Gregori, Josep M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 203-208El pare Robert de la Riba (1912-1999), 
deixeble de Joan Lamote de Grignon
Josep Maria Gregori i Cifré
Resumen. El padre Robert de la Riba (1912-1999), discípulo de Joan Lamote de Grignon
El prestigioso organista y compositor capuchino Robert de la Riba inició su contacto con
Joan Lamote de Grignon en 1940; con él culminó sus estudios de composición mediante
clases particulares, ya que Lamote había sido desposeído de sus cargos oficiales por la repre-
sión franquista. El impulso del maestro terminaba una educación iniciada en Barcelona
por Jaume Pahissa en 1936 y en Milán por Alceo Galliera en 1940; fundamentó su pro-
ducción compositiva (213 obras referenciadas) y su intensa actividad concertística en el ór-
gano del Santuario de Pompeia de Barcelona, convertida en locus classicus de este repertorio
en la segunda mitad del siglo XX. (F.B.B.)
Résumé. Le père Robert de la Riba (1912-1999), disciple de Joan Lamote de Grignon
Le prestigieux organiste et compositeur capucin Robert de la Riba rencontre Joan Lamote
de Grignon en 1940; c’est avec celui-ci qu’il achève ses études de composition par des le-
çons particulières, Lamote ayant été dépossédé de ses charges officielles par la répression
franquiste. Poussé par le maître, il achève son éducation commencée à Barcelone avec Jau-
me Pahissa en 1936 et à Milan, avec Alceo Galliera en 1940; toutes ses compositions ( 213
oeuvres référencées) ainsi que son intense activité comme concertiste sont fondées sur l’or-
gue du Sanctuaire de Pompée à Barcelone, devenue le locus classicus de ce répertoire pen-
dant la deuxième moitié du XXè siècle. (F.B.B.)
Abstract. Father Robert de la Riba (1912-1999), pupil of Joan Lamote de Grignon
The prestigious Capuchin organist and composer Robert de la Riba first came into contact
with Joan Lamote de Grignon in 1940, with whom he would complete his study of com-
position through private tuition, as Lamote had been stripped of his official posts by the
Francoist repression. The boost provided by the master marked the end of Riba’s educa-
tion, which had started in Barcelona under Jaume Pahissa in 1936 and later in Milan un-
der Alceo Galliera in 1940. It provided the basis for his work as composer (213 referenced
works) and his frequent organ performances at the Santuario de Pompeia in Barcelona,
made the locus classicus of the repertoire during the second half of the 20th century.
(F.B.B.)
204 Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 Josep Maria Gregori i CifréZusammenfassung. Der Vater Robert de la Riba (1912-1999), Schüler von Joan Lamote de
Grignon
Der angesehene Organist und Komponist des Kapuzinerordens, Robert de la Riba, nahm
1940 Kontakt mit Joan Lamote de Grignon auf; mit ihm brachte er seine Studien der
Komposition mittels Privatunterricht zum Abschluss, da Lamote von seinen offiziellen
Ämtern durch die franquistische Unterdrückung abgesetzt wurde. Der Anstoß des Mei-
sters beendete eine in Barcelona durch Jaume Pahissa im Jahre 1936 und in Mailand
durch Alceo Galliera im Jahre 1940 begonnene Bildung; er festigte seine kompositive Pro-
duktion ( 213 Referenzwerke) und seine intensive Konzertaktivität an der Orgel des Sank-
tuarium von Pompeia aus Barcelona, in locus classicus von diesem Repertoire in der zweiten
Hälfte des 20. Jahrhunderts. (F.B.B.)
De la música vostre vital instrument,
n’heu fet votra arma plena d’harmonia...1
El pare Robert de la Riba nasqué a la Riba de l’Alt Camp el 5 de febrer de 1912
i traspassà a Barcelona el 19 de febrer de 1999. El 1922, als deu anys d’edat, va
iniciar els estudis musicals a l’Escolania del Santuari de Nostra Senyora de
Pompeia, que dirigia l’organista i mestre de capella Antoni Català; la profunda
impressió que li produïa sentir l’orgue de Pompeia —construït el 1910 per
l’orguener Pau Xuclà—, li va desvetllar el desig d’aprendre’l a tocar des de l’in-
fantesa. En un escrit de caràcter autobiogràfic, diu: «recordo encara avui, algu-
nes de les peces que sonaven a l’orgue i d’allí em vingué l’afecció organística»2.
Antoni Català el va conduir a iniciar els estudis de piano amb Joan Pellicer,
professor de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Als dotze anys d’edat va sentir la vocació de fer-se frare caputxí i el 1925 es
va traslladar a Igualada per començar els estudis religiosos al Seminari Seràfic;
a partir de llavors es va consagrar a l’estudi del seu instrument predilecte: l’or-
gue. Va ser ordenat sacerdot pel cardenal Vidal i Barraquer l’1 de novembre de
1935.
L’any que esclatà la Guerra Civil estudiava harmonia a l’Escola Municipal
de Música amb Jaume Pahissa; en el seu escrit autobiogràfic explica com «vaig
fer l’harmonia (que ja l’havia feta) i la vaig repetir amb el mestre Pahissa que
m’anà molt bé» i afegeix com en acabar la classe «l’acompanyava cada vegada a
casa seva»3. El juliol de 1937 va creuar la frontera «passant per les muntanyes
1. Versos d’Alfons Cussó extrets del «Dossier Pare Robert de la Riba», a Catalunya Francisca-
na, any XXXVI, núm. 177, maig-juny 1999, p. 112.
2. Document mecanoscrit de nou pàgines redactat cap al 1996, conservat al convent de Pom-
peia, p. 1.
3. Id., p. 3.
El pare Robert de la Riba (1912-1999) Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 205durant 5 dies»4, per anar al convent de Toulouse; d’allà es dirigí, a través dels
convents de l’orde, vers Gènova i, finalment, Milà, on completà els estudis de
piano, orgue i composició amb Alceo Galliera al Conservatori milanès.
El 1940 va haver de retornar a Catalunya a causa de la Segona Guerra
Mundial. Instal·lat a Igualada, va iniciar una estreta col·laboració musical amb
Joan Just, mentre acabava els estudis de composició amb Joan Lamote de
Grignon i Joaquim Zamacois.
Efectivament, entre els anys 1940 i 1942, el pare Robert es desplaçava set-
manalment d’Igualada a Barcelona per rebre la classe de Joan Lamote de Grig-
non; així ho expressa ell mateix: «cada setmana anava a Barcelona perquè el
gran mestre Joan Lamote de Grignon em perfeccionés en la composició. Era
una classe molt bona i divertida. Sempre sortia de casa d’ell amb una gran sa-
tisfacció. Recordo que mentre anava en el tren cap a Igualada, enmig del soroll
de les veus dels viatgers jo anava escrivint música amb la més gran facilitat...»5.
En una de les darreres converses que vàrem mantenir amb el pare Robert,
recordava la seva relació amb Joan Lamote amb aquestes paraules:
cada dijous anava a Barcelona a fer lliçó amb en Joan Lamote de Grignon fins que
l’home el van demanar per anar a fer l’Orquestra de València, que s’havia perdut
[...] i de correspondència no ens anava prou bé, i clar en Lamote em va dir: «miri
Pare Robert, ho sento molt per què estic molt content de tú, però no puc jo conti-
nuar, i llavors jo et recomano en Zamacois, que ara el faran segurament director
del Conservatori; aprofita aquest temps, que ell t’ensenyarà molt bé.» Amb en La-
mote no solament li havia preparat coses molt interessants que encara les tinc, per
poder fer l’oratori de Sant Francesc, però sobretot amb ell, li vaig fer Espines,6 etc,
totes aquelles cançons que tinc les havia fet amb ell, les conservo com ben fetes [...]
una vegada recordo que em va dir: «ara, com que veig que això ja no cal, m’agrada-
ria —que jo no hi entenc tant—, que em fés una obra en llatí», i jo en vaig triar
una de curteta, que es diu Dignare me, laudare te Virgo Maria, i l’hi vaig presentar
a tres veus, i quan la va acabar de mirar, em mira i em diu: «escolti en sap més vos-
té que jo d’això»[...]7.
El 1943 va inaugurar l’orgue del Santuari de Nostra Senyora de Pompeia i
entre els anys 1946 i 1970 hi va assumir els magisteris de la capella i de l’orgue.
Al capdavant de l’Escolania i de la Capella de Música del Santuari, el pare Ro-
bert de la Riba va dur a terme una continuada labor pedagògica i musical, a
través de l’assídua interpretació del repertori sacre dels segles XVI al XX. Durant
aquest període es va dedicar amb molta intensitat a la composició per tal d’en-
riquir els serveis musicals del Santuari amb obres pensades per a l’escolania, el
cor, l’orquestra i l’orgue: les Audicions Sacres de Pompeia van adquirir el caràc-
4. Id., ibid.
5. Id., p. 4.
6. Amb text de Mn. Jacint Verdaguer, editada a Madrid per la Unión Musical Española el
1966.
7. Conversa enregistrada durant la tarda del 7 de gener de 1999 a l’enfermeria del convent
dels Caputxins de Sarrià.
206 Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 Josep Maria Gregori i Cifréter de tradició a la Barcelona de la postguerra. D’aquesta època daten algunes
de les seves composicions més emblemàtiques com la Rapsòdia Nadalenca per a
orquestra i cor8 —estrenada sota la seva direcció al Palau de la Música Catala-
na—, la Simfonieta concertant o la sèrie de sardanes, en les seves diverses ver-
sions. La Capella de Música del Santuari comptava llavors amb l’assídua
col·laboració de membres de l’Orquestra de la Ciutat de Barcelona i també
amb la presència d’intèrprets de prestigi com F. Reixac, D. Segú, G. Tarragó i
J. Trotta, entre d’altres.
La popularitat concertística del pare Robert de la Riba va augmentar a la
Barcelona dels anys 1950 arran de la seva presència habitual en els cicles dels
«Concerts Populars» del Palau de la Música Catalana, on oferia, al costat del
repertori organístic tradicional, transcripcions pròpies d’obres simfòniques de
W.A. Mozart, L. v. Beethoven, F. Mendelssohn i F. Grofe.
A partir de la desaparició de la Capella de Música del Santuari, el 1970, el
pare Robert de la Riba visqué entregat a una intensa activitat concertística. La
seva perseverant i brillant dedicació a la divulgació del repertori organístic eu-
ropeu dels segles XVI al XX, era viscuda amb l’esperit d’un apostolat musical i
allunyat, per tant, dels circuits de la competitivitat concertística. A través dels
seus concerts setmanals d’orgue convertí l’església de Pompeia en l’únic ba-
luard barceloní de la música organística, durant més de quaranta anys. Dins
del seu extens repertori hi ocupava un lloc primordial l’obra d’orgue de J.S.
Bach, l’opera omnia del qual va interpretar quatre vegades; també va donar a
conèixer per primera vegada al públic barceloní les obres completes d’orgue de
W.A. Mozart, F. Mendelssohn, C. Franck i F. Liszt.
El llegat compositiu i la catalanitat
Manuel Valls feia esment, al costat del que anomenava «la generació de la
Guerra Civil», de la figura del «P. Robert de la Riba, excel·lent organista, autor
de composicions per a orgue i piano, de música religiosa de caràcter tradicio-
nal. Són importants les seves peces per a orgue Suite de Nadal, Tríptic, mentre
que per a orquestra ha donat Concert en re per a conjunt de cambra i una Rap-
sòdia nadalenca.»9
Valls escrivia aquestes ratlles el 1960. Ara, quaranta anys després, el llegat
musical del pare Robert de la Riba se’ns presenta, en tota la seva extensió, 
d’una qualitat excepcional en cadascun dels gèneres que ha conreat. El seu
llenguatge compositiu es fonamenta en la solidesa de la tradició clàssica dels
grans compositors, la qual reapareix revitalitzada a través del seu llenguatge 
tothora lliure, sincer, viu, expressiu, posseïdor d’una qualitat artística de pri-
mer ordre: un lirisme exquisit que floreix del fonament de la seva saviesa con-
8. La versió per a orgue duu el títol Rapsòdia nadalenca sobre nadales catalanes amb la dedicatò-
ria: «Al meu mestre de composició Joan Lamote de Grignon», i la data de 1947.
9. VALLS, Manuel. La música catalana contemporània. Barcelona: Selecta, 1960, p. 173. (Bi-
blioteca Selecta, 283).
El pare Robert de la Riba (1912-1999) Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 207trapuntística, la qual participa de les modernitats harmòniques del segle XX,
sense perdre l’elegància i la finesa de la seva espontaneïtat i la fidelitat de la seva
inspiració.
La catalanitat de la música del pare Robert de la Riba es fa palesa d’una for-
ma explícita en una gran part de la seva producció compositiva, des de les
obres simfonicocorals com la Rapsòdia nadalenca i El Pessebre —ambdues cons-
truïdes damunt de temes tradicionals catalans—, la col·lecció de sis Sardanes
—en les diferents versions per a cobla, orquestra, orgue o piano—, la sèrie de
vint-i-quatre Cançons populars catalanes per a soprano i piano, fins a les obres co-
rals sobre textos de Joan Maragall o Jacint Verdaguer.
La seva aportació compositiva, en aquest sentit, ha estat present d’una ma-
nera naturalment implícita en tots els estils que ha conreuat, i no cal dir que
l’assumpció del repertori tradicional i popular català en la seva obra esdevé una
gran riquesa que cal sumar al llegat dels nostres compositors, per tal que amb
ells sigui també reconeguda i entri a formar part del testimoni musical de la ca-
talanitat.
L’Inventari provisional de la seva obra compositiva ofereix, ara com ara, la
quantificació següent:
a) Música per a orquestra, cor i solistes: 6
b) Música per a orquestra: 15
c) Música per a cobla: 6
d) Música de cambra: 2
e) Transcripcions per a orquestra: 4
f) Música per a veus i piano: 1
g) Música per a orgue: 40
h) Transcripcions per a orgue: 11
i) Música per a piano: 9
j) Música per a veu solista i orquestra: 2
k) Música litúrgica per a veu solista i orgue: 2
l) Música religiosa per a veu solista i orgue: 14
m) Música popular per a veu i orgue: 2
n) Arranjaments per a veu i orgue: 2
o) Cançons populars catalanes per a soprano i piano: 24
p) Música per a veu i piano: 2
q) Música litúrgica per a cor i orgue: 15
r) Música religiosa per a cor i orgue: 10
s) Música popular per a cor i orgue: 8
t) Transcripcions per a cor i orgue: 2
u) Música litúrgica per a cor: 11
v) Música religiosa per a cor: 3
w) Música popular catalana per a cor: 22
El llegat està integrat per un total de 213 obres, comptant-hi les transcrip-
cions i els arranjaments.
208 Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 Josep Maria Gregori i CifréEspecificitat del repertori organístic
La formació organística del pare Robert de la Riba va poder seguir bastant de
prop el model dels organistes-compositors de l’escola francesa de E. Gigout,
C. Widor, L. Boëllmann, C. Tournemire i M. Dupré. Ell ha estat, també com
ells, un intèrpret excepcionalment virtuós, dotat per a la lliure improvisació en
tots els estils, capaç d’improvisar en concert una obra en forma de toccata, fan-
tasia, fuga o variacions.
Les seves obres per a orgue estan impregnades d’aquest virtuosisme i esde-
venen l’únic testimoni compositiu català de música organística que ha man-
tingut un vincle amb el model de l’escola organística francesa d’aquells grans
organistes-compositors, actius aproximadament entre 1880 i 1940, hereus de
la tradició romàntica de César Franck.
L’especificitat de l’obra organística del pare Robert de la Riba esdevé cab-
dal per al coneixement, l’estudi i la difusió de la música d’orgue catalana de la
segona meitat del segle XX, tan per la grandesa del seu llenguatge formal i con-
trapuntístic, com per la frescor de la seva inspiració temàtica, d’un gran lirisme
i vivor expressiu, com per l’exquisida qualitat tímbrica que revelen les anota-
cions que es conserven dels seus registraments. 10
Ja al 1969, el mateix Manuel Valls, afirmava: «el P. Robert de la Riba, ex-
cel·lent organista, és autor d’importants pàgines destinades a l’esmentat instru-
ment»11. Valguin aquestes breus ratlles per reafirmar i destacar la valuosíssima
aportació de la seva obra compositiva, i el primeríssism lloc que ocupa el seu lle-
gat de música per a orgue en el context de la música catalana del segle XX.10. L’estudi de la seva concepció tímbrica de l’obra organística de J.S. Bach es podrà dur a ter-
me a partir dels seus registraments, que es conserven manuscrits al Convent dels Caputxins
de Pompeia.
11. VALLS I GORINA, Manuel. Història de la música catalana. Barcelona: Tàber, 1969, p. 207.


El pare Robert de la Riba (1912-1999), deixeble de Joan Lamote de Grignon

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert