El periodisme català va fer els deures de la modernitat molt depressa, en molt poc temps, potser massa. I, a sobre, va començar rient, amb l’irònic costumisme urbà de Robert Robert (1830-1873), per acabar el procés plorant, amb la guerra civil i l’assassinat previ de Josep Maria Planes (1907-1936), metàfora de la mort d’aquest periodisme i del bon reporterisme, del treball d’investigació, de la diversitat de gèneres, de la culminació de l’adjectivació en un diari

Geli, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

11
Trípodos, número 20, Barcelona, 2007
Entre somriures i
plors: apunts per a un
context de la premsa
catalana moderna
(1890-1936)
Carles Geli
Between 1890 and 1936, Catalonia was able to put its
journalism at practically the same height as those of the
great Western powers. The change is parallel to the
transformation of the Catalan society into a mass
society which, as such, demands a certain type of news-
papers and so a certain way of producing them. The
transformation emerged at all levels: entrepreneurial,
journalistic, that of design, of genres... with a force that
only the Spanish Civil War was able to truncate in
1936. Even today the Catalan press and the press in
Catalonia have not yet recovered the quality and rich-
ness achieved at that time.
Carles Geli és periodista,
professor de Teoria i Història
del Periodisme a la Facultat
de Ciències de la Comunica-
ció Blanquerna-URL i coautor,
amb Josep Maria Huertas
Clavería, dels llibres Les tres
vides de “Destino” i
“Mirador”, la Catalunya
impossible.
12
l periodisme català va fer els deures de la modernitat molt
depressa, en molt poc temps, potser massa. I, a sobre, va
començar rient, amb l’irònic costumisme urbà de Robert
Robert (1830-1873), per acabar el procés plorant, amb la guerra
civil i l’assassinat previ de Josep Maria Planes (1907-1936), metà-
fora de la mort d’aquest periodisme i del bon reporterisme, del tre-
ball d’investigació, de la diversitat de gèneres, de la culminació de
l’adjectivació en un diari.
Essent generosos, el període es pot allargassar entre 1890 i
1936. La posada al dia de la premsa catalana és, en relació amb la
viscuda en d’altres països, tardana, s’agafi l’exemple que es vulgui.
A Portugal mateix, el primer rotatiu que exercí un periodisme
modern fou el Diário de Notícias..., el 1865. Es tracta d’un rotatiu
molt diferent del model imperant fins llavors però encara vigent a
Catalunya: menys marcat ideològicament i molt més deslligat dels
partits polítics; molt menys literari i més concís i simple en el
redactat; de preu més baix; més atent a la informació pura, a una
notícia que buscarà al carrer amb el desfici i el ritme que demanen
els nous temps. El diari és fill d’una Regeneraçao que havia
començat el 1851, un període de monarquia liberal i de progrés
socioeconòmic que a Espanya no trauria el nas fins al període del
Sexenni Revolucionari (1868), per tornar-lo a amagar en menys de
set anys, amb la mort de la Primera República (1874). És molt difí-
cil veure tots aquests trets moderns en la premsa catalana i espa-
nyola coetània de la capçalera portuguesa: el Diario de Barcelona,
per exemple, estava molt lluny d’aquesta mentalitat —de fet, mai
l’agafaria del tot i això li va fer perdre, al final del vuit-cents, l’he-
gemonia a Catalunya— i havia d’esperar uns anys a veure els fruits
dels esforços modernitzadors del llavors flamant nou director Joan
Mañé i Flaquer (1823-1901).
El mirall d’aquell Diário de Notícias era, com no, la premsa
francesa de la Segona República, bona part de l’anglesa i, amb uns
vint anys més, la resultant als Estats Units del pols entre Joseph
Pulitzer (1847-1911) i William Randolph Hearts (1863-1951).
Aquest, el 1887, ja parlava al seu pare de sinergies i de grup de
comunicació, de comprar una maquinària d’impressió millor, de
dibuixants estables per il·lustrar més i millor els seus diaris, de
reduir el nombre de notícies i columnes, de doblar les dimensions
dels titulars i de fitxar, a cop de talonari, els millors periodistes de
la competència, com ara Ambroise Bierce (1842-1914). Dos anys
després d’aquest sonat fitxatge, a Barcelona, paradoxalment, un
article de La Vanguardia reflexionava: 
E
ENTRE SOMRIURES I PLORS
13
Hoy día se necesita una gran vocación para dedicarse a una profesión
poco lucrativa y de ningún porvenir, y de ahí que muchos periodistas
tomen el oficio como cosa accidental y puente para alcanzar fines políti-
cos que les desvían de su camino.1
Un camí, el del periodista català, pel que sembla, molt dife-
rent del de Bierce.
Com en gairebé tot a la vida de l’home, causes econòmiques
i polítiques tenen la culpa d’aquest decalatge de modernitat entre
la premsa catalana —i en català— i l’estrangera. Hearst, a diferèn-
cia dels seus competidors, decideix apropar per primer cop els con-
tinguts i els formats dels diaris al nivell de les noves generacions
lectores de la ja consolidada societat de masses als Estats Units, on
el 1910 només hi havia un 7% d’analfabets (enfront del gairebé
50% d’Espanya). L’èxit el saluda amb entusiasme populista. A
Catalunya falten unes dècades encara perquè aquest canvi social es
manifesti de manera rotunda. D’altra banda, fa massa poc que la
burgesia ha decidit articular-se políticament a partir del catalanis-
me de dretes, cansada d’un Estat espanyol encarcarat que no sap
afrontar els nous problemes de la industrialització (o sigui, els seus
problemes) i el canvi de segle. Evidentment, a aquesta burgesia li
caldrà un periodisme que faci d’altaveu del seu discurs. Els senyals
inicials els donaran, des d’un catalanisme més obert i popular, el
Diari Català (1879) i La Renaixença (1881), però el primer gran crit,
més conservador, correspondrà a La Veu de Catalunya (1899). 
La burgesia es posarà a fer els deures amb diligència, espe-
cialment a partir de la constitució de la Mancomunitat de
Catalunya (1914), succedani de l’estat modern que reclama i no
troba a Madrid. Es tracta, d’una banda, de convertir el territori en
un espai productiu i, per tant, transitable, i que cal electrificar
(millores a les carreteres per vincular camp i mà d’obra amb ciutat
i nuclis fabrils, potenciació de la xarxa ferroviària, enllumenament
de carrers...). En aquest sentit, la dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930) no farà mal perquè perllongarà la tasca urbanitzado-
ra: el metro, l’obertura de la Diagonal, l’aeroport d’El Prat,
l’Exposició de 1929...
1 La Vanguardia, 3 de gener de 1889, citat a 200 anys de premsa diària a
Catalunya: 1792-1992. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya / Fundació
Caixa de Catalunya / Institut Municipal d’Història, 1995. 
CARLES GELI TRÍPODOS
14
D’altra banda, cal convertir aquelles masses emergents en la
mà d’obra qualificada que demanda aquesta industrialització (obli-
gatorietat d’escolarització mínima; tasques pedagògiques de les
organitzacions obreres...), seduïts els uns i els altres per les idees de
progrés (la sensació que un pot trencar el feudalisme social) i
modernització. Tot va seguit i lligat en una espiral dibuixada en
plena època de “la dinamita de les dècimes de segon”, que en dirà
Walter Benjamin. Les noves jornades laborals i l’obligatorietat esco-
lar permeten el sorgiment del lleure, i aquest, entre altres coses, de
l’associacionisme (ateneus, casinos, corals, centres excursionis-
tes...), que ajudarà a dibuixar la famosa societat civil catalana.
Aquesta veu créixer Barcelona com a capital del territori i també els
partits polítics i els moviments sindicals de masses (Esquerra
Republicana de Catalunya, la CNT...), amb el seus nous dirigents
(Francesc Macià, Alejandro Lerroux), ben diferents de líders com
Francesc Cambó a l’hora d’articular un missatge i d’adreçar-se al seu
mercat, amb resultats ben dramàtics per als dirigents antics.
Aquesta gent que creix en un sistema de fabricació de pro-
ductes seriats que podrà trobar ja en grans magatzems ha de ser
conduïda a formes més complexes de vida, lleure i consum mit-
jançant xarxes de mitjans de comunicació. La burgesia necessita
com mai aquests canals per difondre el seu missatge, per assegurar-
se el lideratge cultural i polític que els ratifiqui l’hegemonia social,
com afirma Josep Lluís Gómez Mompart;2 a la resta de la societat
li calen com a mapa de ruta per entendre què passa i, en alguns
casos, perquè li faciliti una altra forma de sociabilitat, un carnet de
pertinença a un grup social determinat enmig de la massa unifor-
mant. El resultat és que, escopetejats financerament per la ja
imprescindible publicitat en el nou model de societat de consum,
els mitjans de comunicació —especialment els diaris— proliferen
com mai. A Barcelona, el nombre de publicacions periòdiques el
1913 és de 321, però només set anys després en seran 434, gairebé
un 40% més.3 Estrictament pel que fa referència als diaris, en el
període 1910-1913 Catalunya hauria assolit una densitat de prem-
sa (nombre d’exemplars en relació amb els habitants) que la
col·locaria com a setè país d’Europa i els Estats Units.4
2 GÓMEZ MOMPART, Josep Lluís. La gènesi de la premsa de masses a Catalunya
(1902-1923). Barcelona: Pòrtic, 1992.
3 SÁNCHEZ MARROYO, Fernando. La España del siglo XX. Madrid: Istmo, 2003.
4 GÓMEZ MOMPART, Josep Lluís, op. cit.
ENTRE SOMRIURES I PLORS
15
És curiós comprovar com la societat catalana va saber gene-
rar o redreçar un seguit de capçaleres (La Vanguardia, La Publicitat,
Última Hora, Imatges, Mirador, L’Instant...) i també un bon reguitzell
de noms que van respondre a les noves necessitats periodístiques,
fins a culminar, poc abans de la guerra civil, en el millor estol de
mitjans i professionals que ha tingut mai el periodisme català, el
qual va assolir un nivell literari i intel·lectual encara ara no superat.
La recerca de les plomes que havien de saber adaptar els
continguts i la seva presentació a les noves demandes es feia des de
començaments del 1900. Un dels primers a reclamar la nova fun-
ció social dels diaris i de l’ofici del periodista va ser el encara avui
poc reconegut Modesto Sánchez Ortiz (1857-1937), que, com a
director de La Vanguardia entre 1888 i 1901, reflexionava: “Los
diarios ya no pueden ser un conjunto de trabajos en los cuales era
principal cuando no único elemento la fantasía y el ingenio del
escritor. La hoja diaria pide dato, dato, dato...”. Gairebé al mateix
temps, el 1906, Rafael Mainar i, com no, Eugeni d’Ors (1881-1954)
també reclamaven aquest gir. El primer ho feia des del seu manual
El arte del periodista: “La crónica es la suprema fórmula de los tra-
bajos del periodismo moderno”. D’Ors, des del Glosari, demanava
als nous periodistes “oir, en un mot, les palpitacions del temps”. 
El gir trigaria, però, uns quants anys més, fins a la consoli-
dació del que es va anomenar la generació de periodistes d’entre-
guerres, amb els noms franquícia d’Agustí Calvet, Gaziel (1887-
1964), Eugeni Xammar (1888-1973) i Josep Pla (1897-1981). Amb
ells al capdavant, els que fins llavors eren considerats despectiva-
ment com a “gacetilleros” van ser els que van prendre les regnes i
van donar un gir coperniquià al periodisme català. S’acabaven els
diaris descaradament ideològics i d’opinió escrits —des de taules
de cafès o des de sales de redacció ben tancades— per quatre per-
sonatges tibats que volien fer carrera política o promocionar la
d’algú, usufructuaris d’una ploma carregada d’adjectius, de cons-
truccions gramaticals denses i llargues, barroques, retòriques, molt
poc arrelades al fet noticiable de la vida quotidiana, incapaços de
sortir del circuit de l’article, la crítica o el comentari.
En haver de deixar Catalunya per cobrir la guerra com a
corresponsals —l’un des de París per a La Vanguardia, i l’altre des
de Londres i després des del front belga mateix, per a El Día
Gráfico—, Gaziel i Xammar coneixeran i assimilaran les noves
tendències periodístiques, que importaran a la seva manera a
Catalunya. Pla farà el mateix, com a corresponsal de La Publicitat a
París (1919) o a Berlín (1924), entre altres llocs. En obrir-se les
CARLES GELI TRÍPODOS
16
finestres, arriben a les redaccions dels diaris catalans nous gèneres
fins llavors gairebé inexistents. I així, Thomas Mann és entrevistat
a les planes de Mirador tot passejant per La Rambla de Barcelona
poques setmanes després de guanyar el Premi Nobel, mentre que
Irene Polo construeix un excel·lent reportatge del no-res a Imatges,
tot seguint un dia sencer a un convalescent Francesc Cambó que
no vol fer declaracions. És la mateixa reportera que, per a La
Rambla, anirà a veure a Sallent les conseqüències d’una revolta
obrera dels minaires. Igual que Carles Sentís (1911), que, per a una
sèrie per a Mirador, es colarà com un més a fer el trajecte dels immi-
grants andalusos que buscaven l’Eldorado a Barcelona. El periodis-
ta surt per fi al carrer, s’aferra a la realitat i explica el que veu. I el
que veu són tot de coses molt noves, com l’eclosió de la societat de
l’espectacle, del cinema i del lleure, escenificada en aquells locals
dels anys vint i trenta de Barcelona que Planes descriurà amb la
pirotècnia dels seus adjectius. Coincideixen en aquests nous perio-
distes una professionalitat més alta i una gran facilitat per a l’es-
criptura, un estil de fraseologia curta, directa, construïda molts
cops amb un llenguatge més proper al que es parla al carrer. És
aquest context el que explica que sigui la crònica el gènere que
s’imposi, com demostraran Xammar i Pla.
Tot i així, ben pocs seran els que encara podran viure estric-
tament del periodisme als diaris si no en són els directors (500 pes-
setes mensuals el de L’Opinió el 1933; 1.500 el de La Humanitat el
1936; però tots molt lluny de les 5.000 de Gaziel a La Vanguardia)
o treballen de redactors en dues publicacions alhora. D’acabar de
convertir els diaris en un producte modern, se n’encarregaran,
d’una banda, compaginadors que també han anat a l’estranger a
veure món periodístic (cas de Josep Escuder, que va treballar als
Estats Units i va tornar per dissenyar Última Hora) i les noves tec-
nologies d’impressió, que permeten ja grans tirades (fins a gairebé
200.000 exemplars a La Vanguardia a l’inici de la guerra civil) i la
reproducció de qualitat d’una fotografia que ja enquadra amb
objectius periodístics, com demostren Antoni Campañà i Agustí
Centelles, entre d’altres.
La llista dels qui, amb els anys, fan possible les condicions
del canvi i marquen el rumb podria ser tan extensa com discutible,
però ningú no oblidaria la importància d’un Robert Robert com a
home que, tot i tenir un peu en el periodisme decimonònic, sim-
bolitzat en el seu costumisme urbà —com demostra en els vint-i-
set articles d’Un tros de paper, entre 1865 i 1866—, posa una pri-
mera pedra de les futures cròniques parlamentàries modernes,
ENTRE SOMRIURES I PLORS
17
practicant d’una sintaxi més curta, d’una certa recerca de l’actuali-
tat en la seva temàtica sempre, salpebrada amb una ironia clara-
ment moderna.
Hi ha un punt en el periodisme de Robert Robert de volun-
tat moralista no gens alié a l’opinió formativa, ben característica del
periodisme d’orientació, com ja ha apuntat Josep Maria Casasús.5
Mañé i Flaquer, Joan Maragall (1860-1911) i Agustí Calvet, Gaziel,
màxims representants d’aquesta variant de l’articulisme d’opinió
tan genuïna de Catalunya, van fer molt (el primer, des del llavors
encara hegemònic Diario de Barcelona; el segon, des del mateix rota-
tiu però també des de La Veu de Catalunya, i el tercer, des de La
Vanguardia, que ell va convertir en capçalera de referència) per
intentar posar al dia i treure la pols, des dels diaris, a la part més
rància de la burgesia catalana. Una tasca en la qual excel·lí, des d’un
altre vessant, el mateix D’Ors amb el seu Glosari, irrepetible aigua-
barreig de comentari-crònica-informació-opinió que gairebé durant
quinze anys, des de 1906, va marcar el camí de la modernitat a les
classes dirigents catalanes des de La Veu de Catalunya.
Les aportacions cabdals es produeixen des de tots els ves-
sants possibles: si Carles Soldevila (1892-1967) fa de l’encarcarat
català del moment un perfecte i normal vehicle de redacció comu-
nicativa (“Fulls de dietari”, des de 1922, a La Publicitat), Gaziel,
entre article i article orientador, serà l’encarregat de fixar la forma i
la filosofia del contenidor, tot dotant La Vanguardia de la mirada i
els mitjans necessaris per convertir-la en el gran diari modern que
reclamen els temps. 
En aquesta eclosió dels gèneres, el duet Xammar-Pla esmen-
tat abans es permet elevar la crònica a la categoria de literatura,
mentre que Carles Sentís marca una tendència en el reporterisme
tot col·locant les fites de la recerca del fet noticiable, la implicació
del periodista i el detall petit que explica un món. Aprofitant el seu
domini de l’idioma i el seu cosmopolitisme, Josep Maria de Sagarra
(1894-1961) es dedica a sacsejar el llenguatge periodístic amb el seu
català acolorit i quotidià, alhora que aporta gairebé un nou gènere,
a cavall entre la columna d’opinió anglosaxona i la crònica social
francesa, i, amb ella, un nou lector —especialment femení— que,
sense ell, potser no s’hi hagués ni acostat a la periodística catalana.
Sagarra va tenir un alumne avantatjat, Planes, que va posar
un xic més de pólvora a les metàfores i va pujar la intensitat del
5 CASASÚS, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996.
CARLES GELI TRÍPODOS
18
color de les cròniques esportives i socials. El gris de la seriositat el
va deixar pels seus treballs pioners de periodisme d’investigació
sobre el moviment anarquista a Catalunya, que van ser la causa del
seu assassinat a l’Arrabassada l’agost de 1936. Amb la seva mort i,
tres anys després, la de Catalunya, desapareixia una empenta, una
tradició i una manera moderna d’entendre el periodisme que amb
prou feines ara s’està recuperant. Un pas imprescindible per assu-
mir-lo i, si es pot, igualar-lo.


Entre somriures i plors: apunts per a un context de la premsa catalana moderna (1890-1936).

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert