Ferré i Trill, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Recensions
401
1906 apareix a Santiago Fora Gri-
llons!, de marcat caràcter separatista. 
El 1911, a Guantánamo, es crea el 
Bloc Nacionalista Cathalònia, de 
caràcter també independentista. El 
1907 apareix la revista Catalunya. 
El 1908, La Nova Catalunya (1908-
1959), en la qual col·laborarà Anto-
ni Rovira i Virgili, i que publicarà 
per primera vegada l’estelada. Recor-
dem només que del 30 de setembre 
al 2 d’octubre de 1928 se celebrà a 
l’Havana l’Assemblea Constituent 
del Separatisme Català, impulsada 
per Francesc Macià.
El darrer capítol del llibre està de-
dicat a glossar allò que la premsa de 
Cuba va dir del «problema català». Hi 
predomina la defensa de l’autonomia.
El gran mèrit del llibre de Lluís 
Costa rau en el fet que en poques pla-
nes i d’una manera clara, entenedo-
ra i llegívola hi planteja la complexa 
problemàtica política i sociològica a 
l’entorn de la qüestió de Cuba i de la 
seva relació amb el posicionament del 
catalanisme durant el segle XIX en un 
moment cabdal de la seva consolida-
ció política. Una síntesi com aquesta 
palesa un coneixement molt profund 
de la qüestió estudiada. Cosa, d’altra 
banda, que ja és sabuda de fa temps, 
a judicar per altres meritoris estudis 
de l’autor.
Jaume Sobrequés i Callicó
Claret, Jaume; Santirso, Ma-
nuel (2014). La construcción del cata-
lanismo. Historia de un afán político. 
Madrid: Los Libros de la Catarata, 
238 p.
Els autors d’aquest estudi –adre-
çat en gran part al lector espanyol– 
constaten en el darrer capítol de l’as-
saig, que abasta de 1980 a 2014, la 
«implosió del sistema de partits i de 
les apostes clàssiques del catalanisme», 
juntament amb un cert recanvi gene-
racional dels polítics (p. 226). Aquests 
tres aspectes, plantejats com a hipòtesi 
d’un treball posterior per realitzar, co-
bren versemblança per explicar la con-
juntura sociopolítica actual. Però, com 
assenyalen amb encertada prudència 
els autors, el moment que estem vi-
vint –que hauria d’establir amb clare-
dat un nou paràmetre polític– només 
permet d’establir una delimitació del 
quadre d’esdeveniments i de planteja-
ments. Amb tot, pel que fa al segon 
factor esmentat –la crisi de les apostes 
clàssiques del catalanisme–, permet de 
fer una lectura sobre la gradació que 
va del catalanisme al nacionalisme i el 
moviment de construcció nacional au-
todeterminista.
Mentre que el catalanisme pot 
remetre a un sentiment de pertinen-
ça, recolzat en la llengua i en el passat 
històric, el nacionalisme reflecteix el 
pas de la identificació cultural a una 
402
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXV, 2014
tor de referència de l’historiador i acti-
vista independentista Fèlix Cucurull– 
en seria un indicador, com també ho 
fou Llunas i Pujals. Doncs bé, aquest 
patriotisme de tipus nou estaria en 
la base –d’ençà del cicle 1869-1874, 
tot i que en el treball que comentem 
Santirso la situa en el període 1860-
1875– d’una proposta política que 
evolucionaria del confederalisme (poc 
aprofundit en La construcción...) a l’in-
dependentisme. Aquesta trajectòria 
és la que plantejaria l’existència d’un 
moviment de construcció nacional au-
todeterminista.
Aquesta opció, d’orientació po-
pular i obrera, pot no ser contínua, 
fins i tot diríem que fragmentada; 
quin pes hi tingué la repressió de 
l’Estat espanyol? Permet, però, de res-
seguir el fil independentista que arri-
ba fins al present. En aquest sentit, 
sembla que els autors del text situen 
aquesta estratègia cultural, política i 
militar en moments orgànics aïllats: 
Federació Democràtica Nacionalista 
(que no apareix en el llibre), Estat 
Català, Front Nacional de Catalunya, 
Partit Socialista d’Alliberament Naci-
onal dels Països Catalans (PSAN). El 
seguiment, doncs, de l’estela Roca i 
Farreras, L’Arc de Sant Martí, premsa 
satírica, libels, opuscles, ens definiria 
un ambient, espais de sociabilitat, 
accions, actituds, que, amb ruptures 
–sobretot dues: 1923-1931 i 1939-
consciència política nacional. Amb 
tot, com estableix la historiografia 
recent, no hi ha una separació clara 
entre ambdós subjectes i s’opta per la 
recuperació del terme patriota, o pa-
triotisme, per fixar el bastiment d’un 
moviment d’afirmació i de resistèn-
cia cultural-polític propi d’una nació 
sense Estat. El que resta clar d’aquest 
moviment –majoritàriament urbà i 
interclassista– és que té com a estratè-
gia dominant la regeneració de l’Estat 
(espanyol). És a dir, l’aposta separa-
tista (nomenclatura de l’època) no hi 
seria l’hegemònica. Sobre aquesta he-
gemonia, que té la Lliga Regionalista 
com a màxim intel·lectual col·lectiu, 
els autors ens donen prou argumen-
tació i valoració adient. 
Amb tot, la caracterització 
d’aquesta etapa –la generació dels qua-
dres representatius de la Lliga Catala-
na i del Cercle Escolar Catalanista–, 
que acaba quallant en els polítics de 
La Mancomunitat, no implica descar-
tar una altra tradició que trobo a fal-
tar en aquesta obra, per bé que hi ha 
elements culturals i polítics que hi fan 
esment. Em refereixo, parafrasejant 
Narcís Roca i Farerras, al desenvolupa-
ment de tot un recorregut intel·lectual 
i polític alternatiu en la vida nacional 
contemporània que esdevé actualment 
un referent intel·lectual (és a dir, les 
Candidatures d’Unitat Popular): el 
patriotisme social. Roca i Farreras –au-
Recensions
403
1969–, establiria que l’independen-
tisme no és pas un fet aïllat resultat 
de l’actual conjuntura, tot superant la 
dicotomia –susceptible de formular 
dubtes analítics i interpretatius– en-
tre majories i minories.
Dit això, la síntesi de Claret i 
Santirso és del tot útil per interpretar 
un tipus d’acció política: el catalanis-
me de quadres legitimadors de la bur-
gesia econòmica. Però d’ací caldria no 
concloure –no ho fan taxativament del 
tot, encara que hi incideixen puntual-
ment (p. 65)– que fos l’única proposta 
d’actuació. El catalanisme –més aviat 
caldria parlar de catalanismes– és tan 
sols una forma d’ideologia nacional. 
Tot apel·lant al concepte de construcció 
nacional, ens trobarem amb fets, intel-
lectuals, polítics que no tenen neces-
sitat d’identificar-se amb la proposta 
regeneracionista de la burgesia del 
vuit-cents i de nou-cents vers la polí-
tica de la Restauració alfonsina i que, 
en canvi, apostaven per la construcció 
d’una nació política: una estructura 
institucional que no tenia necessitat 
de correspondre’s amb la independèn-
cia, però que hi podia aspirar. L’exem-
ple el trobem en el significat de la 
proclama macianista de la República 
Catalana, avui tot just recuperada com 
a fita política. Com a hipòtesi, doncs, 
caldria calibrar l’abast d’aquesta opció: 
trobant complicitats entre els circuits 
literaris i polítics, tenint en compte 
l’estudi del moviment subterrani mo-
dernista (marginat pel Noucentisme) 
que irromp en els anys trenta (i que 
permet de fer una comparativa entre 
aquesta dècada i els anys seixanta i se-
tanta del segle passat). L’elaboració de 
biografies de pensadors, polítics i acti-
vistes podria ser d’utilitat per especifi-
car tot aquest recorregut. 
El fet, doncs, de retrocedir re-
trospectivament en La construcción 
del catalanismo permet de plantejar 
aquesta tradició –entre oblidada, ter-
giversada i marginada– que a hores 
d’ara –amb l’emergència d’una nova 
historiografia poc o gens dependent 
d’estereotips metodològics estigma-
titzadors– va reconstruint aquesta 
xarxa independentista, sobiranista, 
com està mostrant la recerca de l’his-
toriador Fermí Rubiralta.
Les dues darreres qüestions per 
comentar d’aquest estudi són el perí-
ode 1808-1860 i la dialèctica nacio-
nalisme-nació.
L’etapa dels primers seixanta anys 
del vuit-cents s’ha de tractar –com 
proposa Manuel Santirso– a partir de 
la manca de correspondència entre 
llengua i identitat (el sorgiment de les 
apologies en les primeres gramàtiques) 
i nacionalisme (p. 65). El procés de 
cohesió de la burgesia industrial i l’ac-
titud de les seves elits legitimadores 
mostren un primer fracàs d’interven-
ció a les Corts constituents de Cadis 
404
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXV, 2014
les classes subalternes? Quins meca-
nismes d’identificació nacionalitària 
concretaven? El vessant popular del 
moviment cultural era (estrictament) 
espanyolista? Enllà de Joan Corta-
da, aquest àmbit d’estudi encara ha 
d’avançar pel que fa a la relació entre 
identitat de pertinença (para)política 
territorial i consciència lingüística. 
És a dir, no únicament ha d’eviden-
ciar la diglòssia, perfectament defini-
da per Santirso, com a doble variant 
d’una mateixa llengua: culta i popu-
lar (nivell A i B), sinó que ha de defi-
nir quines formes d’identitat política 
donaven suport a l’ús popular de la 
llengua. Tomàs Bertran i Soler i Abdó 
Terrades eren fets aïllats?
Pel que fa a la hipòtesi que re-
corre tota l’obra: que el nacionalisme 
construeix la nació i, en conseqüèn-
cia, no hi ha nació abans del nacio-
nalisme, si aquesta fos la premissa 
indicada, què fem amb les formes 
polítiques «nacionals» d’abans de 
les revolucions francesa i americana 
(l’«abans» i el «després») (p. 13)? Les 
identifiquem com a feudals i contra-
revolucionàries? I, si és així, com és 
que els estats liberal-burgesos sorgits 
en el període 1776-1848 construei-
xen la seva narrativa nacional defini-
da –cas francès, o espanyol– des dels 
«ancestres»? Com és que bona part de 
la historiografia espanyola –vinculada 
a les cultures polítiques social-liberal 
(1812). Aquest posicionament es de-
fineix en termes provincials articulat 
a través del proteccionisme econòmic 
com a base de reivindicació política, 
dins, és clar, del bastiment de l’Estat 
espanyol contemporani. 
Les renaixences (més que la Re-
naixença) són policèntriques i servei-
xen per confegir nuclis d’irradiació 
territorial socialment diversificats que 
permeten d’establir –al País Valencià 
(Manuel Sanchis Guarner i Vicent 
Simbor), a les Illes (Damià Pons) i 
al Principat (Josep Maria Domin-
go)– la formació d’una consciència 
lingüística al voltant de dos corrents 
fonamentals: el conservador i el pro-
gressista. En aquest sentit, cal desta-
car del llibre que comentem l’epígraf 
«Sociolingüística i política» (p. 62), 
que, malgrat que apareix en el perí-
ode 1860-1875, serveix per tractar el 
període transcorregut entre la Guerra 
del Francès i la primera fita de soci-
alització de la llengua literària i –via 
novel·la històrica– del relat sobre la 
nació. Amb tot, hi ha el pronuncia-
ment de Rubió i Ors sobre la inde-
pendència literària i els moviments 
socials urbans, entre luddites i libe-
rals radicals democràtics (p. 47). 
Com més radicalisme, més espa-
nyolisme? (p. 47). Més que espanyo-
lisme, espanyolitat, és a dir, des de la 
classe dominant, identificació polí-
tica amb el nou Estat liberal. Però, i 
Recensions
405
l’anhilació-minorització de llengües, 
cultures i àmbits territorials ben de-
finits. L’Estat, en aquest cas, inventa 
una nació política. I els moviments 
de construcció nacional que no s’hi 
reconeixen projecten una narrativa 
que malda per reconstruir un temps 
històric i polític autònom, no pas 
sotmès a la lògica nacionalment des-
constructiva dels Estats. Es tracta, 
doncs, de dos nivells dialèctics de 
conscienciació civicopolítica. 
La França increada relatada per 
Robert Lafont a Per una teoria de la 
nació és un bon exemple d’invent 
d’una nació des de l’Estat. A partir 
d’aquí caldria entrar en el terreny de 
la relació entre història (nacional) i 
política, entre educació i socialització 
d’un determinat imaginari histori-
cista, i, en conseqüència, determinar 
quin n’és l’hegemònic: el de les na-
cions sense Estat o bé l’establert via 
política educativa estatal. El naciona-
lisme sí que és un fet contemporani. 
Qui determina la historicitat de les 
nacions és l’Estat, perquè en legitima 
el valor moral. Per aquesta raó hom 
parla de nacionalisme d’Estat. Aques-
ta darrera hipòtesi permet d’enllaçar 
amb l’afirmació final del llibre, que és 
la que he intentat desenvolupar. 
Claret i Santirso han redactat 
una bona síntesi sobre un tipus de 
consciència i de voluntat política que 
clarifica essencialment el període 
i conservadora– construeix una nació 
espanyola si més no des del segle xv? 
No havíem quedat, seguint els autors, 
que la nació és un fet contemporani 
conseqüència de la crisi de l’Antic 
Règim (p. 12 i s.)? Què cal fer amb 
l’Estat feudal català (Pierre Bonnas-
sie), o amb la constatació de Pierre 
Vilar que en el segle xiv Catalunya 
esdevingué l’Estat-nació més precoç 
d’Europa? En aquest sentit, potser 
aclariria el dilema la veu nacionalis-
me del Diccionari per a ociosos de Joan 
Fuster. L’assagista hi fa un correlat 
amb una forma de consciència pre-
nacionalista –nacionisme– adequada 
a les formacions socials d’abans de 
les revolucions burgeses. Abans de la 
crisi de l’Antic Règim hi ha formes 
d’identitat cultural i política («formes 
elementals») que remeten a adscripci-
ons de pertinença –el segle xii, entre 
nosaltres– legitimades per un aparat 
juridicopolític que, com ha establert 
Eva Serra, regulaven la vida socio-
política d’una comunitat nacional. 
«Comunitats estables», en deia Vilar. 
Tot amb tot, aquesta historicitat és 
deutora –a nivell subjectiu– de l’arti-
culació d’una voluntat de construcció 
nacional com a baula de relació pas-
sat-present (als Països Catalans, entre 
l’abans i el després de 1707). 
L’Estat-nació contemporani, en 
conflicte al seu si amb d’altres soci-
etats nacionals, és conseqüència de 
406
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXV, 2014
1875-1913, és a dir, el de formació i 
eclosió del catalanisme conservador. 
Com ho demostra el temps polític 
vigent, aquesta via ha quedat del tot 
qüestionada, com també sembla que 
ho és la concepció d’un catalanisme 
–en clau d’ambigu federalisme des-
centralitzador– que legitima l’espa-
nyolitat política conservadora i «pro-
gressista».
Xavier Ferré Trill
Navarra Ordoño, Andreu 
(2014). 1914. Aliadófilos y germanófi-
los en la cultura española. Madrid: Cá-
tedra, 256 p.
El centenari de l’esclat de la 
Gran Guerra ha propiciat la publica-
ció de multitud de volums d’assaig i 
ficció a propòsit de la contesa. Es ree-
diten les memòries d’alguns dels seus 
principals protagonistes i es tornen 
a revisar els principals successos que 
van configurar la conflagració. 1914. 
Aliadófilos y germanófilos en la cultura 
española d’Andreu Navarra s’alinea 
en la nòmina, més reduïda, de llibres 
que analitzen les influencies de la Pri-
mera Guerra Mundial en clau local 
i, en aquest cas concret, centrant-se 
en el debat que va sostenir la intel-
lectualitat espanyola entorn del con-
flicte.
L’obra de l’historiador barcelo-
ní no es proposar-se la recopilació 
exhaustiva dels materials culturals 
i polítics que es van produir durant 
els quatre anys de conflicte armat, 
sinó que més aviat opera en sentit 
contrari, ja que, a causa de l’abun-
dància gairebé immanejable de fonts, 
la principal referència documental 
anterior era el llibre Francófilos i ger-
manófilos, de Fernando Díaz-Plaja 
(1973), potser més acumulatiu que 
interpretatiu. En canvi, Navarra 
sembla treballar segons el propòsit de 
reordenar, classificar i clarificar pre-
cisament el materials recopilats per 
Díaz-Plaja.
1914. Aliadófilos y germanófilos 
en la cultura española arriba, mit-
jançant l’anàlisi de diversos discur-
sos, a conclusions molt properes a 
les que han expressat altres histori-
adors que s’han acostat al tema en 
aquest primer any de centenari de 
la Primera Guerra Mundial, com el 
doctor Maximiliano Fuentes Code-
ra: no podem explicar l’aliadofília 
i la germanofília com a extensions 
d’ideologies d’esquerra i dreta, per-
què les excepcions es multipliquen, 
com no podem parlar d’unanimitats 
o blocs aïllats i incomunicats. Com 
explicar l’aliadofília del rei Alfons 
XIII?, es pregunta Navarra. La seva 
resposta apunta que l’alineament del 
monarca no pot obeir precisament a 


Claret, Jaume; Santirso, Manuel (2014). La construcción del catalanismo. Historia de un afán político. Madrid: Los Libros de la Catarata, 238 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Recensions4011906 apareix a Santiago Fora Gri-llons!, de marcat caràcter separatista. El 1911, a Guantánamo, es crea el Bloc Nacionalista Cathalònia, de caràcter també independentista. El 1907 apareix la revista Catalunya. El 1908, La Nova Catalunya (1908-1959), en la qual col·laborarà Anto-ni Rovira i Virgili, i que publicarà per primera vegada l’estelada. Recor-dem només que del 30 de setembre al 2 d’octubre de 1928 se celebrà a l’Havana l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, impulsada per Francesc Macià.El darrer capítol del llibre està de-dicat a glossar allò que la premsa de Cuba va dir del «problema català». Hi predomina la defensa de l’autonomia.El gran mèrit del llibre de Lluís Costa rau en el fet que en poques pla-nes i d’una manera clara, entenedo-ra i llegívola hi planteja la complexa problemàtica política i sociològica a l’entorn de la qüestió de Cuba i de la seva relació amb el posicionament del catalanisme durant el segle XIX en un moment cabdal de la seva consolida-ció política. Una síntesi com aquesta palesa un coneixement molt profund de la qüestió estudiada. Cosa, d’altra banda, que ja és sabuda de fa temps, a judicar per altres meritoris estudis de l’autor.Jaume Sobrequés i CallicóClaret, Jaume; Santirso, Ma-nuel (2014). La construcción del cata-lanismo. Historia de un afán político. Madrid: Los Libros de la Catarata, 238 p.Els autors d’aquest estudi –adre-çat en gran part al lector espanyol– constaten en el darrer capítol de l’as-saig, que abasta de 1980 a 2014, la «implosió del sistema de partits i de les apostes clàssiques del catalanisme», juntament amb un cert recanvi gene-racional dels polítics (p. 226). Aquests tres aspectes, plantejats com a hipòtesi d’un treball posterior per realitzar, co-bren versemblança per explicar la con-juntura sociopolítica actual. Però, com assenyalen amb encertada prudència els autors, el moment que estem vi-vint –que hauria d’establir amb clare-dat un nou paràmetre polític– només permet d’establir una delimitació del quadre d’esdeveniments i de planteja-ments. Amb tot, pel que fa al segon factor esmentat –la crisi de les apostes clàssiques del catalanisme–, permet de fer una lectura sobre la gradació que va del catalanisme al nacionalisme i el moviment de construcció nacional au-todeterminista.Mentre que el catalanisme pot remetre a un sentiment de pertinen-ça, recolzat en la llengua i en el passat històric, el nacionalisme reflecteix el pas de la identificació cultural a una 402Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXV, 2014tor de referència de l’historiador i acti-vista independentista Fèlix Cucurull– en seria un indicador, com també ho fou Llunas i Pujals. Doncs bé, aquest patriotisme de tipus nou estaria en la base –d’ençà del cicle 1869-1874, tot i que en el treball que comentem Santirso la situa en el període 1860-1875– d’una proposta política que evolucionaria del confederalisme (poc aprofundit en La construcción...) a l’in-dependentisme. Aquesta trajectòria és la que plantejaria l’existència d’un moviment de construcció nacional au-todeterminista.Aquesta opció, d’orientació po-pular i obrera, pot no ser contínua, fins i tot diríem que fragmentada; quin pes hi tingué la repressió de l’Estat espanyol? Permet, però, de res-seguir el fil independentista que arri-ba fins al present. En aquest sentit, sembla que els autors del text situen aquesta estratègia cultural, política i militar en moments orgànics aïllats: Federació Democràtica Nacionalista (que no apareix en el llibre), Estat Català, Front Nacional de Catalunya, Partit Socialista d’Alliberament Naci-onal dels Països Catalans (PSAN). El seguiment, doncs, de l’estela Roca i Farreras, L’Arc de Sant Martí, premsa satírica, libels, opuscles, ens definiria un ambient, espais de sociabilitat, accions, actituds, que, amb ruptures –sobretot dues: 1923-1931 i 1939-consciència política nacional. Amb tot, com estableix la historiografia recent, no hi ha una separació clara entre ambdós subjectes i s’opta per la recuperació del terme patriota, o pa-triotisme, per fixar el bastiment d’un moviment d’afirmació i de resistèn-cia cultural-polític propi d’una nació sense Estat. El que resta clar d’aquest moviment –majoritàriament urbà i interclassista– és que té com a estratè-gia dominant la regeneració de l’Estat (espanyol). És a dir, l’aposta separa-tista (nomenclatura de l’època) no hi seria l’hegemònica. Sobre aquesta he-gemonia, que té la Lliga Regionalista com a màxim intel·lectual col·lectiu, els autors ens donen prou argumen-tació i valoració adient. Amb tot, la caracterització d’aquesta etapa –la generació dels qua-dres representatius de la Lliga Catala-na i del Cercle Escolar Catalanista–, que acaba quallant en els polítics de La Mancomunitat, no implica descar-tar una altra tradició que trobo a fal-tar en aquesta obra, per bé que hi ha elements culturals i polítics que hi fan esment. Em refereixo, parafrasejant Narcís Roca i Farerras, al desenvolupa-ment de tot un recorregut intel·lectual i polític alternatiu en la vida nacional contemporània que esdevé actualment un referent intel·lectual (és a dir, les Candidatures d’Unitat Popular): el patriotisme social. Roca i Farreras –au-Recensions4031969–, establiria que l’independen-tisme no és pas un fet aïllat resultat de l’actual conjuntura, tot superant la dicotomia –susceptible de formular dubtes analítics i interpretatius– en-tre majories i minories.Dit això, la síntesi de Claret i Santirso és del tot útil per interpretar un tipus d’acció política: el catalanis-me de quadres legitimadors de la bur-gesia econòmica. Però d’ací caldria no concloure –no ho fan taxativament del tot, encara que hi incideixen puntual-ment (p. 65)– que fos l’única proposta d’actuació. El catalanisme –més aviat caldria parlar de catalanismes– és tan sols una forma d’ideologia nacional. Tot apel·lant al concepte de construcció nacional, ens trobarem amb fets, intel-lectuals, polítics que no tenen neces-sitat d’identificar-se amb la proposta regeneracionista de la burgesia del vuit-cents i de nou-cents vers la polí-tica de la Restauració alfonsina i que, en canvi, apostaven per la construcció d’una nació política: una estructura institucional que no tenia necessitat de correspondre’s amb la independèn-cia, però que hi podia aspirar. L’exem-ple el trobem en el significat de la proclama macianista de la República Catalana, avui tot just recuperada com a fita política. Com a hipòtesi, doncs, caldria calibrar l’abast d’aquesta opció: trobant complicitats entre els circuits literaris i polítics, tenint en compte l’estudi del moviment subterrani mo-dernista (marginat pel Noucentisme) que irromp en els anys trenta (i que permet de fer una comparativa entre aquesta dècada i els anys seixanta i se-tanta del segle passat). L’elaboració de biografies de pensadors, polítics i acti-vistes podria ser d’utilitat per especifi-car tot aquest recorregut. El fet, doncs, de retrocedir re-trospectivament en La construcción del catalanismo permet de plantejar aquesta tradició –entre oblidada, ter-giversada i marginada– que a hores d’ara –amb l’emergència d’una nova historiografia poc o gens dependent d’estereotips metodològics estigma-titzadors– va reconstruint aquesta xarxa independentista, sobiranista, com està mostrant la recerca de l’his-toriador Fermí Rubiralta.Les dues darreres qüestions per comentar d’aquest estudi són el perí-ode 1808-1860 i la dialèctica nacio-nalisme-nació.L’etapa dels primers seixanta anys del vuit-cents s’ha de tractar –com proposa Manuel Santirso– a partir de la manca de correspondència entre llengua i identitat (el sorgiment de les apologies en les primeres gramàtiques) i nacionalisme (p. 65). El procés de cohesió de la burgesia industrial i l’ac-titud de les seves elits legitimadores mostren un primer fracàs d’interven-ció a les Corts constituents de Cadis 404Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXV, 2014les classes subalternes? Quins meca-nismes d’identificació nacionalitària concretaven? El vessant popular del moviment cultural era (estrictament) espanyolista? Enllà de Joan Corta-da, aquest àmbit d’estudi encara ha d’avançar pel que fa a la relació entre identitat de pertinença (para)política territorial i consciència lingüística. És a dir, no únicament ha d’eviden-ciar la diglòssia, perfectament defini-da per Santirso, com a doble variant d’una mateixa llengua: culta i popu-lar (nivell A i B), sinó que ha de defi-nir quines formes d’identitat política donaven suport a l’ús popular de la llengua. Tomàs Bertran i Soler i Abdó Terrades eren fets aïllats?Pel que fa a la hipòtesi que re-corre tota l’obra: que el nacionalisme construeix la nació i, en conseqüèn-cia, no hi ha nació abans del nacio-nalisme, si aquesta fos la premissa indicada, què fem amb les formes polítiques «nacionals» d’abans de les revolucions francesa i americana (l’«abans» i el «després») (p. 13)? Les identifiquem com a feudals i contra-revolucionàries? I, si és així, com és que els estats liberal-burgesos sorgits en el període 1776-1848 construei-xen la seva narrativa nacional defini-da –cas francès, o espanyol– des dels «ancestres»? Com és que bona part de la historiografia espanyola –vinculada a les cultures polítiques social-liberal (1812). Aquest posicionament es de-fineix en termes provincials articulat a través del proteccionisme econòmic com a base de reivindicació política, dins, és clar, del bastiment de l’Estat espanyol contemporani. Les renaixences (més que la Re-naixença) són policèntriques i servei-xen per confegir nuclis d’irradiació territorial socialment diversificats que permeten d’establir –al País Valencià (Manuel Sanchis Guarner i Vicent Simbor), a les Illes (Damià Pons) i al Principat (Josep Maria Domin-go)– la formació d’una consciència lingüística al voltant de dos corrents fonamentals: el conservador i el pro-gressista. En aquest sentit, cal desta-car del llibre que comentem l’epígraf «Sociolingüística i política» (p. 62), que, malgrat que apareix en el perí-ode 1860-1875, serveix per tractar el període transcorregut entre la Guerra del Francès i la primera fita de soci-alització de la llengua literària i –via novel·la històrica– del relat sobre la nació. Amb tot, hi ha el pronuncia-ment de Rubió i Ors sobre la inde-pendència literària i els moviments socials urbans, entre luddites i libe-rals radicals democràtics (p. 47). Com més radicalisme, més espa-nyolisme? (p. 47). Més que espanyo-lisme, espanyolitat, és a dir, des de la classe dominant, identificació polí-tica amb el nou Estat liberal. Però, i Recensions405l’anhilació-minorització de llengües, cultures i àmbits territorials ben de-finits. L’Estat, en aquest cas, inventa una nació política. I els moviments de construcció nacional que no s’hi reconeixen projecten una narrativa que malda per reconstruir un temps històric i polític autònom, no pas sotmès a la lògica nacionalment des-constructiva dels Estats. Es tracta, doncs, de dos nivells dialèctics de conscienciació civicopolítica. La França increada relatada per Robert Lafont a Per una teoria de la nació és un bon exemple d’invent d’una nació des de l’Estat. A partir d’aquí caldria entrar en el terreny de la relació entre història (nacional) i política, entre educació i socialització d’un determinat imaginari histori-cista, i, en conseqüència, determinar quin n’és l’hegemònic: el de les na-cions sense Estat o bé l’establert via política educativa estatal. El naciona-lisme sí que és un fet contemporani. Qui determina la historicitat de les nacions és l’Estat, perquè en legitima el valor moral. Per aquesta raó hom parla de nacionalisme d’Estat. Aques-ta darrera hipòtesi permet d’enllaçar amb l’afirmació final del llibre, que és la que he intentat desenvolupar. Claret i Santirso han redactat una bona síntesi sobre un tipus de consciència i de voluntat política que clarifica essencialment el període i conservadora– construeix una nació espanyola si més no des del segle xv? No havíem quedat, seguint els autors, que la nació és un fet contemporani conseqüència de la crisi de l’Antic Règim (p. 12 i s.)? Què cal fer amb l’Estat feudal català (Pierre Bonnas-sie), o amb la constatació de Pierre Vilar que en el segle xiv Catalunya esdevingué l’Estat-nació més precoç d’Europa? En aquest sentit, potser aclariria el dilema la veu nacionalis-me del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. L’assagista hi fa un correlat amb una forma de consciència pre-nacionalista –nacionisme– adequada a les formacions socials d’abans de les revolucions burgeses. Abans de la crisi de l’Antic Règim hi ha formes d’identitat cultural i política («formes elementals») que remeten a adscripci-ons de pertinença –el segle xii, entre nosaltres– legitimades per un aparat juridicopolític que, com ha establert Eva Serra, regulaven la vida socio-política d’una comunitat nacional. «Comunitats estables», en deia Vilar. Tot amb tot, aquesta historicitat és deutora –a nivell subjectiu– de l’arti-culació d’una voluntat de construcció nacional com a baula de relació pas-sat-present (als Països Catalans, entre l’abans i el després de 1707). L’Estat-nació contemporani, en conflicte al seu si amb d’altres soci-etats nacionals, és conseqüència de 406Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXV, 20141875-1913, és a dir, el de formació i eclosió del catalanisme conservador. Com ho demostra el temps polític vigent, aquesta via ha quedat del tot qüestionada, com també sembla que ho és la concepció d’un catalanisme –en clau d’ambigu federalisme des-centralitzador– que legitima l’espa-nyolitat política conservadora i «pro-gressista».Xavier Ferré TrillNavarra Ordoño, Andreu (2014). 1914. Aliadófilos y germanófi-los en la cultura española. Madrid: Cá-tedra, 256 p.El centenari de l’esclat de la Gran Guerra ha propiciat la publica-ció de multitud de volums d’assaig i ficció a propòsit de la contesa. Es ree-diten les memòries d’alguns dels seus principals protagonistes i es tornen a revisar els principals successos que van configurar la conflagració. 1914. Aliadófilos y germanófilos en la cultura española d’Andreu Navarra s’alinea en la nòmina, més reduïda, de llibres que analitzen les influencies de la Pri-mera Guerra Mundial en clau local i, en aquest cas concret, centrant-se en el debat que va sostenir la intel-lectualitat espanyola entorn del con-flicte.L’obra de l’historiador barcelo-ní no es proposar-se la recopilació exhaustiva dels materials culturals i polítics que es van produir durant els quatre anys de conflicte armat, sinó que més aviat opera en sentit contrari, ja que, a causa de l’abun-dància gairebé immanejable de fonts, la principal referència documental anterior era el llibre Francófilos i ger-manófilos, de Fernando Díaz-Plaja (1973), potser més acumulatiu que interpretatiu. En canvi, Navarra sembla treballar segons el propòsit de reordenar, classificar i clarificar pre-cisament el materials recopilats per Díaz-Plaja.1914. Aliadófilos y germanófilos en la cultura española arriba, mit-jançant l’anàlisi de diversos discur-sos, a conclusions molt properes a les que han expressat altres histori-adors que s’han acostat al tema en aquest primer any de centenari de la Primera Guerra Mundial, com el doctor Maximiliano Fuentes Code-ra: no podem explicar l’aliadofília i la germanofília com a extensions d’ideologies d’esquerra i dreta, per-què les excepcions es multipliquen, com no podem parlar d’unanimitats o blocs aïllats i incomunicats. Com explicar l’aliadofília del rei Alfons XIII?, es pregunta Navarra. La seva resposta apunta que l’alineament del monarca no pot obeir precisament a 

http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/article/download/137614/136286

Claret, Jaume; Santirso, Manuel (2014). La construcción del catalanismo. Historia de un afán político. Madrid: Los Libros de la Catarata, 238 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana