Plans Campderrós, Lourdes

Revistes Catalanes amb Accés Obert

TERME 17, 2002 75 
QUI VOTAVA A TERRASSA EL 1877? 
Lourdes Plans i Campderrós 
Terrassa era nomenada ciutat el 29 de març de 1877, en ple procés de 
creixement industrial i demogràfic, nomenament que significava un reco-
neixement en tant que població govemada per un liberalisme moderat i fortament 
anticarlí; en aquest fet s'havia fonamentat, precisament, la petició del títol de 
ciutat. L'encara vila de Terrassa ja tenia, el febrer de 1877, quatre col·legis 
electorals. Però, què caracteritzava el procés electoral? Quines eleccions tenien 
lloc? Qui votava? A quins partits o candidats es votava? 
La ciutat de Terrassa no havia quedat al marge de les directrius que el siste-
ma polític de la Restauració establia. Aquest sistema estava determinat, 
bàsicament, per l'existència d'uns districtes electorals, d'un dret al sufragi molt 
reduït, d'una abstenció elevada i d'una manipulació d'aquest mateix sistema 
per tal que sortís elegit el candidat adequat. 
Pel que fa al districte electoral, el de Terrassa estava format per les seccions 
següents: Sabadell; Terrassa; Sant Pere de Terrassa; Sant Cugat; Santa Perpètua, 
amb Ripollet; Palau-solità, amb Polinyà; Sant Quirze de Terrassa, amb 
Cerdanyola i Barberà del Vallès, i Viladecavalls, amb Ullastrell. Però el pes 
demogràfic més gran de la ciutat de Sabadell determinava, en totes les eleccions, 
qui havia de ser el guanyador. 
Al començament de gener de 1876 s'havien fet les primeres eleccions a 
diputats a Corts de la Restauració; va resultar elegit el sabadellenc Pau Turull 
i Comadran, que es presentava per la candidatura conservadora, mentre que el 
liberal terrassenc Ignasi Amat i Galí, guanyador a la ciutat de Terrassa, havia 
de veure com es quedava sense cap possibilitat d'accedir a l'escó de diputat a 
Corts.' Aquest no seria un fet aïllat, sinó que s'aniria repetint a totes les eleccions 
a Corts posteriors: Turull va ser diputat tres vegades, i una vegada el també 
sabadellenc Planas. La cada vegada més influent classe dirigent terrassenca es 
posicionà al respecte, prenent partit a favor de la creació d'un districte electo-
ral propi, ja que un districte en què no hi formés part Sabadell havia de permetre 
la presència d'un polític terrassenc a les Corts; és a dir, d'un representant que 
treballés a favor dels interessos de la burgesia que li donava suport. En aquest 
punt, calia crear un discurs polític i trobar un candidat adequat. S'hi arribaria 
als anys noranta, amb la consolidació d'«un caciquisme localista molt potent, 
el salisme, que recollia l'herència del liberalisme popular del Sexenni, que 
agrupava la majoria de fabricants i propietaris, i que amb el seu discurs 
7 6 TERME 17,2002 Lourdes Plans i Campderrós 
terrassenquista va mantenir-se pràcticament fins a la crisi de la Restauració, el 
1923».2 
La Constitució de 1876 havia abolit el sufragi universal de 1869, i era la Llei 
electoral de 1878 la que determinava el cens. D'altra banda, amb la Llei de 16 
de desembre de 1876 s'havien incrementat els requisits per ser elector munici-
pal. A partir d'aquella llei s'exigien quatre anys de residència fixa i formar part 
dels dos primers terços de les llistes de contribuents. D'aquesta manera, el 
cens d'electors a la ciutat de Terrassa, que l'any 1876 era de 2.520 homes, tres 
anys més tard va baixar a 639.^ I al conjunt de l'Estat espanyol s'ha 
comptabilitzat que aquest cens va descendir del 27 % al 5,1 % de la població, 
percentatge que significava que només podien votar uns 847.000 homes." 
L'abstencionisme era un altre dels factors que caracteritzava el sistema. Un 
abstencionsime que podia arribar a xifres absolutament escandaloses, que 
mostrava el malestar dels votants terrassencs i també de la resta del districte. A 
les eleccions del 1876 aquest índex de participació va oscil·lar entre el 32,9 % 
i el 64,3 % al conjunt del districte electoral. A Terrassa va ser d'un 47,2 %, però 
a Sabadell, ciutat d'on provenia el guanyador. Pau TuruU, pot sorprendre que 
aquest abstencionisme arribés a un 33,2 %.^  Les eleccions municipals tampoc 
no es desUixiraven d'aquesta baixa participació. Només un 23,67 % del cens 
electoral de Terrassa va votar als comicis municipals del febrer del 1877.^ 
Aquestes xifi-es ens donen a entrendre la poca confiança que l'electorat tenia 
en el sistema; són la prova que no calia anar a votar, ja que el guanyador ja 
estava decidit per endavant i no s'estalviarien esforços per fer triomfar l'escollit.^ 
Només des d'aquest raonament podem entendre el resultat obtingut per candidats 
de tant de renom com Salmeron, Sagasta o Pi i Margall, tant a Terrassa ciutat 
com al districte. Així, a les eleccions a diputats a Corts de l'any 1881, Salmeron 
només obtingué 19 vots a tot el districte; a les de 1884, Sagasta n'obtenia 
només 60, i l'any 1886 Pi i Margall en treia 354 (significativament, enfront 
d'un candidat desconegut al districte, com era en aquells moments Maluquer); 
la resta de vegades que es presentà, algunes ja amb Alfons Sala com a con-
trincant, el resultat obtingut per la seva candidatura va ser totalment marginal.^ 
Uns dies abans del nomenament de Terrassa com a ciutat, a l'inici del mes 
de febrer, hi havia hagut eleccions municipals. Els comicis celebrats en el 
transcurs de tres jornades electorals van ser impugnats i, finalment, Jaume 
Colomer va accedir al càrrec d'alcalde; amb ell s'iniciava iina època d'alcaldies 
de breu durada, que contrastava amb el període d'estabilitat de l'alcalde entre 
1869 i 1877, Jaume Vallhonrat (que va ser el que va sol·licitar el títol de ciutat). 
Pel que fa a les eleccions provincials del mes de març d'aquell mateix any, a 
Terrassa també hi va guanyar Ignasi Amat i Galí; però, tal com li havia passat 
l'any anterior en les eleccions generals, no va poder accedir al càrrec per al 
Qui votava a Terrassa el 1877? TERME 17,2002 77 
qual es presentava.' Les disputes amb Sabadell per l'aprofitament d'aigües 
locals i la discussió sobre la divisió del districte ja eren, en aquells moments, 
els temes més presents a la premsa local. 
ASO II. Domiago28dei)nerode 1877. Número 36. 
S(LETI10OSLOSDO:l!íOS. PUXTCS 6 1 SCSCRIdOS. 
mnnicipales. 
OTS^ OCM d í BUMlTM IKIOTH IgMnría i rp i r ï íK 
v ü » ínl^MT l l i I I Í I M U U qo» l i i ï J ! dta«mp(; 
itmidpal™ï l i Itynia-
tFECCIOKÍS H£;EDROLOG1CÀS. 
tM dt lu i idmUMnta*: y por ti'si U UzdmL· minici-
p iUo ü W inaiHn,bi w o W i i p i n r « lnqüímlaiiicii· 
te pijcíí J i l ' iM f qulen bi ja pnililo j ' jr iMnfl [«r i q » ! 
i)(?írlimMilo-, llíslwío cl ^^l^<l^ lío b» tutnl i í B j n l d -
!4ttiiJ9 Duchoi i>urblasi l l . w i r l l ilriKÍoD [IrlGnbcr-
^^[lo^y DLIWUCIOQ PraviEvrijI, qi« p j m u ci^nca h " 
no Fttiiíre, p r i i i i p ! i r t í ( f i n l l 
üciínln,. I tn k T 
{ t i l n i H V l l t i C ^ r D W U b u i , D'Hàlit bciDOi [ali i)«el·-
nodiaudi p r ^ m i b ) . H í i i í i IpnMplB j iMil iuclontl, 
por l u tolH Cuiuli luj·nla de I S S l b i l K l r i u t dem»-
crl l ic i deliQrrui^ UDÍ'Crul, Mdni In t ip iActn , u l i u 
(· í»ptionítde»l ir»iu·; ir trxl«, l u i l i r a i i i p l i l u í ïMp i -
i i r iaelD.t l l i lupariaiwint i inoicirTMy I » " to-tM l'O 
dmleition [Mipolir. MÍ! leoíoinlo[Mri I M local» d»-
letininjili [oiii]gn:;i ea d puf Mo, ren 1> proiiadi p n 
I » freviaciJo. .\ i i u ban l i i la frcnle la Admlalilci-
clim tlg I n inlTiMci do l4< |>uíbli>> i ^ t u s i i quo itiihu 
nliilci ii ' iupre iparUilu d l la ailimi f do lodot l r ·a r · 
[v, ^ r»DM lia rti^aUbLtiili.1 Bl » t i l i ts , caii l ï f H k -
T9I ta loicu'bliH que idminií lnlï in j ( teH«»a;d«« 
•land·Bi.li Is (SSíKííífïry 
:DeMl>rruiHCDIIM M U M 
lirj(lQ) del r,(fei[i) y j r m i ! i ; f luabíni los 
cdiid ren d « i t » i l u s m d? rob l ' i j o i i 
ï ;«· ;" 'H! i ] t>niu ujacidia pnrfni·icjl ( a 
tsSfidíj ÍLWJ. En lei -que oo eK<d4n dï ' -W·^ 'àUJj t í 
iCrigeleiiblt i lDdoilei tiecleiti. Seria i d e a u e^igï-
bla loi rei t t i ÏB IYMIM » S (UOU IJU I I i la rau b i j i >IIM 
(0 uda l í t f i i iw municipil eofrwpoiidí p j r i ««lo, Lm 
ïK inw liuc [Jíttcií i l j i j ï í cuola y wan t i lüc id idt l 
Mi io UatótB ttcjçiblí·j, ( IgijjImtnK !« ín í j J r í J» qa« 
^teclonl • l i t» clrRl 
limailo. Catí clcíl. 
Portada de la Revista Tarrasense. 
El 1884, El Eco de Tarrasa -diari del partit moderat- inicià una campanya a 
favor de la separació del districte electoral. Dos anys més tard, Joan Maluquer 
era elegit diputat. Maluquer canalitzaria els desitjós de l'electorat terrassenc 
amb la presentació al Congrés dels Diputats d'un projecte de llei per demanar 
la divisió del districte electoral de Terrassa. En aquest projecte s'incloïen dins 
el districte les seccions electorals de Rubí, Castellbisbal i Mura, per tal de 
formar el contingent d'electors que assenyalava la llei, 40.000 habitants. El 
nou districte estaria format per Terrassa, Sant Pere de Terrassa, Olesa, 
Viladecavalls -que ja en formaven part-, Castellbisbal i Rubí -fins aleshores 
78 TERME 17,2002 Lourdes Plans i Campderrós 
del districte de Sant Feliu de Llobregat- i Mura -una secció del districte de 
Castellterçol-. El projecte de llei es va aprovar ràpidament; els diaris locals ja 
en recollien la notícia el 22 de juliol de 1886, i Maluquer, un candidat que 
havia estat rebutjat per la burgesia local, va rebre la consideració d'heroi i va 
ser homenatjat diverses vegades per la societat terrassenca. La divisió del 
districte va ser un primer pas cap a la victòria i envers la permanència d'un 
representant autòcton, ja que els districtes rurals que envoltaven les grans ciutats 
industrials permetien contrarestar amb el vot de la pagesia -en major o menor 
mesura- el del republicanisme i les forces progressistes urbanes. ^ ° 
Durant el govern Sagasta es va aprovar la Llei electoral de 9 de juny de 
1890, que havia de permetre votar tots els homes més grans de vint-i-cinc 
anys. L'any següent es feien eleccions a Corts; eren els primers comicis després 
de la separació del districte electoral, que s'havia produït pel Reial Decret de 
22 de gener de 1887, i també els primers amb sufragi universal masculí. Però, 
malgrat aquests canvis, el sistema es va poder mantenir igualment viciat. Com 
a mostra d'això, és recomanable la lectura de la Carta oberta als Carnestoltas 
de Tarrassa i la dels Couplets electorals; ambdós documents ens ofereixen una 
lliçó magistral d'història política de la ciutat i crec que algun historiador els 
hauria d'estudiar amb profunditat." 
NOTES 
1. Per conèixer els resultats electorals de les eleccions al districte de Terrassa durant la 
Restauració, vegeu: PLANS I CAMPDERRÓS, Lourdes. «Les eleccions generals al districte 
de Terrassa (1876-1899)»: Terme, 1, Terrassa, 1992, p. 44-54, i BENAULI BERENGUER, 
Josep M. «Dues ciutats i dues polítiques. Sabadell i Terrassa 1900-1923»: Terme, 3, Terrassa, 
1988, p. 13-18. 
2. MARCET I GISBERT, Xavier. Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions. Terrassa, 
1991, p. 56. 
3. Arxiu de la Diputació Provincial de Barcelona. Negociat de Cens Electoral. Cens Electoral 
de Terrassa. Lligall 1198 i Suplemento delBoletín Oficial de la Provincià, núm. 106 (3 de 
maig de 1879). 
4. ALEJANDRE, Juan Antonio. «El voto en Espana»: Cuadernos 16, 126, p. 24. 
5. PLANS I CAMPDERRÓS, Lourdes. Op. cit., p. 48. 
6. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa (AHCT). Expediente electoral para la renovación 
total del Ayuntamiento. Lligall Eleccions Municipals, 1871-1881. 
7. UTSETIPAYÀS, Salvador. «Les trifiügues electorals»: Terme, 5, Terrassa, 1990, p. 49-52. 
8. PLANS I CAMPDERRÓS, Lourdes. Op. cit., p. 48-54. 
9. AHCT. Acta del escrutinio general para Diputades provinciales que tuvo lugar en diez de 
Marzo de 1877. Lligall Eleccions a Diputats Provincials, 1837-1877. 
10. BENAUL I BERENGUER, Josep M. Op. cit, p. 13. 
11. Textos reproduïts a: PLANS i CAMPDERRÓS, Lourdes. La vida cultural i recreativa a la 
Terrassa d'ahir, 1875-1931, p. 199-216. 


Qui votava a Terrassa el 1877?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert