Fullat i Genís, Octavi

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA MORAL EN EL «XIX CONGRES DE FILOSOFIA DE PARLA FRANCESA» 
El XIX Congrés de Filosofia de parla fran- 
cesa discorregué sense sobresalts entre el 
quatre i el vuit de setembre de 1982. Li 
feren de marc la Universitat Lliure de Brus- 
selales i la Universitat Catblica de Lovaina 
-Louvain-la-Neuve. Ataca frontalment el te- 
ma de l'etica. Ofereixo el Congrés en tres 
representacions successives: comenco amb 
l'exposició, sempre molt compromesa, d'Em- 
manuel Levinas -el jueu impenitent-; en 
la segona representació em refereixo, des de 
la meva perspectiva, a la conferencia de Jac- 
ques D'Hondt; per acabar reflectiré perso- 
nalment els debats,d'una de les seccions, la 
que duia per tito1 Etica i Polz'tica. No sóc un 
cronista, sinó un congressista compromes. 
El meu compromís donara testimoni indis- 
tintament del Congrés i de mi mateix. 
Levinas oposa la conscihcia -kmbit de la 
representació- i l'ésser -esfera de l'altre amb 
respecte al pensament. iHi ha manera de 
suprimir l'abisme que separa el «món» del 
((coneixement-del-món))? Si un dia un mal 
fat elimina la dgerhcia -entre ((coses)) i ((cons- 
ciencia-de-les-coses))-, reduint-ho tot apre- 
sencia, aquel1 infaust dia moriran la moral i el 
mateix home. La solapresencia o és divinitat 
o és pur temps, pero no és mai humana. 
Hegel, per exemple, iguala la consci&ncia i 
l'ésser, amb la qual cosa assassink l'home que 
deixk d'ésser animal &tic. La llibertat humana 
únicament viu si el saber i l'ésser no concor- 
den; més encara si s'oposen. 
L'Ens et bonum convertuntur, de la tradició, i 
la conscikncia mirall de la realitat, de Marx, que- 
daven en entredit. 
El descontentament dels segurs -tant els 
cristians com els marxistes viuen de la segu- 
retat- s'esculpia en el rostre de molts. 
Levinas prosseguia la seva excursió. La 
consciencia, abans de ser conscihzcia de, és 
simplement consciencia. La consciencia inten- 
cional pressuposa la consciencia pre-reflexi- 
va, que és confosa, que és discreció de la 
presencia, que és un existir sense existir, 
anterior al jo i a la justificació. 1 per que, en 
el seu discurs, aquesta consciencia no-refle- 
xiva? Precisament per descobrir les fonts de 
la moral. 
Levinas -que ens parla durant un pare11 
d'hores- estava realitzant una analisi feno- 
menolbgica de la relació humana, i desco- 
bria que la consciencia d'ésser un hom, un 
elegiit -elegit, per la feblesa de l'altre, a 
esderenir el seu suport- constituia la font 
de tata possible consciencia moral. L'ésser 
ja no funda la moral; ni els esdeveniments ni 
les coses no justifiquen la consciencia etica, 
malgrat que alguns estúpids parlin d'«etica 
científica)), confonent de manera escandalo- 
sa l'((ésser)) i ((l'haver d'ésser)). L'únic que 
pot donar resposta a la qüestió «per que hi 
ha nioral?)) -ni Marx ni Freud parlen de 
moral, sinó de mecanismes psico-histbrics- 
és la mala consc2ncia davant la mirada del 
proisme. Existeix la moral perque el Bé no 
trion~fa mai en la Historia. Aquells que va- 
gin al Cel o a la Societat Comunista Perfecta 
serari, allk dalt o enlla, uns perfectes im- 
morals. El Bé ha triomfat tant en el Cel com 
en el Paradís Comunista. Els paradisos són 
fatal.ment llocs d'im-moralitat. 
El «no he complert)) amb els altres, que es 
reve'la en la consciencia, constitueix el punt 
de partenca de la moralitat. La «por de l'al- 
tren -la meva responsabilitat immemo- 
rial-- és el primari en etica. La mala conscten- 
cia inicia el camí moral. El rostre del proisme 
és el. primer pas de la consciencia etica; no 
perq~ue l'esmentat rostre constitueixi un fe- 
nom,en -«veig els seus ~11s))-, sinó perque 
desperta la meva responsabilitat anterior a 
tota presencia de l'altre. La cosa dada mai no 
és font de moralitat. La moral existeix quan 
hi h8a ruptura enfront de la positivitat. 
La consciencia no-intencional es troba im- 
plícj.ta en la relació amb el proisme. 1 ací no 
hi té entrada la ideologia. La importancia de 
Z'altt'e és el punt de referencia admes unkni- 
mernent. 
Contra el salvatgisme de la realitat, s'aixe- 
ca a.mb coratge la llibertat. No és l'ésser el 
suport de la moral, sinó l'estranger -el prois- 
me-- que ha penetrat a les nostres conscien- 
cies i les neguiteja. 
Sóc responsable de l'altre ja abans d'haver- 
li fet cap mal; es tracta, doncs, d'una respon- 
sabilitat immemorial en el sentit que no és . 
representable. Tinc, per tant, un passat -la 
meva responsabilitat- que no ha estat mai 
un present i que no pot, per consegüent, 
representar-se. 
El discurs moral no és tebric, no pot uni- 
versalitzar-se; ks pur risc i aventura nua. Per- 
quk en gran part som uns exiliats del discurs 
universal i necessari -el discurs científic-, 
restem oberts a l'experikncia ktica. c<Jo sócper 
L'altre)), heus ací el sentiment fonamental &tic. 
Si no fos així --que jo fos per mi mateix-, 
llavors seria pura individualitat com aquest 
tros de quars, aqueixa rosa del gerro o aquell 
colom de la p la~a .  Els objectes i els esdeveni- 
ments ens proposen multitud de coses, pero 
triar depkn de cadascú. 
1 aplaudiren i aplaudí, pero les dues hores 
següents constitiiiren un col.loqui viu a causa 
de les ferides obertes per Levinas. 1 un li va 
dir: ((La seva conferencia és pura religiosi- 
tat bíblica)). 1 11 respongué tallant: ((L'heren- 
cia judeo-cristiana és l'herencia humana)). 
Em recreo a continuació amb la conferkn- 
cia del hegelia Jacques D'Hont. Amb la pa- 
raula ktica -havia dit al matí en to trivial 
pero captivant- a voltes ens referim a fets 
morals; a allb que es fa, es diu, es pensa ... en 
una societat. Pero etica significa també quel- 
com molt dista~nt; apunta al discurs mental 
de certs subjectes que s'ocupen dels fets mo- 
r a l ~  com si es tractés d'objectes -pedres o 
herbes-, i els jutgen des dels seus bons de- 
sigs, que denominen normes morals eternes. Te- 
nirn, aixi, per una banda, usos i costums 
socials; i, per l'altra, un pensar subjectiu que 
jutja i valora els fets anteriors -usos i cos- 
turns. Aquest pensar subjectiu ha passat ben 
sovint pels caps dels anomenats filbsofs, a 
més d'altres -. capissoles ocupades també en 
tal afer. 
I el professor deixa anar una pregunta, 
innocent o sarcastica -segons que es miri. 
Fou aquesta: ¿quina relació hi ha entre la 
moral objectiva i social i el discurs que pre- 
tén de millorar tal conducta? Sembla que 
cap. Els costums segueixen el seu propi curs 
histbric i els bons pensaments ktics es per- 
den en la inutrlitat. No hi ha manera, al- 
menys per ara, que la moral objectiva i la 
subjectiva concordin. Costums, institucions 
i sancions jurídiques són fets que camineti 
autbnomament, d'esquena a tots els filbsofs 
de l'ktica que han pretks d'intervenir amb el 
seu verb en el curs dels fets morals. Col-lec- 
tivament sempre s'acaba fent allb que es fa. 
El costum és independent kdhuc de la ideo- 
logia. 
Els fets morals col.lectius són aixb: dades. 
D'on provenen? El cert és aquest i aquell 
turonet de terra; a cadascú buscar el seu talp 
-«talp)) psicoanalític ... Els judicis morals són 
aixb: pensaments vans amb vista a modificar 
el caminar dels costums. El moralista fa un 
paper d'allb més ridicul i cbmic. El discurs 
filosbfic sobre els costums -o moral facti- 
ca- s'ha mostrat sempre va. La Raó ha as- 
senyalat una meta a la conducta humana: el 
Bé Suprem. El mal esta en el fet que desco- 
neixem en quk consisteix un Bé tan sobira. 
Ja Varró, al segle i abans de Crist, enumera 
288 concepcions distintes de Bé Suprem. Al 
marge de tais elucubracions, els costums mo- 
r a l ~  segueixen la seva ruta en la histbria dels 
homes. Hom tenia la impressió que Lévy- 
Bruhl havia encertat: la moral savia caldria 
que se cenyis a ésser ciencia inductiva en 
lloc d'estavellar-se a voler-se constituir en 
saber normatiu i deductiu. La moral no va 
més enllh d'ésser un capítol de la sociologia. 
Es donen tarannas morals, actituds de pro- 
testa contra el món tal com va. Perb d'aquí 
no es passa. Una actitud moral, un incon- 
formista, és quelcom estetic que es contem- 
pla com una obra bella o interessant. Perb, 
els usos i els costums col.lectius caminen al 
seu aire. La necessitat positiva de les con- 
suetuds socials no resta mai justificada pel 
pensament &tic. El discurs moral jutja des de 
fora de la historia; per aixb resulta impotent. 
E l  constatable -moral objectiva- es contra- 
posa al normatiu -moral axiolbgica i subjec- 
tiva. 1 D'Hondt insinuava endiastradament: 
((Mentre la moral jutgi des de l'eternitat, en 
lloc de partir del constatable, no podran abra- 
sar-se el subjectiu i l'objectiu)). L'experz'hncia 
-1leis naturals, costums, institucions- desa- 
fia els valors -1leis morals i judicis ktics-. 
La moral subjectiva podrh millorar alguns 
homes, pero mai no modificara el riu de la 
Historia. 
Ja Hume havia escrit en el seu Tractat de la 
naturalesa humana que «no és contrari a la raó 
preferir la destrucció del món sencer a una 
esgarrinxada del meu dit-. Al cap i a la fi la 
moral no té res a veure amb la veritat i la 
falsedat, coses que interessen la raó. Aquesta 
ens mostra el veritable, l'erroni, el contra- 
dictori, pero ignora que és moral o immo- 
ral. Els polítics juguen un paper molt més 
important en etica que no pas els moralistes. 
Els polítics intervenen en els costums. Fidel 
Castro ha pesat rnés sobre la moral cubana 
que tots els filbsofs de la moral. El polític 
modifica conductes socials, a curt termini, 
almenys. El polític és més eficac que el filb- 
sof per a dirigir els costums. Caldra deixar 
l'etica en mans dels polítics? Esfereidor. Se- 
gons Hegel, els homes no inventem les re- 
gles; aquestes es troben a la ciutat. Una mo- 
ral és l'expressió d'una societat. No res més. 
«La historia del món és el tribunal del món)). 
Quan dos estats es troben es desacord, no- 
rnés hi ha una manera de saber qui té raó: la 
forga. 1 Així sembla funcionar la Historia. 
Llastima que Hegel tingui raó. Els canvis 
científics i tecnics sí que muden les morals 
concretes, les quals es transformaran en nor- 
mes noves; iper que els filbsofs de l'etica no 
es dediquen a engendrar aquestes regles no- 
ves de la conducta, que emanaran dels des- 
cobriments biolbgics i físics, en lloc de per- 
dre el temps intentant d'introduir una mo- 
ral eterna? 
La moral dels fets iprogressari algun dia 
segons els desigs de justícia i de felicitat de 
la moral subjectiva dels homes? Jo suposo 
que no. Em cauen del cor les utopies, l'una 
rera l'altra. D'Hont assegura que aixb seria 
possible si els moralistes s'ocupessin rnés 
dels temes polítics concrets que de la justí- 
cia eterna. Perb aixb seria perdre la meva 
darrera i inútil carta. ¿Tal volta imagina 
D'Hondt que després del regne dels homes 
polítics podra advenir el regne dels homes 
morals? Personalment, la meva fantasia no 
arriba a tant. 
Només la consciencia desafia el determi- 
nisme natural. Jo no hi renuncio: a la meva 
singular consciencia, s'enten; no pas a la cons- 
ciencia del qui mana -a aquesta, hi renuncio. 
Per cloure la notícia a l'entorn d'aquell 
debat filosbfic, em cen\o en les discussions 
hagudes a la secció ((Etica i Política)) del 
Congrés, secció a la qual vaig assistir totes 
les tardes amb cert anim agressiu. Em dis- 
gusta que el filbsof es dediqui a deixar anar 
sermons. Aixb ho reservo als homes religio- 
sos. No em limito a contar el que allí es 
digué; introdueixo, a rnés a més, la meva 
crítica i la meva obstinació. 
Deia un professor que l'acció política obre 
conseqüencies imprevisibles; per aixb el rnés 
encertat és interessar-se per la forma i no 
pel contingut de tals conseqüencies. El for- 
malisme &tic que proposava consistia a su- 
primir l'acció nefasta, la qual restava definida 
com ((aquella acció que elimina de manera 
irreversible nous espais d'acció possible~. 
No feia res rnés que enunciar el ((principi de 
tolerancia)) en política. Perb el jove profes- 
sor constatava, perplex, que el polític elimi- 
na en la seva actuació totes les possibilitats 
que 110 són les seves. Tot polític perturba el 
futur a favor seu; suprimeix la memoria i 
desfil la pluralitat dels possibles per poc mar- 
ge de joc que tingui. 
L'acció artística, reconeixia el professor, 
salva molt rnés les possibilitats de futur que 
no pas l'activitat política. L'acciónefasta sem- 
blava vertebrar amb tota naturalitat el quefer 
de l'imimal polític. 1 s'arriba a definir la polí- 
tica com el resultat de la confrontació entre les 
diver.respassionspelpoder. Jo vaig brindar el fbr- 
ceps que facilita aquest part. 
1 iin cop rnés em sembla genial la clarivi- 
dencia positivista de Galicles en el dialeg 
Gorgias de Plató, -48 3, d-: 
La natura ens ensenya que l'encuny de la 
justicia no és altre que el domini del poderós 
sobre el dkbil. 
El natural -allb que esdevé- és que el 
fort sotmet el flac. La lluita política -civilit- 
zada o incivilitzada- es compren molt rnés 
bé Cles de l'angle positivista que no pas des 
de l'angle moral. Maquiavel, en el capítolII1 
de líi seva obra E l  Prrl'ncep, com aquel1 que es 
limita a constatar quelcom, enuncia fre- 
dament: 
El desig d'adquirir poder, és, sens dubte, 
cosa molt natural i ordinaria; el que s'hi 
lliuri, quan pot guanyar, sera lloat. 
Perb, iés que el polític no s'haura de sot- 
metre, si rnés no a la llei, si suposem que ja 
ha burlat la moral? perb, qui fabrica les Ileis? 
Escoltem aquest agut observador de la reali- 
tat política, que és Trasímac, el qual sosté a 
Lu Rqzíblica de Plató -338, c- aquestes 
idees: 
Cada govern estableix les lleis que l'afavo- 
reixen: la democracia promulga lleis de- 
mocratiques i la tirania lleis tiraniques. Un 
cop establertes, les declaren justes ..., casti- 
gant aquells que les inculquen, acusant-los 
&injustos. 
Un polític que objectivament -deixem 
les superestructures psíquiques- no sigui 
un gran animal de presa com ho foren, per 
exemple, Cksax Borgia -1476-1507- i Mi- 
rabeau -1749-1 791-, és un pobre polític. 
Aquestes foren algunes de les meves inter- 
vencions, que molestaren en un medi ocu- 
pat inútilment a moralitzar la política, ja 
que la moral i la política són processos opo- 
sats. El professor que havia definit l'acczó' 
nefasta insistí en el desenrotllament de la plu- 
ralitat política i assenyalh que aixb compor- 
tava la incompatibilitat de les possibilitats 
polítiques, i en conseqükncia la lluita, lluita 
que no hauria cl'eliminar els contraris. Bona 
fe, la del jove professor. 
Un altre professor, ja no tan jove, assistent 
al Congrés, assegurh que la nostra civilitza- 
ció és una civilització delpoder: poder sobre 
la naturalesa i poder d'uns pocs homes so- 
bre els altres. Iíivitava després a seguir Aris- 
tbtil en la seva predicació a convertir-nos, 
tots -polítics inclosos-, a la moral. L'ktica, 
digué Aristbtil, serveix per a esdevenir ho- 
mes; és a dir, contemplatius, desinteressats. 
Un bon desig. Cal tenir present, no obstant, 
que tot i aixb Aristbtil no iguala mai teoria i 
pratica. Una tal equiparació ha estat cosa de 
la modernitat. 1 en aixb m'adhereixo precisa- 
ment al pensament aristotklic. Quan es pre- 
tén l'exactitud tebrica en les coses políti- 
ques, es liquida l'ésser humh i es justifica el 
totalitarisme. Així, Hobbes ho tenia molt 
clar: el ciutadh Eia d'obeir incondicionalment 
el Sobirh. Aquect decideix el que és just i el 
que és injust. La pluralitat d'opinions dividi- 
ria 1'Estat; en canvi, si aquesta és l'única font 
de valors i de normes, no es produirh la 
partició de 1'Estat. 
Un escrutamcnt positivista de la facticitat 
política es dedicara, així, a investigar l'essen- 
cia del poder, les seves clases, com s'adquireix, corn 
es manté i p e r  que es pera: tal com Maquiavel 
assenyalava en la carta a Vettori. Només 
d'aquesta faisó, i més enlla de la moral, pot 
situar-se el saber a l'entorn del fet polític. 
L'únic que pot intervenir, en tot cas, en 
aquests afers és la bellesa. D'aquesta forma 
aparegué durant el Renaixement italia el crirn 
bell, que corresponia a la virtú -coratge, for- 
ca, ardidesa, decisió, intrepidesa. El polític 
és guineu i lleó. L'home &tic ni és guineu ni 
lleó. Els individus que es col.loquen a mig 
camí entre la política i la moral no són ni 
polítics ni morals; són híbrids. 
Els pensadors grecs que s'esforgaren a en- 
tendre allb que és polític i allb que és ktic 
embullaren l'assumpte en barrejar els fets 
-actes dels polítics- i els desigs -judicis 
dels moralistes. Segons ells, el nomos -la llei 
política- no feia més que actualitzar, con- 
cretar la dike -la justicia moral-; l'ktica es 
convertia, d'aquesta faisó, en la mesura d'allb 
que és polític. L'Occident no es desprengué 
d'aquest mal plantejament -pretendre la 
comprensió de l'((ésser» des de l'«haver-d'és- 
ser))- fins el 15 13, quan Niccolo Machiave- 
lli, o Maquiavel, redacta E l  Prtízcep. Uns vint 
segles de desorientació han influit fortament 
en els tics del dir i el pensar europeus. 
Entre els grecs clhssics hom volia que l'kti- 
ca justifiqués la política; en canvi, els pensa- 
d o r ~  moderns invertiren els termes, i la polí- 
tica passh a justificar l'ktica. Cksar Borgia en 
fou una mostra. La hipocresia i la mentida es 
muden, així, en coses valuoses. En el capítol 
XVIII del Przízcep es pot llegir: 
No es ben bé necessari que el polític pos- 
seeixi totes les bones qualitats, pero sí que 
cal que sembli posseir-les ... 
Tothom veu el que sembleu, pocs conei- 
xen a fons el que sou, i aquest petit nombre 
no s'atrevira a alcar-se contra l'opinió de la 
majoria, sostinguda, endemés, per la majes- 
tat del poder politic. 
L'activitat política és una tkcnica i com 
totes les tkcniques té les seves falles i els 
seus encerts. Un crim -categoria moral- 
pot ésser un encert -categoria tkcnico-po- 
litica. Fins i tot hom pot parlar del bon i malús 
de les crueltats amb vistas a conservar el poder, 
com es fa en el capítol VI11 del Príncep. 
El bon polític suprimeix la utopia en pro- 
fit de la ideologia. Una utopia és un discurs 
no-cientific des del qual resulta impossible 
de protestar contra el present i contra el 
passat político-socials. Una ideologia, en can- 
vi, és un discurs no científic que defensa els 
interessos d'un grup social particular, sigui, 
aquest, una multinacional o el partir comu- 
nista de Polonia. Un bon moralista abrasa la 
utopia i sospita de totes les ideologies, les de 
la dreta i les de l'esquerra. 
Ens acomiadarem, els congressistes, des- 
prés d'havsr separat el quefer polític i l'acti- 
vitat moral. De retorn, pensava que, certa- 
menst, hi ha politics de carn i ossos preocu- 
gats per l'ktica, pero que aixb era quelcom 
acciclental, que facticament la mecanica del 
fenomen polític no s'adiu ambu el judici 
ktic, fora d'algun polític rosegat per la cons- 
ciknczia moral en la seva actuació. 
Heus aquí tres apunts sobre el Congrés de 
Filosofia de Brussel-les, dedicat al tema de 
l'ktica. 
Octavi Fullat 


La moral en el "XIX Congrés de Filosofia de parla francesa"

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert