Burgueño, Jesús

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El Canigó: una ascensió emblemàtica
Jesús Burgueño
La SCG va voler cloure les activitats del curs del II Congrés Català de Geo-
grafia amb una ascensió al cim més emblemàtic del Pirineu català, el Canigó, 
el 28 de juny de 2008. El Congrés fou dedicat al mapa com a llenguatge geo-
gràfic, i el Canigó (muntanya i poema) té també la seva anècdota cartogràfica: 
el Mapa del Pirineu català de Josep Ricart i Giralt que acompanyava la prime-
ra edició de l’obra de mossèn Cinto (1886) rebé una crítica tan contundent de 
Ramon Arabia i Solanas des de les planes del Butlletí de l’Associació d’Excursions 
Catalana (núm. 91-92, p. 94) que fou suprimit de les següents edicions (“Aquell 
Pyrineu català, trossejat, desconjuntat y raquítich, que’ns ha mal dibuixat lo 
Sr. Ricart y Giralt, no es més que una caricatura de la cordillera gegantina”).
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
La considerable alçada del massís del Canigó (la Pica, 2.784 m) assegura la 
presència de neu la major part de l’any (la magnòlia verdagueriana); aquest fet, 
unit a la seva relativa proximitat al mar havia dut a considerar-lo antigament 
com el cim més alt de la serralada pirinenca. Vist des de la fossa tectònica del 
Rosselló, cap obstacle orogràfic fa ombra a la seva imposant presència. De 
l’Empordà estant, les modestes alçades del prim tram oriental de la serralada 
tampoc no poden competir amb el magnífic rerefons ofert per la carena meri-
dional del massís, la del Puig dels Tresvents (topònim difós erròniament per 
Verdaguer com a Tretzevents).
per abelles té fades que la volten,
per papallones los cisnes i les àligues.
Treballs de la Societat Catalana de Geografia,  66,  2009   (203-207)
204     Treballs de la SCG,  66,  2008 Jesús Burgueño
foto 1
Mapa del Pirineu català segons los datos més nous per Joseph Ricart Giralt, encartat dins el llibre 
Canigó: llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, de J. Verdaguer (1886). Reproduït a M. 
C. Montaner – A. Casassas (2005): Imago Cataloniae, ICC, Barcelona, p. 212.
foto 2
Part de l’expedició al cim de Jofre, amb els cims del Carlit al fons. D’esquerra a dreta: M. Rosa 
Viñolas, Anna Mompart, Jordi Ferrer (d’esquena), Marc Ferrer, Mercè Noguera, Montserrat 
Cuxart, Jesús Burgueño, Francesc Nadal, Rosa Anna Felip (poc visible), Pere Andreu 
(d’esquena) i Rafael Giménez. (Foto E. Bertran)
Crònica de la sortida de la SCG al Canigó 205
Deia Cèsar A. Torras (1902) que, “tal com el Montserrat és la montanya que 
encarna’ls sentiments religiosos de Catalunya, el Canigó és el niu més poderós 
de ses tradicions fantàstiques y llegendaries”. Cal recordar que, per aquelles 
dates, la singularitat i simbolisme d’aquesta muntanya ja s’havia vist conside-
rablement reforçada amb el cèlebre poema de Jacint Verdaguer. Segons Josep 
Iglésies, el poeta i soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques 
adquirí “un coneixement del Pirineu català superior al que poguessin tenir tots 
els excursionistes barcelonins plegats”. 
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
L’ascensió de la SCG al Canigó va partir de Prada de Conflent, on el lloguer 
d’uns 4x4 ens estalviaren els 23 km de la pista que, per Villerac i els boscos de 
la feréstega vall de Llec, condueix al refugi dels Cortalets (2.150 m). La velo-
citat de la llarga pujada no ens impedí observar la gradació altitudinal de la 
vegetació (alzinars, rouredes, avellanoses, fagedes, avetoses...). Poc més enllà 
de Cortalets el bosc de pi negre cedeix la primacia al matollar de bàlec (Genis-
ta purgans) i neret (Rhododendron ferrugineum), ambdues espècies silicícoles. 
En la retardada primavera d’enguany, l’esclatant groc del baleguer encara no 
estava prou acompanyat del magenta del neret; quan tots dos colors coinci-
deixen –ens va fer veure el taxista de Fillols– la muntanya esdevé senyera.
grandiós veire on beu olors l’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Una primera parada al pic de Jofre (2.362 m) ens permeté gaudir d’una 
magnífica vista aèria damunt el Conflent (Vernet, Prada, Vinçà...), el Rosselló 
(amb els seus tres estanys litorals), i els emboscats Aspres. Davant nostre envers 
el nord: els cims nevats del Carlit, l’aclaparador massís de Madres i la serra de 
les Corberes amb el desafiant Puèg de Bugarac. I és que enlloc dels Pirineus 
s’esdevé, com al Canigó, un veïnatge tan sobtat entre una alçada pròxima als 
2.800 m i una fossa tectònica tan immediata i deprimida: Prada (350 m) és 
només a 11 km de la Pica, de tal manera que entre ambdós punts s’estableix 
un pendent mig del 22%.
Les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
Més amunt del pic de Jofre el fred i el vent barren el pas al matollar, i 
s’entra al domini de la roca nua (majoritàriament micaesquistos d’argentat 
reflex), violentament trencada per efecte del gel. Sobta la presència d’estanys 
glacials i geleres rocalloses a menys de 50 km del mar. El recorregut sencer 
es fa, amb pauses i sense presses, en dues hores i mitja, i presenta una pujada 
206     Treballs de la SCG,  66,  2008 Jesús Burgueño
gradual sense complicacions remarcables, però salvant un desnivell total de 
630 m. En el tram final, passada la Portella, les nombroses ziga-zagues del 
camí permeten graduar l’esforç i salvar el colossal i caòtic pedregar que con-
dueix al petit cim. L’arribada al cim de la Pica permet descobrir, tot de sob-
te, la perspectiva alpina dels cims meridionals del massís (Roc Negre, Tres 
Vents, Set Homes...), les altes valls de Pi i els cims fronterers del sector de 
Bastiments, així com els llunyans Montseny i Montserrat; envers el nord, 
més enllà de les Corberes, s’albira el perfil allargat de la Muntanya Negra i 
fins i tot el cap d’Agde.
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d’aloja que del cel davalla.
(Cant II. Flordeneu)
Fet el descens i després de dinar als Cortalets, alguns dels nostres excursio-
nistes encara es veieren amb cor d’unir-se a un grup aplegat davant el refugi 
foto 3
El grup de la SCG al cim del Canigó. A l’esquerra, Pere Andreu i Assumpció Plana; a la dreta, 
Víctor Altés, Enric Bertran i Rafael Giménez; al centre-esquerra de la creu, de dalt a baix, M. 
Rosa Viñolas, Mercè Noguera, Anna Mompart, Marc Ferrer i Miquel Burgueño; al centre-
dreta de la creu, igualment, Jordi Ferrer, Jesús Burgueño, Francesc Nadal, Rosa Anna Felip i 
Montserrat Cuxart. (Foto M. Cuxart)
Crònica de la sortida de la SCG al Canigó 207
per tal de cantar corrandes catalanes i ballar sardanes. La tornada a Prada amb 
els 4x4 seguí en aquest cas una estreta i vertiginosa pista que, pel bosc de 
Balaig i a través d’un seguit de tancats revolts, baixa fins a Taurinyà i Sant 
Miquel de Cuixà.
foto 4
Vista des del paratge dels Estanyols del cim del Canigó, amb la Pica (a la dreta de l’enclotat 
circ glacial) i la carena i paret de Barbet, a l’esquerra. Aquesta vall glacial que davalla del Ca-
nigó està perfectament orientada al nord i és la capçalera de la ribera de Lliterà (Taurinyà). 
(Foto J. Burgueño)


El Canigó: una ascensió emblemàtica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert