Macià, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

99
L’ART DE MESURAR DISTÀNCIES. 
POESIA COMPLETA DE PERE ROVIRA
Al capdavall, si no hagués començat amb Distàncies, 
potser no hauria escrit cap altra obra. 
    Pere Rovira
Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, Tarragona, 1947) ha publicat 
recentment la seva poesia completa, Poesia 1979-2004. És un fet re-
marcable, esperat i necessari, entre altres raons, perquè alguns dels 
seus llibres, els primers que publicà, havien aparegut en col·leccions 
que ja no existeixen, o de distribució deficient, i eren, doncs, prou 
difícils de trobar. 
Per als lectors de poesia, sempre és un plaer disposar d’una edició 
d’obra completa, i més en la nostra literatura, de mercat tan fluctuant 
i volàtil. I això, sobretot, per la satisfacció de poder tenir a les mans, 
en un sol volum i en un ordre fixat per l’autor, el conjunt sencer i 
autoritzat de tota la seva producció, o d’aquella que accepta com a 
publicable, i sense cap dels condicionants, ni de les urgències o me-
diatitzacions inherents a l’estricta novetat editorial i a les modes de 
torn. 
I és un plaer, també, perquè ens permet un exercici de relectura 
que considero imprescindible. Entenguem-nos, no exactament de re-
lectura dels llibres que ja coneixíem, sinó, com és el cas, de retroba-
ment amb uns poemes antics –o més o menys nous, tant se val– que 
se’ns apareixen ara sota una nova llum (aquella amb què el poeta ens 
els ha volgut presentar en el present) i des d’una nova perspectiva 
(aquella que nosaltres, com a lectors, hem assolit al cap dels anys.) 
I encara, estrictament, una edició d’aquestes característiques 
ens permet, a més, i és segurament l’exercici més estimulant i il-
luminador per a un lector mínimament interessat per la literatura i 
pels seus atzarosos destins, d’aproximar-nos a la relectura –i de re-
conèixer-la– que el propi poeta ha fet de si mateix en un moment 
determinat de la seva trajectòria. Vull dir que una edició de poesia 
completa és essencialment una posada en net, una proposta de lectu-
Xavier Macià Costa
100 Reduccions
ra sincrònica d’obra sobre un material que s’ha anat desplegant dia-
crònicament i, com habitualment acostuma a passar amb els reculls 
poètics, no sempre amb la normalitat ni la fortuna que hom desitjaria 
per als llibres.
Per altra banda, i és en part el cas concret de Rovira, quan la pro-
ducció literària d’un escriptor és més aviat breu i molt dilatada en 
el temps, la seva presència mediàtica esdevé quasi nul·la i el mateix 
mercat literari (i la seva crítica orgànica) tendeix a arraconar-lo i a 
menystenir-lo. La publicació d’un recull d’obra completa pot actuar, 
ni que sigui indirectament, com a factor corrector d’aquella tendèn-
cia i és sempre, en tot cas, una forma efectiva de conferir actualitat i 
vigor a una obra que d’altra manera podria ser susceptible de caure 
fàcilment en oblit. 
He dit que això és així només en part en el cas del nostre autor, 
perquè la veritat és que en els darrers anys, i més estrictament d’en-
çà del nou segle, Pere Rovira, que durant els noranta havia conreat 
quasi exclusivament l’assaig literari (Los poemas necesarios, 1996, 
Cuando siento no escribo, 1998 i El sentido figurado, 1999), ha cen-
trat, completament els seus interessos i els seus esforços en l’àmbit 
de la creació literària, en el qual ha fet aportacions centrals i d’alta 
qualitat i ressò crític, tant en el terreny de la poesia (La mar de dins, 
Premi Carles Riba, 2002), com en el dels altres gèneres en els quals 
s’ha iniciat per primera vegada, com el de l’articulisme periodístic 
(Diari sense dies, 2004, aplec de proses de les seves col·laboracions 
al diari Avui), o el de la novel·la (Amor boig, 2007). 
És evident, doncs, que Rovira és, avui, i malgrat tots els silencis 
del passat, un autor conegut i reconegut, amb una presència inqüesti-
onable tant en l’àmbit literari català com en l’espanyol, amb el darrer 
dels quals, encara que d’una generació més jove que la seva (Carlos 
Marzal, Luís García Montero, Vicente Gallego, entre els més impor-
tants), comparteix un lligam personal i literari que ha estat molt de-
cisiu per a l’autor, no tant perquè n’hagi rebut influències directes 
(Rovira ja tenia ben definida la seva veu poètica i els trets essencials 
del seu projecte literari), sinó perquè en aquest grup de maiores de 
la nova poesia espanyola hi ha trobat el poeta una «actitud» vital i 
101
literària amb la qual s’ha sentit profundament identificat, i perquè la 
seva poesia hi ha estat entesa i reivindicada, traduïda i celebrada, des 
de l’amistat i des de la fe compartida en els versos. 
No sé fins a quin punt el projecte d’edició d’aquesta poesia com-
pleta va néixer d’un desig deliberat de l’autor, o bé és, simplement, 
el resultat d’una conjuntura favorable, però vull creure que assenya-
la un punt d’inflexió radical en la trajectòria literària de l’autor. Al 
meu parer, la tasca de compilació de la seva poesia completa ha es-
tat, directament o indirecta, el detonant de dos processos diria que 
indestriables: per una banda, el poeta clou, amb aquest volum, un 
cicle líric coherent i molt travat, unitari, el que l’ha ocupat en aquests 
darrers trenta anys. És un cicle on l’amor hi té un paper nuclear: «La 
relació amorosa que va néixer a l’època de Distàncies és el riu que 
travessa tota la meva poesia, el seu tema profund.» L’amor i el càlcul 
de distàncies entre la literatura i la vida, entre els cossos i els senti-
ments, entre el somni i la realitat; i, per altra banda, la consciència 
del mateix caràcter conclusiu d’aquest cicle és el que ha propiciat, 
penso, que el poeta hagi decidit abandonar l’assaig literari i que, per 
contra, s’hagi llançat a explorar nous gèneres i noves formes de fic-
ció literària.
* * *
«Junts –ens diu l’autor en el pròleg a la seva poesia completa– els 
meus llibres són capítols d’un llibre nou, de la mateixa manera que 
les experiències que me’ls van fer escriure són capítols de la meva 
vida.» Aquestes paraules posen de manifest la seva preocupació, i és 
juntament un dels eixos temàtics principals de la seva obra, per les 
relacions entre Art i Vida, ja sigui com a tema poètic (i aquí caldria 
incloure-hi tots els poemes sobre personatges literaris, escriptors ad-
mirats, amics poetes, a més de les versions de poemes d’altres au-
tors); o ja sigui, més específicament, com a conflicte, és a dir, com a 
reflexió personal sobre el paper del poeta en aquest tombant de mil-
lenni tan prosaic, o com a posicionament crític i compromès, des de 
l’experiència de l’intel·lectual i del professor i estudiós de la litera-
Xavier Macià Costa
102 Reduccions
tura, enfront de les mistificacions que la nostra societat ha generat al 
voltant de qüestions com la història i la crítica, el mercat literari, la 
falsa moralitat, l’academicisme ultrat, el fariseisme cultural i polític, 
la hipocresia social, etc. (i aquí hem d’incloure aquells poemes de 
l’autor que tenen un vessant més marcadament social, contemporit-
zador i crític.) 
Poesia 1979-2004 inclou els reculls Distàncies (1981), Cartes 
marcades (1988), La vida en plural (1996) i La mar de dins (2003). 
I fixem-nos en l’exacta sincronia del procés d’elaboració i materia-
lització final dels llibres. Cada nou lliurament, en certa forma, és el 
reflex d’un període poètic i vital de set anys: exigent selecció d’ex-
periències i lenta manufactura d’instants. 
És a dir, Poesia 1979-2004 inclou estrictament l’obra major de 
Rovira. Han quedat fora, per tant, el primer aplec publicat, La sego-
na persona (1979), i una bona colla de poemes esparsos (tant els de 
joventut, i n’hi ha molts, com els de maduresa, més escassos, en part 
segurament perquè a la maduresa ja no interessen gaire els versos al 
marge de la poesia). 
Han quedat fora, també, molts versos primigenis, alguns comple-
tament reescrits per a aquesta edició, i alguns poemes dels orígens, 
és a dir, del temps en què el poeta estava segurament més preocupat 
a calcular «proximitats», de la poesia i de la vida, que estructures del 
poema. Fins a nou composicions senceres han estat suprimides, per 
exemple, del seu primer llibre, de les vint-i-sis que tenia en la prime-
ra edició, i, de les conservades, només n’hi ha quatre que no presen-
tin canvis substancials. Aquí, doncs, la tria ha estat severa, estricta, 
radical. Potser excessiva: em dol, particularment, la desaparició de 
poemes com «Qu’ieu al nom maistre certa» i «Comentari de le regret 
d’heraclite, de J.L. Borges», que jo considero prou ajustats al to del 
següent llibre del poeta. 
Com és lògic, en els altres llibres no hi ha ni de molt una revisió 
tan implacable dels versos, i encara menys dels poemes. Hi ha, això 
sí, algunes correccions d’estil, alguna estilització d’imatge, algunes 
adequacions de llenguatge, però, en conjunt, el poeta ha optat per ser 
fidel als llibres i a la seva arquitectura, al to i al temes dels poemes. 
No ha volgut, i és comprensible, trair la seva personal idea de la poe-
sia i de la vida, potser perquè «els llibres que escrivim i les experi-
ències que vivim acaben sent parts d’una història que ningú no podia 
preveure i tenen significats que els esperen en el futur». 
En realitat, al breu pròleg que encapçala el recull, Rovira no ens 
explica gaires detalls de com ha operat realment, ni de quins criteris 
concrets ha seguit en la revisió i confecció del volum (però no es 
tracta, aquí, d’una edició crítica, ni tampoc, com hem dit, d’un aplec 
exhaustiu d’obra completa.) Amb tot, penso que la principal preo-
cupació del poeta en preparar l’edició ha estat, sobretot, la de salvar 
i revisar els poemes necessaris, i fer-ho des de la fidelitat estricta a 
l’actitud i al moviment originals dels poemes. Dit d’una altra mane-
ra: el centre d’interès revisionista de l’autor han estat els versos, sí, 
però només fins al punt de no trair mai la intenció dels poemes i el to 
de la veu que hi parla.
 D’aquest fet, se’n desprèn, com a mínim, dues qüestions molt 
significatives, fonamentals, sobre com entén i concep Rovira l’ofici 
poètic: 1) «les coses es fan perquè durin i perquè duri el temps que 
gastem fent-les»: per al poeta, doncs, la jugada poètica és, com de-
manava Riba i clamava Vinyoli, sempre a «tot o res» i, doncs, tot hi 
és essencial i irrenunciable: el poeta ha de creure en els seus versos 
com ha de creure en ell mateix. I, 2) «Jo he escrit poc, si és que qua-
tre llibres és poc, però he escrit molt, perquè he passat molt de temps 
escrivint-los.» Aquesta enviscerada relació, tan machadiana, entre 
poesia i temps és clau en tota l’obra de Rovira i explica, en certa for-
ma, el fet que doni tanta importància als poemes i a la «història» con-
creta que conten i a la general que construeixen. I explica també la 
seva constant afirmació i defensa d’una poesia directa, compromesa, 
realista, humanitzada, i tan antiacadèmica com antiavantguardista. 
La unitat de to és precisament una de les característiques més 
rellevants i singulars d’aquest volum de poesia completa. Sempre i 
indefectiblement, del primer recull fins a l’últim, hi reconeixem una 
mateixa veu, directa i clara, apassionada i rebel, convençuda i pròxi-
ma. Joan Margarit, en un article publicat a Caràcters amb motiu de 
l’aparició de La mar de dins (Premi Carles Riba, 2003), havia pre-
103Xavier Macià Costa
104 Reduccions
cisat molt bé el sentit i el to general dels poemes rovirians: «Pere 
Rovira és un moralista cordial, comprensiu i gens retòric o, millor 
dit, amb la retòrica exacta per a cada moment. Hi ha en la seva poesia 
un substrat de preocupacions de les quals neixen, amb un caràcter 
humanista i culte –mai culterà–, les inflexions morals, subtils i pro-
fundes, i la tendència meditativa.» 
Si, com dèiem, la dialèctica poesia-temps és inherent a gairebé 
tots els poemes de Rovira, i, consegüentment, a la seva manera de 
concebre el fet poètic, no és menys cert que la seva obra està amara-
da també d’un altre diàleg intern, no sé si anterior, però, en tot cas, 
tant o més significatiu que aquell: les complexes relacions entre l’art 
i la vida. Perquè el temps de l’art, aquell que s’ha esmerçat en la len-
ta i precisa elaboració del poema, és en el fons un temps robat a la 
vida, un temps vital esdevingut paraula. És comprensible, doncs, que 
el tema central d’aquesta poesia no sigui tant la vida com la vida lite-
ràriament viscuda; és a dir, les experiències, doloroses o felices, que 
aquesta ens ha concedit, i el grau de consciència, de distància moral, 
amb què nosaltres hem estat capaços de viure-les, de veure-les i de 
dir-les. 
Però la poesia, ens diu el poeta, «que és un comentari, una crítica 
de la vida, precisament per aquest caràcter seu, no pot ser una trans-
cripció esclava de la vida superficial». La poesia, doncs, lluny de ser 
una acta notarial de la vida, és més aviat una ficció novel·lada, una 
gran mentida necessària per poder parlar de la vida.
El vers és un amic que et dóna temps,
i avui, si vols, encara et mentirà.
Fes-li dir que l’olor de vida morta
és un perfum brillant de pins i sal
que t’envia la mar—la mar de dins.
   («Motius»)
* * *
Sobre què ens interroga, aquesta poesia? Però, no crec que sigui 
la pregunta adequada. Més aviat cal preguntar-se si aquesta és una 
poesia que interroga. Penso que no. O almenys, no directament. Més 
aviat és una poesia que intenta suggerir respostes i camins, no com a 
dogma, sinó com a proposta, com a diàleg amb el lector. Veig els ver-
sos de Rovira, en conjunt, com un cant d’exaltació vitalista, rotunda-
ment vitalista, sensual, afirmatiu. La seva no és una poesia de cre-
puscle, ni angoixada, ni alambinada. I molt menys quan parla de 
l’amor o de la mort. És una poesia clàssica, moral, lluminosa, volgu-
dament antiretòrica, conversacional i clara. És per això, em sembla, 
que Pere Rovira, que és un poeta que domina les curtes distàncies, 
exigeix ser llegit des de la fidelitat i des de la complicitat. Aquestes 
són les seves condicions. Fidelitat a qui o a què? Fidelitat i fe en la 
poesia, sobretot, i a una certa idea de l’actitud poètica i del joc litera-
ri, d’aquest joc de cartes marcades, de sinceres mentides i de falses 
veritats amb què es construeixen els versos. El poema, emblemàtic, 
que millor il·lustra aquesta qüestió és potser «Charles Baudelaire i 
els savis», en què l’autor posa en evidència la seva distancia irrecon-
ciliable respecte a la literatura entesa a la manera dels crítics i dels 
teòrics de la literatura. 
Ignoren com es cremen 
les hores per un vers —que aquestes són les hores
que salven el poeta, no la posteritat.
De fet, la qüestió literària (actitud, sinceritat, estètica, veu...) ha 
estat des de sempre una preocupació constant del poeta, i ha esdevin-
gut cada cop més nuclear en la seva poesia. I com més nuclear s’hi 
manifesta, més els poemes s’afermen, es matisen, s’intensifiquen, es 
perfeccionen. Hi ha, doncs, una clara progressió des dels primers re-
culls fins als darrers. És una progressió subtil, però, i discretament 
natural. És la que fa possible, per exemple, que el que havia comen-
çat sent la poesia d’una història d’amor pugui acabar sent una mena 
d’ars amandi, de la mateixa manera que el que havia començat com 
un joc de paraules pugui acabar esdevenint una jugada a tot o res, o, 
si es vol, una mena d’ars poetica.
105Xavier Macià Costa
No ha d’estranyar, tampoc, el fet remarcable de la progressiva 
aparició, en els darrers llibres del poeta, de versions poètiques lliures 
de textos, segons una tria molt personal i interessada, d’altres poe-
tes. Com és lògic, amb el temps, la literatura ha esdevingut també 
exercici d’estil, diàleg de veus i, sobretot, tema poètic; i no només la 
literatura, també la música. 
* * *
Diuen que el primer llibre escrit per la majoria de poetes té sem-
pre un caràcter marcadament fundacional. En el cas de Rovira, és 
estrictament així. El primer llibre publicat i reconegut pel poeta 
és el volum Distàncies (València, 1981, Premi Vicent Andrés Este-
llès, 1980), i el veritable nucli de la seva poesia és justament aquest: 
les distàncies, el càlcul de distàncies. Distàncies entre la vida i 
l’art, entre el present i el futur, entre el jo i els altres, entre el desig 
i l’amor, entre el silenci i la paraula, entre la veritat i la impostura. 
Distàncies. La poesia de Rovira és exactament això: l’intent heroic 
de mesurar distàncies. 
Xavier	Macià	Costa
106 Reduccions


L'art de mesurar distàncies. Poesia completa de Pere Rovira

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert