Ferré i Trill, Xavier

Hemeroteca Cientifica Catalana

Recensions285havien establert relació amb Fuster, com indica oportunament el curador d’aquesta obra. Un epistolari, doncs, fonamen-tal per tenir un coneixement ben es-pecificat de conductes, procediments, enllaços, infraestructures de propa-ganda, els efectes nacionals dels quals han estat essencials per explicitar, si més no, una concepció alternativa de país no subalterna a la política espa-nyola, que sembla que actualment es fa cada vegada més evident en el si de la societat valenciana.Xavier Ferrédesembre de 1984: «La teua obra ens permet coneixe’ns. El teu exemple és virtut ciutadana». Ara bé, aquest re-coneixement no s’oposava a «la lògica discrepància». Potser aquesta opinió, feta prou posteriorment, quan alguns d’aquells corresponsals havien optat per opcions polítiques determinades (PSPV-PSOE en el cas de Casado), podria ser més matisada. El que sí sembla que resta clar d’aquest epis-tolari és que aquests universitaris –i no universitaris– duien una dinàmica pròpia de la qual Fuster es feia ressò i hi participava. Hi havia una relació d’aprenentatge, de formació, i, d’al-tra banda, existia un àmbit (polític) «autònom» de decisió respecte de les consideracions de Joan Fuster. La referència i el lideratge no esdevenia dependència.Un altre fet a destacar és que el viatge al Principat per Pasqua de 1960 fou un aglutinant del grup. De fet, part de la correspondència s’ence-ta al voltant dels preparatius d’aques-ta empresa. D’altres casos (Àlvarez, Mira, Alpera) indiquen que la relació epistolar –almenys, la que es conser-va– es produeix fora dels Països Cata-lans. Aquest aspecte aporta dades per confegir la biografia –la vida univer-sitària, els professors vinguts del Prin-cipat, revistes editades, prohibicions, conflictes– d’aquest nucli d’activistes. És clar que aquests tres exemples ja Gabriel, Pere; Pomés, Jordi; Fer-nández Gómez, Francisco (ed.). España «Res Publica». Nacionalizaci-ón española e identidades en conflicto (siglos XIX y XX). Granada: Comares, 2013. 554 p. «España, Res publica»? No és tan clar. De fet, el sintagma expressa, com recullen les ponències d’aquesta miscel·lània, més una potencialitat (és a dir, nacionalització) que no pas un fet acomplert. És cert que la tesi d’una feble nacionalització espanyo-la no té prou en compte el fet que existeix una aposta decidida per la construcció nacional-estatal d’ençà de 1812. Però no deixa de ser empí-ricament demostrable que existeix un Butlletí 2015 (1).indd   285 20/10/2015   17:17:59286Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVI, 2015les quals no es perceben com a perta-nyents a una nació pròpia, sinó que s’identifiquen amb el marc territorial legitimat per la forma política nació-Estat. El cas de Castella-Espanya en pot ser un exemple destacat, malgrat l’existència d’organitzacions inde-pendentistes castellanes.El conjunt de reflexions d’aquest estudi especifica la definició d’àmbits de pertinença susceptibles de ser per-cebuts jeràrquicament. Amb tot, és clar, els processos de nacionalització vénen condicionats –o hauríem de dir sobredeterminats?– per l’acció aculturadora –simbòlicament, cultu-ralment– d’un estat autodefinit com a nacional. Existeix, doncs, un conflic-te de pertinences no pas definit des dels territoris que poden acabar essent identificats com a nacions, sinó com a conseqüència de l’acció homogene-ïtzadora estatal –l’estat construeix la nació– que opera a través de diver-sos àmbits d’identificació territorial: local, provincial, regional i nacional. El nivell de conflicte màxim esdevé quan hi ha dues legitimitats nacionals contraposades, una de les quals acaba essent la predominant. El símil sobre el bilingüisme (unidireccional) pot servir d’analogia quant al predomini de la llengua d’ús que compta amb la legitimació de l’estat-nació i quan el procés fineix amb la substitució de la llengua minoritzada.fil resistencial paral·lel que contesta la constitució d’una ciutadania estatal hegemònica. Amb tot, també s’evi-dencia que les resistències sorgides des de les nacions sense estat palesen moltes contradiccions, i no serà fins la primera meitat del vuit-cents que el debat –en el si del moviment soci-opolític del Principat– entre cultura i política regional (amb possibilitat d’esdevenir nacional) començarà de configurar posicionaments intel-lectuals, socials i polítics definito-ris. En aquest sentit, les recerques d’aquest llibre –que suposa un esforç reeixit a l’hora d’actualitzar biblio-grafia (cosa que no sempre s’esdevé) i especificar línies de recerca vigents– manifesten majoritàriament que la construcció d’una identificació col-lectiva vers un hipotètic estat-nació no es produeix mecànicament. Els sis àmbits d’estudi propo-sats en aquesta monografia –fruit de la connexió entre diversos grups de recerca peninsulars: un altre fet a su-bratllar– conflueixen en els diversos graus d’identificació territorial que poden acabar, o no, en una cons-trucció nacional-estatal. El construc-te «Espanya», que és el cas que ens ocupa, pot esdevenir una sublima-ció –conseqüència d’una impotència política regionalista disfressada d’es-tratègia nacional(ista)– o una solució pel que fa a regions el ciutadans de Butlletí 2015 (1).indd   286 20/10/2015   17:17:59Recensions287bastiment de discursos, dinàmiques organitzatives, imaginaris literaris i codificacions ideològiques. Aquest procediment supera apriorismes i es-brina, des d’anàlisis concretes, com s’ha efectuat un procés de nacionalit-zació determinat. En qualsevol cas, destacaria tres àmbits discursius sobre els casos estu-diats. Primerament, l’àrea coordinada per Jordi Roca i la seva aportació, «Las plazas y la representación de la nación liberal, Barcelona 1820-1857», que es pot vincular amb la recerca d’Àngel Smith «Regionalismo y nacionalismo en los relatos historicistas de la Re-naixença Catalana (1833-1865)». Es-tudiar quin significat tenen els espais polítics de sociabilitat a l’hora de so-cialitzar un projecte nacional permet d’identificar els llocs de memòria que concreten vindicacions polítiques en clau de vertebració identitària. La història cultural, l’antropologia sim-bòlica, la iconografia resulten recur-sos ben útils per analitzar la recepció, o no, d’un missatge de mobilització patriòtica. Com destaca Jordi Roca, tot se-guint Storm, la regió és una matriu bàsica de la qual pot derivar un relat historiogràfic que pot arribar a de-finir un tipus de construcció nacio-nal (p. 7), que culminaria, o no, en la formació d’una nació política. La dicotomia vuitcentista definida sota Com he dit, el text s’estructura en sis matèries: 1) representacions simbòliques de projectes nacionals (Jordi Roca); 2) literatura i identitat nacional (Àngel Smith); 3) la guerra com a factor de construcció nacional (Manuel Santirso); 4) sociabilitat de les classes subalternes i pertinences amb voluntat internacionalista (Mi-guel Cabo); 5) ideologies nacionals, entre republicanes, feixistes i socia-listes (Jordi Pomés), i 6) vivència de la regió i abast de la nacionalització (Javier Ugarte). En total, els quaran-ta-un casos d’anàlisi especifiquen ní-tidament les contradiccions, les limi-tacions i les adscripcions territorials sota diverses significacions. Caldria, però, en propers estudis, incloure els processos identitaris del País Valen-cià i de les Illes, i definir el conflicte identitari (superposició, substitució, afirmació?) en els casos transfron-terers galaicoportuguès, basc (nord: Iparralde) i català (Catalunya Nord).Una aportació fonamental d’aquest conjunt de recerques és la connexió entre diversos enfocaments metodològics –simbologia, literatu-ra, geografia urbana i regional– que amplien concepcions (més enllà de l’estasiologia i de compartiments te-òrics estancs que comporten concep-cions estàtiques) i ajuden a no emetre judicis de valor i a comprendre els mecanismes i l’evolució pel que fa al Butlletí 2015 (1).indd   287 20/10/2015   17:17:59288Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVI, 2015Pel que fa a l’estudi de formula-cions historiogràfiques i ideològiques, l’apartat de Jordi Pomés és d’interès a fi de situar la concepcional nacional dels republicanismes vuitcentistes quant a la seva pertinença a una nació espanyola. Cal, però, cridar l’atenció sobre vies alternatives nacionals com la definida per Narcís Roca i Farreras que, estudiada de manera precursora per Fèlix Cucurull, apostava per una via sobiranista. Les recerques de Luis Martín sobre les concepcions historiogràfi-ques socialistes i el treball de Maria Llombart sobre el pensament polític de Josep Tarradellas aporten la rela-ció entre socialisme, republicanisme –Tarradellas– i adscripció nacional espanyola. El cas del presidencialis-me tarradellista és important a fi de concretar un model territorial articu-lat des de la divergència entre nació cultural (Catalunya) i nació política (Espanya). D’on l’estratègia política magistral de l’Estat espanyol post-franquista en apropiar-se d’aquesta concepció per articular l’autonomis-me que, com a expressió d’una su-posada modernització organitzativa, havia de definir una nova cohesió interterritorial espanyola. Els fets han demostrat, però, que aquest objectiu ha estat més un desig que una realitat.Precisament aquest treball ara indicat, que comprèn el període la Renaixença al Principat entre nació (estat) i pàtria recull aquesta qüestió. Un segon apartat a destacar del conjunt de textos és l’estudi de re-gistres literaris i d’anàlisi del discurs quant a la configuració de complexos d’identificació territorial. Ambdues metodologies són molt útils per tenir esment d’interpretacions, de models de societat i d’ideologies que estan en la base d’imaginaris i d’historicitats que defineixen una comunitat naci-onal. L’ús de les narracions literàries exigeix que l’historiador no faci lec-tures descontextualitzades –presen-tistes– d’autors que, necessàriament, s’han de «llegir» des de la seva pròpia concepció del món. Aquest aspecte, que pot semblar una obvietat, no ho és tant quan es pot incórrer en l’error de categoritzar situacions des d’interessos (polítics) coetanis que no tenen res a veure amb l’objecte d’estudi propo-sat. L’estudi de la novel·la rural basca (P. Berriochoa) exemplifica com han de ser emprades les fonts narratives per comprendre les visions d’un espai viscut. D’altra banda, la superació de tòpics deslegitimadors resta molt ben definida en el treball –amb aportació a la sociolingüística– de Karmele Ar-tetxe sobre la modernització de l’eus-quera (1918-1928), que qüestiona el reduccionisme analític que defineix el basc com a llengua predominantment d’ús rural: antimoderna.Butlletí 2015 (1).indd   288 20/10/2015   17:17:59Recensions289nacional? Hi ha àmbits de pertinença locals, delimitats històricament, però en quin moment intervé l’estat per so-cialitzar la seva pròpia política nacio-nalista? Hi pot haver consciència re-gional sense consciència nacional? En el cas que la regió sigui identificada, via instrumentalització política, amb la matriu nacional de l’estat, quina de-limitació existeix entre regió i nació? L’estudi de les formes de consciència regional és bàsic per delimitar l’abast d’una determinada construcció terri-torial. També cal tenir present que hi pot haver vinculacions interregionals per bastir una nació cultural, que pot definir –o no– una nació política. Un aspecte a valorar de l’enfo-cament d’Ugarte és la introducció de la variable regió econòmica i la seva relació amb la ideologia nacional, o la «visió regional de la industrialitza-ció» (p. 454). Seria, doncs, un objecte d’estudi especificar el grau de relació entre regió econòmica (regions econò-miques) i nació cultural, objectiu que no és nou en la nostra historiogra-fia, com ho indiquen els treballs de Perpinyà Grau (1932) i, sobretot, de Maluquer i Sostres (1963). Tan sols he intentat destacar alguns factors explicatius d’aquesta recerca col·lectiva. La dimensió iden-titària del simbolisme estètic, la fun-ció nacionalitzadora de les comme-moracions i les guerres, l’adscripció 1954-1977, potser podria plantejar la publicació d’un segon volum que –sota el mateix objectiu d’estudi pel que fa a les contradiccions entre pro-cessos de nacionalització– analitzés què suposà la concreció de noves al-ternatives nacionalitzadores (algunes de les quals provinents dels anys vint i trenta del segle xx), autodeterminis-tes –confederatives i independentis-tes–, definides entre 1945 i 1973. La tercera característica a re-marcar d’aquesta monografia es defineix en l’apartat dedicat a la regió(nalització) i la nació(nalització) coordinat per J. Ugarte. Cal partir d’un nivell d’identificació bàsic, el nivell local-regional, per tenir una visió completa de l’evolució d’una adscripció territorial. En aquest sen-tit, com diu l’autor del treball, l’ho-me construeix el territori i és qui en defineix l’abast de pertinença (p. 450), una resultant del qual pot ser la nació. Partint d’aquest pressupòsit, la manera com es pot estudiar aquest aspecte fonamental –no fer una di-cotomia entre sentiment i raó, entre comunitat emocional i comunitat política, i basar-se en estudis de camp comparats– no ha d’ignorar la varia-ble estat. I sembla que Ugarte no la té prou en compte. És a dir, l’individu té una concepció de pertinença, però, com la subjectiva? Autònomament, o via aculturació –educació– de l’estat Butlletí 2015 (1).indd   289 20/10/2015   17:18:00290Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVI, 2015mateixos Dietaris de la Generalitat i de les compilacions de les Constituci-ons arran de les dues Corts que hi va haver a principis del segle xviii; tam-bé hem avançat en el coneixement de la societat i l’economia de Barcelona en el tombant de segle i l’impacte de la guerra, i hem pogut concloure que s’havien produït canvis notables en el sistema de producció i de comercia-lització en un intent clar de fer una xarxa mercantil centrada en la ciutat de Barcelona, però estesa per tot el territori. Hem conegut també, gràci-es als treballs d’Eduard Martí, el fun-cionament i l’extracció dels membres de la Conferència dels Tres Comuns, òrgan assessor dels Braços i peça molt important i inspiradora de la política catalana al llarg de la guerra. Conei-xem molt millor el món de l’exili i el paper de personatges notables de la Cort de l’emperador, el més destacat dels quals va ser Ramon de Vilana Perlas.També ha fet un progrés nota-ble, des de l’obra pionera de Víctor Ferro, el coneixement del dret i de l’entramat institucional de Cata-lunya, i hem pogut apreciar el seu caire flexible i adaptable, de succes-siva i reiterada modernització lluny de l’anquilosament que es pretenia. És en el marc d’aquesta temàtica que cal inserir l’obra que ressenyem. Es tracta d’un treball de síntesi i de di-nacional en les societats agràries i les societats urbanes, la relació entre mo-viments sociopolítics (obrers/campe-rols), la vinculació entre sociabilitat i nació, són altres referents teòrics que hi són tractats, els quals permeten al lector plantejar l’interrogant inicial d’aquesta ressenya i, sobretot, con-cloure satisfactòriament que l’única manera de comprendre què és una nació –com a procés– és definir les vies de nacionalització difoses des de l’estat i el seu susceptible qüestiona-ment des de models alternatius.Xavier FerréCapdeferro i Pla, Josep; Serra i Puig, Eva. La defensa de les Consti-tucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Barcelo-na: Generalitat de Catalunya. Depar-tament de Justícia, 2014.Els avenços que ha fet la his-toriografia catalana a l’entorn de la Guerra de Successió han estat molt notables en els darrers quaranta anys, i els actes commemoratius del Tri-centenari han representat només una culminació de moltes aportacions que ja estaven endegades amb ante-rioritat. S’ha avançat en l’edició de fonts manuscrites, textos i memòries al voltant del setge de Barcelona, dels Butlletí 2015 (1).indd   290 20/10/2015   17:18:00

Gabriel, Pere; Pomés, Jordi; Fernández Gómez, Francisco (ed.). España "Res Publica". Nacionalización española e identidad en conflicto (siglos XIX y XX). Granada: Comares, 2013. 554 p.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Recensions
285
havien establert relació amb Fuster, 
com indica oportunament el curador 
d’aquesta obra. 
Un epistolari, doncs, fonamen-
tal per tenir un coneixement ben es-
pecificat de conductes, procediments, 
enllaços, infraestructures de propa-
ganda, els efectes nacionals dels quals 
han estat essencials per explicitar, si 
més no, una concepció alternativa de 
país no subalterna a la política espa-
nyola, que sembla que actualment es 
fa cada vegada més evident en el si de 
la societat valenciana.
Xavier Ferré
desembre de 1984: «La teua obra ens 
permet coneixe’ns. El teu exemple és 
virtut ciutadana». Ara bé, aquest re-
coneixement no s’oposava a «la lògica 
discrepància». Potser aquesta opinió, 
feta prou posteriorment, quan alguns 
d’aquells corresponsals havien optat 
per opcions polítiques determinades 
(PSPV-PSOE en el cas de Casado), 
podria ser més matisada. El que sí 
sembla que resta clar d’aquest epis-
tolari és que aquests universitaris –i 
no universitaris– duien una dinàmica 
pròpia de la qual Fuster es feia ressò 
i hi participava. Hi havia una relació 
d’aprenentatge, de formació, i, d’al-
tra banda, existia un àmbit (polític) 
«autònom» de decisió respecte de les 
consideracions de Joan Fuster. La 
referència i el lideratge no esdevenia 
dependència.
Un altre fet a destacar és que 
el viatge al Principat per Pasqua de 
1960 fou un aglutinant del grup. De 
fet, part de la correspondència s’ence-
ta al voltant dels preparatius d’aques-
ta empresa. D’altres casos (Àlvarez, 
Mira, Alpera) indiquen que la relació 
epistolar –almenys, la que es conser-
va– es produeix fora dels Països Cata-
lans. Aquest aspecte aporta dades per 
confegir la biografia –la vida univer-
sitària, els professors vinguts del Prin-
cipat, revistes editades, prohibicions, 
conflictes– d’aquest nucli d’activistes. 
És clar que aquests tres exemples ja 
Gabriel, Pere; Pomés, Jordi; Fer-
nández Gómez, Francisco (ed.). 
España «Res Publica». Nacionalizaci-
ón española e identidades en conflicto 
(siglos XIX y XX). Granada: Comares, 
2013. 554 p. 
«España, Res publica»? No és 
tan clar. De fet, el sintagma expressa, 
com recullen les ponències d’aquesta 
miscel·lània, més una potencialitat 
(és a dir, nacionalització) que no pas 
un fet acomplert. És cert que la tesi 
d’una feble nacionalització espanyo-
la no té prou en compte el fet que 
existeix una aposta decidida per la 
construcció nacional-estatal d’ençà 
de 1812. Però no deixa de ser empí-
ricament demostrable que existeix un 
Butlletí 2015 (1).indd   285 20/10/2015   17:17:59
286
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVI, 2015
les quals no es perceben com a perta-
nyents a una nació pròpia, sinó que 
s’identifiquen amb el marc territorial 
legitimat per la forma política nació-
Estat. El cas de Castella-Espanya en 
pot ser un exemple destacat, malgrat 
l’existència d’organitzacions inde-
pendentistes castellanes.
El conjunt de reflexions d’aquest 
estudi especifica la definició d’àmbits 
de pertinença susceptibles de ser per-
cebuts jeràrquicament. Amb tot, és 
clar, els processos de nacionalització 
vénen condicionats –o hauríem de 
dir sobredeterminats?– per l’acció 
aculturadora –simbòlicament, cultu-
ralment– d’un estat autodefinit com a 
nacional. Existeix, doncs, un conflic-
te de pertinences no pas definit des 
dels territoris que poden acabar essent 
identificats com a nacions, sinó com 
a conseqüència de l’acció homogene-
ïtzadora estatal –l’estat construeix la 
nació– que opera a través de diver-
sos àmbits d’identificació territorial: 
local, provincial, regional i nacional. 
El nivell de conflicte màxim esdevé 
quan hi ha dues legitimitats nacionals 
contraposades, una de les quals acaba 
essent la predominant. El símil sobre 
el bilingüisme (unidireccional) pot 
servir d’analogia quant al predomini 
de la llengua d’ús que compta amb la 
legitimació de l’estat-nació i quan el 
procés fineix amb la substitució de la 
llengua minoritzada.
fil resistencial paral·lel que contesta la 
constitució d’una ciutadania estatal 
hegemònica. Amb tot, també s’evi-
dencia que les resistències sorgides 
des de les nacions sense estat palesen 
moltes contradiccions, i no serà fins 
la primera meitat del vuit-cents que 
el debat –en el si del moviment soci-
opolític del Principat– entre cultura 
i política regional (amb possibilitat 
d’esdevenir nacional) començarà de 
configurar posicionaments intel-
lectuals, socials i polítics definito-
ris. En aquest sentit, les recerques 
d’aquest llibre –que suposa un esforç 
reeixit a l’hora d’actualitzar biblio-
grafia (cosa que no sempre s’esdevé) 
i especificar línies de recerca vigents– 
manifesten majoritàriament que la 
construcció d’una identificació col-
lectiva vers un hipotètic estat-nació 
no es produeix mecànicament. 
Els sis àmbits d’estudi propo-
sats en aquesta monografia –fruit de 
la connexió entre diversos grups de 
recerca peninsulars: un altre fet a su-
bratllar– conflueixen en els diversos 
graus d’identificació territorial que 
poden acabar, o no, en una cons-
trucció nacional-estatal. El construc-
te «Espanya», que és el cas que ens 
ocupa, pot esdevenir una sublima-
ció –conseqüència d’una impotència 
política regionalista disfressada d’es-
tratègia nacional(ista)– o una solució 
pel que fa a regions el ciutadans de 
Butlletí 2015 (1).indd   286 20/10/2015   17:17:59
Recensions
287
bastiment de discursos, dinàmiques 
organitzatives, imaginaris literaris i 
codificacions ideològiques. Aquest 
procediment supera apriorismes i es-
brina, des d’anàlisis concretes, com 
s’ha efectuat un procés de nacionalit-
zació determinat. 
En qualsevol cas, destacaria tres 
àmbits discursius sobre els casos estu-
diats. Primerament, l’àrea coordinada 
per Jordi Roca i la seva aportació, «Las 
plazas y la representación de la nación 
liberal, Barcelona 1820-1857», que es 
pot vincular amb la recerca d’Àngel 
Smith «Regionalismo y nacionalismo 
en los relatos historicistas de la Re-
naixença Catalana (1833-1865)». Es-
tudiar quin significat tenen els espais 
polítics de sociabilitat a l’hora de so-
cialitzar un projecte nacional permet 
d’identificar els llocs de memòria que 
concreten vindicacions polítiques en 
clau de vertebració identitària. La 
història cultural, l’antropologia sim-
bòlica, la iconografia resulten recur-
sos ben útils per analitzar la recepció, 
o no, d’un missatge de mobilització 
patriòtica. 
Com destaca Jordi Roca, tot se-
guint Storm, la regió és una matriu 
bàsica de la qual pot derivar un relat 
historiogràfic que pot arribar a de-
finir un tipus de construcció nacio-
nal (p. 7), que culminaria, o no, en 
la formació d’una nació política. La 
dicotomia vuitcentista definida sota 
Com he dit, el text s’estructura 
en sis matèries: 1) representacions 
simbòliques de projectes nacionals 
(Jordi Roca); 2) literatura i identitat 
nacional (Àngel Smith); 3) la guerra 
com a factor de construcció nacional 
(Manuel Santirso); 4) sociabilitat de 
les classes subalternes i pertinences 
amb voluntat internacionalista (Mi-
guel Cabo); 5) ideologies nacionals, 
entre republicanes, feixistes i socia-
listes (Jordi Pomés), i 6) vivència de 
la regió i abast de la nacionalització 
(Javier Ugarte). En total, els quaran-
ta-un casos d’anàlisi especifiquen ní-
tidament les contradiccions, les limi-
tacions i les adscripcions territorials 
sota diverses significacions. Caldria, 
però, en propers estudis, incloure els 
processos identitaris del País Valen-
cià i de les Illes, i definir el conflicte 
identitari (superposició, substitució, 
afirmació?) en els casos transfron-
terers galaicoportuguès, basc (nord: 
Iparralde) i català (Catalunya Nord).
Una aportació fonamental 
d’aquest conjunt de recerques és la 
connexió entre diversos enfocaments 
metodològics –simbologia, literatu-
ra, geografia urbana i regional– que 
amplien concepcions (més enllà de 
l’estasiologia i de compartiments te-
òrics estancs que comporten concep-
cions estàtiques) i ajuden a no emetre 
judicis de valor i a comprendre els 
mecanismes i l’evolució pel que fa al 
Butlletí 2015 (1).indd   287 20/10/2015   17:17:59
288
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVI, 2015
Pel que fa a l’estudi de formula-
cions historiogràfiques i ideològiques, 
l’apartat de Jordi Pomés és d’interès a 
fi de situar la concepcional nacional 
dels republicanismes vuitcentistes 
quant a la seva pertinença a una nació 
espanyola. Cal, però, cridar l’atenció 
sobre vies alternatives nacionals com 
la definida per Narcís Roca i Farreras 
que, estudiada de manera precursora 
per Fèlix Cucurull, apostava per una 
via sobiranista. 
Les recerques de Luis Martín 
sobre les concepcions historiogràfi-
ques socialistes i el treball de Maria 
Llombart sobre el pensament polític 
de Josep Tarradellas aporten la rela-
ció entre socialisme, republicanisme 
–Tarradellas– i adscripció nacional 
espanyola. El cas del presidencialis-
me tarradellista és important a fi de 
concretar un model territorial articu-
lat des de la divergència entre nació 
cultural (Catalunya) i nació política 
(Espanya). D’on l’estratègia política 
magistral de l’Estat espanyol post-
franquista en apropiar-se d’aquesta 
concepció per articular l’autonomis-
me que, com a expressió d’una su-
posada modernització organitzativa, 
havia de definir una nova cohesió 
interterritorial espanyola. Els fets han 
demostrat, però, que aquest objectiu 
ha estat més un desig que una realitat.
Precisament aquest treball ara 
indicat, que comprèn el període 
la Renaixença al Principat entre nació 
(estat) i pàtria recull aquesta qüestió. 
Un segon apartat a destacar del 
conjunt de textos és l’estudi de re-
gistres literaris i d’anàlisi del discurs 
quant a la configuració de complexos 
d’identificació territorial. Ambdues 
metodologies són molt útils per tenir 
esment d’interpretacions, de models 
de societat i d’ideologies que estan en 
la base d’imaginaris i d’historicitats 
que defineixen una comunitat naci-
onal. L’ús de les narracions literàries 
exigeix que l’historiador no faci lec-
tures descontextualitzades –presen-
tistes– d’autors que, necessàriament, 
s’han de «llegir» des de la seva pròpia 
concepció del món. Aquest aspecte, 
que pot semblar una obvietat, no ho és 
tant quan es pot incórrer en l’error de 
categoritzar situacions des d’interessos 
(polítics) coetanis que no tenen res a 
veure amb l’objecte d’estudi propo-
sat. L’estudi de la novel·la rural basca 
(P. Berriochoa) exemplifica com han 
de ser emprades les fonts narratives 
per comprendre les visions d’un espai 
viscut. D’altra banda, la superació de 
tòpics deslegitimadors resta molt ben 
definida en el treball –amb aportació 
a la sociolingüística– de Karmele Ar-
tetxe sobre la modernització de l’eus-
quera (1918-1928), que qüestiona el 
reduccionisme analític que defineix el 
basc com a llengua predominantment 
d’ús rural: antimoderna.
Butlletí 2015 (1).indd   288 20/10/2015   17:17:59
Recensions
289
nacional? Hi ha àmbits de pertinença 
locals, delimitats històricament, però 
en quin moment intervé l’estat per so-
cialitzar la seva pròpia política nacio-
nalista? Hi pot haver consciència re-
gional sense consciència nacional? En 
el cas que la regió sigui identificada, 
via instrumentalització política, amb 
la matriu nacional de l’estat, quina de-
limitació existeix entre regió i nació? 
L’estudi de les formes de consciència 
regional és bàsic per delimitar l’abast 
d’una determinada construcció terri-
torial. També cal tenir present que hi 
pot haver vinculacions interregionals 
per bastir una nació cultural, que pot 
definir –o no– una nació política. 
Un aspecte a valorar de l’enfo-
cament d’Ugarte és la introducció de 
la variable regió econòmica i la seva 
relació amb la ideologia nacional, o 
la «visió regional de la industrialitza-
ció» (p. 454). Seria, doncs, un objecte 
d’estudi especificar el grau de relació 
entre regió econòmica (regions econò-
miques) i nació cultural, objectiu que 
no és nou en la nostra historiogra-
fia, com ho indiquen els treballs de 
Perpinyà Grau (1932) i, sobretot, de 
Maluquer i Sostres (1963). 
Tan sols he intentat destacar 
alguns factors explicatius d’aquesta 
recerca col·lectiva. La dimensió iden-
titària del simbolisme estètic, la fun-
ció nacionalitzadora de les comme-
moracions i les guerres, l’adscripció 
1954-1977, potser podria plantejar 
la publicació d’un segon volum que 
–sota el mateix objectiu d’estudi pel 
que fa a les contradiccions entre pro-
cessos de nacionalització– analitzés 
què suposà la concreció de noves al-
ternatives nacionalitzadores (algunes 
de les quals provinents dels anys vint 
i trenta del segle xx), autodeterminis-
tes –confederatives i independentis-
tes–, definides entre 1945 i 1973. 
La tercera característica a re-
marcar d’aquesta monografia es 
defineix en l’apartat dedicat a la 
regió(nalització) i la nació(nalització) 
coordinat per J. Ugarte. Cal partir 
d’un nivell d’identificació bàsic, el 
nivell local-regional, per tenir una 
visió completa de l’evolució d’una 
adscripció territorial. En aquest sen-
tit, com diu l’autor del treball, l’ho-
me construeix el territori i és qui 
en defineix l’abast de pertinença (p. 
450), una resultant del qual pot ser 
la nació. Partint d’aquest pressupòsit, 
la manera com es pot estudiar aquest 
aspecte fonamental –no fer una di-
cotomia entre sentiment i raó, entre 
comunitat emocional i comunitat 
política, i basar-se en estudis de camp 
comparats– no ha d’ignorar la varia-
ble estat. I sembla que Ugarte no la té 
prou en compte. És a dir, l’individu 
té una concepció de pertinença, però, 
com la subjectiva? Autònomament, o 
via aculturació –educació– de l’estat 
Butlletí 2015 (1).indd   289 20/10/2015   17:18:00
290
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVI, 2015
mateixos Dietaris de la Generalitat i 
de les compilacions de les Constituci-
ons arran de les dues Corts que hi va 
haver a principis del segle xviii; tam-
bé hem avançat en el coneixement de 
la societat i l’economia de Barcelona 
en el tombant de segle i l’impacte de 
la guerra, i hem pogut concloure que 
s’havien produït canvis notables en el 
sistema de producció i de comercia-
lització en un intent clar de fer una 
xarxa mercantil centrada en la ciutat 
de Barcelona, però estesa per tot el 
territori. Hem conegut també, gràci-
es als treballs d’Eduard Martí, el fun-
cionament i l’extracció dels membres 
de la Conferència dels Tres Comuns, 
òrgan assessor dels Braços i peça molt 
important i inspiradora de la política 
catalana al llarg de la guerra. Conei-
xem molt millor el món de l’exili i el 
paper de personatges notables de la 
Cort de l’emperador, el més destacat 
dels quals va ser Ramon de Vilana 
Perlas.
També ha fet un progrés nota-
ble, des de l’obra pionera de Víctor 
Ferro, el coneixement del dret i de 
l’entramat institucional de Cata-
lunya, i hem pogut apreciar el seu 
caire flexible i adaptable, de succes-
siva i reiterada modernització lluny 
de l’anquilosament que es pretenia. 
És en el marc d’aquesta temàtica que 
cal inserir l’obra que ressenyem. Es 
tracta d’un treball de síntesi i de di-
nacional en les societats agràries i les 
societats urbanes, la relació entre mo-
viments sociopolítics (obrers/campe-
rols), la vinculació entre sociabilitat i 
nació, són altres referents teòrics que 
hi són tractats, els quals permeten al 
lector plantejar l’interrogant inicial 
d’aquesta ressenya i, sobretot, con-
cloure satisfactòriament que l’única 
manera de comprendre què és una 
nació –com a procés– és definir les 
vies de nacionalització difoses des de 
l’estat i el seu susceptible qüestiona-
ment des de models alternatius.
Xavier Ferré
Capdeferro i Pla, Josep; Serra i 
Puig, Eva. La defensa de les Consti-
tucions de Catalunya. El Tribunal de 
Contrafaccions (1702-1713). Barcelo-
na: Generalitat de Catalunya. Depar-
tament de Justícia, 2014.
Els avenços que ha fet la his-
toriografia catalana a l’entorn de la 
Guerra de Successió han estat molt 
notables en els darrers quaranta anys, 
i els actes commemoratius del Tri-
centenari han representat només una 
culminació de moltes aportacions 
que ja estaven endegades amb ante-
rioritat. S’ha avançat en l’edició de 
fonts manuscrites, textos i memòries 
al voltant del setge de Barcelona, dels 
Butlletí 2015 (1).indd   290 20/10/2015   17:18:00


http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/article/download/139512/138137

Gabriel, Pere; Pomés, Jordi; Fernández Gómez, Francisco (ed.). España "Res Publica". Nacionalización española e identidad en conflicto (siglos XIX y XX). Granada: Comares, 2013. 554 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert