Perales, Alejandro

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA SITUACIÓ DE LA TELEVISIÓ PÚBLICA A ESPANYA:
ENTRE EL BUIT I L'INCOMPLIMENT
ALEJANDRO PERALES
Professor de la Universitat Ramon Llull
Subdirector general de Contexto, SA
1. Televisió pública i servei públic: una falsa identitat
1.1. EL SERVEI PÚBLIC A LA TELEVISIÓ PÚBLICA ESTATAL
Els aspectes institucionals, organitzatius i productius de la televisió
pública estatal són regulats per la Llei 4/80, del 10 de gener, de l'Estatut
de la ràdio i la televisió. Es tracta de la primera disposició democràtica
en aquest terreny i pot considerar-se molt més que un marc per a aques-
ta televisió pública, bo i ser això molt important, en bona mesura ha
condicionat el desenvolupament posterior de tota l'activitat televisiva
espanyola.
La Llei 4/80 respon al manament constitucional sobre la competència
de l'Estat en matèria de comunicació, 1 i configura al seu preàmbul l'acti-
vitat televisiva com un servei públic essencial, la titularitat del qual corres-
pon a l'Estat. Aquest servei públic queda definit com un instrument per
garantir:
— La informació i participació política dels ciutadans.
— La formació de l'opinió pública.
— La cooperació amb el sistema educatiu.
— La difusió de la cultura espanyola i de les seues nacionalitats i
regions.
— La realitat i efectivitat de la llibertat i la igualtat.
— La protecció dels marginats.
— La no-discriminació de la dona.
1. Article 149.27.
51
La televisió com a servei públic respon, doncs, a la defensa d'uns
objectius no pas arbitraris, sinó que remeten tots a preceptes constitucio-
nals com ara:
— El dret a comunicar i a rebre Iliurement informació vera9.2
— La limitació d'eixa Ilibertat 3 atenent els drets fonamentals i espe-
cialment els drets a l'honor, a la intimitat, a la pròpia imatge 4 i a la protec-
ció de la joventut i de la infäricia.6
— El respecte al pluralisme social i lingüístic.6
— El dret a la Ilibertat.7
— La igualtat davant la Ilei i la no-discriminació.8
— La garantia de l'educació i la formació dels ciutadans i consumidors.9
La Llei 4/80, a més a més, recull en l'article 4 uns principis inspiradors
de l'activitat dels mitjans de comunicació social de l'Estat que reiteren
alguns dels drets ja assenyalats i afegeixen:
— L'objectivitat i imparcialitat de les informacions.
— La separació entre informacions i opinions.
— La identificació dels opinants.
— La seua Iliure expressió amb els límits ja dits de l'article 20 de la
Constitució.
1.2. EL SERVEI PÚBLIC A LES TELEVISIONS AUTONÒMIQUES I PRIVADES
La Llei 46/83, del 26 de desembre, reguladora del tercer canal de tele-
visió, no solament menté el concepte de servei públic (art. 9), sine) que
també té els mateixos principis inspiradors de l'activitat televisiva recollits
per la Llei 4/80 (art. 5). Principis que s'expliciten igualment en cadascuna
de les Ileis de creació de les televisions autonòmiques (elaborades a imat-
2. Art. 20.1.d.
3. Art. 20.4.
4. Art. 18.1, desenvolupat per la Llei orgànica 1/82.
5. Art. 39.4.
6. Art. 20.3.
7. Art. 16, 17 i 53.
8. Art. 14 ¡92.
9. Art. 27.1, 44.1, 51.2 i art. 17 de la Llei general per a la defensa dels consumidors 1
usuaris.
52
ge i semblança de la Llei 4/80), amb un afegit comú que especifica la
defensa de la cultura própia.1°
La Llei 10/88, del 3 de maig, de televisió privada, per la seua banda,
reconeix en el preàmbul la compatibilitat entre la titularitat estatal del ser-
vei públic de televisió i la seua possible gestió indirecta per particulars."
Recorda que la finalitat de la televisió com a tal servei públic ha de ser
satisfer l'interès dels ciutadans i contribuir al pluralisme informatiu, a la
formació d'una opinió pública lliure i a l'extensió de la cultura. I estableix
que l'activitat de les societats concessionàries de la dita gestió indirecta
s'inspiraré pels principis ja assenyalats per a les televisions públiques.
Del que s'ha vist fins ara es dedueixen amb claredat, si més no, qua-
tre conclusions bàsiques:
1) Que la concepció de la televisió com a servei públic en l'ordena-
ment jurídic espanyol no es justifica tant per la vessant técnica de l'es-
10. Vegeu:
— Art. 3 de la Llei 5/1982, del 20 de maig, de creació de l'ens públic Radio Televisión
Vasca.
— Art. 14 de la Llei 10/1983, del 30 de maig, de creació de l'ens públic Corporació Cata-
lana de Radio i Televisió, i regulació dels serveis de radiodifusió i televisió de la Generalitat
de Catalunya.
— Art. 16 de la Llei 9/1984, de 1'11 de juny, de creació de la Companyia de Radio Tele-
visió de Galicia.
— Art. 2 de la Llei 7/1984, del 4 de juliol, de creació de l'entitat pública de Radio-Tele-
visió Valenciana (RTVV), i regulació dels serveis de radiodifusió i televisió de la Comunitat
Valenciana.
— Art. 3 de la Llei 8/1984, de 111 de desembre, de radiodifusió i televisió a la Comuni-
tat Autónoma de Canàries.
— Art. 13 de la Llei 13/1984, del 30 de juny, de creació, organització i control parla-
mentari de l'ens públic Radio Televisión Madrid.
— Art. 16 de la Llei foral 16/1985, del 27 de setembre, de creació, organització i control
parlamentari de l'ens públic Ràdio Televisió Navarra.
— Art. 16 de la Llei 7/1985, del 22 de maig, de creació de la Companyia de Radio i Tele-
visió de les Illes Balears.
— Art. 2 de la Llei 8/1987, del 9 de desembre, de creació de l'empresa pública de la
Ràdio i Televisió d'Andalusia, i regulació dels serveis de radiodifusió i televisió gestionats per
la Junta d'Andalusia.
— Art. 2 de la Llei 8/1987, del 15 d'abril, de creació, organització i control parlamentari
de la Corporació Aragonesa de Radio i Televisió.
— Art. 2 de la Llei 9/1988, de 111 de novembre, de creació, organització i control par-
lamentari de la Ràdio Televisió Murciana.
11. La Llei fa esment de les sentències del Tribunal Constitucional en aquest sentit (STC
núm. 12, del 31 de març de 1982 i STC núm. 74, del 7 de desembre de 1982), però la legi-
timació del caràcter de servei públic de la televisió privada podria fonamentar-se també en
l'article 128 de la Constitució, que subordina la iniciativa privada en l'activitat econòmica a
les exigències de l'interès general.
53
cassetat del bé (en aquest cas, el límit de freqüències) com per la vessant
—diguem-ne— ideològica. És per això que, mentre no canviem de model
de societat, els avenços tecnològics en el camp de la televisió no poden
pas invalidar la vigència del concepte de «servei públic».12
2) Que açò es deu al fet que la televisió, tot i ser una indústria, és molt
més que una indústria. L'activitat televisiva ha de respondre tant a una
lògica econòmica com a una lògica social perfectament recollida en el
repertori d'atributs que legalment defineixen el perfil del servei públic, per
més que es pugui blasmar aquest de poc concret. I ambdues lògiques
han de fer-se compatibles.
3) Que el concepte de «servei públic» no se circumscriu únicament a
l'àmbit de la televisió pública, sine) que s'estén també a l'àmbit de la tele-
visió privada. Aquesta afirmació, jurídicament fonamentada, trenca amb
un vell i popular malentès del qual participen igualment molts dels parti-
daris i dels no tan partidaris de la televisió pública. Els primers, de mane-
ra segurament benintencionada, i els segons, des d'un punt de vista més
interessat, acaben per escamotejar als espectadors la possibilitat d'exigir
als continguts de la televisió privada la seua funció social.
4) Que el balanç general que es pot fer és d'incompliment generalitzat
d'aquests preceptes de servei públic.
La qüestió a plantejar-se, doncs, és la següent: en un moment d'o-
puléncia televisiva i de revolució tecnològica, amb una gran diversitat
d'ofertes i sistemes, es pot legitimar el manteniment d'una televisió públi-
ca que ha incomplert històricament el seu paper i que no es veu ja com el
baluard del servei públic? Aquest nou entorn fa innecessària la televisió
pública o, altrament, la fa més necessària que mai? Quins aspectes poden
ser considerats específics de la televisió pública en la mesura que deuen ser
complerts per aquesta, però no compten amb una regulació semblant pel
que fa a la televisió privada?
12. Aquesta visió, a més a més, relaciona el concepte de «servei públic» amb d'altres
més utilitzats a nivell europeu com « servei universal» o «interés públic», amb els seus mati-
sos. És clar que «interès públic» a la resta d'Europa i fins i tot als Estats Units no es refereix
únicament al futbol o als casaments, tal com pareix haver-se entes a Espanya.
54
2. L'especificitat de la televisió pública
2.1. PARTICIPACIÓ SOCIAL
Tornant de nou a la Llei 4/80, el seu article 6 preveu l'existència d'uns
anomenats «consells assessors», com un dels tres òrgans de funciona-
ment, administració general i alta direcció de l'ens RTVE, junt al director
general i al Consell d'Administració.
Aquests consells assessors, que no deuen ser confosos amb els
consells assessors de RTVE a les comunitats autánomes, 13 haurien d'es-
tar formats (arbole 9.1) per representants dels treballadors, del món de la
cultura i de l'Administració, de les autonomies i també dels ciutadans en
el rol d'usuaris del mitjà i receptors dels seus missatges: la disposició
addicional cinquena de l'Estatut preveu dos llocs en els consells asses-
sors per als representants de les associacions de radiooients i teleespec-
tadors.
Segons l'article 9.2, els consells assessors hauríem d'exercir un paper
consultiu, amb atribucions i capacitat de decisió gairebé nul•les: la seua
convocatòria seria preceptiva poques vegades a l'any; emetrien opinió o
dictamen sols quan els fos « expressament requerit» pel Consell d'Admi-
nistració, i no podrien ocupar-se sinó del compliment dels principis de
programació (i, amb una lectura generosa de les seues funcions, d'allò
relacionat amb la publicitat, la presència de grups polítics i socials signifi-
catius, el dret de rectificació i la quota de producció pròpia).
No hi ha cap dubte que es tracta d'unes atribucions molt moderades;
nogensmenys, han degut parèixer excessives o supèrflues als responsa-
bles de prendre decisions a l'ens durant aquests divuit anys, ja que els
13. Segons l'article 14.2 de la Llei 4/80, el delegat territorial de RTVE en cadascuna de
les comunitats autònomes comptarà amb un consell assessor nomenat per l'òrgan de
Govern de la dita comunitat. L'homonímia entre els consells assessors de l'article 9 i els de
l'article 14 ha donat lloc a no poques confusions, però el seu diferent àmbit d'actuació (esta-
tal / autonòmic) deixa ciar que es parla de consells assessors diferents.
Amb relació als consells assessors territorials de RTVE, vegeu les normes autonòmi-
ques de la seua creació i regulació a Catalunya (Llei 6/1981, del 19 de juny), Andalusia (Llei
2/1982, del 21 de desembre), Principat d'Astúries (Llei 5/1983, del 4 d'agost), Galicia
(Llei 10/1983, del 9 de desembre), Cantàbria (Llei 1/1984, del 27 de febrer), Comunitat de
Madrid (Llei 5/1984, del 7 de març), Comunitat Valenciana (Llei 3/1984, del 6 de juny), Aragó
(Llei 4/1984, del 26 de juny), Regió de Múrcia (Ilei 4/1984, del 12 de novembre), Illes Balears
(Llei 6/1984, del 15 de novembre), Navarra (Llei foral 2/1985, del 4 de mal-9), País Basc (Llei
9/1985, del 4 de desembre), Castella-La Manxa (Llei 1/1987, del 7 d'abril), La Rioja
(Llei 5/1989, del 19 d'octubre), Castella i Lleó (Reial decret legislatiu 1/1989, del 4 de maig),
Extremadura (Llei 1/1989, del 31 de maig).
55
consells assessors de RTVE són uns consells nonats, mai no creats, que
encara esperen poder demostrar la seua utilitat.
Pel que fa a les televisions autonòmiques, la majoria tenen en comp-
te en els seus consells assessors la participació de representants d'asso-
ciacions de consumidors i usuaris," encara que la seua activitat real és,
en el millor dels casos, mínima.
Hom pot dir que els consells assessors constituïen una innovació clau
i de gran importància en el disseny de la participació social en els mitjans
de comunicació, encara que sigui molt recluida; però no s'han creat les
condicions per propiciar-ne el funcionament real per manca, fonamental-
ment, de voluntat política.
2.2. DRET D'ACCÉS
La Llei 4/80 preveu també una altra modalitat de participació social:
l'article 24 reconeix el dret d'accés a la televisió dels grups socials i
tics més significatius, que hauria d'arbitrar-se en funció de criteris de tipus
objectiu com ara la representativitat o l'àmbit d'actuació. Ha de conside-
rar-se que aquest dret:
— Remet a l'article 20.3 de la Constitució, que garanteix l'accés dels
dits grups als mitjans de comunicació públics.
— Es desenvolupa també en l'article 17 de la Llei 26/1984, del 19 de
juliol, general per a la defensa dels consumidors i usuaris, que garanteix
en els mitjans públics l'emissió de programes dedicats a la informació i
formació dels ciutadans que facilitin l'accés d'associacions de consumi-
dors i usuaris, i d'altres grups o sectors interessats.
El dret d'accés, anomenat en alguns casos dret d'antena, es recull
també igualment en els diferents textos legals de creació de les televisions
autonómiques. 15
 Però, com passa amb la participació social, es tracta
d'un dret que en la pràctica no s'ha dut a terme, Ilevat de les quotes de
presència acordades al seu moment per a l'Església católica i altres con-
fessions religioses.
Si, pel que fa al servei públic, és l'incompliment de la norma el que
caracteritza d'al lò més el balanç d'aquests anys, en el cas de la partici-
14. Això es recull als estatuts del País Basc, Andalusia, Múrcia, Comunitat Valenciana,
Aragó i Navarra. Els de la ràdio i televisió catalana, canària i gallega, per contra, no inclouen
aquesta presència social, mentre que el de Madrid és l'únic que parla expressament dels
usuaris de mitjans de comunicació.
15. Algunes d'aquestes televisions, com ara les del País Basc, Múrcia, Comunitat Valen-
ciana, Aragó i Navarra, reconeixen també els drets dels grups minoritaris o menys signi fi-
catius.
56
pació social, ens trobem, a més a més, amb un buit tan sistemàtic com
empobridor. «Arriba un taxi buit al número 10 de Downing Street; s'obre la
porta, i baixa Mr. Gladstone » , deia Winston Churchill amb una frase terri-
ble i «ningunejadora» del seu famós adversari. En eixe taxi cabríem també,
sense moltes estretors, els cada vegada més minvats exemples de parti-
cipació social a la televisió pública.
3. El futur de la televisió pública
No és cap secret que, en major o menor mesura, el concepte de tele-
visió pública passa a hores d'ara per una crisi a nivell global: caiguda de
les audiències, increments dels déficits, governamentalització. Molts seg-
ments de la societat mantenen amb aquesta una actitud contradictòria
per què no, esquifida: ii demanen qualitat, però no estan disposats a
pagar-la. 1 això ocorre especialment amb aquest model tan nostrat a Euro-
pa de televisions públiques fortes amb vocació de lideratge i referència,
siguin quines siguin les seues fonts d'ingressos (pressupostos, cànon,
publicitat, venda de productes) o la combinació d'aquestes.
Pel que fa a l'Estat espanyol, aquesta crisi es fa palesa en qüestions
com l'aparició de serveis de televisió que no tenen ja la consideració de
servei públic 16 o la prevista modificació de la Llei del tercer canal, que per-
metrà la gestió indirecta privada de les televisions autonòmiques.
Al mateix temps, queda clar també a nivell europeu que es pot tenir
una visió més o menys subsidiària del paper del sector públic en el com-
pliment de l'interès general, però que aquest interés és irrenunciable. 17 La
Unió Europea demana a cada país una definició clara del concepte
d'<‹interés públic» a la televisió dels programes d'interès públic— com
a requisit per autoritzar les subvencions.
Tenint en compte tot això, la supervivència de la televisió pública
passa necessàriament per potenciar:
— Els aspectes de servei públic de manera més decidida i pregona
que les televisions de gestió privada.
— La qualitat, la diversitat i la innovació en formats i continguts, així
com la satisfacció dels interessos dels espectadors (és a dir, dels seus
desitjos, però també de les seues necessitats).
16. Vegeu la Llei 37/1995, del 12 de desembre, de telecomunicacions per satél . lit.
17. Així es pot veure en diferents resolucions de la CE i, molt especialment, en l'article
90.2 del Tractat de la CEE i en el Protocol sobre el sistema de radiodifusió signat amb el Trac-
tat d'Amsterdam. Per a una anàlisi detallada del problema, vegeu Santiago Muñoz Machado
(1988), Servicio público y mercado, Vol. III: La televisión, Madrid: Civitas.
57
— L'enfortiment de la col•aboració a nivell internacional per fomentar
la coproducció i l'intercanvi de productes: a Europa (UER), però també a
la Mediterrània (Euromed TV) i a Iberoamérica.
— El doble finançament, centrat prioritériament en els pressupostos i
subsidiàriament en la publicitat i la venda de productes. Això suposa un
trencament amb la situació de manca de subvencions i endeutament sal-
vatge, amb l'adopció d'un pla de viabilitat que obligui l'Administració a
l'assumpció de l'actual deute.
— La « desgovernamentalització» de la figura del director general, que
no deuria de ser nomenat per l'executiu, ni tampoc pel Consell d'Admi-
nistració, sine) pel Parlament, i per un període no coincident amb el de les
legislatures.
— La professionalització del Consell d'Administració, deixant als par-
laments el control estrictament partidista.
— La participació social com a element específic i discriminant, i com
a element legitimador de primer ordre per a la seua existència. Això supo-
sa la creació de consells assessors operatius, amb competències ciares i
no discrecionals, i capacitat preceptiva en alguns aspectes, formats per
professionals, experts i espectadors.
58


La situació de la televisió pública a Espanya: entre el buit i l'incompliment

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert