Guerrero i Sala, Lluís

Gimbernat Revista d Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Gimbemat 2004 (**), 42,119-123 
PALEOPATOLOGIA I HIST~RIA DE LA MEDICINA: 
REFLEXIONS 1 AFINITATS 
Lluís GUERRERO i SALA 
A l'hora de cercar afinitats i dissemblances entre els camps de coneixement 
de la Paleopatologia i la Histbria de la Medicina, aquestes es configuren 
d'una manera clara en els seus diferents graus de relació, i també marquen 
les diferencies. 
El concepte i la fi de la Historia de la Medicina ha estat diferent al llarg del 
temps, d'acord amb el progrés de les ciencies mediques i del seu entorn. 
Existeixen una gran quantitat de definicions de la Histbria de la Medicina, i 
moltes d'elles contenen tesis interessants. Resumint-les, podem dir que com 
a disciplina és la narració de tots els aspectes del passat sanitari medic i del 
seu context, interpretant-la arnb claus actuals (Rosen, 1949) (1) i de progrés 
(Multanovsky, 1967) (2), amb una metodologia historiografica dYanAlisi de 
les fonts (Niebuhr, 181 1) (3) i fidelitat als fets (Ranke, 1824) (4). 
Altrament, i pel que fa referencia a la Paleopatologia com a ciencia, hi ha 
consens en acceptar la definició que a f m a  que és aquella cidncia que ha 
pogut demostrar la presencia de malalties en les restes humanes i d'animals 
procedents de temps antics (Ruffer, 1913) (5) .  Aquest concepte va ser 
completat poc després per Vuillemin, qui va incloue la fítopatologia, de tal 
manera que des d'aleshores la Paleopatologia podia estudiar les lesions de 
qualsevol resta d'ésser viu. Malgrat aixb, la part humana és la que ha donat 
un major cos doctrinal a la Paleopatologia, tant pel nombre de seguidors, 
com de publicacions efectuades. És una ciencia medica i no histbrica, és una 
ciencia medica en un context histbric. 
Per veure les diferencies entre la Histbria de la Medicina i la Paleopatologia, 
cal considerar les fonts documentals i el metode propi seguit. 
Les fonts documentals en Historia de la Medicina solen ser escrites, malgrat 
s'utilitzen també elements grafícs com l'instrumental, els aparells medics 
antics, i les obres d'art amb representacions mediques d'hpoca. La 
documentació escrita esdevé el gran Corpus de consulta del metge 
historiador, que llegeix l'obra medica, l'obra no medica feta per metges, 
l'obra histbrica general, fa recerca a 1'Arxiu Nacional de Catalunya, al de la 
Corona d'Arag6, als propis de totes les adrninistracions públiques, als de 
protocols notarials, als arxius eclesi~tics, als de les facultats de Medicina, 
hospitals, i als dels propis metges, i fins i tot a l'obra historiografica ja 
existent. A partir de la documentació obtinguda, que és un element 
interposat entre els fets o actes mhdics que pretenem estudiar i nosaltres 
mateixos com observadors minuciosos i no diletants, cal analitzar i 
contextualitzar la inforrnació, i respectar la metodologia historiografica. 
Les fonts documentals en Paleopatologia són quasi sempre les restes 
hurnanes dels individus que hem d'estudiar, sovint es tracta d'ossos, i, 
menys freqüentrnent de mbmies o teixits conservats per altres vies. En 
ocasions més rnigrades hi ha l'oportunitat de basar l'estudi en instruments, i 
algunes vegades podem utilitzar la representació de la figura humana en 
peces arqueolbgiques o histbriques, o en pintures i gravats rupestres. Les 
restes humanes s6n estudiades amb una metodologia acurada i propia, que 
inclou la Tafonomia, 1'Antropologia Física o Anatornia, la Histologia i 
Anatomia Patolbgica amb microscbpia bptica i electrbnica, la Radiologia 
simple i tomogdfica, i, des de fa un temps, s'han incorporat amb forqa 
1'Epidemiologia i la Biologia Molecular, entre altres. 
En Histbria de la Medicina solem partir ,de la constatació escrita d'uns fets 
sanitaris diversos, que, en ocasions, poden fer referencia a uns signes 
patolbgics d'un personatge, del qual, en Paleopatologia estudiem 
directament les parts anatbmiques i patolbgiques conservades, sense 
interposicions. En la primera el relat medic és un fet passat, i, en la segona, 
estem fent part d'un acte mhdic, la part diagnostica, quasi sempre teoritzant 
sobre un diagnbstic de presumpció i poques vegades de certesa, car l'estudi 
anatomopatolbgic sovint no sol disposar de les restes completes de 
l'individu, ni totes les noxes deixen signes en 1'0s o en les parts de les quals 
disposem. 
El biaix en Histbria sol raure en la fidelitat de les fonts escrites, i en la 
versió final de l'estudiós. En Paleopatologia sol estar en la parcialitat de les 
restes, la manca d'afectació de les parts conservades, i en la interpretació a 
partir dels estudis directes i de laboratori. 
A partir d'ambdues tenim nivells de coneixement diferents, perb poden ser 
complementaris. A tal1 d'exemple, tal fóra el cas de l'hipotetic estudi, des 
d'ambdues perspectives, de l'esquelet traumatitzat d'un personatge conegut 
i documentat: des de la Histbria de la Medicina ens podríem explicar que va 
passar i que varen fer per curar les seves ferides, i, si el que varen fer era el 
que calia segons els coneixements de l'epoca; mentre, des de la 
Paleopatologia intentarían identificar el personatge, estudiaríem i 
diagnosticaríem les seves lesions i descriuríem el seu curs evolutiu. Ja 
s'han fet alguns estudis conjunts de necrbpolis d'hospitals convencionals i 
de sang (Aufderheide, 1998) (6), amb resultats ben reeixits, i cal dir que 
aquest tipus de recerca 6s un camí conjunt a seguir. 
La Historia inicia el camí amb la lletra escrita, arriba fins awi, i es projecta 
cap el futur. La Paleopatologia comenqa amb la vida, i acaba, per consens, a 
la fi de 1'Edat Mitjana. Sobre l'abast de la primera no hi ha res a dir, pero sí 
en el cas de la segona. Per l'estudiós de la Paleopatologia 6s una evidencia 
que la descoberta del Nou Món trqa una linia important, perb no una 
frontera en I'existkncia humana i en la de la malaltia. Crec que des d'una 
perspectiva paleopatolbgica i amb la mateixa metodologia, poden estudiar- 
se el mateix tipus de restes humanes fins molt més en@, fms arribar a 
complementar el molt meritori i reconegut h b i t  de la Medicina Forense. 
No és casual el progressiu increment de forenses interessats per la 
Paleopatologia, h b i t  en el qual formen un col.lectiu nombrós i arnb una 
preparació apta per accedir-hi. Ultrapassant cronologies, i renunciant al 
prefixpaleo, hi ha materials i objectius cobejables en lYEra Moderna, i, fins 
i tot en la Contemporhia, que no cal descriure ara i aquí. Altrarnent, la 
prescripció de delicte passat trenta anys possibilita que alguns esquelets i 
mbmies de datació anterior a 1972 deixin de tenir interes i quedin sense 
estudi, anant a parar a les fosses comunes. 
Si considerem també que la preparació científica dels metges forenses arreu 
del món sol ser més adient per l'estudi de restes recents i amb parts toves, 
coincidirem en que estem davant d'una "zona gris", un terreny no 
reivindicat en el qual és possible I'aplicació de perspectives i tecniques 
paleopatolbgiques. Als Estats Units tenen un gran nombre de forenses i molt 
ben forrnats, perb només una petita part d'ells són antropblegs forenses 
especialitzats en els temes que exposo, i en I'estudi de camp i de laboratori 
de restes humanes esqueletitzades (Hunter, Roberts i Martin, 1996) (7). En 
el nostre país hi ha poca docencia específica per aquests casos i, menys 
encara, personal especificament forrnat per les facultats de Medicina. 
Alguns cursets de recent implantació en són una honrosa excepció. 
Vull comentar que, gdcies a la generosa amplitud de mires del cos judicial, 
policia judicial i dels metges forenses, jo rnateix col.laboro amb ells quan 
cal, en la zona on resideixo, amb resultats que semblen satisfer a tots els 
sectors implicats. 
Els estudiosos de la Histbria latu sensu, els titulats en Histbria, sovint miren 
als historiadors de la Medicina i les seves obres arnb menysteniment. Qui ha 
de fer els treballs d'Histbria de la Medicina? En el meu criteri, els metges 
estem legalment capacitats per fer-los, i també des d'un punt de vista 
academic, car hem de superar una assignatura de la carrera que ens dóna 
coneixements i capacitat de recerca, com passa amb altra materia mhdica 
qualsevulla. Els coneixements medics donen més possibilitats per un 
correcte estudi i interpretació de totes aquelles circumstAncies que fan 
referencia a la sanitat actual o preterita. Aixb no vol dir que des d'altres 
sectors de la Historia, o aliens a ella i a la propia Medicina, no es pugui fer 
investigacions molt valuoses en aquest camp. 
Pel que fa a la Paleopatologia, qui pot exercir-la? Actualment treballem en 
aquest h b i t  els metges, biblegs, paleontblegs, antropblegs i arqueblegs. És 
un fet ben conegut que una gran part dels treballs publicats sobre aquesta 
materia no estan signats per metges. La Paleopatologia no és una disciplina 
arqueolbgica, malgrat la seva utilitat per coneixer i interpretar millor el 
passat, és una materia medica amb un component interdisciplinari 
abastament reconegut. La universitat no dóna per a ella una formació 
específica, malgrat alguns cursets o postgraus, ambdós cada vegada més 
nombrosos. L'estudi de la malaltia en el passat no pot ser solament una 
catalogació de lesions primaries emprant com a referencia un atles 
iconogrAfic, ans requereix un bon bagatge més propi de la Medicina que 
d'altres disciplines. En el cas dels biblegs, antropblegs i paleontblegs, tenen 
un coneixement excel-lent de l'esphcie humana, i fins i tot els primers tenen 
uns coneixements academics notables per comprendre la etiopatoghnia i la 
fisiopatologia. 
Es poden perfilar unes titulacions més properes a la Paleopatologia, perb 
malgrat tot, sense voler excloure a ningú, solament els metges poden exercir 
amb plenitud una ciencia sobre la Patologia, per la qual cal tenir una sblida 
base dels conceptes de salut i malaltia, de clínica medica i quirúrgica, de 
traumatologia, d'anatomia patolbgica, de tkniques histoquímiques, 
diagnosi per la imatge, nosologia, etiologia, fisiopatologia, diagnbstic i molt 
en especial de diagnbstic diferencial, i una visió completa de les malalties, 
les seves formes evolutives, la patocrbnia, les complicacions, i , fins i tot, 
els aspectes relatius a pronbstic i tractament. A més, la Biologia Molecular 
afegeix aspectes protegits pel Codi Deontolbgic de la professió medica, i no 
contemplats des d'altres hbi t s .  No és casual que 1'AssociaciÓ Catalano- 
Balear de Paleopatologia tingui la seva seu al casal de 1'Academia de 
Ciencies Mediques de Catalunya i Balears. 
Com ja he dit, i ara repeteixo, no vull ser excloent i sóc fenn partidari dels 
estudis interdisciplinaris. La realitat és que la Paleopatologia la practiquem 
un nombre reduit de metges, i, la majoria dels galens la consideren, per 
desconeixement, una extravagancia quan no una invenció. Mentre les 
facultats de Medicina no formin i infonnin millor sobre aspectes com 
aquest, 6s indispensable la col.laboració de tots els qui vulguin ajudar-nos a 
mantenir i incrementar un cabal de coneixement que d'altra manera aniríem 
perdent cada dia, al ritrne de les exhumacions. També és necessari reclamar 
més recursos academics per la Historia de la Medicina, malgrat tenir aquesta 
una ja llarga tradició d'estudis universitaris i de presencia pública en 
aquesta tribuna. 
La Paleopatologia i la Historia de la Medicina tenen interessos i metodes 
específics, pero poden existir objectius i projectes comuns que justifiquin, 
amb escreix, aquesta Taula Rodona i moltes d'altres en el futur. 
BIBLIOGRAFIA 
1.- Rosen, G. Levels of integration in Medical Historiography. A review. 
Journal of the History of ~ed i c ine  and Allied Sciences, 1949,4: 460-467. 
2.- Multanovsky, M.P. Historia de la Medicina. L' Habana: Academia de 
Ciencias; 1967. 
3.- Niebuhr, B.G. Romische Geschichte. Berlí: Reiner Verlag; 181 1. 
4.- Ranke, L.v. Zur Kritik neuerer Geschichtschreiber. Leipzig: G. Reimer; 
1824. 
5.- Ruffer, M.A. Studies in the Paleopathology of Egypt. Chicago: Ed. R.L. 
Moodie. University of Chicago Press, 192 1. 
6.- Aufderheide, A.C.; Rodríguez, C. The Cambridge Encyclopedia of 
Human Paleopathology. Carnbridge: Cambridge University Press, 1998. 
7.- Hunter, J.; Roberts, C.; Martin, A. Studies in Crime: An Introduction to 
Forensic Archaeology. Nova York: Ed. Routledge, 1996. 


Paleopatologia i història de la medicina. Reflexions i afinitats.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert