Text de la conferència que el Dr. Miquel Tresserras va llegir el 19 de juny de 2009 al Consell de l'Audiovisual de Cataluny

Tresserras, Miquel

Diposit Digital de Documents de la UAB

109Trípodos, número 26, Barcelona, 2010La fi de la comunicacióde massa?1Miquel TreserrasCatedràtic d’Història del PensamentContemporani de la Universitat Ramon Llull.Ha publicat treballs sobre estètica, filosofiai comunicació audiovisual. Actualment és degàde la Facultat de Ciències de la ComunicacióBlanquerna-URL.ELS MEDIA I LA COHESIÓ SOCIALn aquella conferència que un Habermas alarmista va fercèlebre,2 Sloterdijk es demanava si hi havia res que poguéssubstituir, avui, l’eficàcia que els llibres van tenir fins nofa gaire. Perquè, des de la Revolució Francesa fins a la dècada del1950, opuscles i volums de tota mena van anar forjant les societatsdites nacionals i van incorporar a la civilització burgesa les gene-racions que anaven arribant. Fent-se seva la metàfora de Jean Paul,Sloterdijk descriu els llibres com cartes llargues, de vegades exten-síssimes, adreçades a uns desconeguts, que un dia les acolliran ambafecte i es faran veritables amics de l’autor i entre ells. A Europa,aquests lectors de totes les èpoques seran les fites que marcaranuna civilització.Durant quasi tres mil anys, els destinataris efectius de les“cartes-volum” van anar constituint un club de selectes humanis-tes; però al segle XIX es va considerar que els llibres eren cosa detothom. La pervivència dels estats democràtics i el progrés econò-mic ho exigien. Per això es va imposar l’escola obligatòria.L’habilitat de llegir i un cànon d’obres literàries comú a tots elsinfants i joves havien de donar a les masses que es desarrelaven del’Antic Règim un imaginari col·lectiu compartit —el que consti-1 Aquest és el text de la conferència que el Dr. Miquel Tresserras va llegir el 19de juny de 2009 al Consell de l’Audiovisual de Catalunya.2 SLOTERDIJK, P. Normas para el parque humano. Madrid: Siruela, 2000.E110tueix una nació— i havien d’afavorir la capacitat crítica i argu-mentativa de la gent, que és necessària per fer funcionar un règimd’eleccions lliures. Els continguts escolars forjaven unes multitudsde ciutadans que sabien vagament d’on venien, que se sentien méso menys orgullosos del seu país i que podien llegir els diaris. Aixòúltim era cabdal perquè reforçava la tasca de cohesió social que feial’escola i perquè facilitava el debat públic de les idees que ja no esproduïa a la plaça.La ràdio i el cinema van assumir, de seguida, la missió d’u-nificar la percepció social de la realitat com ho feia la premsa escri-ta. Van realitzar la seva tasca amb eficàcia en el si d’una culturapopular ancorada en els llibres. Les emissions televisives tambévan arrencar tenint en compte una audiència relativament lletra-da i posseïdora de referents literaris. No fa gaire, un pèl nostàlgic,George Clooney, a Good night, and Good Luck, descrivia de biaixcom haurien de ser els mitjans audiovisuals en la vida política delspaïsos. Em fa l’efecte que ignorava que, el 1953, Edward R. Murrowencara s’adreçava a un públic majoritàriament acostumat a llegir iescoltar la ràdio i, per tant, a pensar d’una manera lineal, posantl’accent en la raó, i amb uns pressupòsits ben acotats per la ins-trucció pública. No estic segur que, avui, una hipotètica segonaversió del programa See it now tingués l’audiència i l’eficàcia polí-tica que va tenir el de la CBS, als anys cinquanta.En alguna altra ocasió he descrit els fets que van passar aParís durant el maig del 1968 com la darrera revolta popular ali-mentada pels llibres. Recordem que la majoria de pintades als mursde la ciutat eren cites dels autors del cànon francès d’aquellaèpoca! Vistos després d’anys, aquells joves enragées em semblen elsdarrers lectors de cartes. És cert que es van servir de la ràdio commai no ho havia fet un moviment ciutadà, però ho van fer deforma antiquada, ho van fer a la manera dels aficionats a llegir.L’abandonament progressiu de la lectura en favor de l’au-diovisual va semblar que afavoria la globalització tecnològica ieconòmica. Del cànon de lectures nacional es passava a un cànonaudiovisual planetari. Davant d’una pantalla omnipresent a lesllars, als aeroports i als hotels de tot el planeta, la nació perdia lesfronteres, es diluïa en l’oceà d’un món definitivament unificat.Tots seríem ciutadans del món! Una il·lusió molt ben rebuda per-què, de biaix, permetia dur fins a l’extrem i sense problemesmorals el desig modern de la llibertat individual i prescindir dis-cretament de les últimes obligacions que sentíem respecte a lacol·lectivitat. Però aquest home i aquesta dona cosmopolites s’en-fonsaven sovint en una soledat obsessiva per bé que dissimulada. LA FI DE LA COMUNICACIÓ DE MASSA?111És clar que la televisió tant contribuïa a l’èxit de la il·lusióglobal com integrava els individus en un espai mediàtic on espoden compartir, almenys fins ara, certes experiències i certsvalors. En una ciutat com la nostra, multiètnica i multicultural, elsciutadans vinguts de més lluny se senten barcelonins (o vagamentbarcelonins) gràcies a la televisió. La televisió ha convertit en expe-riències personals de tots plegats desastres com ara el temporal devent del gener o grans epopeies com les més recents del Barça. Itambé han estat els mitjans de comunicació de massa, sobretot latelevisió, els qui ens han fet sensibles a l’ecologia o respectuosos alsdiversos estils de vida.La majoria de crítiques que es fan a la televisió són perti-nents. És cert que la fascinació de l’espectacle mediàtic paralitza laracionalitat argumentativa de la gent, i també és veritat que l’ano-menada opinió pública no diu el que opina la majoria de la gent,sinó el que la gent ha de pensar, o fer veure que pensa, per no com-plicar-se la vida. Però, més o menys fascinada per l’espectacle i méso menys atenta als problemes que s’hi mostren, la gent abandonala seva soledat i es connecta al país a través de la premsa, de laràdio i, sobretot, de la televisió. S’imaginen com seria avuiCatalunya sense vint-i-cinc anys de TV3?INTERNET COM A METÀFORA DE LA FRAGMENTACIÓ SOCIALEl 1998, amb la creació de Google, se signava l’èxit definitiu d’in-ternet. El dilluns 14 de setembre d’aquell mateix any, en una con-ferència pronunciada a Barcelona, Alain Touraine deia: “Paral·lela-ment a una globalització en el camp de la tècnica, el món assisteixa una perillosa fragmentació en l’àmbit de les identitats culturals”.En efecte, a l’època de la hipercomunicació, la societat es partia engrups particulars que es desentenien del conjunt, perdia cohesió.La televisió, llavors encara generalista, ja no acabava d’integrar elsindividus en un imaginari col·lectiu compartit.Entre la discreta soledat dels individus i l’espai mediàtic que-dava un buit amplíssim que calia omplir, i la gent s’escapava, es refu-giava, en associacions particulars on, de fet, es socialitzava. Així,doncs, aigualida la nació, desmembrada la Ciutat, es van anar for-mant mil comunitats d’interessos sectorials: propietaris d’urbanitza-cions, practicants de ioga, aficionats al country, entusiastes de l’agri-cultura transgènica, etc. Hi ha qui justifica el comunitarisme com aespai intermedi per integrar els individus a la cultura. I, davant delfenomen de l’esmicolament social, ha ressuscitat per enèsima vegadal’expressió “tribus urbanes”. El fet és que l’ideal il·lustrat d’una massaMIQUEL TRESSERRAS TRÍPODOS112civilitzada s’esfondra. Qui es recorda ara del programa de la CiutatEducadora que van impulsar l’alcalde Pasqual Maragall i la regidoraMarta Mata? Va caient a bocins la mateixa idea d’un poble solidari.3Segurament les comunitats d’internet que prenien cos enaquest trencant de segle són la millor metàfora de com els homesi les dones d’avui s’espavilen per omplir el buit que queda entrecasa seva i l’espai mediàtic, en una perillosa fragmentació de l’àm-bit cultural. S’ha dit que internet és cosa de joves. No és cert. Hi hausuaris de la xarxa de totes les edats i de totes les grans cultures delplaneta. Per aquests usuaris tan summament variats internet ésalhora un arxiu inabastable de produccions culturals i la portad’accés a un aparador planetari on poden col·locar les seves obres.A internet trobes el que busques a El Corte Inglés, a la Bibliotecade Catalunya i a la base de dades més especialitzada. Però a inter-net també hi comptes. Al seu interminable taulell hi col·loques elque vols. Internet la fas tu i hi col·labores en la creació i distribu-ció de continguts. La ciutat t’ignora, internet t’acull, i t’acull talcom pretens ser, sense fer preguntes molestes. Per això tens la sen-sació que internet és un espai de llibertat completa. Ningú no etdemana comptes. És clar que cada clic al ratolí transmet el núme-ro d’identitat de l’ordinador, però l’usuari ho oblida, i hi actuaamb el grau de responsabilitat que li sembla.Ah, i el més important, en aquest univers ideal, i tan real!,l’internauta hi troba gent que se li assembla. I no són difunts, comels autors d’aquelles interminables cartes anomenades llibres; sónpersones dinàmiques, d’escriptura ràpida i concisa, aficionats a lamúsica, la fotografia i el vídeo, amb qui es poden formar comuni-tats exclusives d’amics escampats pel món. En aquestes comunitats,els “jocs de llenguatge” que descrivia Wittgenstein resulten pobres,d’una altra època. Aquí l’internauta bolcarà al seu web personal elsmaterials de la xarxa que li interessin, i, juntament amb contingutsd’elaboració pròpia, els enviarà als amics del Facebook, de Myspace,de Tuenti o de qualsevol altra xarxa social del web 2.0. Hi ha milersde xarxes socials. Després, twitejarà missatges breus, gairebé sempreanodins, als nicks que té en llista. I no es mourà d’aquest cercle vir-tual, en un recorregut interminable dins la cinta de Moebius.Molts internautes pertanyen a més d’una comunitat, tenendiversos comptes oberts i signen amb diverses personalitats, peròtant els “monocomunitaris” com els “pluricomunitaris” tendeixen3 Vegeu MATA, M.; UDINA, M.J. Civisme i urbanitat. Barcelona: Ajuntament deBarcelona, 1993.LA FI DE LA COMUNICACIÓ DE MASSA?113a despreocupar-se dels “extracomunitaris”. En tal, capficat pel llen-guatge dels orangutans pot pertànyer a una comunitat científica,especialitzada en el llenguatge dels simis, i alhora a una altra deculturistes, perquè el tal ha excel·lit en concursos de bodybuilding.Cada comunitat és autoreferencial, els seus membres veuen elmón: política, esports, economia i art mil vegades reflectit en el jocde miralls que formen els “amics” i que contínuament va canviant.I, fora de la pantalla petita, a la gran, connecten amb canals espe-cialitzats, escolten la mateixa música i, en sortir de casa, van alocals d’oci semblant, a botigues que venen roba d’un mateixtipus, o a comprar els mateixos gadgets. I, altre cop a la sala d’estar,organitzen les festes amb companys i familiars seguint rituals cal-cats. Cada comunitat és un target precís que les empreses de publi-citat estudien i presenten als anunciants. Ben integrada a la rodainformàtica, la indústria editorial els dedica revistes i premsa gra-tuïta; les empreses per internet els dissenyen pàgines. I el mòbil esva tornant ordinador per no quedar fora de joc!No hi ha països. Tan sols hi ha comunitats. La massa ha coa-gulat en milers de fragments. L’interès pel bé comú va desaparei-xent. I queda l’interès particular d’una comunitat que escalfa el cori satisfà els gustos dels seus membres. De vegades sembla que lademocràcia ja no sigui un projecte plural de participació col·lecti-va, de tots en benefici de tots. S’ha tornat una mena d’empresamultiservei i un clima que permet viure sense preocupacionsexcessives. La ciutat és un “no lloc”.4 No res més.La cultura de massa, que els filòsofs i sociòlegs de l’Escola deFrankfurt sempre s’han mirat de reüll, ja no sembla un problema.Com ho podria ser si aquesta cultura de massa té l’aspecte de per-sonatge agonitzant? Si la societat de massa perilla, la comunicacióde massa està en una crisi que no és conjuntural.PER UNA PROSPECCIÓ VACIL·LANT SOBRE EL FUTURDELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DE MASSAReconec que el diagnòstic sobre l’estat de la cultura de què partei-xo deu tenir certa dosi de subjectivitat i de manca de perspectiva,que no controlo. Coneixem el present com el soldat de Stendhalconeixia els esdeveniments de la batalla de Waterloo on lluitava.4 AUGÉ, M. Non-Lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité. Paris:Seuil, 1992. (Traducció espanyola de Margarita N. Mizraji: Los “no-lugares”: espacios delanonimato. Una antropología de la sobremodernidad. 4ª ed. Barcelona: Gedisa, 1998.)MIQUEL TRESSERRAS TRÍPODOS114No va saber mai quin exèrcit guanyava. I, acabada la lluita, no vasaber a quin bàndol havia caigut la victòria fins temps després,quan ja tornava a ser a Itàlia.Si el diagnòstic sobre el present és problemàtic, de l’explora-ció del futur encara se n’han d’esperar uns resultats més hipotètics.La Universitat no sap endevinar. I les facultats de comunicació,centrades en unes ciències que Habermas qualifica d’interpretativesi d’emancipatòries,5 no poden ni tan sols predir els fenòmens ele-mentals com ho fa la física o la química. S’han de limitar a explo-rar el territori que va sorgint a mesura que el món avança. Un terri-tori que avui ens sembla fet de dunes altes, agitades pel vent, vivesi inestables. L’horitzó que tenim al davant és espès. Ens tapa lavisió a mig termini. Ens hem de limitar a la prospecció d’una fran-ja de terreny estreta, de no més de tres o quatre anys, i a formularhipòtesis.Davant de la crisi econòmica actual, els problemes de fonsdels mitjans de la comunicació de massa no sembla que vinguindels progressos tecnològics. I no vénen d’internet. Vénen de lafragmentació imparable de la societat. Internet n’és la metàforaperfecta. La societat de masses ha esdevingut societat de consum,i la societat de consumidors s’ha dividit en targets, en públicsobjectius (públics que són una diana per als anunciants), a qui espot destinar sense gaire risc una campanya publicitària perquèestan formats per compradors d’un determinat producte (com arad’estudis sobre el llenguatge dels simis o de pots de proteïna peraugmentar la massa muscular). Si fos així, si com preveia Tourainles entitats culturals es fragmenten i fragmenten, el problema quetenen els mitjans de comunicació de massa seria de concepte. Lapremsa escrita, la ràdio i la televisió destinades al gran públics’haurien d’aprimar moltíssim, i es multiplicarien fins a fer-seincomptables els mitjans d’entreteniment i d’informació destinatsa xarxes sectorials. Els diaris d’informació general i de debat polí-tic i cultural, tant de paper com digitals, s’adreçarien a un targetprecís, acostumat a llegir les llargues cartes dels autors de llibres,hàbil en el domini del l’argumentació racional, i compost d’unpersonal més aviat avorrit, potser fins i tot molest, de tendènciescrítiques, un punt melancòliques. En paper, aquests diaris seriende tirada més curta i, per tant, força més cars, però tindrien un certprestigi, a la mesura del seu elitisme. Perquè els mitjans de comu-5 HABERMAS, J. Coneixement i interès (Erkenntnis und Interesse, 1968), seguit d’unEpíleg (1973). Barcelona: Edicions 62, 1987. Traducció de Gerard Vilar i Iñaki Olartua.LA FI DE LA COMUNICACIÓ DE MASSA?115nicació més nombrosos serien de pantalla i especialitzats: confi-dencials, infinitat de canals temàtics, blocs de gurus de comuni-tats, xarxes d’amics, twitters de la campanya d’Obama, etc. Mòbils,ordinadors portàtils, iphones, canals de projecció domèstica, televi-sors clàssics i cent artefactes més que aniran sortint faran de recep-tors i emissors dels continguts que alimenten cada comunitat.Si passa tot això, qui s’ocuparà del bé comú? Què faran elsmarginats del sistema? O, tal com es demana Sloterdijk al final dela conferència que citàvem al principi, qui amansirà a partir d’arael zoo humà? Qui decidirà, i amb quins criteris, la base comuna deconeixements i d’actituds que han de compartir tots els ciutadans?N’hi haurà prou amb saber navegar i interactuar a la xarxa? N’hihaurà prou, per viure a la ciutat, de mantenir el cibercivisme queexigeixen les comunitats de la xarxa? Podem ser veïns de replàsense parlar-nos?S’ha acabat la política? No ho crec. Ni s’acabarà. No som alfinal de la història. Tots tenim la sensació que la societat fragmen-tada és una societat inacabada. Tothom sap que els grups sectorialsno són un país, les xarxes tampoc no són comparables a una pàtriai els amics del Twitter no són tan amics com això. Tot sembla amig fer, l’estat de la societat és el d’un web potentíssim en obres, iaquesta provisionalitat ens empeny endavant. Incòmoda amb lapolítica, amb les indústries, amb la banca, amb l’estat en què estroben les empreses de comunicació, molta gent viu en estat derepte i reclama crear, encara, nous contextos socials i noves insti-tucions. La societat inacabada busca idees.6A més a més, la crisi econòmica ha fet evidents, si més no,dues constatacions que s’imposen a tothom: polítics, comunica-dors i ciutadans en general. La primera és que els interessos parti-culars de la gent es juguen en el món global; i la segona, que lesindispensables regles de joc globals han de ser racionals. Així,mentre la sensació generalitzada d’incomplitud prepara el terrenyper continuar els canvis socials, si volem que aquests canvis com-portin un progrés real, cal que tinguin en compte la complexitatdel món i que alhora siguin racionals. En resum, més enllà de la“fragmentació en l’àmbit de les identitats culturals”, per repetir lafrase de l’esmentat Alain Tourain, sembla que apunta encara l’ide-al il·lustrat. Perquè, el dubte, la racionalitat i els valors universals6 Daniel Córdoba-Mendiola, al marge de les argumentacions típicament políti-ques o  filosòfiques, escriu unes observacions molt agudes sobre la funció de l’inacabatavui. Vegeu: Coolhunting. Barcelona: Gestión 2000, p. 63s.MIQUEL TRESSERRAS TRÍPODOS116formen el trípode damunt del qual s’alçà la Il·lustració. No em faigil·lusions. La història no torna mai enrere. I la darrera campanyaelectoral dels Estats Units no és indici de res. De moment és tansols això, una campanya.No, la política no ha acabat. I si no ha acabat la política tam-poc no ha acabat el paper de la premsa d’informació i d’opiniósobre temes d’interès general. Segurament, ens tocarà viure unaèpoca, potser no gaire llarga, en què la civilització il·lustrada esmantindrà només embastada amb quatre puntades. Si fos així,estic segur que solament els mitjans de comunicació generalistes(en qualsevol suport: paper, ràdio, televisió, internet), per aprimatsque siguin, podran exercir de fils de cohesió social. És el que faran.Això sí, amb uns professionals que han de ser molt més que aquellsmers gasetillers de què parlava Eugeni d’Ors, fa més d’un segle, enla cèlebre glossa sobre la dignitat de l’ofici de periodista.7 Potsertots plegats n’hauríem d’escriure una altra sobre la dignitat de l’o-fici de comunicador en les noves circumstàncies! Gràcies.7 “Més sobre la dignitat de l’ofici de periodista” (3 març 1906). Eugeni D’ORS.Glosari 1906-1907. Edició de Xavier Pla. Obra catalana d’Eugeni d’Ors. V. II. Barcelona:Quaderns Crema, 1996, p. 36-38.

¿La fi de la comunicació de massa?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert