Trabalhos de Antropologia e Etnologia, vol. XXXV, fase. l,Porto. 
BENÍTEZ DE LUGO ENRICH, L.; IBANEZ FIÍNEZ, J.; RODRÍGUEZ SAN JULIAN, E. 
(1994), Determiriación de estrategias para la mejora de la rèntabilidad 
social del patrimonio històrica de la Comunidad de Madrid, Asociación 
Contexto, Madrid. 
BENÍTEZ DE LUGO Y GUILLÉN, Fèlix (1988), El patrimonio cultural espanol, 
(aspectos jurídicos, administrativos yfiscales). Comares, Granada. 
Código Penal. 
Constitución Espanola. 
GARCÍA FERNANDEZ, Javier (1989), «The new Spanish archaeological heritage 
legislation», Archaeological Heritage Management in the Modern 
World, H. F. Cleere, editor, «One World Archaeology», mim. 9, Lon-
dres, pàgs. 182-194. 
GORI, Amerigo R. (1992), «La financiación de la cultura: del patrociíüo a la 
promoción cultural». Los nuevos mecenas de la cultura, Fundación Cul-
tural Banesto, Madrid, pàgs. 28-32. 
GULLINI, Giorgio (1988), «Formazione degli operatori tecnico-scientifiçi per 
il patrimonio culturale e ambientale: canali di formazione e livelli di 
titoli de studio», Arte, núm. 1, Università degli studi di Udine, Udine. 
Ley 16/1985, de 25 dejunio, del Patrimonio Histórico Espanol. 
Llei 9, 1993 de 30 de setembre del Patrimoni Cultural Català. 
QUEROL, M . A. (1994), «Intervenciones y destrucciones: la gestión de la 
actividad arqueològica». Revista Anabad, Madrid (en premsa). 
QUEROL, M . A.; CERDENO, M. L.; MARTÍNEZ NAVARRETE, M. I.; CONTRERAS,"F. 
(1995), «EI ejercicio profesional de la Arqueologia en Espafia», a 7° 
Congresso de Arqueologia Peninsular. Trabalhos de Antropologia e 
Etnologia, Porto, 12-18 de outubro de 1993. vol. XXXV (1), Actas V, 
Porto, 1995. 
Real Decreto 111/1986, de 10 de enero, de Desarrollo Parcial de la Ley 16/ 
1985, de 25 dejunio, del Patrimonio Histórico Espanol. ' 
UNESCO (1983), Conventions et recommandations de l'UNESCO relatives 
à la protection du Patrimoine culturel, UNESCO, París, pàgs. 105-120',, 
86 


Patrimoni històric i legislació

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert