Aquest article presenta alguns esculls, objeccions i límits que ha de conèixer una teoria estètica que defensi la idea de l’art com a comunicació d’un sentit. Per fer-ho, reconstruiré el debat sobre l’experiència estètica generat a Alemanya a partir dels anys seixanta, des d’Adorno fins avui, prenent com a fil conductor les crítiques dirigides a l’hermenèutica. Les problemàtiques principals entorn de l’art que hi apareixeran seran la de la mimesi i representació, la de la veritat, la de l’analogia entre experiència quotidiana i experiència estètica i la del concepte de percepció estètica. Aquest apropament pres des de la literatura crítica a l’hermenèutica ens ofereix també un apropament i una valoració de les propostes teòriques concretes més recents sobre l’experiència estètica, com les de Sonderegger, Kern i Rebentisch.The aim of this paper is to show some handicaps, objections and limits that an aesthetic theory must take into account in order to defend the idea of art as communication of meaning. In order to do that, I reconstruct the debate of aesthetic experience generated in Germany since the sixties, from Adorno to the present, focusing on the critics aimed at hermeneutics. The main issues concerning art that will come out are mimesis and representation, truth, the analogy between daily experience and aesthetic experience and the concept of aesthetic perception. Finally these critics’ approach to the Hermeneutic allows us to value some of the recent theoretical proposals originated with relation to the aesthetic experience, like Sonderegger’s, Kern’s and Rebentisch’s
