Pons, Eva

Llengua Societat i Comunicaci�

Revistes Catalanes amb Accés Obert

  
© Eva Pons (2006) 
Llengua, Societat i Comunicació, 4, 1-5                           Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc                                                                                            Universitat de Barcelona 
 
1 
L’ARTICULACIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA A LA UNIÓ 
EUROPEA: INTRODUCCIÓ 
Eva Pons 
Universitat de Barcelona  
 
 
 
L’impacte lingüístic del procés 
d’integració europea és un tema de 
permanent actualitat. Des d’un inici, la 
singularitat d’aquest fenomen polític i 
econòmic ha plantejat qüestions 
lingüístiques noves, que no se suscitaven 
anteriorment a l’interior dels estats ni en 
les organitzacions internacionals 
preexistents. A més, el caràcter evolutiu 
del procés europeu determina que els 
canvis generals en la composició i la 
configuració de la Unió Europa 
repercuteixin sobre la seva dimensió 
lingüística, que es troba subjecta a 
reajustaments constants. 
Amb tot, fins avui la Unió Europea no 
s’ha dotat d’una política lingüística 
explícita i coherent. Les reticències dels 
estats a cedir les competències 
lingüístiques a favor d’una entitat 
supranacional –especialment en allò que 
pugui condicionar la gestió del seu 
plurilingüisme intern-  determinen un 
caràcter fragmentari de la intervenció de 
les institucions europees en aquest àmbit. 
La gestió del plurilingüisme en el pla 
europeu és, en realitat, el resultat de les 
interaccions i els condicionaments 
recíprocs entre diferents nivells de 
decisió: el comunitari, l’estatal i, en una 
mesura molt menor, el regional.  
Així mateix, cal tenir present la 
influència en el si de la Unió Europea del 
Consell d’Europa, com a organització 
europea separada, de la qual formen 
també part els estats membres de la 
primera, que treballa per a la formulació 
d’estàndards mínims de protecció dels 
drets humans i la diversitat lingüística.  
Dos esdeveniments recents han 
reactivat l’interès pel tema lingüístic a 
Europa. D’una banda, l’ampliació de la 
Unió que va tenir lloc el maig de l’any 
2004, amb l’entrada simultània de 10 
nous estats membres, la majoria dels 
quals amb llengües d’una demografia 
bastant reduïda. De 15 estats es passava 
d’un sol cop a 25; i d’un model 
multilingüe que -després de successives 
incorporacions- abastava 11 llengües 
oficials, es passava a reconèixer 20 
llengües oficials (que s’han ampliat 
recentment a 21, per la inclusió de 
l’irlandès).  
Objectivament, els fets descrits podien 
fer trontollar les bases del model 
lingüístic preexistent, que alguns ja 
consideraven difícilment sostenible per la 
complexitat i els costos d’un 
funcionament simultani en un nombre 
tan elevat de llengües. Malgrat això, la 
voluntat política d’evitar un 
replantejament global del règim lingüístic 
ha permès la continuïtat del model de 
multilingüisme oficial basat en les 
llengües de tots els estats, tot i matisat 
significativament per la lletra petita de les 
regulacions comunitàries i la pràctica de 
les institucions.  
D’altra banda, l’obertura d’un procés 
«constituent» –subsegüent a la cimera de 
Niça del 2000- presentava també 
ramificacions lingüístiques importants, en 
comportar una certa revisió de les bases 
legitimadores del conjunt del procés 
europeu. En aquest sentit, es pot apuntar 
la voluntat expressada d’incorporar els 
ciutadans a la construcció europea o les 
allusions –finalment eliminades del text- 
a una unió fundada en els pobles 
  
© Eva Pons (2006) 
Llengua, Societat i Comunicació, 4, 1-5                           Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc                                                                                            Universitat de Barcelona 
 
2 
europeus. Tanmateix, la qüestió 
lingüística no va formar part de l’agenda 
política de la Convenció constitucional 
encarregada de la redacció inicial del 
Tractat pel qual s’estableix una Constitució per 
a Europa. La mateixa composició d’aquest 
organisme, que excloïa la representació 
d’interessos lingüístics distints dels 
estatals (especialment, el Comitè de les 
Regions), obstaculitzava l’èxit d’aquelles 
propostes que alteressin directament 
l’statu quo lingüístic vigent.  
Finalment, la qüestió del 
reconeixement de les anomenades llengües 
regionals, minoritàries o menys difoses 
aconseguia entrar en el debat sobre la 
Constitució Europea, això sí, per la porta de 
darrere. En concret, el darrer article del 
Tractat constitucional incloïa una menció 
a les altres llengües oficials en els estats 
que no tenen reconeguda l’oficialitat en el 
pla europeu, per tal de preveure –a 
iniciativa de l’estat implicat- una traducció 
oficiosa del seu text. 
Tots aquests fets tenen un interès 
específic des de l’òptica de la llengua 
catalana, que ha estat capdavantera de la 
reivindicació d’un estatus europeu per a 
les llengües sense estat. Convé recordar 
breument que des de finals dels anys 
vuitanta s’ha sostingut des dels territoris 
de parla catalana, i per mitjà de 
nombroses iniciatives polítiques i socials, 
la demanda d’un reconeixement jurídic i 
polític del català per part de les 
Comunitats Europees (i, després, de la 
Unió).  
Un primer resultat fou la Resolució del 
Parlament Europeu 1235/1990, d’11 de 
desembre de 1990, sobre la situació de les 
llengües a la Comunitat i la llengua 
catalana en particular, que proclamava la 
igual dignitat de les llengües europees i 
consignava certs compromisos envers el 
català. En la pràctica, però, l’aplicació 
d’aquesta Resolució va recaure 
fonamentalment en l’Oficina de la 
Comissió Europea situada a Barcelona i 
sobre les institucions dependents de la 
Generalitat de Catalunya, sense una 
implicació significativa d’altres 
institucions de la Unió o de l’Estat.  
L’elaboració d’un nou Tractat 
constitucional fou seguida lògicament 
amb interès a Catalunya, on des de 
diversos fòrums van fer-se propostes de 
modificació de la regulació lingüística. 
Quan el procés de redacció entrava en la 
recta final, un canvi de conjuntura política 
interna va permetre a algunes forces 
polítiques catalanes implicar el Govern 
estatal en la demanda de reconeixement 
europeu del català. La previsió de 
traducció que plasmava finalment el 
Tractat constitucional no semblava 
proporcional a la nova mobilització 
d’esforços i a les expectatives generades, 
fet que va tenir una traducció electoral en 
els resultats més baixos del referèndum 
de 20 de febrer de 2005 sobre el nou 
Tractat en l’àmbit territorial de Catalunya.  
Amb tot, el text del Tractat 
constitucional obria una nova via per 
sostreure el català de la mera consideració 
europea com a llengua regional o minoritària. 
Aquesta possibilitat es concretava en les 
Conclusions del Consell de Ministres 
europeus celebrat a Luxemburg el 13 de 
juny del 2005 i en els subsegüents acords 
signats entre les institucions europees i 
l’Estat espanyol sobre els usos “oficials” 
del català, el basc i el gallec. Tanmateix, la 
llengua catalana no s’ha inclòs en el règim 
lingüístic de la Unió Europea i continua 
tenint-hi un estatus en certa mesura  
exterior a aquest (que podria també 
qualificar-se de paraoficial), ja que depèn 
formalment i materialment de l’Estat.  
Per tant, són nombrosos els motius 
que justifiquen una reflexió sobre els 
elements que articulen la diversitat 
lingüística en el si de la Unió Europea. 
Aquesta reflexió ha d’atendre els diversos 
fronts que abasta l’activitat comunitària, 
que comprenen, entre d’altres: els usos 
lingüístics dins les institucions, el 
  
© Eva Pons (2006) 
Llengua, Societat i Comunicació, 4, 1-5                           Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc                                                                                            Universitat de Barcelona 
 
3 
coneixement i les possibilitats dels 
ciutadans d’emprar les diferents llengües, 
la redacció multilingüe del dret 
comunitari, les accions europees de 
foment dotades d’un contingut  lingüístic 
o els efectes de la unió econòmica i els 
principis comunitaris de lliure circulació 
sobre la diversitat de llengües.  
La pluralitat d’aspectes que conformen 
un tema complex i polièdric determina 
una aproximació pluridisciplinar, en la 
qual es tinguin  en compte, si no tots, sí 
almenys alguns dels elements principals 
del debat lingüístic europeu. Amb això 
s’acompleix una doble finalitat: 
proporcionar als lectors algunes de les 
claus bàsiques per comprendre aquest 
debat i contribuir a l’actualització 
necessària d’un tema en evolució 
constant. En aquesta línia, entre els 
autors que signen els articles, n’hi ha de 
provinents de diferents especialitats i s’hi 
combinen les aproximacions 
essencialment teòriques amb les 
aportacions que es beneficien, a més, 
d’un coneixement més directe i proper 
del funcionament lingüístic de la Unió 
Europea.  
En el primer article, Emili Boix, 
professor del Departament de Filologia 
Catalana de la Universitat de Barcelona, 
fa un balanç general del plurilingüisme 
europeu, des de la perspectiva de la 
llengua catalana. L’autor fa un  recorregut  
per la diversitat lingüística europea, que 
és caracteritzada a partir de la tipologia 
lingüística, la distribució geogràfica i la 
vitalitat etnolingüística de les diferents 
llengües autòctones d’Europa. També 
ressegueix els diferents models de política 
lingüística aplicats pels estats europeus, 
que ja impliquen un tractament no 
igualitari de les llengües, tot i els diferents 
graus de recepció de pluralisme lingüístic. 
En una segona part, l’article analitza com 
la Unió Europea tracta aquesta diversitat, 
a partir dels pronunciaments dels 
organismes oficials que reflecteixen la 
«filosofia lingüística oficial» i del 
contingut més concret dels programes i 
accions de foment de l’aprenentatge de 
llengües i la diversitat lingüística. Després 
de constatar l’exclusió de la llengua 
catalana de la majoria de mesures 
europees a favor del plurilingüisme, 
l’autor proposa, en les conclusions, els 
principis i valors que permetrien impulsar 
un funcionament plurilingüe més 
sostenible i igualitari de la Unió Europea. 
A continuació, qui signa aquesta 
presentació, professora de Dret 
constitucional de la Universitat de 
Barcelona, exposa els termes de 
l’articulació jurídica de la diversitat 
lingüística en el marc de la Unió Europea. 
L’article, que s’estructura a partir de la 
tipologia de normes de l’ordenament 
comunitari, fa un repàs dels principals 
aspectes que conformen el marc jurídic 
de les llengües en l’espai europeu. Al fil 
de la descripció de la regulació existent es 
palesen els equilibris polítics i els principis 
subjacents a aquesta normativa, que 
condiciona la presència de les llengües 
europees en els diferents àmbits de 
l’activitat comunitària. Així, davant del 
multilingüisme de signe estatal que inspira 
la major part de la regulació, el principi de 
respecte de la diversitat lingüística 
presenta encara avui unes bases jurídiques 
de reconeixement dèbils en el context 
europeu, on l’ambigüitat li permet ser 
punt de trobada de sensibilitats molt 
allunyades respecte de la protecció que 
mereix la pluralitat constitutiva de la Unió 
i de cadascun dels estats membres. Per 
acabar, es proposa una comprensió 
distinta dels principis o arguments que 
fonamenten l’articulació jurídica de la 
diversitat lingüística europea, la qual 
permeti estendre’ls a la llengua catalana, 
en el marc d’un aprofundiment de la 
dimensió constitucional de la integració. 
El tercer article és obra de Miquel 
Strubell, professor de la Universitat 
Oberta de Catalunya i coordinador de 
diversos grups de treball i projectes 
europeus en l’àmbit lingüístic 
  
© Eva Pons (2006) 
Llengua, Societat i Comunicació, 4, 1-5                           Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc                                                                                            Universitat de Barcelona 
 
4 
(EUROMOSAIC o ADUM, entre 
d’altres). A partir d’un coneixement 
profund de la dinàmica lingüística 
europea, l’autor ens presenta un estat de 
la qüestió del tractament de la diversitat 
lingüística per la Unió en quatres grans 
àmbits: l’ús de les llengües a les 
institucions; el foment de les llengües i els 
productes lingüístics europeus en els 
camps del cinema, la televisió o 
l’enginyeria lingüística (en relació amb les 
ingents necessitats de traducció i 
elaboració terminològica que planteja el 
model lingüístic europeu); el foment de 
l’estudi i l’aprenentatge de llengües; i el 
suport a les dites llengües regionals o 
minoritàries. L’article va repassant quina 
és l’aproximació de la Unió a cada tema, 
illustrant-la amb dades i observacions 
que permeten al lector entendre les 
vicissituds i dificultats que s’amaguen rere 
les aparents contradiccions del discurs i la 
pràctica europea. Al final de l’article es 
qüestiona la interpretació negativa que 
diverses institucions comunitàries han fet 
del mandat de «respectar» la diversitat 
lingüística. L’autor conclou  amb una 
reflexió sobre el paper real que pot 
desenvolupar la Unió a favor de les 
llengües de les nacions sense estat.  
Una visió de la política lingüística 
europea, complementària de l’anterior, és 
a càrrec d’Alèxia Bos, qui ha 
desenvolupat tasques de recerca a 
l’Oficina Europea per a les Llengües 
Menys Difoses (EBLUL) i com a 
coordinadora del Centre Mercator de 
Drets lingüístics, amb seu al CIEMEN. 
L’article acompleix el difícil objectiu 
d’exposar d’una manera clara i sintètica 
els programes i accions de la Unió 
Europea relatius a les llengües, amb el 
punt de mira situat en les possibilitats que 
ofereixen a la llengua catalana. Així, es 
destaca l’exclusió del català de l’Acció 
Lingua, una de les més importants en 
l’àmbit de l’ensenyament de llengües. 
Però també s’exposen casos de projectes 
en què les dites llengües regionals o 
minoritàries han pogut beneficiar-se dels 
programes europeus. Una atenció 
específica es dedica al “Pla d’acció per 
promoure l’aprenentatge de llengües i la 
diversitat lingüística“, per al període 
2004-2006 (que ha aixoplugat, entre 
d’altres accions concretes, l’Informe 
«Euromosaic III», el projecte ADUM; el 
projecte CRAMLAP i la Xarxa d’Oficines 
de Planificació Lingüística). Finalment, 
l’autora avança les línies dels futurs 
programes de la UE en la matèria 
lingüística, que impliquen un nou 
plantejament menys excloent de les 
llengües regionals o minoritàries, tot i no 
eliminar el desavantatge competitiu de les 
darreres en el context europeu. 
En cinquè lloc, el professor de Dret 
internacional de la Universitat Rovira i 
Virgili, Santiago J. Castellà, analitza la 
vinculació entre la Unió Europea i el 
Consell d’Europa pel que fa a la protecció 
de la diversitat lingüística. La tesi central 
de l’article és que l’aprovació pel darrer 
organisme de la Carta europea de les 
llengües regionals o minoritàries, com a 
tractat internacional,  té una 
transcendència europea general, malgrat 
que alguns dels  estats membres de la 
Unió Europea no l’hagin ratificat. En 
l’article es descriu primerament el sentit i 
contingut bàsic d’aquest instrument 
internacional, que és actualment el més 
complet en matèria de protecció de les 
llengües regionals o minoritàries. A 
continuació, l’autor examina dos 
possibles mecanismes jurídics que 
permetrien l’aplicació de la Carta en el 
marc de la Unió Europea. El primer és la 
introducció de la Carta en l’ordenament 
europeu per la via de protecció dels drets 
humans, tot identificant el seu nucli dur 
com a estàndard regional mínim aplicable per 
a omplir de contingut els drets dotats 
d’un contingut lingüístic. Com a segona 
via complementària, l’autor explora el 
sentit i abast de la diversitat lingüística en la 
Carta de drets fonamentals de la Unió 
Europea i proposa la concreció d’aquest 
  
© Eva Pons (2006) 
Llengua, Societat i Comunicació, 4, 1-5                           Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació 
http://www.ub.edu/cusc                                                                                            Universitat de Barcelona 
 
5 
concepte jurídic indeterminat en una 
estela de drets imprescindibles per a la 
garantia de la diversitat lingüística, que 
s’extreuen del conjunt del Dret 
internacional. 
El sisè i darrer article és obra d’Anna 
Maria Pla, professora de Dret 
constitucional de la Universitat de 
Girona, qui analitza les novetats més 
recents que afecten la posició de la 
llengua catalana en el si de les institucions 
de la Unió. L’article esmenta els 
antecedents de la reivindicació d’un 
estatus europeu d’oficialitat per al català, 
que es contextualitzen en l’ordenació 
lingüística actual de la Unió Europea. 
Aquesta, segons constata l’autora, no 
comporta una acció comunitària global en 
pro de la protecció i promoció de les 
llengües regionals o minoritàries. A 
continuació, i ja amb referència als 
darrers esdeveniments,  s’examina  
l’estatut del català a partir de les 
Conclusions del Consell de Ministres 
d’Afers Generals o Relacions Exteriors 
de la Unió Europea, de 13 de juny de 
2005, celebrat a Luxemburg, que establia 
les bases per a permetre certs “usos 
oficials” de les llengües oficials distintes 
del castellà en les institucions europees. 
Aquest estatus incipient s’ha concretat 
pels acords subscrits per l’Estat espanyol  
amb  el Consell, la Comissió, el Comitè 
de les Regions i el Comitè Econòmic i 
Social, i per un acord de la Mesa del 
Parlament Europeu. Tot i la valoració 
positiva d’aquest reconeixement del 
català, per les expectatives que obre de 
flexibilització del règim lingüístic vigent, 
l’autora lamenta la manca de garanties 
d’estabilitat i seguretat jurídica que es 
derivarien d’altres mecanismes previstos 
per l’ordenament comunitari. 
 
 
 
 


L'articulació de la diversitat lingüística a la Unió Europea: introducció

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert