Marí i Balcells, Víctor

Gimbernat Revista d Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Gimbemat 2004 (**), 42, 125-129 
LA PALEOPATOLOGIA SEGONS ELS MSTORIADORS DE 
LA MEDICINA 1 LA HISTORIA DE LA MEDICINA VISTA 
PELS PALEOPAT~LEGS. 
Víctor J.  MAIÚ i BALCEUS 
Participen en la Taula rodona : Domknec Campillo i Valero i Joaquim 
Baxarias i Tubau en representació de la Associació Catalano-Balear de 
Paleopatologia, mentre que la Societat Catalana d'Histbria de la Medicina 
esta representada per Víctor J. Marí i Balcells i Lluis Guerrero i Sala. Esta 
previst que en acabar les dissertacions dels expressats la Sessió conjunta 
d'ambdues Societats es completi amb les correccions o obsewacions dels 
assistents al acte. Es el cas que tots els ponents s6n metges i alhora socis de 
les dues entitats.. 
En promoure la Reunió que avui celebrem, el Dr. Campillo es preguntava si 
la trobada tindria un caire amistós. Evidentment, la pregunta era de carticter 
retbric. La Societat Catalana dYHistbria de la Medicina sempre ha considerat 
la Paleopatologia com una branca gerrnana de la Medicina i digna, doncs, 
d'acollir-se com a tal sota el mantel1 de 1'Acadkmia de Cikncies Mkdiques. 
Es més, reconeixem l'interes de les aportacions dels seus associats, 
encapcalades per la monumental "Introducción a la Paleopatologia" del 
mateix Campillo, recentrnent publicada. La nostra actitud és, doncs, més 
.e respectuosa, entusiasta. 
11 admetre, es cert, que els temes de Paleopatologia (Pp) en les.revistes 
dYHistbria de la Medicina (H.M.) tenen una presencia limitada i, en 
particular, en el nostre "Gimbemat" les seves contribucions representen 
menys del 1% del total dels articles, segons un cAlcul aproximatiu a partir de 
l'índex acumulat dels volums del 1 al 30. Aixb no indica una manca 
d'interhs dels que treballen en temes dlHistbria de la Medicina per les 
qüestions paleopatolbgiques, sinó que els socis "de a peu" normalment 
consideren que no tenen coneixements suficients per elaborar treballs 
valuosos sobre aquella temtitica. Per tant, s6n els propis Pp. els qui haurien 
de proposar dites comunicacions especialitzades, si no tenen cabuda en els 
seus brgans de difusió particulars. 
Potser sorprengui quelcom l'opinió expresada per Campillo en l'esmentada 
"Introducció a la Pp." de que potser no cal ser metge de professió per 
cultivar la Pp. basant-se en la realitat mundial, on es palesa que bona part 
dels treballs que s'han fet sobre aquesta mat6ria (més de 20,000 publicats 
fins l'any 1997) els han escrit gent aliena a la Medicina (o la Odontologia o 
la Veterinkia) . Reconeix, no obstant aixó, que els actuals i els futurs 
paleopatblegs han de tenir una amplia formació mtxiica , arnb domini de 1' 
Anatomia i també de 1'Anatomia Patolbgica (més endavant tocarem aquest 
punt). És evident que no necessiten gaires coneixements de Farmacologia, 
pero si de Toxicologia , Epidemiologia i potser també de Botanica). 
Un argument poderós per avalar la Paleopatologia com a especialitat 
mkdica, gairebé irrefutable, 6s que si bé els homo sapiens existeixen des de 
fa uns 150.000 anys, mentre que la constancia escrita de les seves nafies 
pels metges o bruixots que intentaven pal-liar-les no supera els 2.700, és 
evident que els nostres llunyans avantpassats no estarien dispensats de 
sofiir-les. Aquelles malalties deixarien rastres i escurqarien la vida, de 
forma drhstica o residual i es farien presents en els seus esquelets; les 
troballes, perb, no sempre indiquen amb certitud la causa de la mort, i sent 
habitualment molt incompletes, potser no siguin gaire útils per un diagnbstic 
segur, perb potser sí aproximatiu (per un expert) . 
Per aixb, podríem dir que per el paleopatbleg, l'estudi metbdic d'unes 
despulles és com pel clinic llegir un llibre obert. A més, voldria subratllar 
que en aquesta qüestió la Pp. té més punts de contacte amb la Medicina que 
no pas la mateixa H. de la M., es a dir, mentre que la Pp examina les restes 
per fer-ne una apreciació o dictamen, la Historia pren un distanciament, 
requereix consultes externes sobre allb que passava en el temps de 
l'enterrament, recerca en arxius o en altres fonts, si hi havia epidkmies o de 
que es moria la gent. Aquestes dades, el paleopatbleg aspira a reconstruir - 
les "in situ", 6s a dir, si hi havia hagut una epidemia o una guerra per les 
moltes víctimes simultanies en un mateix jaciment. També, l'aixovar, 
l'atuell i els estris posats a vora dels sebollits poden informar dels seus 
costums, creences, oficis. D'altra banda, les tkcniques per determinar la edat 
segons unes taules predeterminades donen idea de la mortalitat infantil, per 
exemple en un detenninat jaciment, etc. 
En un altre aspecte, l'estudi de les pintures dels homes prirnitius en les 
coves pot permetre inclús aprofundir en el coneixement dels seus costurns, 
en especial, la seva agressivitat, com es pot observar en les que mostren 
lluites intraespecífiques en els jaciments del mediterrani iMric. 
Una conclusió precipitada d'allb que hem dit ara 6s que la Pp. ve a ser en 
quan a la Medicina el mateix que la Prehistbria és a la Histbria. Els corrents 
actuals de pensament s'allunyen, perb, d'aquesta interpretació. De fet, 
entenaments de 1'Edat rnitjana i fins i tot més moderns, són objecte d'un 
tractament paleopatolbgic, és a dir, conforme a la sistedtica característica 
d'aquesta especialitat. Actualment, aixb es posa en mama inclús si hi ha 
testimonis escrits, ni que sigui tan sols per a corroborar-los. Es veu clar que 
ampliant una mica rnés el seu camp , la Paleopatologia pot arribar a envair 
el de la Medicina Forense. Aixb crec que no succeid, si rnés no, per 
qtiestions jurídiques i econbmiques . D'altra banda, un cas especial 6s el de 
les mbmies (egípcies o d'altres procedencies) en les que poden coexistir 
referencies escrites dels patiments en vida dels qui posteriorment foren 
sotrnesos a les practiques de conservació del cadaver (tot plegat, ben difícil 
tant per la interpretació dels texts, com pel detenorament de les restes, ja per 
contaminacions postrnortem, ja per antigues manipulacions matusseres o per 
una inepta presa de mostres bibpsiques) . 
Un acostament de la H. de la M. a la Medicina prbpiament dita més directe 
que la consulta als Anllus és la que proposa certa Escola d'Histbria de la 
Ciencia i que consisteix en la reproducció dels experiments que sustenten 
descobriments essencials, utilitzant els estris de l'hpoca. És possible que 
aquesta tendencia sigui una mera cbpia presa dels que s'inicien en la 
Paleopatogia i que han creat la indústria lítica potser rnés important després 
de la Prehistoria, tot tallant escates de les pedres de torrent, comprovant si 
no la utilitat de les peces, sí la dificultat d'aquella feina. Els paleopatblegs, 
rnés sofisticats ells, han assajat els talls mCs precisos per penetrar el crani, 
per fer "trepanacions a l'antiga", posant de manifest, de passada, la 
diferencia entre les lesions trawnatiques i les "quirúrgiques", a part dels rnés 
habituals signes de curació bssia entre aquests últims. 
A través de la Pp. no sols ha augmentat el nostre coneixement sobre 
l'antiguitat, sin6 que s'han obert camps d'investigació molt interessants, 
com ara l'estudi del teixit dentari, que pot permetre albirar l'alimentació de 
les poblacions en els temps remots quan l'especie humana sortia tot just de 
les selves o zones fortament arbrades per buscar-se la vida en les planúries 
herbacies; aixb, deduit de les estries marcades en les superfícies externes de 
les dents; estries que prenen una altra direcció quan canvia el tipus de 
vegetació o predomina el carnivorisme. En aquest diem-ne exemple ens 
atansem a una altra característica de la Pp. que la diferencia de la Medicina 
Clínica. Aquesta última dóna una atenció exquisida al individu ( 
evidentment, amb intenció curativa), mentre que la Pp. s'ocupa 
essencialment, si més no en les tendencies més modemes i suggestives, a 
l'estudi de poblacions. 
A la pktica, cal aprendre de la meticulositat de la prrlctica del paleontbleg, 
que no tolera el descuit en l'obtenció de qualsevol p w ,  ni que sigui 
fragmentaria o aparentment no aprofitable per les patines o les adherencies 
amb terres o sorres. Aixb segurament té relació amb les tecniques 
paleontolbgiques i arqueolbgiques que constitueixen una base per la Pp. tan 
fonamental potser com la base medica de l'especialitat. Ja hem fet esment 
d'esquitllada de l'interes que mostren els paleopatblegs per l'entom dels 
enterrats. En situacions clíniques, el metge general acostumava, quan feia 
visites a domicili, observar allb que envoltava el malalt, deduint-ne en 
ocasions conclusions d'interes diagnbstic, una mica a l'estil de Sherlock 
Holmes . L'olor a ametlles amargues, per posar un exemple, podia ser molt 
orientador pel metge que accedia a la cambra on jeia el cadaver d'un sllicida 
per cianur. Un exemple que seria preciós si fos cert ("ma, si non é vero, é 
ben trovato") 6s el que atribueix la decadencia de I'Imperi Roma a la baixa 
natalitat dels seus ciutadans, a causa de la intoxicació plúmbica crbnica per 
la forta composició en dit metal1 en els plats de la ceramica que utilitzaven. 
Aquí convergeixen 17Arqueologia, la Historia i la Pp. 
Una crítica que acostumen fer els metges en exercici i també els 
historiadors, adrnesa inclús pels mateixos paleopathlegs és la fantasia que 
gasten de vegades alguns paleopatblegs,' deduint agosaradament i brillant, 
teories que es recolzen en fets dispersos o agafats pels pels. Al meu 
entendre, una d'aquestes 6s I'explicació de l'evolució darwiniana del primat 
prehud pel canvi de I'alimentació quan deixa de ser exclusivament vegetal, 
perque, diuen, es reduí l'excés de budell, aprofitant-se més i millor la sang 
que anava a aquest brgan per la seva nutrició propia, que es destinaria ara a 
nodrir el cervell, el veritable "motor del canvi". 
Al costat d'aquesta imaginació sense fie, hem pogut constatar progressos 
indiscutibles dintre de la Paleopatologia , no limitats a aspectes de la 
comunicació, es a dir, congressos, reunions, societats, Ilibres, etc. , sin6 
també a les mateixes tecniques , abans limitades a l'observació de lesions 
bssies rnacroscbpiques i a la datació per medi del C 14. La paleodontologia 
ha guanyat molts punts, mitjanqant tecniques identificatives, com ara la 
determinació del ADN, la inestimable radiologia bssia classica i la S P V ~  
derivada, la TC, així com la immunologia diagnostica, per no parlar c 
metodes estadístics, etc. 
". . 
lels 
Em voldria referir de passada a la qiiestió de I'antiguitat respectiva de les 
nostres especialitats. En aquest aspecte, es pot dir que la Historia de la 
Medicina guanya per golejada, ja que s'atribueix al mateix Hipocrates el 
tractat "La Medicina Antiga", on fa una gran lloanga d'Alcme6 de Crotona, 
un dels pnmers metges de debo, per haver prescindit a la seva practica 
d'elements religiosos, ocults o migic-sacerdotals . Més endavant, també a la 
Grecia clbsica, es va historiar l'evolució de les diverses Escoles i 
tendencies de la Medicina de 17epoca. Aquesta orientació, no obstant aixb, 
tenia , com diu Francisco Guerra , la particularitat que no era H. de la M. 
prbpiament, sin6 l'ensenyament de mbtodes i teories en circulació de la 
Medicina, a alguna de les quals el metge norrnalment s'hi adscrivia. Aixb 
fou aixi fins a Bichat, amb la introducció de la Histologia , pas previ a 
1'Anatomia patolbgica, una fita essencial per a la Medicina, per a la Historia 
de la Medicina, i tanmateix també per a la Paleopatologia. Aixb succeia a 
principis del S. XIX. 
Des d'un punt de vista academic, respecte a l'estat espanyol la H. de la M. 
com a assignatura només s'ensenyava a Madrid dins del marc del Doctorat a 
I'anomenada "Universitat Central". A Catalunya, el primer catedratic d'H. 
de la M. a la U.B. fou Usandizaga, l'any 1944 . Cal assenyalar, pero, queja 
Giné i Partagb havia fet algún curs monogdfic el 1868 ( com assignatura 
electiva ); hi ha constancia que el. 1932 Jaume Pi Sunyer i Bayo també dirigí 
un curs al mateix h b i t .  D'altra banda, es sabut que la Societat Espanyola 
d'H. de la M. es constituí formalment el 1959 , mentre que la nostra, la S.C. 
de H. de la M., ho fou el 1976 . 
La Paleopatologia, 6s escandalosament recent. Si potser fins que les coses 
tenen nom no existeixen podem acceptar la data de 1892 quan R.W. 
Schufeldt la introdul a partir de dos termes grecs. No obstant, abans d'aquell 
any es produiren troballes que encaixen en aquel1 concepte, com són les de 
Rudolf Virchow, Louis Testut i Paul Broca. D'altra banda, la consolidació 
de la especialitat va ocórrer el 1913, quan Marc Armand Ruffer la definí 
com "La Ciencia que ha pogut demostrar la presencia de malalties en restes 
humanes i d'animals procedents de temps antics". De tot aixo, els hi parlara 
amb més coneixement el doctor Baixarias. 


La paleopatologia segons els historiadors de la medicina i la història de la medicina vista pels paleontòlegs.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert