Montoya Abat, Brauli

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 RESSENYES 457
es una de ellas, podrán servir de vehículos de comunicación de grandes grupos 
humanos en defensa de sus intereses, sus derechos y su bienestar. No defiendo 
una tiranía uniformadora que acabe con los vestigios de todas las lenguas locales, 
pero la globalización es poderosa y solo aceptándola hasta sus últimas con se-
cuen cias, es decir, uniendo las fuerzas individuales globalmente, se podrá hacer 
frente a sus consecuencias negativas y potenciar las positivas» (p. 196-197).
Aquest volum, en definitiva, és un epígon de segona línia d’obres anteriors de 
Salvador o Lodares. Certament, posa el dit a la nafra d’alguns errors innegables: 
per exemple, l’abandó de l’hemicicle, en els primers noranta, d’alguns diputats 
del Parlament de Catalunya, quan algun diputat usà el castellà. En un altre apartat 
critica que la política lingüística en els òrgans centrals de l’Estat vulgui apropar-se 
a la suïssa, perquè a Espanya tothom ja coneix el castellà i s’hi comunica (p. 172). 
En conjunt, però, el llibre no és original ni innovador: desculpabilitza els sectors 
més castellanistes i els convida a defensar els seus drets, que, si escau, comporten 
la impermeabilització respecte al català, en la línia d’aquest nou grup polític Ciu-
tadans de Catalunya. De fet, hi trobem reflectida la posició dels contraris a la bilin-
güització de la població, que, com preveia J. J. Linz en els setanta, limitaria la mo-
bilitat de la població espanyola monolingüe. Aquesta obra, tot i ser mediocre, té un 
avantatge: es troba als quioscs, és a l’abast de la gent. En canvi, els raonaments més 
plurilingüistes, que defensen la continuïtat i normalitat del català, no arriben al 
ciutadà normal i corrent. I si és així, no serveixen de gaire: els raonaments assimi-
listes continuen amarant la mentalitat de la majoria de ciutadans espanyols, per als 
quals el català és com a molt una nosa. És significatiu que d’aquests raonaments 
monolingüistes (pel pes de les campanyes de premsa, ràdio i televisió) es faci res-
sò l’informe anual del Departament d’Estat dels EUA, per al qual «els esforços per 
a promoure l’ús de les llengües no castellanes fan més difícil als castellanoparlants 
viure i treballar en aquestes àrees» (La Vanguardia, 9 març 2006).
Emili Boix-Fuster
Nettle, Daniel; Romaine, Suzanne (2004). 
Veus que s’apaguen: La mort de les llengües del món. 
Universitat de Girona. [Traducció de J. Cortadellas i J. Ferrer de l’original 
anglès Vanishing voices: The extinction of the world’s languages (2000). 
Nova York: Oxford University Press]
Darrerament han sovintejat els llibres que alerten de la desaparició de llengües 
al món, com ara el de David Crystal (2001) o Claude Hagège (2002). En la ma-
joria de casos, hi domina un plantejament estrictament lingüístic, paral·lel al la-
ment ecologista per la reducció de la biodiversitat del planeta. És a dir, hom es 
021-TREBALLS SOCIOLINGUISTICA 20-02.indd   457 6/4/10   11:50:22
458 TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA •  20  •
dol de la reducció de la diversitat lingüística mundial, bàsicament, perquè com-
porta una pèrdua per al coneixement humà. (Si més no, aquest sembla l’argu-
ment principal davant l’escassa consciència mundial per la pèrdua de llengües, 
que es considera inferior a la sensibilitat humana per la desaparició d’espècies 
animals o vegetals.) En canvi, són pocs els treballs dedicats a l’extinció de llengües 
que argumenten des d’una perspectiva sociolingüística (com el de Nancy Do-
rian, 1989, per exemple). El volum objecte de comentari reunix ambdós tipus de 
treballs perquè adopta una perspectiva social en preocupar-se per la minva en els 
drets humans dels pobles que perden les seues llengües ancestrals, però també 
insistix a cridar l’atenció sobre la pèrdua de la riquesa lingüística (i cultural que 
se’n deriva). No debades, Daniel Nettle i Suzanne Romaine constitueixen un 
excel·lent tàndem interdisciplinari, ja que aporten dues visions científiques sobre 
el problema, la de l’antropòleg que és Nettle i la de la (socio)lingüista que és Ro-
maine. Així, el lector hi trobarà extensos fragments de contingut antropològic 
que enriquixen la descripció lingüística i ens permeten adonar-nos que no po-
dem fer compartiments estancs quan estudiem la realitat humana que són les 
llengües. Per aquest motiu, el llibre no es restringix al lector (socio)lingüista, sinó 
que s’obre al lector culte interessat per un problema que afecta tota la humanitat. 
En aquest afany d’abraçar un públic ampli, els autors han fet desaparèixer l’apa-
rat crític del cos del text i l’han traslladat a un apartat final de «Referències i 
lectures ulteriors». Aquesta estratègia permet una lectura més amena i sense in-
terrupcions; en aquesta línia, des del mateix títol del llibre (en l’original anglès, 
Vanishing voices: The extinction of the world’s languages) fins als enun ciats dels 
apartats («Què se n’ha fet, de totes les llengües?», «Futurs sostenibles», etc.), que 
estan sense numerar per a rebaixar el to científic del treball, es percep un llibre 
que fa de bon llegir per a qualsevol profà en la matèria. Fins i tot, la versió cata-
lana, que és la que ressenyem, ha adaptat encara més el títol en aquesta direcció 
i ha traduït, infringint la literalitat, extinction per mort. 
El llibre es dividix en huit capítols. El primer és una invitació a endinsar-nos 
en la resta del text perquè ens introduïx en totes les qüestions que es desenvolu-
pen després amb major amplitud. Ara bé, aquesta presentació sintètica inicial, 
dins l’estil periodístic que pretén captar l’atenció, fa que el lector desprevingut 
puga ser portat a engany en alguna ocasió, com ara quan se’ns presenta positiva-
ment el darrer parlant d’una antiga llengua procedent del Caucas, els fills del 
qual se’ns diu que eren incapaços d’expressar-se en la L1 del pare, sense aclarir-
nos que si mancaven d’aquest domini lingüístic podia molt bé haver estat «per 
culpa» precisament del progenitor, que no els hauria transmès la seua L1. Així 
mateix ocorre quan se’ns exposa com un «canvi d’actitud» dels salvadorencs en-
vers la població indígena el que probablement degué ser un reemplaçament en les 
elits governamentals o una pressió internacional per a frenar les matances d’in-
dis. No hi ha gaires més casos així i, el capítol, podem considerar-lo un bon re-
corregut per tota la temàtica relativa a l’extinció de llengües. Amb la lectura dels 
021-TREBALLS SOCIOLINGUISTICA 20-02.indd   458 6/4/10   11:50:22
 RESSENYES 459
dos capítols següents (2 i 3) entrem en una àmplia exemplificació de la diversitat 
lingüística mundial, tant pel que fa a les llengües com a conjunts com pel que fa 
a les seues estructures gramaticals. Cal ressaltar l’argumentació que fan els au-
tors contra creences infundades de la gent, que no són res més que justifica cions 
a posteriori, com la de pensar que les llengües que s’han estès més ho han pogut 
fer gràcies a la major eficiència comunicativa dels trets lingüístics que les carac-
teritzen. Nettle i Romaine fan veure que la conversió d’unes llengües en domi-
nants i d’altres en recessives no obeïx més que al poder (i la demografia) de les 
comunitats de parlants que han tingut al darrere les unes i les altres.
Del capítol 4 hem de destacar —i criticar, en part— la classificació de «les 
maneres de morir les llengües». En podem distingir dues: la desaparició física 
dels parlants (genocidi, expulsió, etc.) i la substitució de la seua llengua. Aquesta 
segona, que és la principal, es pot subdividir en la substitució forçada i la substi-
tució voluntària, però aquesta última, com descobrim unes pàgines més avall, és 
realment conseqüència d’una situació de força viscuda unes generacions arrere. 
Per tant, no té sentit, al nostre entendre, haver fet prèviament aquesta distinció 
si és que no es justifica per la mateixa tàctica periodística que hem vist més 
amunt d’introduir un tema a partir d’algun aspecte destacat i anar a poc a poc 
donant-ne una informació més completa. Però la classificació que anem veient 
no es tanca amb aquesta última distinció, perquè els nostres autors destrien, dins 
la substitució «voluntària», entre la que va «de dalt a baix» (com és la que ha 
afectat el català) i la que va «de baix a dalt». Tanmateix, si bé queda clara la pri-
mera direcció, la segona no s’entén bé perquè no són ben coneguts els inicis de 
les substitucions lingüístiques exemplificades (l’hebreu i el sànscrit). Aquest 
apartat classificador s’agreuja per la intervenció dels traductors, que no apliquen 
la distinció sociolingüística canònica entre substitució (shift) i canvi (change) lin-
güístic, i confonen el lector especialitzat. (En general, la traducció es pot conside-
rar correcta però es perceben ací i allà alguns detalls que ens fan pensar que no 
ha estat tan acurada com hauria calgut: així, les accepcions que s’hi usen de lite-
ratura, en comptes de bibliografia, i arena, en lloc de escenari del conflicte, són 
calcades de l’anglès; la forma perifràstica vaig veure es descompon en la traduc-
ció d’un exemple posant el primer element, vaig, en el lloc del subjecte, i el segon, 
veure, en el del verb, i algun altre cas menor que no sabem si pot respondre a 
descurança de l’impressor.)
Els capítols 5 i 6 s’ocupen d’analitzar les revolucions agrària i industrial d’Eu-
ropa, i els efectes sobre les civilitzacions (i les llengües) de la part de món que 
colonitza el nostre continent a partir del segle xvi. En aquest context és impor-
tant quedar-nos amb l’oposició que proposen els autors entre dos tipus de llen-
gües: les metropolitanes (bàsicament, les dels colonitzadors) i les perifèriques 
(sobretot, les dels pobles colonitzats), i, més encara, amb els mètodes coercitius, 
que sempre ens resulten colpidors als catalanoparlants, per a fer desaparèixer les 
llengües «colonitzades», en què n’incloem també d’europees, com la nostra. És 
021-TREBALLS SOCIOLINGUISTICA 20-02.indd   459 6/4/10   11:50:23
460 TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA •  20  •
una constant la llei general dels ideòlegs de les llengües metropolitanes de justi-
ficar, anys i segles després de la seua acció colonitzadora, l’expansionisme de la 
pròpia llengua a partir de la seua «perfecció intrínseca» o l’atracció que «natural-
ment» exercí sobre les altres llengües. Comparem aquestes paraules, pronuncia-
des el 1855 i referides a l’anglès, que extracten Nettle i Romaine,
quina cosa pot elucidar de manera més clara el gloriós passat del qual 
pot vanar-se la terra dels nostres avantpassats i la nostra, que el fet que 
aquells homes van adquirir per a si mateixos i per als qui van venir després 
una llengua clara, sòlida, harmoniosa i noble? (p. 200); 
amb aquestes altres, que tots recordem, referides al castellà i pronunciades el 2001:
Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie 
se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos 
quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes. 
Però entre els qui escriuen i lligen aquestes paraules no solen abundar els lin-
güistes; per això ens sobta que adés i ara aparega algun col·lega nostre ben inten-
cionat que exalça la «llibertat d’elecció» de les comunitats que opten per aban-
donar la pròpia llengua en benefici d’una altra. Així ho va fer el fonetista Peter 
Ladefoged, recentment traspassat (24 de gener del 2006), en una nota de debat 
publicada el 1992, en què acusava de paternalistes envers els parlants de llen-
gües en procés de substitució els lingüistes que lluitaven perquè aquestes llengües 
no desaparegueren. Nettle i Romaine, que no dubten a referir-s’hi, es desfan en 
contraexemples que desautoritzen l’opinió de Ladefoged, al capdavall, interes-
sat només a recollir els sistemes fònics més diversos abans que no hi hagués 
parlants per a enregistrar-los. Els autors de Veus que s’apaguen qualifiquen 
aquesta actitud, ja al capítol setè, de «desinterès benèvol» i conclouen que les 
persones que han viscut situacions de substitució lingüística i han arribat al 
punt final de l’extinció no han tingut cap altra possibilitat d’elecció davant el 
poder establit.
Finalment, el capítol 8 tanca el llibre amb el propòsit de proporcionar «recep-
tes» de revitalització lingüística en la línia ecologista de «pensar globalment i 
actuar localment». El centre d’atenció diuen que ha de ser la recuperació de la 
transmissió intergeneracional perduda; emperò, després de dir que aquest ob-
jectiu suprem no ens ha de fer perdre en altres àmbits secundaris, com ara l’es-
glésia o l’escola, posen exemples a seguir que es basen en la reintroducció de la 
llengua a través del sistema escolar; això sí, amb l’ajut de membres de la tercera 
edat que parlen la llengua recessiva. Paradoxalment, no donen cap més alterna-
tiva ni estratègies concretes i ens quedem amb les ganes de saber com una comu-
nitat urbana a Belfast «ha reeixit a fer créixer els infants com a parlants de l’irlan-
021-TREBALLS SOCIOLINGUISTICA 20-02.indd   460 6/4/10   11:50:23
 RESSENYES 461
dès des del naixement, malgrat que els seus pares no eren parlants d’aquesta 
llengua». Abandonats amb aquest neguit, Nettle i Romaine passen a explicar-nos 
les estratègies «de dalt a baix», que són les «fàcils» que tots coneixem a través de les 
experiències modernes de planificació lingüística, és a dir, les que comencen pels 
usos institucionals i esperen que aquests omplin de prestigi la llengua per tal que 
siga adoptada de bell nou per les famílies que l’havien abandonada.
Per acabar, hem de lamentar que els nostres autors no hagen tingut més con-
sideració envers les llengües diferents de l’anglès en coherència amb allò que han 
predicat en tot el llibre. La bibliografia és un bon exponent d’aquesta «desconsi-
deració», puix que només l’han feta servir en anglès a excepció d’un article d’un 
tema molt puntual en francès. Així, hi trobem a faltar títols d’autors consagrats 
a la temàtica, com Halte à la mort des langues, de Claude Hagège, o Vida i mort 
de les llengües, de la nostra Carme Junyent, publicats, respectivament, en francès 
i en català, dues llengües romàniques ben conegudes a Europa (els autors exerci-
xen a Anglaterra), especialment la primera. I encara un darrer lament, per bé que 
aquest segurament no podem adreçar-lo als autors sinó a l’editor responsable de 
la traducció catalana. La majoria d’il·lustracions il·lustren ben poc perquè són 
poques les que es veuen bé, segurament, a causa del paper més barat que s’hi ha 
fet servir (tot i que el llibre costa disset euros, que no podem considerar un preu 
econòmic). Els casos més greus són els dels textos gravats de la figura 6.4, que no 
es poden llegir, el del mapa de la figura 7.1, que té tant de traç diferenciat en 
blanc i negre en un espai tan reduït que no s’hi aprecien les diferències entre uns 
països i altres, i el de la foto 8.3, que pràcticament no es veu. Malgrat tot, no vol-
dríem dissuadir ningú de llegir aquest llibre amb tota l’atenció que es mereix i de 
traure’n les utilíssimes lliçons que corresponen a la nostra llengua.
Brauli Montoya Abat
Universitat d’Alacant
BiBliografia de referència
Crystal, David (2001). La muerte de las lenguas. Madrid: Cambridge University 
Press.
Dorian, Nancy C. [ed.] (1989). investigating obsolescence. Cambridge: Cam-
bridge University Press.
Hagège, Claude (2002). no a la muerte de las lenguas. Barcelona: Paidós.
Ladefoged, Peter (1992). «Another view of endangered languages». Language, 
vol. 68, núm. 4, p. 809-811.
021-TREBALLS SOCIOLINGUISTICA 20-02.indd   461 6/4/10   11:50:23


Nettle, Daniel; Romaine, Suzanne (2004). Veus que s'apaguen: La mort de les llengües del món. Universitat de Girona. [Traducció de J. Cortadellas i J. Ferrer de l'original anglès Vanishing voices: The extinction of the world's languages

Nettle, Daniel; Romaine, Suzanne (2004). Veus que s'apaguen: La mort de les llengües del món. Universitat de Girona. [Traducció de J. Cortadellas i J. Ferrer de l'original anglès Vanishing voices: The extinction of the world's languages

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert