Morros i Mestres, Benvingut

Gimbernat Revista d Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Gimbernat, 1993, XIX, 233-239 
L' "AEGRITUDO AMORIS" I LA RABIA: CONCEPTE MEDIC I IMATGES 
LITERARIES 
Benvingut MORROS i MESTRES 
Els punts de partida del meu treball són fonamentalment dos: un passatge de 
Rhazes i uns versos de Garcilaso. Rhazes, en la seva obra Al-Hawi (Liber 
continens), descriu, entre altres símptomes de P'aegritudo amoris", l'aparició 
&uns senyals similars a les mossegades de gos a la cara, esquena i cames d'un 
malalt, al qui se li atribueix el costum de vagar durant la nit pels cementiris com 
si fos un llop. Es ficil de justificar el segon d'aquests símptomes, que s'ha 
&identificar amb la coneguda licantropia, diagnosticada en casos de malenconia 
adusta i admesa unanimement en els malalts d'amor. Es tracta &un tipus de 
bogeria que té ressb a la literatura, especialment en el comportament del 
Quixot, que a Sierra Morena, desdenyat per la seva estimada Dulcinea del 
Toboso, decidiri abandonar la vida cavalleresca per portar una vida salvatge. En 
canvi, fins on puc, em sembla més dificil d'explicar el perqut del primer 
símptoma. No es pot descartar una possible referbncia a la ribia, que recenment 
s'ha interpretat com l'origen de la llegenda dels vampirs. 
Els versos de Garcilaso pertanyen a l'tgloga segona, el protagonista de la qual, 
Albanio, amb tots els símptomes del malalt d'amor, es declara a la seva estimada 
utilitzant la següent estrattgia: 
Yo, que tanto callar n o  podia 
y claro descubnr menos osara 
10 que en el alma triste se sentia, 
le dije que en aquella jüente clara 
vería d'aquella que yo tanto amaba 
abiertantente la hermosa cara; 
ella, que ver aquésta deseaba, 
con menos diligencia discum'endo 
d'aquélla con que'l paso apresuraba, 
a la pura fontana jüe com'endo, 
y, en viendo el a p a ,  toda jüe alterada, 
en ella su figura sola viendo; 
y n o  de otra manera arrebatada 
del a p a  rehuy6 que si estuviera 
de la rabiosa enfemedad tocada, 
y sin mirame, desde ñosa y fiera, 
no sé qui  allá entre dientes murmurando, 
me dej6 aquí, y aquí quiere que muera. 
Quedé yo triste y solo allí, culpando 
mi  temerano osar, mi desva*, 
la pérdida del bien considerando; 
creci6 de tal manera el dolor mío 
y de mi loco error el desconsuelo 
que hice de mis lágngnmas un río. 
Fijos 10s ojos en el cielo, 
estuve boca am'ba una gran pieza 
tendido, sin mudarme en este suelo ... 
Aquests versos tradueixen més o menys literalment una part de 1'Arcadia (VIII, 
32-34) de Sannazaro: 
lei, con novi preghi me ricomincib da capo ad stringere e scongiurare 
per 10 amore che io gli portaua che la promessa efjigie gli mostrasse, 
aggiungendo a questo col testimonio degli dii mille giuramenti che mai ad 
alcuno, se non quanto a me piacesse, no1 ridirebbe. A 10 quale io, da 
abondantissime lacrime sovragiunto, non gia con la solita voce, m a  
tremante e sommessa, rispussi che nella bella fontana la vedrebbe. La 
quale, sí come quella che desiderava molto di vederla, semplicemente senza 
piú avantepensare, bassando gli occhi ne le quiete acque, vide se stessa in 
quelle dipinta. Per la qual cosa, se io mal non mi ncordo, ella si smam' 
subito, e scolorisse nel viso per maniera che quasi a cader tramortita fi 
vicina, e senza cosa alcuna dire o fare, con turbato viso da me si partí. 
Ora quale mi dovesse io in p e l  punto rimanere vedendomi da quella con 
ira e con cruccio lasciare, la qual poc0 avanti, blanda, amicissima ... Io 
per me non so se morto in que1 punto o vivo mi jiusse ... 
La diferencia entre el text italih i el castellh, mínima per6 forsa important, cal 
buscar-la en la reacció de l'estimada: a Sannazaro, la protagonista, en veure la 
seva imatge a la font, es torna phlida i s'en va bastant trasbalsada; a Garcilaso, 
després de contemplar-se a la font, Carnila refusa l'aigua com "si estuviera de la 
rabiosa enfermedad tocada". Per altra banda, l'estrat&gia de declarar-se utilitzant 
una font o mirall té dos antecedents literaris molt importants: el Lai de I'ombre 
(vv. 878-900)  de Jean Renart i el Tirant 10 blanc (CXXVII) de Joanot 
Martorell. En la primera obra, el cavaller, en tornar-li l'estimada un anell, li diu 
que el donarh a la dama que estima més després d'ella, al temps que el Ilensa al 
pou al costat del qual s'hi troba la parella: 
ZI s'est acoutez sor le puis, 
qui n 'estoit que toise et demie 
parfons; si ne meschoisi mie 
en l'aigue, qui ert bele et clere, 
l'ombre de la dame, qui ere 
la riens el mont que mieux amor. 
'-Sachiez, fet il, tout a un mot 
que je n'en reporterai mie, 
ainz I'avera ma douce amie, 
la riens que j'aim plus aprés vous'. 
-'Dia!' fel ele, 'ci n'a que nous. 
Ou I'avrez vous si tost trovee?' 
-'Par mon chief; tost vous ert moustree 
la preus, la gentiz qui l'avra'. 
-'Ou est?'-'En non Dieu, vez le la, 
vostre bel onbre qui I'atent'. 
L'anelet prent et vers li tent: 
-'Tenez', fet il, 'ma douce amie! 
Puis que ma dame n'en veut mie, 
vouz le prendez bien sanz meslee'. 
L'aigue s'est un petit troublee 
au cheoir que li aniaus jist, 
et quant li onbres se desjist. 
En la segona, Tirant, conjurat per la prbpia Carmesina, descobreix l'objecte del 
seu amor a través d'un espill que porta: 
-Digau-me, Tirant --dix la Princesa: si Déu vos lleixe obtenir 10 que desijau, 
dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que si en cosa 
neguna vos hi por6 ajud ar... 
Tirant posa la m& en la manega e tragué l'espill e dix: 
-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra 
altesa que em prenga a merck. 
La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entra dins la 
cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la 
sua cara. Llavors ella hagué plena noticia que per ella se fai'a la festa, e fon 
molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors. 
Es podria citar, a més, un altre exemple, extret de la Floresta española (1574) 
de Melchor de Santa Cruz: 
Preguntando una muger a un bohonero, que le vendia un estuche, que quién 
era su amiga, púsole un espejo en la mano, diciendo: "Ahi la ver6 vuestra 
merced. 
No em consta que s'hagi analitzat l'origen d'aquest motiu literari, si bé en 
diversos treballs se n'han fet suggerencies interessants. Potser l'estudi d'alguns 
aspectes m&dics (els que són objecte d'aquesta comunicació) hi podra aclarir 
alguna cosa. 
La hidrofbbia és, efectivament, un dels símptomes més acceptats, ja pels 
metges antics, per diagnosticar un malalt de rabia. L'explicació d'aquest senyal 
es pot trobar en  l'etiologia que es donava en la medicina galhica:  la 
sobreabundhcia de la bilis groga, amb les qualitats de seca i calenta, contraries 
a les de l'aigua, que 6s freda i humida. 
A partir de la medicina bizantina i de l'kab, es comensa a explicar, encara que 
no de forma generalitzada, l'origen de la rabia per un predomini de la bilis 
negra, cosa que obliga a justificar la hidrofbbia com una alteració de les facultats 
afectades per l'humor malencbnic. Així, des de Possidonio, es relaciona la 
hidrofbbia amb una corrupció de la facultat imaginativa, que fa que el malalt 
cregui veure en l'aigua la imatge de l'animal que l'ha mossegat. Inclús els metges 
que, d'acord amb la medicina antiga, vinculaven la malaltia amb la bilis groga, 
van acabar recollint aquesta simptomatologia. Amb un exemple n'hi ha suficient. 
En el Lilio de la medicina, Gordonio, segons la versió castellana de 1512, 
recorda que el malalt quan "ve la agua luego se mueve la imaginativa aquí e ai e 
10 que tiene de dentro imagina10 en la agua"; per aixb recomana d'allunyar al 
malalt de "todas pinturas, espejo e vidrio" i d6na com a símptoma més aclaridor 
de la malaltia l'aversió a "la agua clara e limpia". Per altra banda, la aegritudo 
amoris, a la fase més irreversible, es va relacionar amb la melanconia adusta o 
incensa, brotada de la superassatio o combustio de la bilis groga, com ho 
explica Arnau de Villanova al Tractatus de amore heroico, 111. 
En relació a la malaltia d'amor, des d'un punt de vista estrictament mtdic, tots 
els autors que en parlen estan d'acord en concebre-la com una neurosi obsessiva. 
L'enamorat arriba a tenir tanta obsessió per la persona desitjada, que només 
pensa en ella; i aixb l'afecta de tal manera, que inclús deixa les seves ocupacions 
primordials. La literatura il.lustr8 aquest fenbmen amb la fabula de Narcís, 
concebuda originariament com un cas de filautia. Recordem breument el seu 
contingut. La ninfa Eco s'enamora de Narcís i, davant la indeferhcia d'aquest, 
va emmalaltint, amb els símptomes típics de Paegritudo amoris", especialment 
una anorhia que la debilita fins a tal punt, que la transforma progressivament 
en aire, sense cap més forsa que repetir el que deien els demés. Com a castic, 
Narcís, en anar a beure a la font, s'enamori del rostre que veia a l'aigua, sense 
adonar-se en un primer moment que era el seu. El desig arribi a ser tan gran, 
que intenti abrasar repetides vegades la seva imatge, fins a morir embogit. 
La cultura medieval utilitza aquesta fhbula com una metifora de les teories 
médiques sobre la malaltia d'amor: la font s'identificava amb la fantasia i la 
imatge reflectida amb la que el malalt d'amor conservava a totes hores a la 
memória, també quan l'objecte de la percepció no hi era present. Diversos textos 
medievals aprofiten aquesta situació, dels quals el més representatiu és el 
Roman de la Rose (w. 1571-1583) de Guillaume de Lorris, on es descriu una 
font, anomenada "font de Narcís" o "font perillosa", perque qui la mira té el risc 
d'enamor-se de tal manera, que no hi haura metge capas de guarir-10: 
Cest li mireors perilleus, 
ou Narcisus li orguilleus 
mira sa face et ses yex vers, 
dont i1 jut puis mors touz envers. 
Qui en cest mireor se mire 
ne puet avoir garant ne mire 
que tel chose a ses yex ne voie 
qui d'amer l'a tost mis en voie. 
Maint vaillant homme a mis a glaive 
cis mireors, car li plus saive, 
li plus preu, li miex afetié 
i sont tost pris et aguetié. 
Ci sort as gens noveles rages ... 
El terme per a ponderar el resultat d'haver contemplat l'aigua d'aquesta font és 
el de "noveles rages" ('noves ribies'), no emprat Lant amb el sentit de 'noves 
malalties de la rabia', sinó en el més ampli de 'nous furors' (recordem que la 
rabia a l'epoca antiga s'identificava amb una mena de bogeria i es tractava dins 
les malalties mentals), que s'avé amb els símptomes que el protagonista dóna 
més endavant (anorbxia, insomni, palidesa, etc). Tot i aixb, el poema francks 
permet una faci1 conexió entre ambdues malalties: el malalt de rabia eludeix les 
aigues de les fonts (o els miralls) en tant que hi pot veure la imatge de l'animal 
que li causa la malatia; el malalt d'amor no gosa mirar a través de la font de 
Narcís perque hi pot contemplar el rostre de la persona de la que s'enamora. Les 
relacions explicites, perb, ja havien estat establertes precisament per un poeta 
bizantí del segle VI, anomenat Pau Silenciari (Antologia grega): 
Diuen que l'home ferit pel verí del gos rabiós 
veu en les aigües la imatge de l'anirnal. 
Potser amor rabiós em clava la seva dent amarga 
i va fer el meu cor presa del frenesí, 
doncs el mar i el remolí dels rius i la copa de vi 
em mostren la teva imatge adorable. 
Perb els testimonis literaris no acaben aquí. A una novela morisca del segle 
XVI, titulada El Abencerraje, el protagonista relaciona, de primer, la imatge de 
la seva estimada que veu a la font amb la queveu constantment a la imaginació; i, 
més endavant, per descriure l'amor que sent cap a ella, amb símptomes propis 
del malalt d'amor, utilitza el terme "rabiosa enfermedad: 
Y con esto bajando 10s ojos de empacho de 10 que le dije, vila en las aguas de la 
fuente al propio como era ella, de suerte que donde quiera que volvía la cabeza 
hallaba su imagen, y en mis entrañas, la más verdadera. Y decíame yo a mi 
mismo, y pesárame que alguno me 10 oyera: "Si yo me anegase ahora en esta 
fuente donde Veo, icuánto mis desculpado moriria yo que Narciso! ... Esta 
engañosa vida [la de creerse hermanos] trajimos mucho tiempo, hasta que ya el 
amor por vengarse de nosotros nos descubrió la cautela, que, como fuimos 
creciendo en edad, ambos acabamos de entender que no éramos hermanos ... En 
el mismo punto que fuimos certificados de esto, aquel amor limpio y sano que 
nos teníamos se comenzó a daiiar y se convirtió en una rabiosa enfermedad, que 
nos durara hasta la muerte ... Todo 10 que no veia en ella, me parecia feo, 
escusado y sin provecho en el mundo; todo mi pensamiento era en ella ... Su 
presencia me lastimaba la vida y su ausencia me enflaquecía el corazón 
A la tórtora, com a símbol de la vídua que, després de perdre el company, mai 
més no es torna a aparellar, se li atribueixen dues propietats: la de no posar-se 
en ram verd i la de no beure en aigua clara. De la segona propietat els poetes i 
comentaristes del segle XVI hi donen una explicació que només es pot entendre 
a la llum d'aquesta tradició. Així, Battista Spagnoli, més conegut com el 
"Mantuano", escriu a la seva obra Parthenice: 
Sicut ubi amisso thalami consorte per agros 
solat volat turtur, oritidis neque potat in undis 
ne comitis prisce tristetur imagine visa 
nec viride posthac fertur considerare tronnco 
('Així una vegada ha perdut la parella del llit, la tbrtora vola sola pels camps, i 
no beu a les aigües brillants per a no entristir-se amb la visió de la imatge de 
l'antic company ni en endavant gosara posar-se en tronc verd'); 
i José Badio Ascensio comenta: 
Neque potat in undis nitidis, id est aquis limpidis et imaginem referentibus, ne 
tristetur visa imagine id est specie sua quae est imago prisci comitis (nihil enim 
est similius masculo quam turtur foemella) 
('ni beu en les ones nítides, aixó és en les aigües límpides que reflecteixen la 
imatge, per no entristir-se amb la imatge vista, aixó és la seva esptcie, que és la 
imatge de l'antic company (res, en efecte, és més semblant al mascle que la 
tórtora famella)') 
el cbrvol que en la poesia galaico-portuguesa acostuma a "volver a agua" 
(literalment 'enterbolir l'aigua'), como succedeix en vhries cantigues de Pero 
Meogo, 
En les Noches de Invierno (Pamplona, 1689) de Eslava tots el que miren a les 
fonts hi veuen allb que més estimen, de manera que l'enamorat contempla a 
l'estimada absent, mentre una cbrvola hi veu el c2rvol que un cagador acaba de 
matar. 
A la mateixa bgloga segona de Garcilaso, Albanio comensa a evocar la font on 
Camila, esperant veure una altre imatge, hi veu la seva: 
i0 claras ondas, cómo Veo presente, 
en viéndoos, la memoria d'aquel dia 
de que el alma temblar y arder se siente! 
En vuestra claridad vi mi alegria 
escurecerse toda y enturviarse; 
cuando os cobré, perdi mi compañía ... 
En els llibres de cavalleria de la primera meitat del segle XVI (el Platir i el 
Primaleón) es descriuen fonts amb les següents propietats: si la mira un cavaller 
que estima amb amor bo a una dama, en ser correspost de la mateixa manera, 
l'aigua enterbolida s'aclareix i el cavaller hi veu la imatge d'ella, alegre o 
neguitosa, segons com es trobi en aquell moment. En altres obres del mateix 
gbnere (el Palmerín de Inglaterra, el Arnadís de Grecia), s'hi troben episodis 
similars, sempre amb el denominador comú, potser d'origen folclbric, de l'espill 
que reprodueix la imatge d'una persona distinta. 
Tots aquests textos, mbdics i literaris, expliquen els versos de Garcilaso (i, 
especialment, la reacció de Camila) i poden aportar alguna solució a l'enigma 
que planteja la descripció de Rhazes. Camila, en veure la seva imatge a la font, i 
no la d'una altra dona, com ella esperava (com, de manera semblant, li succeeix 
a Carmesina en el Tirant), surt corrent "como si estuviese de  la rabiosa 
etlfermedad tocada": Camila no només contempla la seva imatge a la font, sinó 
que, d'alguna manera, també hi veu la &Albanio, en tant que se sap estimat per 
ell. 
Resulta molt difícil poder asegurar que els metges medievals arribessin a 
confondre els símptomes de la rdbia amb els de la malaltia d'amor (si bé queda 
I'interrogant de la descripció de Rhazes, sense oblidar altres símptomes comuns 
entre les dues malaties, como el priapisme o la luxúria, l'anorbxia, l'insomni, la 
necrofília, la hiperactivitat barrejada amb la depressió, etc.); perb no costa gaire 
reconéixer que els autors literaris si que ho fan, i no es poden descartar possibles 
reminiscbncies de la literatura a la medicina, sobretot quan els metges descriuen 
el tipus d'aigua que aborreixen els malats de rdbia. La literatura permet, doncs, 
aclarar punts foscos de la medicina. 


L'"Aegritudo amoris" i la ràbia: concepte médic i imatges literàries

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert