Olesti Vila, Josep

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Recensions Enrahonar 28, 1997 197
DESCARTES, René
Discurs del mètode
Traducció i edició a cura de Pere Lluís Font, Edicions 62, «Textos filosòfics»,Amb el número 74 de la col·lecció «Textos
filosòfics» (a la meitat, doncs, dels cent
cinquanta volums originàriament previs-
tos, com si en volgués certificar la madu-
resa) arriba la versió catalana d'una de les
obres més indiscutiblement clàssiques de
la història de la filosofia, el Discurs del
m è t o d e de Descartes, en una edició acu-
rada i una traducció esplèndida. Edició,
val a dir-ho, del Discurs del mètode s o l a-
ment, sense els A s s a i g s científics als quals,
en la primera edició de l'obra, aquell feia
formalment de pròleg (i l'índex dels quals
és afegit aquí en forma d'apèndix), defu-
gint el parer dels que jutgen que una
publicació així adultera el sentit de les
intencions de Descartes, que hauria pen-
sat el D i s c u r s i els A s s a i g s com un tot inse-
parable. La rotunditat dels arguments amb
què P. Ll. defensa la legitimitat de la seva
decisió duen a pensar que una denúncia
com l'esmentada acaba essent, ben mirat,
presonera de les aparences (en aquest cas,
els avatars editorials de l'obra cartesiana),
perquè hi ha dades suficients per sostenir
que Descartes considerava el D i s c u r s c o m
un text perfectament autònom.
Tot i que la intenció principal amb què
aquesta recensió ha estat encarregada a
qui la signa és la de judicar la traducció
del text cartesià, no em sé estar de fer
abans un parell de remarques sobre l'edi-
ció pròpiament dita, introducció i notes,
que suposen en el volum una aportació
més important del que és ordinari en la
col·lecció que l'acull. Perquè, efectiva-
ment, introducció i notes subministren a
gavadals matèria de reflexió i pistes per
fer fructífera la lectura: des de la presen-
tació biogràfica inicial i el crit d'alerta
davant de la tendència a tenir en compte
Barcelona, 1996únicament un aspecte de Descartes («fent-
ne la personificació unilateral de l'esperitde geometria, sense esperit de finesa») fins
a les dades de la cronologia (que no només
forneixen informació general al lector
comú, sinó que diuen la seva també en
alguns dels punts més debatuts pels espe-
cialistes); des de la vocació pedagògica de
les notes, que tenen com a objectiu asse-
gurar al lector la comprensió del pensa-
ment de Descartes, fins a les que suposen
una presa de partit en qüestions cabdals
per a la interpretació del cartesianisme (p.
ex., n. 157 i 250); des de les observacions
de caràcter senzillament informatiu (doc-
trinal o històric) fins a les remarques que
pretenen il·luminar zones que habitual-
ment resten en la foscor (p. ex., n. 97),
lluïssors insòlites que fan bona aquella
definició borgiana dels clàssics: «és clàssic
aquell llibre que una nació o un grup de
nacions o el temps han decidit de llegir com
si en les seves pàgines tot fos deliberat, fatal,
profund com el cosmos i capaç d'interpre-
tacions sense fi» («Sobre los clásicos», O t r a s
i n q u i s i c i o n e s; a: Obras completas, 3 v., Eme-
cé, Barcelona, 1989; vol. 2, 151).
La introducció dedica bona part de les
seves pàgines a dues qüestions disputades
entre els intèrprets (més una tercera, resol-
ta en forma de nota, relativa al grau de
continuïtat o discontinuïtat entre la meta-
física del D i s c u r s i la de les M e d i t a c i o n s
m e t a f í s i q u e s, i que P. Ll. considera subs-
tancialment una, en oposició al parer d'al-
guns il·lustres especialistes —particular-
ment, Alquié): es tracta de l'assumpte de
la historicitat del relat del D i s c u r s i del de
la seva unitat de composició. Pel que fa a
aquesta segona qüestió, P. Ll. resumeix
amb claredat els elements que configuren
l'estat de la qüestió, en una operació que
pressuposa una anàlisi minuciosa i una
sàvia ponderació de les dades en joc, inter-
nes i externes; és just de destacar l'apor-
tació original que fa P. Ll. aquí, en el con-
text de la discussió sobre l'existència o no
d'una Histoire de mon esprit ( e s m e n t a d a
en una lletra de Balzac a Descartes, de
1628) suposadament emprada en la pri-
mera part del D i s c u r s: la H i s t ò r i a m e n-
cionada per Balzac podria ser l'S t u d i u m
bonae mentis, text perdut, probablement
escrit el 1622, i que, si s'ha de jutjar per les
notícies que en dóna Baillet, presenta simi-
lituds sorprenents (i sorprenentment negli-
gides per generacions de comentaristes)
amb els passatges paral·lels del D i s c u r s.
Quant a la qüestió de la fidelitat històrica
de l'autobiografia exposada en el D i s c u r s,
P. Ll. la resol amb singular elegància,
explotant amb encert l'al·lusió cartesiana
al caràcter de faula de la història que ens
descriu. L'autobiografia del D i s c u r s s e r i a ,
en efecte, una història ideal (amb bastants
punts de contacte, d'altra banda, amb la
història real de René Descartes), i l'en-
senyament que  ofereix seria l'exposició
de la gènesi ideal del cartesianisme, anà-
logament a com la cinquena part del
D i s c u r s ens mostra la gènesi ideal del món
i de l'home, no pas com a expedient
enginyós de caràcter pragmàtic (la con-
demnació de Galileu és ben recent), sinó
com a «forma d'exposició típicament car-
tesiana» (p. 135, n. 170). Si molt no m'er-
ro, la lectura de l'article 204 de la quarta
part dels Principis de la filosofia r e f e r m a r i a
encara la lectura de P. Ll.
En conjunt, la introducció i les notes d'a-
questa edició fan del D i s c u r s una magní-
fica presentació global del cartesianisme;
de fet, el D i s c u r s mateix ja ho és, però tot
passa com si P. Ll. aprofités l'avinentesa
per completar-la i, en quatre ratlles, aca-
bar de perfilar la posició de Descartes en
aquelles qüestions que hi són tot just esbos-
sades: la teologia (n. 30), la política (n. 56,
96), la moral (n. 92, 111), la medicina (n.
260), l'epistemologia (n. 264 s.), i d'altres.
Es tendeix així a dibuixar l'arquitectura
completa del sistema cartesià, en el que
198 Enrahonar 28, 1997acaba essent un assaig virtual, i que un
desitjaria que esdevingués actual.Quant a la traducció pròpiament dita, em
fa l'efecte que és modèlica, conjumina amb
encert el respecte i la fidelitat envers l'ori-
ginal i la sensibilitat lingüística. Ja les pri-
meres notes deixen constància de l'escru-
polositat amb què la traducció ha estat
realitzada, de l'esforç fet per mantenir els
matisos de l'original, de la cura per evitar
afegir ambigüitats o ressonàncies gratuïtes
(cf. p. ex. n. 61). El grau de precisió que
cal agrair que P. Ll. s'hagi volgut imposar
fa que la traducció sigui, de vegades, valen-
ta: així, i per posar-ne un exemple cone-
gut (p. 90), es parla amb exactitud d'un
Descartes «tancat en una estufa» (« e n f e r -
mé dans un poêle»), sense subterfugis com
ara «vora una estufa» o similars, a què la
pusil·lanimitat obliga en altres traductors;
evitar que l'audàcia esdevingui temeritat
força, és clar, P. Ll. a la nota (també els
editors francesos acostumen a posar-la-hi),
en una gentilesa que li hauria agraït aquell
lector eixelebrat que s'imaginava el pobre
Descartes arraulit dins l'aparell…
Punt i a part mereix l'anàlisi de la mane-
ra com ha estat traduïda la locució més
cèlebre del Discurs del mètode, la famosa
expressió «je pense, donc je suis» (P. Ll., p.
119: «penso, ergo existeixo»). I aquí he de
dir que la solució final adoptada per P.
Ll., en ella mateixa impecable, no m'aca-
ba de convèncer. I, almenys parcialment,
per la mateixa raó adduïda al seu favor:
«que sigui literal i que alhora resulti tan
natural i lapidària com la de l'original
francès» (n. 133). El d o n c francès és la
manera natural d'introduir la conclusió
d'un sil·logisme; és ben sabut que Des-
cartes va protestar sovint davant de les
interpretacions que feien del c o g i t o un rao-
nament, en comptes d'una intuïció sin-
gular: però justament això mostra que, la
locució com a tal, convida a la dita inter-
pretació. Cal, doncs, com explica perfec-
tament P. Ll., traduir conservant el caràc-
ter consecutiu de la conjunció francesa.
El problema ve amb la tria. L'equivalent
Recensionscatalà natural seria «doncs», que compleix
també la funció requerida d'introduir la
conclusió d'un raonament. Si el que es
vol és no  afavorir una mala interpretació
fruit del vici consistent a atorgar al «doncs»
un valor causal, la fórmula natural em fa
l'efecte que hauria de ser la locució «per
tant». L'«ergo» resulta, al meu parer, massa
savi; justament, poc natural. Potser n'és
un indici la manera vacil·lant com el trac-
ta la Gran Enciclopèdia Catalana (a des-
grat de la claredat del Fabra o el Coromi-
nes): exclòs de la llista de les conjuncions
consecutives (s.v. consecutiu-iva), és trac-
tat (s.v. ergo) com a conjunció i qualifi-
cat de «mot llatí» amb el significat de
«doncs» o «per tant». Una vegada més, la
GEC no és aquí gaire modèlica; però pot-
ser sí que la seva hesitació és en aquest cas
simptomàtica. D'altra banda, hi ha la qües-
tió del caràcter lapidari de la fórmula car-
tesiana: és possible que traduir «penso, per
tant existeixo» sigui una mica llarg. Però
la locució em sembla retrobar el seu punt
si mantenim «sóc» en comptes d'«existei-
xo», i per què no fer-ho? El sentit carte-
sià del verb «ésser» és aquí, certament, exis-
tencial. Però per què no concedir al català
el mateix joc que al francès, que jugarà,
quan li convingui (i en Descartes mateix
podríem trobar un bon grapat d'exem-
ples), amb els dos termes, être i exister? A
més, el matís que, si hem de creure Gilson
(L'être et l'essence, Vrin, París, 1948), dis-
tingeix en alguns escolàstics exsistere («ex
alio sistere») d'esse no està tan lluny en el
temps com per no deixar constància neta
de la manera com el segle XVII fa anar els
dos mots. D'altra banda, l'expressió car-
tesiana esdevindrà gairebé proverbial, i la
posteritat la farà anar i venir com bella-
ment li plaurà; lligant-la tan curt com
sigui possible, la traducció tindrà més pos-
sibilitats de valer en aquests altres con-
textos imprevisibles. Penso, per exemple,
en aquella picada d'ullet (cartesiana no
només en la forma, sinó també en el fons)
de Rimbaud: «je me crois en enfer, donc
j'y suis» («Une saison en enfer», a O e u v r e s
Recensionsc o m p l è t e s. C o r r e s p o n d a n c e, Laffont, París,
1992, p. 146).La mateixa recerca de naturalitat em fa
néixer un escrúpol davant de la traducció
del substantiu ê t r e per e n s (cf. p. ex. p. 125).
És veritat que la traducció llatina del
D i s c u r s ho avala, així com el fet que, a
diferència de l'equivalent francès é t a n t,
neologisme de creació relativament recent,
el català té «ens» documentat des de Llull.
Però no per això deixa de resultar una
mica encarcarat, almenys en un text com
aquest; jo m'hauria inclinat, senzillament,
per «ésser» (diem «éssers vius», «éssers
humans»).
Que aquestes lleugeres discrepàncies no
ens confonguin. Són qüestió de gust més
que altra cosa (i dels gustos estilístics, més
potser que de cap altre, no es deu haver
de disputar, tot i que la propensió del país
a fer-ho sigui prou coneguda). Ens tro-
bem davant d'una traducció que, ultra pel
rigor quant a la fidelitat (que ens permet
disposar en català d'un Discurs del mèto -
de lliure d'errors, cosa que no garantia la
traducció clàssica de J. Xirau, que conte-
nia alguna badada espectacular, com ara
aquella que ens feia «mestres [m a î t r e s] i
posseïdors de la natura»), ha de ser remar-
cada sobretot pel fet d'haver estat capaç
d'oferir al lector un text final magnífic,
alhora ric i de bon llegir, que fa justícia a
l'estranya màgia de l'original, que ens
sedueix amb el que en podríem dir, a risc
de paradoxa, l'exuberància de la seva sen-
zillesa, model exemplar d'allò que Proust
lloava al segle X V I I francès: «una manera
simple de dir coses profundes» («À pro-
pos du “style” de Flaubert», N o u v e l l e
Revue Française, gener de 1920; a: Essais et
articles, Gallimard, París, 1994, p. 282).
Es tracta, a més, d'una edició enriquida
amb multiplicitat de consideracions i
remarques pertinents, fruit d'aquella fami-
liaritat i assiduïtat amb el pensament de
l'autor que ha d'estar a la base de tota
aproximació que vulgui ser alhora hones-
ta i fecunda, d'acord amb aquell principi
historiogràfic que enunciava V. Delbos, i
Enrahonar 28, 1997 199que els que hem tingut el plaer de ser
alumnes de P. Ll. li hem sentit citar tan
sovint: defugir «aquells jocs de reflexió
que, amb el pretext de descobrir la signi-
ficació profunda d'una filosofía, comen-
cen per negligir-ne la significació exacta»
(La philosophie pratique de Kant, Alcan,
200 Enrahonar 28, 1997París, 1905; reed. PUF, 1969, p. 1). Una
edició i traducció modèliques i, en defi-
ce en un resumen, incluida una nota que
Clair dedica a un conocido texto de Mar-nitiva, plenes de bon sentit; que potser sí
que és la cosa del món més ben reparti-
da; però massa sovint un té la sensació
que, el dia del repartiment, més d'un no
hi devia ser…
RecensionsJosep OlestiFRANCO BARRIO, Jaime El texto  de Jaime Franco Barrio sobre
Kierkegaard y su relación con el hegelia-
nismo, tanto en general cuanto en su ver-
sión danesa, es, como el autor mismo in-
dica en el prólogo, un estudio de corte
histórico. Por ello, el texto propiamente
dicho se inicia con un apartado repleto de
referencias sumariales a la vida y obra de
contemporáneos de Kierkegaard, con
quien éste tuvo algún tipo de relación. El
pensamiento de Kierkegaard es, así, con-
textualizado históricamente. Pero no pro-
blematizado. El autor asume en su mayor
parte las tesis de los autores a los que cita
abundantemente a lo largo del trabajo, en
especial a Niels Thulstrup y su conocida
obra Kierkegaard's relation to Hegel ( P r i n-
ceton 1980, aunque aparecida ya en danés
en1967), y aprovecha asimismo vivamente
la labor recopilativa y documental de éste.
En general, el trabajo de Franco Barrio
muestra un gran dominio de la biblio-
grafía secundaria, aunque no siempre goce
de la misma transparencia. En este senti-
do, resulta inexplicable ya en el prólogo
la absoluta falta de referencia a la obra de
André Clair, Pseudonymie et Paradoxe. L a
pensée dialectique de Kierkegaard, Vrin:
París, 1976, en cuya «Introducción» (p.
11-19) es posible encontrar el mismo
esquema de «lecturas» de la obra de
Kierkegaard que Franco Barrio reprodu-
Kierkegaard frente al hegelianismo
Universidad de Valladolid, 1996guerite Grimault sobre la melancolía en la
obra de Kierkegaard (p. 333, n. 10).
Por lo que respecta al tratamiento de la
obra de Kierkegaard, citada de la prime-
ra edición danesa, la lectura de Franco
Barrio no es tampoco de corte crítico. El
autor no pone cuestiones al texto kierke-
gaardiano; más bien, elimina el rastro de
toda cuestión posible en su lectura anti-
hegeliana. Así, no concede ningún tipo
de significación temática al carácter pseu-
dónimo de la obra de Kierkegaard (en
distintas ocasiones, Franco Barrio alude
a «Kierkegaard (o su pseudónimo de tur-
no)», p. ej. p. 75), que, en cambio, es su
principal objeto de análisis, y, con ello,
desgraciadamente, no solamente se ter-
giversan algunas citas en relación con su
contexto (en la primera carta del Juez
W i l h e l m a su amigo A, en el segundo
volumen de O bien esto, o bien aquello,
Franco Barrio quiere leer «filósofo espe-
culativo» allí donde sólo cabe leer «este-
ta», y, así, quiere leer «filosofía» donde
sólo cabe leer «poesía», actuación estéti-
ca, por tanto —p. 41, notas 28 y 29,
p . ej.), sino que se confunden y se mez-
clan los discursos, tanto su tono cuanto
su propósito, y así las categorías. Da la
impresión de que la lectura de Franco
Barrio del texto kierkegaardiano está falta
de un rigor que sólo brota del close rea -
d i n g, impedido aquí por convicciones y
tesis ajenas tanto a la reflexión y al texto de


DESCARTES, René. Discurs del mètode

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert