Cañellas i Julià, Cèlia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

306
BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS
peñarrubia, Isabel; alomar, Maria 
Magdalena (2010). «De mi no en fan 
cas…»: Vindicació de les poetes ma-
llorquines (1865-1936). Barcelona: 
Publicacions de l’Abadia de Mont-
serrat. (Biblioteca Serra d’Or)
El doble títol d’aquesta publica-
ció, fruit de l’anàlisi sobre les vides i 
la producció poètica de diverses do-
nes mallorquines, ens facilita parlar 
dels objectius de les seves autores al-
hora que comentar l’interès que pot 
suscitar la seva lectura. El fragment 
inicial d’un poema de Marcel·lina 
Moragues ens explica bé la percepció 
femenina sobre l’acceptació de la 
seva producció en un entorn literari 
fortament masculinitzat, on les poe-
tes restaven ancorades a expressar-se 
sobre determinats temes (la mater-
nitat, la vida domèstica, els senti-
ments familiars, la religió) amb un 
estil senzill i en versos curts, propers 
als de la lírica popular.
La segona part del títol palesa la 
voluntat de reivindicar l’existència 
i la producció d’unes dones que, tot i 
acomodar-se en aquest encasellament 
en bona part de la seva producció, 
van refusar l’apel·latiu de poetesses, 
dictat pels crítics, per proclamar-se 
poetes, doncs la literatura per elles 
no era una distracció sinó una moti-
vació de la seva existència.
El llibre consta de dues parts: la 
primera, obra de la historiadora Isa-
bel Peñarrubia, desplega onze bio-
grafies de les poetes i un selecció 
d’escrits de cadascuna amb una in-
troducció contextualitzadora; a la 
segona part, Maria Magdalena Alo-
mar estudia la seva producció des de 
la perspectiva de l’anàlisi literària. 
Deixant de banda l’apreciació 
que pugui tenir el lector o lectora per 
la poesia, el treball suposa una apor-
tació interessant a la visió de la so- 
cietat mallorquina i catalana entre la 
segona meitat del segle xix i la pri-
mera del segle xx; dos medis per- 
meables en els aspectes econòmics 
però sobretot en els culturals, pel 
que fa a la compartició de les institu-
cions acadèmiques superiors i dels 
espais literaris, editorials, revistes i, 
especialment, els Jocs Florals. 
Les vivències d’aquestes dones, 
narrades en les biografies o fetes poe- 
sia, permeten copsar l’evolució de la 
situació femenina al llarg d’una cen-
túria pel que fa a la formació acadè-
mica, la iniciativa associativa i la 
participació política. Les seves expe-
riències ens fan adonar dels condi- 
cionaments socials que llastraven l’es-
criptura femenina, de les facilitats 
que aportava un entorn familiar fa-
vorable i de la marginació d’aquelles 
que no en gaudiren, a més de desco-
brir-nos la importància dels nexes 
que varen establir unes i altres a par-
tir de la publicació en revistes co-
munes, la lectura en tertúlies i vet-
12 Recensions XXI.indd   306 19/06/12   9:40
307
RECENSIONS
llades, i la participació en certàmens. 
Aquesta visibilització els va perme-
tre establir relacions bé en persona 
o epistolars no sols entre elles sinó 
també amb alguns crítics i poetes 
masculins que les encoratjaren.
L’estudi arrenca dels anys isabe-
lins coincidents amb el desplega-
ment del romanticisme. Sota aquesta 
influència, les poetes del dinovè s’en-
dinsaren en la introspecció i en el 
sentiment, sempre expressat de ma-
nera continguda. En general, però, 
no foren mestresses del seu propi 
destí, sovint vinculat al matrimoni. 
La influència romàntica potencià, 
també, el conreu de la llengua prò-
pia, la valoració de la poesia popular 
i el culte als mites patriòtics. Aquests 
aspectes, incentivats per l’organitza-
ció dels Jocs Florals de Barcelona des 
de 1859, seran un esperó per a la seva 
participació i hi obtindran guardons 
continuats. El nacionalisme cultural, 
ànima de la Renaixença, impregnarà 
part dels seus versos des d’una pers-
pectiva pancatalanista que exaltarà 
indistintament els mites fundacio-
nals del mallorquinisme i de la cata-
lanitat. 
Contra el prejudici d’una Ma-
llorca rural i arcaica, aquestes bio-
grafies femenines ens apropen a un 
grup social dinàmic, una burgesia 
amb voluntat de modernització eco-
nòmica, emprenedora en els negocis, 
culta i protectora de l’art i la literatu-
ra, que s’expressa en llengua verna-
cular. El seu caràcter urbà no deslli-
ga les famílies del rerefons rural, on 
mantenen les possessions i on les poe- 
tes prendran contacte des de nenes 
amb la vida camperola i el glossar 
pagès, vivències que traspassaran als 
versos des de la descripció costumis-
ta a la metàfora sobre la natura i el 
paisatge. La vida al camp, d’altra 
banda, els permet desempallegar-se 
de moltes de les convencions estipu-
lades per la societat per a les dones 
burgeses, que elles refusaven per la 
seva superficialitat.
Els negocis comercials obligaven 
a superar el límit de la insularitat i 
feien establir relacions freqüents 
amb ultramar, de manera que serà 
un tema sovintejat l’afecció i l’enyo-
rança de la terra mallorquina, amb 
poemes sobre el fet de l’emigració 
forçada per la necessitat econòmica a 
Cuba, i d’altres sobre el sentir d’es-
tranyament d’aquelles poetes que es 
van veure obligades a marxar de 
l’illa per condicionaments professio-
nals o polítics. 
La lectura de l’antologia ens fa 
adonar no només dels canvis d’estil, 
sinó també de l’expressió cada vega-
da més lliure dels sentiments, en un 
procés paral·lel als canvis de la con-
dició femenina en la societat en la 
qual elles s’autoidentifiquen com a 
poetes; mentre les seves biografies 
ens permeten copsar el pas de l’auto-
12 Recensions XXI.indd   307 19/06/12   9:40
308
BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS
didactisme a la formació università-
ria, de l’exclusivitat del rol familiar 
d’esposes i mares —amb les excep- 
cions de la solteria—, a l’exercici de 
professions properes a la literatura. 
Les escriptores biografiades, nas-
cudes entre 1827 i 1845, tenen en 
comú la relació amb Lluís Pons i Ga-
llarza, que les estimulà a la creació i, 
des de 1869, acceptà la seva presència 
personal a les vetllades literàries de 
l’Ateneu Balear. D’elles, Victoria Pe-
nya Nicolau (Palma, 1827-Barcelona, 
1899), germana del poeta Pere d’Al-
càntara Penya, es casà amb Miquel 
Victorià Amer, impulsor i manteni-
dor dels Jocs Florals de Barcelona, i 
per motius de feina del marit es tras-
lladà a aquesta ciutat, on establí rela-
ció amb les poetes Josepa Massanés i 
sor Eulàlia d’Anzizu. La seva dedica-
ció a la poesia va ser intensa i va pu-
blicar i concórrer repetides vegades 
als Jocs Florals, on va obtenir diver-
sos guardons, i en la seva obra tras-
pua tan la inserció en l’espai mític 
del catalanisme com l’enyor de la 
terra mallorquina.
És diferent la trajectòria de Mar-
galida Caimari Vila (Cuba, 1839-Pal-
ma, 1921). Filla d’indià cubà d’o- 
rigen mallorquí i casada amb un 
comerciant ric, adoptà la llengua 
mallorquina en arribar a l’illa i s’in-
serí de ple en els cercles literaris de 
Palma participant en vetllades a 
l’Ateneu Balear i al Círculo Mallor-
quín, activitat que compaginà amb 
una intensa acció filantròpica que la 
conduí a fundar els Bressols del Mi-
nyó Jesús, per a fills d’obreres.
D’aquestes generacions, Manue-
la de los Herreros Sorà (Palma, 1845-
1911), filla del director de l’Institut 
de Segon Ensenyament de Palma, 
destaca pel contrast entre la seva for-
mació acadèmica i la participació ju-
venil en els cercles culturals de la 
ciutat i la prioritat, un cop casada, 
del rol de mare i mestressa de casa. 
Mare de catorze fills, la criança la 
desvià de la dedicació literària fins 
que foren grans, tot i que continuà 
fent la vida social que corresponia al 
seu estatus i es dedicà a activitats be-
nèfiques. Després d’enviudar, assumí 
un paper actiu en els negocis fami- 
liars i va reprendre l’activitat poètica.
Del cercle de Pons i Gallarza 
se singularitza Angelina Martínez 
(Cartagena, 1840-?) pel fet d’escriure 
en castellà i per ser alhora que poeta, 
autora teatral. Establerta a l’illa per la 
feina del marit, pilot de vaixell i pro-
fessor a l’Escola de Nàutica, conreà el 
romanticisme en els seus versos i es 
distingí per la seva denúncia al sis- 
tema de reclutament militar de les 
quintes en diverses obres de teatre, 
en el marc de reivindicacions socials 
aparellades al canvi polític del Sexen-
ni. Des de 1876, poca cosa se’n sap a 
partir del seu desplaçament a Puerto 
Rico per motius de feina del marit.
12 Recensions XXI.indd   308 19/06/12   9:40
309
RECENSIONS
Més joves que les anteriors i in-
fluenciades mútuament, cal citar 
Emilia Sureda Biuret (Palma, 1865-
1904) i Maria Antonia Salvà Ripoll 
(Palma, 1869-Llucmajor 1958). Amb-
dues foren òrfenes de mare i creixe-
ren en un medi social palmesà benes-
tant i culte que els facilità la relació 
amb els cercles literaris catalans a 
partir de la coneixença de mossèn 
Costa i Llobera i Joan Alcover, i 
l’amistat de Josep Carner en el cas de 
Maria Antonia Salvà. Ambdues pas-
saren àmplies estades a les finques 
rurals familiars i se sentiren properes 
a la vida pagesa i al glossar popular 
que incorporaren a la seva abundant 
producció poètica, fet que les portà 
a un cert menysteniment de la crítica 
local contemporània.
Ben diferent va ser la trajectòria 
de dues de les poetes estudiades, de 
les quals es coneixen obres i detalls 
biogràfics només a partir de les seves 
petjades a diverses revistes, pel fet de 
ser de famílies poc significades en 
el món illenc. Maria Ignàsia Cortés 
(Palma, 1854-1923) degué sofrir la 
doble discriminació de ser dona i de 
família xueta i, pel que se’n sap, esta-
blí diàleg literari des de la revista 
L’Ignorància amb Marcel·lina Mo- 
ragues Ginart (Palma, 1856-Inca, 
1923). Aquesta era òrfena de pare des 
de molt nena, va veure frustrat el seu 
matrimoni per la mort de l’estimat i 
s’establí a Selva, un poble petit de la 
part forana. La manca d’un entorn 
familiar masculí que l’encoratgés a 
escriure i li donés cobertura social 
no va ser cap obstacle perquè man-
tingués una polèmica literària amb 
un col·laborador de la revista per les 
seves afirmacions misògines al qui 
adreçà el poema Això va per ells 
(1882). Seus són els versos que donen 
títol al llibre.
Les escriptores més joves desta-
quen per la seva formació acadèmica 
universitària i la definició de projec-
tes professionals propis al marge de 
l’opció matrimoni-solteria. Són do-
nes modernes a l’estil de les dècades 
inicials del segle xx. A elles, però, els 
girs polítics de la República i la Guer-
ra Civil els distorsionaran la vida i 
les allunyaran de la seva terra.
Maria Mayol i Colom (Sóller, 
1883-Palma, 1859), estudià a la Uni-
versitat de Bordeus on els seus pares 
havien emigrat. De retorn a Mallor-
ca, es titulà com a perit mercantil i 
treballà de professora de llengua 
francesa. Interessada en la formació 
femenina, organitzà el Foment de la 
Cultura a Sóller el 1926, amb una 
borsa de treball pròpia, seguint les 
petges de Francesca Bonnemaison. 
Participà en les campanyes autono-
mistes de l’Associació per la Cultura 
de Mallorca i en els anys republicans 
es mobilitzà pel vot de la dona i la 
participació política. Afiliada per 
breu temps a Acción Republicana, en 
12 Recensions XXI.indd   309 19/06/12   9:40
310
BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS
va ser candidata no electa a les legis-
latives de 1933, i passà, després, als 
rengles d’Esquerra Republicana Ma-
llorquina. La reacció conservadora 
del bienni negre la impulsà a marxar 
el 1934 a Catalunya on va ser profes-
sora a l’Institut de Batxillerat de Vi-
lanova i la Geltrú i el 1939 s’exilià a 
França. La fi de la guerra mundial 
propicià el seu retorn a l’illa però 
l’abocà a l’exili interior.
Maria Vergés Ventayol (Alcúdia, 
1892-Madrid, 1983) era filla d’un fa-
roner i estudià de gran a l’Escola de 
Bibliotecàries de la Mancomunitat 
de Catalunya. Un cop titulada obtin-
gué la plaça a Terrassa, on s’establí i 
mantingué relació amb els cercles 
culturals locals. Fundadora de la re-
vista Gema dedicada a les dones, es 
jubilà anticipadament per malaltia el 
1934, però a partir de 1942 tingué un 
nou centre d’interès en la revista Plus 
Ultra, dedicada a les relacions amb 
Hispanoamèrica. Viatjà per aquells 
països i edità, la dècada de 1960, po-
emaris nous en castellà.
Cèlia Viñas Olivella (Lleida, 1915- 
Almeria, 1954), la més jove de totes, 
estudià filologia a la Universitat 
Autònoma de Barcelona en els anys 
republicans, va tenir, com a condei-
xebles, Carles Riba, Salvador Espriu 
i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i es dei-
xà impregnar per l’ambient cultural 
barceloní per al qual l’havia prepa-
rada la influència del seu propi en-
torn a Mallorca. El seu pare, d’origen 
català, era el catedràtic de Pedagogia 
de l’Escola Normal de Palma i Ga-
briel Alomar va ser professor seu al 
batxillerat. La guerra retardà la seva 
llicenciatura i la postguerra trencà 
l’equilibri familiar amb la depuració 
i l’allunyament de la càtedra del seu 
pare. Per tot això, en fer oposicions 
optà per una plaça a un institut d’Al-
meria, on es casà i residí fins a la seva 
mort.
Com pretenen les autores, cal 
ubicar la producció poètica d’aques-
tes dones en la història de la literatu-
ra de la qual quedaren excloses sense 
que fossin ni millors ni pitjors que 
els escriptors masculins, però també 
cal descobrir, des de la perspectiva 
de la història, com elles i els seus 
poemes ens insinuen inquietuds i afir- 
men el seu desig de comunicar-les 
mitjançant la seva publicació. D’a- 
questa manera ens fan veure que as-
sumeixen una identitat com a dones 
escriptores. 
A través dels textos, coneixem la 
seva voluntat d’afirmació individual 
davant del rebuig del seu medi so- 
cial a la producció cultural femenina i 
el menyspreu de la majoria d’inte-
grants masculins dels cercles literaris. 
Aquesta seguretat en elles mateixes té 
el suport de la integració en un entorn 
cultural favorable i és potenciada per 
un cercle de relacions entre dones po-
etes, més necessari per a aquelles a 
12 Recensions XXI.indd   310 19/06/12   9:40
311
RECENSIONS
qui falta el coixí familiar. A més, qua-
si totes elles se senten adscrites a un 
col·lectiu històric i agermanades per 
la llengua i la pàtria, identificada en el 
paisatge mallorquí i en els mites del 
nacionalisme pancatalanista, un sen-
tir col·lectiu que les fa fortes.
D’altra banda, són molt sensibles 
als sentiments de pèrdua i absència, i 
molts dels seus versos ens endinsen 
en vivències de trencament familiar, 
la pèrdua d’un fill, l’allunyament de la 
parella, tractades des d’una perspecti-
va maternalista, i ens permeten apro-
par-nos, de manera subjectiva, a fe-
nòmens socials com la mortalitat 
infantil, l’emigració i la injustícia del 
sistema de reclutament militar. 
El pacient treball de les autores 
ha permès satisfer el seu objectiu de 
reivindicar la coneixença de la seva 
obra i les seves trajectòries. Ara ens 
toca als lectors començar a fer-los 
una mica de cas. 
CÈLIA CAÑELLAS JULIÀ
FiGueres, Josep M. (2007). Entrevista 
a la guerra. 100 converses: De Lluís 
Companys a Pau Casals. Barcelona: 
L’Esfera dels Llibres.
Mai els estudiosos de la Guerra 
Civil de 1936-1939 no podran agrair 
prou a Josep M. Figueres l’impressio-
nant material documental que, amb 
la publicació d’aquest llibre, els ha po-
sat a la seva disposició. A través d’un 
treball de recerca que podem consi-
derar exhaustiu, acomplert en heme-
roteques i arxius de Catalunya, Euro-
pa i Amèrica, Figueres ha aconseguit 
aplegar les opinions emeses per relle-
vants personalitats de la vida política 
i cultural de Catalunya sobre nom-
brosos aspectes de la Guerra Civil.
Després d’un estudi introducto-
ri sobre guerra i periodisme, en el 
qual Figueres explica l’abast del seu 
treball de recerca, reprodueix les en-
trevistes que diversos mitjans de co-
municació varen fer als personatges 
esmentats.
El llibre està dividit en dues 
parts: a la primera, Política i societat 
en guerra, s’hi inclouen opinions i 
textos de Lluís Companys, Josep 
Tarradellas, Joan Casanovas, Carles 
Pi i Sunyer, Hilari Salvadó, Frederica 
Montseny, Joan Peiró, Diego Abad 
de Santillán, Joan Comorera i An-
dreu Nin; la segona part porta per 
títol Cultura i comunicació. S’hi aple-
ga un material hemerogràfic de gran 
interès provinent d’entrevistes fetes 
aquells anys a personatges de tan re-
lleu com ho varen ser Pere Bosch i 
Gimpera, Jaume Miravitlles, Lluís 
Nicolau d’Olwer i Pau Casals.
Quan ha calgut, tots els textos 
s’han traduït al català a partir dels 
originals en castellà, francès o rus, bé 
12 Recensions XXI.indd   311 19/06/12   9:40


Peñarrubia, Isabel; Alomar, Maria Magdalena (2010). "De mi no en fan cas...": Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. (Biblioteca Serra d'Or).

Peñarrubia, Isabel; Alomar, Maria Magdalena (2010). "De mi no en fan cas...": Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. (Biblioteca Serra d'Or).

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert