Burgueño, Jesús

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 70, 2010, p. 239/244
Per la Cerdanya i el Conflent amb el Petit Tren 
Groc
Jesús Burgueño
La toponímia sovint ens dóna definicions territorials contundents, inapel·lables 
i d’una expressió sintètica immillorable. Un exemple és el Conflent. Cap millor 
definició d’aquesta comarca nord-catalana que l’apressada confluència d’aigües 
a la Tet, procedents de l’enèrgica capçalera pirinenca: Roc de Madres, 2.469; 
Puig Peric, 2.810; Bastiments, 2.881; Canigó, 2.784 m... Aquesta estructura 
confluent de valls explica part de la història de la comarca i en particular de la 
seva capital històrica, Vilafranca de Conflent, estratègicament situada al congost 
que és lloc de pas obligat entre la plana del Rosselló i l’enlairada Cerdanya. 
Vilafranca i la comarca del Conflent van ser objecte de la sortida realitzada 
per la Societat Catalana de Geografia el 12 de juny de 2010, organitzada per 
Daniel Paül i qui signa aquesta crònica.
La jornada s’inicià (després d’haver fet nit a Prada) amb una visita al poble 
de Rià i a les ruïnes del seu castell, tot seguint les explicacions d’Enric Balaguer, 
president de l’associació cultural Casal de Rià. Si Vilafranca és la cara visible de 
l’estratègia constructora de Vauban, Rià n’és l’amagada creu, atès que l’enginyer 
militar ordenà l’aterrament de les fortificacions properes que podien rebaixar la 
primacia de la vila fortificada i possibilitar un hipotètic setge. Calia en tot cas 
deixar clar qui era el nou amo d’aquestes terres després del Tractat dels Pirineus 
(1659) i anorrear tota resistència a l’annexió a França.
El municipi de Rià i Sirac (units el 1822; actualment 1.175 hab.) fou un 
important centre siderúrgic –i per tant obrer– on es treballava el ferro de la 
comarca, que fins els anys 50 hi feia cap, en part mercès al Tren Groc. 
La visita a Vilafranca (225 hab.) comptà amb el guiatge del nostre consoci 
Gil Planas. La vila presenta una disposició allargada, d’oest a est, paral·lela 
240 Treballs de la SCG, 70, 2010 Jesús Burgueño
a la Tet i d’acord amb el traçat de l’antiga via confletana que unia Rosselló i 
Cerdanya. Dos llargs carrers organitzen la trama urbana: Sant Joan (que dóna 
a la porta d’Espanya) i Sant Jaume (a la porta de França). A causa de la seva 
important funció militar (fins el 1918) el conjunt urbà resta lliure d’afegits 
moderns o de destruccions parcials que restin una engruna a l’harmonia del 
conjunt de la vila closa. Només en ocasions resulta un pèl excessiva la banalit-
zació comercial de l’espai urbà, amb profusió de botigues de tota mena sovint 
menades per forasters que només obren el negoci durant l’estació turística: això 
és el que resta del dret de mercat concedit el 1075. El monument més destacat 
–però no pas l’únic– és l’església de Sant Jaume, amb campanar quadrat i una 
bella i original portalada romànica; aquí i arreu s’emprà com a ornament el 
característic marbre rosa de la rodalia. 
L’annexió dels Comtats a França en virtut del Tractat dels Pirineus atorgà 
a la capital del Conflent un renovat i destacat paper com a fortificació de 
frontera, justificant la renovació de les seves muralles i la construcció de 
baluards defensius sota la direcció de Vauban. Darrerament (2008) les forti-
ficacions del marquès de Vauban (1633-1707) han estat declarades –no sense 
polèmica a la Catalunya del Nord– Patrimoni Mundial per la UNESCO. 
Amb tot, les muralles també van contribuir a la decadència de Vilafranca. 
Mancada de terme municipal més enllà del clos fortificat (la mateixa esta-
ció de tren és en terme de Fullà) i sotmesa a les necessitats defensives (fins 
i tot s’enderrocà el convent franciscà d’extramurs) la ciutat medieval restà 
condemnada a l’estancament i a la total dependència econòmica respecte 
de la guarnició que hostatjava. Contràriament, l’oberta i dinàmica vila de 
Prada (avui 6.356 hab.) aviat superà Vilafranca en població i aconseguí la 
capitalitat de la vegueria el 1773, essent ratificada com a cap d’arrondissement 
amb la Revolució. 
Tot passejant pel camí de ronda de les muralles, pel baluard de la Carnis-
seria i pont de Sant Pere, vam enfilar l’ascensió al castell de Vilafranca o Fort 
Libèria (nom que vol recordar la denominació fundacional de Vilafranca 
com a Vila Libera). Va ser concebut per Vauban l’any 1681 com a refugi 
inexpugnable i desafiant reforç exterior en la defensa de Vilafranca davant 
possibles atacs i setges, però sens dubte també, arribat el cas, com a punt des 
d’on fer front a una insurrecció local, com la produïda el 1674 (l’anomenada 
Conspiració de Vilafranca). Al pati d’armes, l’actiu i polifacètic Joel Mené, 
bomber, restaurador i regidor municipal vilafranquí, ens va fer una excel-
lent presentació de la fortalesa, fent-nos parar atenció en la funcionalitat 
dels detalls constructius: la ventilació superior de les espitlleres per evitar 
la concentració de fums tòxics, les baranes que havien de frenar possibles 
caigudes dels soldats per efecte del retrocés de les armes, el laberint de soter-
ranis, l’ús dels cairons (maons) a les parts superiors per evitar el rebot de les 
bales... Per tornar del castell al poble vam baixar per la galeria subterrània 
més llarga d’Europa, anomenada dels mil graons (exactament són 734, però 
Per la Cerdanya i el Conflent amb el Petit Tren Groc 241
el recorregut pels soterranis de la pròpia força permet arrodonir la xifra sense 
gaire exageració) construïda en època de Napoleó III, que permet salvar un 
desnivell d’uns 180 metres.
Havent dinat vam visitar la Cova de les Canaletes, un bell exemple de tota 
la panòplia de les espectaculars morfologies pròpies d’aquesta zona càrstica. 
Per acabar de fer inoblidable l’escenari, la nostra visita coincidí amb l’actuació 
d’una coral.
El trajecte del Tren Groc entre Vilafranca i Sallagosa fou la cloenda d’or 
de la sortida, precisament en l’any que se celebra el centenari de la posada en 
funcionament de la línia. L’objectiu estratègic últim d’aquesta línia ferroviària 
de 62’5 km de longitud era la plena integració funcional a França de la remota 
contrada de l’Alta Cerdanya: allò que els geògrafs francesos en diuen una ope-
ració de désenclavement (Termcat proposa com a equivalent desaïllament). No 
és aventurat afirmar que aquesta línia no s’hauria construït mai si la Catalunya 
Nord hagués romàs dins d’Espanya (val a dir que tampoc tindria el mateix 
traçat a la Cerdanya si Llívia hagués quedat per a França).
En el seu moment (1903 a 1910) fou una obra d’enginyeria de primera mag-
nitud. Els elements construïts més destacats –coneguts pel nom del respectiu 
enginyer– són el pont Séjourné, espectacular viaducte granític de setze arcs, i el 
pont penjant Gisclard, construït amb un innovador sistema de tirants (aquest 
enginyer morí en un tràgic accident en les proves prèvies a la inauguració del 
tren, per un problema en el sistema de frenat). La construcció de la línia està 
estretament lligada als aprofitaments hidroelèctrics de la capçalera de la Tet 
(construcció de l’embassament de la Bullosa) perquè calia assegurar l’alimen-
tació elèctrica del tren (la qual es fa per rail lateral) i també està en l’origen 
del nucli turístic de Font-romeu: Le Grand Hotel fou iniciativa de la mateixa 
companyia de Chemins de Fer du Midi.
L’espectacular ascensió del Tren Groc tot remuntant els feréstecs estimballs 
excavats per la Tet parla per si sola de l’epopeia que significà la ràpida cons-
trucció d’aquesta línia a l’inici del segle xx. Superant pendents de fins al 6%, 
el carrilet passa dels 427 m de Vilafranca als 1.593 m de l’estació de Bolquera-
Eina, sostre de la xarxa ferroviària pública francesa i també de la peninsular si 
descomptem el cremallera de Núria. Finalment a Sallagosa, després de fruir 
de la visió de l’incomparable altiplà de la Perxa, vam emprendre viatge de tor-
nada amb l’autocar. A finals del s. xx el canari va estar a punt de ser clausurat, 
però mercès al turisme perviu i transporta anualment 200.000 passatgers. El 
Tren Groc ha esdevingut un símbol d’identitat irrenunciable per a la gent de 
Cerdanya i Conflent, però és encara més: una demostració de la capacitat de 
l’enginy humà per a superar les dificultats; compta amb iguals o més mèrits 
que les fortificacions de Vauban per esdevenir Patrimoni de la Humanitat. 
Confiem que, tal i com preveu el Consell del Llenguadoc-Rosselló, la celebració 
del centenari del Tren Groc suposi la definitiva conservació i millora de la línia 
per a gaudi de les generacions futures.
242 Treballs de la SCG, 70, 2010 Jesús Burgueño
Explicacions d’Enric Balaguer al castell de Rià, un indret que aplega diversos símbols nacionals catalans. 
A l’altra banda de la vall, el poble de Sirac. Al fons el Canigó.
Per la Cerdanya i el Conflent amb el Petit Tren Groc 243
Des de la bateria situada a mig camí del 
Fort Libèria s’obtenen les millors vistes 
de Vilafranca de Conflent. A la imatge 
la part occidental de la vila, presidida 
per l’església de Sant Jaume (campanar 
quadrat). També hi destaquen les torres 
de la casa del Veguer, avui ajuntament 
(torre amb punxa) i de l’Hospital 
(a l’esquerra). Fora muralla s’observa la 
via del carrilet i el pont de Sant Pere 
que dóna accés al castell.
Espectacular morfologia càrstica de la 
cova de les Canaletes.
244 Treballs de la SCG, 70, 2010 Jesús Burgueño
L’excursió amb el Tren Groc. Dins el vagó s’endevinen David Casassas, 
Montserrat Galera, Agustín Hernando i Anna M. Casassas.


Per la Cerdanya i el Conflent amb el Petit Tren Groc

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert