Rosselló, Carles de

Llengua Societat i Comunicaci�

Revistes Catalanes amb Accés Obert

1 
 
© Carles de Rosselló (2010) 
Llengua, Societat i Comunicació 8, 1-3  Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc          Universitat de Barcelona  
 
INTRODUCCIÓ: LLENGUA I IMMIGRACIÓ 
 
Carles de Rosselló Peralta 
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
Universitat de Barcelona 
 
 
 
El número 8 de Llengua, Societat i 
Comunicació (LSC) està dedicat a explorar 
les repercussions que la nova immigració 
ha originat en un territori que, ja abans de 
la seva arribada, presentava una realitat 
sociolingüística complexa. En la darrera 
dècada a Catalunya hi han arribat més 
d’1.300.000 persones procedents de tot el 
planeta. Dit en altres termes, l’escenari 
bilingüe que permetia explicar el país des 
d’un punt de vista lingüístic ha donat pas 
a un escenari multilingüe amb més de 250 
llengües. En aquest volum presentem deu 
articles que aborden el tema de la 
diversitat lingüística a Catalunya, però 
també més enllà del nostre país. Més 
concretament, aquests articles es poden 
agrupar en tres blocs: un de relacionat 
amb la regulació governamental (Amorós 
i Bañeres) i la seva plasmació en la 
quotidianitat (Garrido); un altre de 
relacionat amb l’àmbit de l’escola (Serra, 
Oller i Areny), i un de darrer, molt 
heterogeni, d’estudis quantitatius i 
qualitatius que combinen la immigració 
amb diverses llengües (Comellas et al., 
Fabà, Sagaama, Quintero i Soler).   
El volum comença amb l’article 
escrit a quatre mans per Oriol Amorós, 
secretari per a la Immigració de la 
Generalitat de Catalunya, i Jordi Bañeres, 
responsable de política lingüística 
d’aquesta mateixa secretaria. El treball 
s’inicia amb una sèrie de consideracions 
teòriques sobre la necessitat d’estructurar 
una societat al voltant d’una llengua 
comuna i el per què des del Govern 
s’aposta per la llengua catalana per 
desenvolupar aquesta funció. Els autors 
sustenten aquestes reflexions com a 
preàmbul de la segona part de l’article, on 
apunten els eixos bàsics del Pacte 
Nacional per a la Immigració en matèria 
lingüística; això és, l’adquisició de les 
competències bàsiques en català i castellà 
—específicament en aquest ordre— i la 
consideració del català com a llengua 
comuna.    
Els objectius polítics no sempre 
concorden amb la quotidianitat, tal com 
demostra Maria Rosa Garrido (UAB) en 
el seu article. A través d’un estudi 
etnogràfic sobre la gestió del 
multilingüisme d’algunes ONG, Garrido 
observa com els agents d’acollida 
s’adrecen als nouvinguts bàsicament en 
castellà. Tal com conclou l’autora, en 
aquestes organitzacions el català continua 
sent vist com un objecte d’estudi que 
permet una certa integració simbòlica a la 
nostra societat, però en cap cas es percep 
com la llengua de comunicació entre 
autòctons i allòctons, paper que queda 
reservat al castellà. 
 L’impacte de la nova immigració 
ha estat especialment transcendent a 
l’escola, que en molt pocs anys ha vist 
com les seves aules es convertien en un 
gresol de llengües i cultures. Els tres 
propers articles tracten la qüestió de la 
immigració des del vessant escolar. En 
primer lloc, Josep M. Serra (UdG) 
planteja que el model d’immersió 
lingüística que ha produït resultats 
2 
 
© Carles de Rosselló (2010) 
Llengua, Societat i Comunicació 8, 1-3  Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc          Universitat de Barcelona  
 
excellents sobre la competència 
lingüística dels alumnes autòctons, 
presenta problemes a l’hora d’aplicar-lo a 
l’alumnat d’origen estranger, 
independentment de quina sigui la seva 
llengua inicial. Això és així perquè, d’una 
banda, aquests estudiants presenten un 
escenari d’escolarització molt diversificat, 
i de l’altra, perquè les seves actituds 
lingüístiques són diferents de les que 
havíem conegut fins ara. Tot plegat 
comporta que, pel que fa a les habilitats 
lingüístiques, assoleixin uns resultats més 
baixos que els autòctons. En aquest 
sentit, Serra advoca per canviar 
l’enfocament en l’aprenentatge de les 
llengües tot donant un protagonisme més 
gran a les llengües inicials de l’alumnat 
forà. 
Posteriorment, Judith Oller (UdG), 
sobre una mostra de 57 escoles, analitza 
les variables que tenen més pes en 
l’adquisició del català i castellà escrit. Les 
conclusions menen cap a variables 
diferents segons la llengua i el  grup —
alumnat autòcton o forà— que s’analitzi. 
Així, respecte del castellà, l’alumnat 
autòcton que obté millors resultats són 
els que combinen tres factors: noies amb 
mares amb un nivell educatiu alt que 
viuen en entorns majoritàriament 
catalanoparlants. Per a l’alumnat 
estranger caldria afegir-hi l’edat de la 
primera escolarització i si la seva llengua 
inicial és romànica. En canvi, l’adquisició 
del català escrit està estretament 
vinculada a l’entorn sociolingüístic. Per 
Oller, quan la transició dels usos 
lingüístics entre l’escola i l’entorn 
extraescolar s’interromp, l’adquisició del 
català demana molt més temps. 
Finalment, l’article de M. Dolors 
Areny (UB) analitza els usos lingüístics de 
tres grups d’alumnes amazigòfons d’11 i 
12 anys d’escoles situades, 
respectivament, a Vic, Barcelona i Piera. 
L’autora posa en relació els usos 
lingüístics amb les xarxes socials, una 
variable clau per entendre el capteniment 
dels individus. Això no obstant, Areny 
treballa amb diversos factors que també 
cal tenir en compte, com ara la llengua 
d’identificació, l’estatus que adquireix 
cada codi dins del grup o la valoració que 
cada persona fa de la seva llengua inicial. 
Una de les conclusions més significatives 
de l’estudi és que el codi intragrupal de la 
xarxa esdevé un element clau perquè els 
nois i noies d’origen estranger 
s’identifiquin amb la societat d’acollida. 
La darrera secció d’aquest número 
de LSC està composta de cinc articles que 
presenten una perspectiva molt àmplia 
del fenomen immigratori relacionat amb 
la llengua. Pere Comellas et al. posen en 
relleu la dificultat d’esbrinar el nombre de 
llengües que es parlen en un territori. Tal 
com exposen els autors, els científics 
topen amb diferents obstacles a l’hora 
d’escatir aquesta qüestió. El primer 
inconvenient té a veure amb la 
metodologia; el segon es relaciona amb 
les diverses denominacions que els 
parlants atorguen a la llengua, i el tercer 
element és l’ocultació de variants 
lingüístiques perquè es consideren poc o 
gens prestigioses.  
Albert Fabà (CPNL) presenta dades 
dels estrangers inscrits als cursos de català 
del Consorci per a la Normalització 
Lingüística a partir de la seva llengua 
inicial i d’identificació. De l’anàlisi 
destaca, en primer lloc, que l’alumnat 
estranger aporta un repertori de més de 
100 llengües. El contingent més nombrós 
és el de persones que declaren que la seva 
llengua inicial és el castellà, seguit de 
l’àrab i el portuguès. I en segon lloc, que 
malgrat la distància amb el país d’origen, 
la gran majoria d’aquestes persones 
3 
 
© Carles de Rosselló (2010) 
Llengua, Societat i Comunicació 8, 1-3  Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc          Universitat de Barcelona  
 
continuen identificant-se amb la seva 
llengua inicial. 
L’article d’Oumaya Sagaama (UB) 
es divideix en dos blocs ben diferenciats. 
En la primera part presenta una 
introducció succinta dels aspectes més 
teòrics relacionats amb la immigració: 
quines en són les causes, quins avantatges 
i inconvenients comporta aquest 
fenomen, i què s’entén per integració. La 
segona part dóna pas als resultats del seu 
treball de camp, que tenen la base en la 
tesi doctoral de l’autora. Prenent com a 
metodologia l’entrevista a, 
majoritàriament, estudiants de secundària 
d’origen marroquí que viuen a Barcelona, 
Sagaama constata la importància dels 
factors geogràfic i temporal per a l’ús del 
català: com més anys de residència en un 
territori catalanoparlant, les opcions 
d’emprar aquesta llengua s’incrementen. 
Aquest comportament contrasta amb els 
pares d’aquests joves, nats al país 
d’origen, els quals manifesten no fer-ne 
un ús habitual. 
José Luis Quintero (Universidad 
Autónoma de Nayarit) ens aproxima a les 
històries dels immigrants mexicans als 
Estats Units a través de les narratives de 
frontera. L’anàlisi de l’experiència 
immigratòria comporta descobrir no tan 
sols l’ús d’un determinat tipus de 
llenguatge en què proliferen els topònims, 
els díctics i els canvis de temps narratiu, 
sinó també una manera d’explicar la 
història on el protagonista pren el rang 
d’heroi enmig d’un context d’alt 
dramatisme. Tal com s’apunta en l’article, 
aquestes narracions no conten només una 
experiència individual, també s’hi 
entreveuen maneres de pensar 
collectives. 
Finalment, aquest volum el clou el 
text de Josep Soler Carbonell (UCSD- 
UB), el qual explora la política lingüística 
que s’ha establert a Estònia després 
d’aconseguir la independència l’any 1991. 
La convivència pacífica entre els 
membres dels dos principals grups ètnics 
del país  —estonians i russòfons— 
comença a presentar esquerdes. El 
malestar dels russòfons és conseqüència 
de no veure els seus drets lingüístics i 
culturals reconeguts pel govern estonià. 
L’autor apunta que aquest 
descontentament comença a manifestar-
se en les actituds lingüístiques d’aquest 
grup, que podrien acabar optant per 
l’anglès com a llengua d’ús intergrupal en 
detriment de l’estonià. 
 
 


Introducció: Llengua i immigració

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert