Vallès Casas, Maria

Documents d Anàlisi Geogràfica

Revistes Catalanes amb Accés Obert

  
Ressenyes  
676 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
«No és una paraula fàcil de dir, però la 
remunicipalització és una tendència crei-
xent i apassionant en el sector de l’aigua». 
Així comença aquest llibre del Corporate 
Europe Observatory, el Transnational 
Institute i el Municipal Services Project, 
la primera publicació sobre aquesta nova 
tendència mundial de remunicipalitza-
ció dels serveis d’aigua urbans, impul-
sada per un degoteig de casos que entre 
2009 i 2013 ha duplicat el nombre del 
període anterior (1997-2008) i que ja 
frega el centenar. A la llista destaquen 
les «capitals» de la Unió Europea —París 
i Berlín—, juntament amb altres grans 
ciutats del nord —Atlanta, Houston o 
Budapest— i del sud —Buenos Aires, 
Bogotà o Johannesburg—, com també 
municipis més petits, amb experiències 
a casa nostra com les d’Arenys de Munt i 
el Figaró-Montmany.
A través de cinc estudis de cas geogrà-
ficament dispersos —localitzats sobre un 
mapamundi a la primera pàgina: París 
(Europa), Dar es Salaam (Àfrica), Bue-
nos Aires (Amèrica del Sud), Hamilton 
(Amèrica del Nord) i l’experiment a 
escala nacional de Malàisia (Àsia)—, el 
llibre examina per què i com han tingut 
lloc les transicions de l’abastament privat 
d’aigua al públic, a partir d’un conjunt de 
criteris d’èxit (equitat, participació, sos-
tenibilitat, solidaritat, qualitat del servei 
i del lloc de treball, etc.) que permeten 
avaluar aquestes experiències des d’una 
perspectiva de la gestió pública i progres-
sista. El llibre s’estructura en set capítols, 
escrits per sis autors diferents, que s’enca-
denen amb fluïdesa: la introducció, amb 
el títol «La remunicipalització funciona!», 
és una avantsala de la metodologia utilit-
zada i els resultats que s’exposen en els 
capítols següents, dedicats en profundi-
tat a cadascun dels cinc estudis de cas, 
més un últim capítol conclusiu que recull 
les reflexions sobre el futur immediat de 
la remunicipalització posant el focus al 
sud d’Europa, on la profunda crisi eco-
nòmica, la manca de liquiditat de molts 
ajuntaments i les mesures d’austeritat 
imposades per les institucions europees 
estan donant un nou i injustificat impuls 
vers la privatització. A Catalunya, tal com 
denuncia la Plataforma Aigua és Vida, 
«l’acompliment del dèficit pressupostari 
per part del govern de la Generalitat ha 
tornat a agafar el cicle de l’aigua com a 
boc expiatori», fent referència al traspàs 
d’una part important del cànon de l’ai-
gua, un impost amb finalitat «ecològica» 
recaptat per la ja depauperada Agència 
Catalana de l’Aigua a l’empresa mixta 
metropolitana, constituïda en un 85% 
per la multinacional Agbar-Suez. Amb els 
exemples de remunicipalització del llibre, 
es fa evident que aquí, directament, nave-
guem a contra corrent.
Comencem per París, cas presentat 
com a simbolisme i èxit al cor de l’aigua 
privada per l’autor d’aquest capítol, per-
què és una derrota en camp propi de dues 
de les companyies multinacionals de l’ai-
gua més grans del món, Veolia i Suez, les 
quals es repartien l’abastament d’aigua de 
la ciutat des de 1985 (i Veolia la factura-
ció des de 1860) per la línia que traça el 
riu Sena. La decisió de remunicipalitzar 
va ser política —i segons sembla, a títol 
personal— de l’alcalde socialista entrant 
el 2001, Bertrand Delanoë, que a partir 
dels resultats d’una sèrie d’auditories va 
poder constatar l’opacitat absoluta amb 
què operaven les companyies privades 
i es va comprometre a recuperar el ser-
Pigeon, Martin; McDonald, David A.; Hoedeman, Olivier y Kishimoto, 
Satoko (eds.) (2013) 
Remunicipalización. El retorno del agua a manos públicas 
Amsterdam: Transnational Institute, 154 p. 
ISBN 978-94-6228-049-6
  
 Ressenyes
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 677
vei d’aigua si era reescollit. Dit i fet, el 
subministrament d’aigua va ser transferit 
entre 2009 i 2010 a Eau de París, la nova 
entitat pública creada per l’Ajuntament 
per gestionar el cicle integral de l’aigua. 
Durant el primer any, el nou operador va 
aconseguir estalviar 35 milions d’euros i, 
en conseqüència, les tarifes van baixar un 
8%. Però encara més important, la nova 
gestió es basa en un contracte per objec-
tius amb la ciutat (socials, de millora 
ambiental, de cooperació internacional, 
de transparència, de servei de qualitat, 
d’investigació i sensibilització, etc.), amb 
una perspectiva holística i a llarg termini. 
Tot i que no va ser un procés gens fàcil, 
la remunicipalització ha estat un èxit i 
ha desencadenat un autèntic tsunami en 
el sector de l’aigua que ha mostrat a tot el 
món que la gestió pública, si es fa bé, és 
la millor opció possible per als interessos 
dels ciutadans i la sostenibilitat.
A Dar es Salaam, la ciutat més gran 
de Tanzània, la situació és més dramàtica 
segons el mateix autor. Abans de la pri-
vatització, imposada pel Banc Mundial 
l’any 2003, l’estat dels sistemes d’aigua i 
sanejament era deplorable i les expecta-
tives d’augmentar la cobertura i la fiabi-
litat del servei, altes. Per això, davant la 
inacció de l’operador privat, el Govern 
va decidir suspendre el contracte només 
vint-i-un mesos després i assumir el 
control de tota la companyia, rebateja-
da amb el nom de Corporació d’Aigua i 
Sanejament de Dar es Salaam (Dawasco). 
El nou operador ha aconseguit algunes 
millores en l’ampliació del servei i la 
reducció dels nivells de fuites, però enca-
ra és molt lluny de la universalització i es 
mantenen les desigualtats socials en l’ac-
cés a l’aigua. Això, afegit als problemes 
estructurals del sistema —la necessitat 
de millorar el sanejament, augmentar la 
producció buscant noves fonts, implantar 
comptadors, etc.— i locals —principal-
ment, la venda il·legal d’aigua i la dis-
minució dels recursos hídrics— fa que 
les necessitats de finançament superin 
els esforços econòmics del Govern i que 
aquest depengui dels donants internaci-
onals. Com a conseqüència, l’actuació de 
Dawasco es veu limitada per les estric-
tes condicions de recuperació de costos 
implícites en el contracte. Tal com sen-
tencia l’autor, a Dar es Salaam el poder 
dels donants internacionals ha denegat 
qualsevol aspiració de subordinar la ren-
dibilitat econòmica a les metes socials.
En el cas de Buenos Aires, la remu-
nicipalització (2006) també va començar 
quan el Govern estatal, presidit aleshores 
per Néstor Kirchner, va interrompre la 
concessió a la meitat d’un contracte de 
trenta anys amb una filial de Suez, davant 
l’incompliment sistemàtic dels objectius 
establerts mentre els beneficis de la com-
panyia es disparaven. La nova empresa 
pública Agua y Saneamientos Argentinos 
(AySA), de la qual un 10% és propietat 
del sindicat de treballadors, tenia com a 
objectiu principal universalitzar l’accés 
a l’aigua i al sanejament als deu mili-
ons d’habitants de l’àrea metropolitana. 
En els cinc primers anys, ha aconseguit 
resultats impressionants en l’expansió de 
la cobertura als barris més pobres, mitjan-
çant la creació de cooperatives de treball 
amb participació dels ciutadans (progra-
ma Agua + Trabajo). Només amb aquesta 
iniciativa es van connectar 700.000 nous 
usuaris. No obstant això, tal com reco-
neixen els autors, el nou servei públic no 
és perfecte, ja que va ser establert amb 
urgències i amb poc debat públic. A més, 
ha d’afrontar el repte d’assegurar una ges-
tió sostenible de l’aigua que cobreixi tot 
el cicle, però és un pas en la bona direc-
ció, i ara les persones i no pas els beneficis 
econòmics són la primera prioritat. 
A Hamilton, la pressió de la societat 
civil i alguns representants polítics dels 
districtes urbans va marcar la diferència i 
va permetre posar l’atenció en els defectes 
del contracte i la mala gestió de l’opera-
dor privat d’aigua, de manera que, quan 
es van fixar les condicions per a la lici-
tació (2004), cap de les empreses candi-
  
Ressenyes  
678 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
dates no va voler assumir les obligacions 
que establia el nou contracte. Tot i que 
la majoria del consistori era favorable a la 
participació privada, a la ciutat no li va 
quedar més remei que fer-se càrrec de la 
gestió dels sistemes d’aigua. No obstant 
això, com diu l’autor, era una victòria que 
necessitava defensar-se, i el nou operador 
públic estaria sotmès a les mateixes exi-
gències de la licitació i a un sistema d’in-
formes de rendiment que, any rere any, va 
documentar uns resultats impressionants 
en termes d’estalvi, eficiència i transpa-
rència. A més, la ciutat actualment està 
millor posicionada per afrontar els pro-
blemes més urgents i els reptes ambien-
tals associats al llac Ontario. L’èxit de la 
remunicipalització dels sistemes d’aigua a 
la ciutat canadenca pot servir de platafor-
ma per promoure els valors «d’allò públic» 
en altres serveis municipals, com ara resi-
dus, energia o sanitat.
Finalment, la reforma del sector de 
l’aigua a Malàisia és una mica diferent 
de la resta de casos del llibre perquè va 
tenir lloc a escala nacional. Malàisia és 
un país ric en recursos hídrics i des de la 
independència (1957) el Govern federal 
va prioritzar el subministrament d’aigua 
assequible i universal com a objectiu 
clau de desenvolupament, i es va asso-
lir una taxa d’accés per sobre del 90% 
però mantenint les tarifes baixes gràcies 
als subsidis. Durant la dècada dels anys 
vuitanta, el ràpid creixement del sector 
industrial va afavorir la privatització dels 
serveis d’aigua locals i se’n va millorar la 
infraestructura, però també va compor-
tar augments del preu i de la desigualtat 
entre estats rics i pobres. Entre 2005 i 
2006, el Parlament Federal va modifi-
car la Constitució i va aprovar dues lleis 
per assignar-se les competències estatals 
i recuperar, així, el control sobre els ser-
veis d’aigua i harmonitzar-ne la gestió a 
tot el país. Amb l’objectiu d’aconseguir 
la recuperació total de costos a llarg ter-
mini, es pretenia aprofitar els «beneficis» 
del sector públic per obtenir finança-
ment i els del sector privat per prestar 
el servei de manera eficient mitjançant 
la corporatització. Tanmateix, els resul-
tats fins al moment han estat mixtos: 
la centralització per escassa flexibilitat i 
l’enfocament sobre la prestació dels ser-
veis en comptes de la gestió integral dels 
recursos hídrics per parcial han aigualit 
l’impacte potencialment molt més ampli 
de la renacionalització.
És cert, doncs, que no és una paraula 
fàcil de dir, ni tampoc un procés senzill 
d’implementar, però cada vegada sona 
amb més força en el sector de l’aigua i, 
com diu el refrany castellà, «cuando el 
río suena, agua lleva». Quan la privatit-
zació fa aigües o projecta massa ombres, 
és important que la ciutadania coneguem 
la remunicipalització i, sobretot, que la 
practiquem i la compartim, i aquesta és 
la contribució del llibre. De lectura àgil 
i engrescadora, el text aborda amb rigor 
científic i esperit crític el fenomen de la 
remunicipalització i el situa en un debat 
més ampli sobre alternatives a la privatit-
zació de l’aigua. 
Maria Vallès Casas 
Universitat Autònoma de Barcelona 
Departament de Geografia 
maria.valles@uab.cat 
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.219


PIGEON, Martin; McDONALD, David A.; HOEDEMAN, Olivier y KISHIMOTO, Satoko (eds.). Remunicipalización. El retorno del agua a manos públicas. Amsterdam: Transnational Institute, 2013.

PIGEON, Martin; McDONALD, David A.; HOEDEMAN, Olivier y KISHIMOTO, Satoko (eds.). Remunicipalización. El retorno del agua a manos públicas. Amsterdam: Transnational Institute, 2013.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert