L'article és una revisió de les opinions de diversos autors sobre l'estil dels científics en
escriure ciència.This article is a review of opinions of different authors about literary style of scientists
writing science

Domínguez, Martí

Hemeroteca Cientifica Catalana

INTRODUCCIÓEugeni d’Ors en el Glosari de l’any 1915escrivia: «Tanque dos o tres llibres espa-nyols de matèria científica. Déu meu, comaquests llibres són redactats! Quines expres-sions pedestres, quina confusió, quin lèxic,quina sintaxi!». Convindreu que l’afirmacióés completament actual, i que podria seraplicada als nostres textos científics. Xèniusva arribar a ser un bon coneixedor de la rea-litat científica del principi de segle, com hoComunicar ciència(C. Junyent, ed.)Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 185-188L’ESTIL FA LA CIÈNCIAMARTÍ DOMÍNGUEZDepartament de Zoologia, Universitat de ValènciaAdreça: Departament de Zoologia. Universitat de València. Campus de Burjassot. 46100València.Adreça electrònica: marti.dominguez@uv.es«Il faut  être compris de tous et éclairer,à la fois, le chevalier et le cordonier»VOLTAIRERESUML’article és una revisió de les opinions de diversos autors sobre l’estil dels científics enescriure ciència.Paraules clau: estil literari / ciència / comunicació.SUMMARYStyle makes scienceThis article is a review of opinions of different authors about literary style of scientistswriting science. Keywords: literary style / science / communication.186 MARTÍ DOMÍNGUEZdemostren les seues acurades observacionstot al llarg dels seus llibres. En aquesta glosa,d’Ors cita l’abat de Condillac, amic íntim deDiderot i Rousseau, que mantenia, en el seullibre La logique ou premiers développements del’art de penser, que el vocabulari guanya enriquesa a mesura que les idees van fent-semés netes i més precises: «La ciència no ésmés que un llenguatge ben fet!» escriviaamb vehemència. I per això d’Ors finalitza-va la seua glosa amb una de les seues con-tundents i formatives afirmacions: «Redac-tar, redactar, redactar: d’això en vénendesprés privilegis i primacies. L’aristocrà-cia, el domini de la ciència francesa, el secretde la seva universalitat són aquí: en la sevasecular, i segura, superioritat de redacció».L’ESTIL DEL CIENTÍFICSTanmateix, molts pocs científics d’avui,en el moment d’exposar els seus resultatscientífics, pensen en aquell terme orsià deredactar. La redacció sembla aliena a la cièn-cia, i el científic, en general, es manté adistància, i evita en els seus articles qualse-vol tipus de concessió a la forma literària.En els treballs científics, per exemple, enuna tesi doctoral, no hi ha cap tipus d’esforçestilístic: el pensament, en el sentit dels re-sultats d’investigació, s’exposa en estat quí-micament pur, sense cap ingredient que aju-de a la digestió per part del lector. Hi ha unprejudici, tan absurde com inviolable, enl’ús d’una prosa cultivada, on l’adjectivaciósiga un recurs vàlid per a dotar de profun-ditat —i de claredat— l’exposició científica.Més aviat sol esdevindre tot el contrari: eltext científic és farcit de tecnicismes i deneologismes dubtosos. I sovint ocorre queaquests treballs de doctorat són publicatsposteriorment, i es presenten als lectors enel mateix estat que foren concebuts: obscursi indestriables.Una gran part dels problemes que té laciència actual provenen, al meu entendre,d’aquesta incapacitat de redacció. L’animad-versió creixent de la societat vers la ciència(vegeu, per exemple, Gerald Holton, Eins-tein, història i altres passions, o Robin Dun-bar, La por a la ciència), té l’origen, al meu en-tendre, en l’aïllament lèxic i sintàctic delscientífics. Cada vegada hi ha menys investi-gadors que saben explicar, amb un estil clari elegant, la importància de la seua investi-gació, i quan ho aconsegueixen —fan un lli-bre que és un èxit— la resta de la comunitatcientífica, lluny d’imitar-lo, el mira ambmenyspreu, per allò de la rivalitat damna-da.Potser aquestes afirmacions us sembla-ran exagerades. Fa uns mesos, l’historiadorde l’art i excel·lent divulgador Ernst H.Gombrich declarava amb contundència:«Em fa vergonya ser historiador de l’art enel segle XX. Quan en la ciència hi ha hagutèxits portentosos, com el descobriment delsmecanismes hereditaris! I que, mentre elscientífics assolien aquestes proeses, un ar-tista enviava a una exposició un urinari!».L’afirmació de Gombrich és divertida, peròdivulga una visió de la ciència anacrònica.No crec que la ciència avance diferentmentd’altres disciplines de la cultura, i els urina-ris podríem dir que són universals, i quetambé es troben en una gran part dels resul-tats actuals dels investigadors. Vull dir quetambé fa vergonya ser historiador de laciència al segle XX! Al davant de noms comDarwin, Buffon i Linné, Newton i Leibniz,Galileu i Bruno, per citar els més destacatsdels darrers segles, quins noms es podenanteposar del nostre segle? Sobretot si con-siderem que l’esforç científic s’ha multipli-cat durant el nostre segle, no resulta desco-ratjador comprovar la mancança de nomsinequívocament suggeridors?L’ESTIL FA LA CIÈNCIA 187CIENTÍFICS I EDUCADORSEvidentment, Albert Einstein podria seruna possibilitat. Una última i redemptorasalvació (on podríem incloure l’obra deSchrödinger Què és la vida?). Però aquestaúltima part de segle resulta esfereïdora-ment buida. A més a més, el cas d’Einstein—tot i ser el científic paradigmàtic del nos-tre segle— es troba singularment aïllat:molts pocs investigadors han conreat laseua visió del coneixement com una unitat,ni la seua ambició de fer la ciència accessi-ble a tothom. Durant gran part de la seuavida, Einstein va reactualitzar i divulgar unpetit llibre sobre la teoria de la relativitat,que va subtitular amb un evocador «com-prensible per a tothom» (gemeinverständlich).Einstein, com Voltaire amb els seus Élé-ments de la philosophie de Newton mis à la por-tée de tout le monde, com Darwin amb la seuasíntesi divulgativa sobre l’origen de lesespècies, com Buffon amb la seua Histoirenaturelle, com Goethe amb el seus poemessobre la metamorfosi de les plantes, va vo-ler educar tant el científic com el ciutadà.És a dir, a la funció intel·lectual de la re-cerca científica s’afegeix el compromís cívicd’educar (en el sentit, d’’il·lustrar’) la socie-tat. Allò que Fontenelle, un dels més reeixitsdivulgadors científics de la Il·lustració, expli-cava: «he intentat dur la Filosofia [en el sen-tit del coneixement] fins a un punt que nofóra ni massa àrida per a la Gent del Món, nimassa banal per als savis». La major partdels il·lustrats francesos varen conrearaquell mètode de Fontenelle, i Voltaire (Ele-ments), Rousseau (Lettres sur la botanique),Diderot (Pensées), Maupertuis (Vénus physi-que) varen escriure tant per al ciutadà comper al científic, o per dir-ho amb la fórmulavolteriana, tant per al cavaller com per al sa-bater.Però fou especialment el comte de Buf-fon, en els volums de la seua Histoire natu-relle, qui millor va trobar l’equilibri entre l’exegesi de les descobertes científiques il’elegància de l’exposició. Per això no ha desorprendre que fóra ell, un científic, qui albell mig del segle de les llums redactara undiscurs sobre l’art d’escriure: ningú comBuffon no va reflexionar tant sobre com ex-posar de forma senzilla les complexes ideescientífiques, com fer accessible i agradableel pensament filosòfic de la natura.Són moltes les idees sobre l’art d’escriu-re que divulga Buffon, i que haurien de serconsiderades tant pels científics com pels li-terats, i en citaré unes quantes a tall d’exem-ple, tot i que tot el discurs és una autènticajoia: «Ceux qui écrivent comme ils parlent,quoiqu’ils parlent très bien, écrivent mal»;«Rien n’est encore plus opposé à la veritable élo-quence que l’emploi de ces pensées fines et la re-cherche de ces idées légères, déliées, sans consis-tance, et qui, comme la feuille du metal battu, neprennent de l’éclat qu’en perdant la solidité»;«Bien écrire c’est à la fois bien penser, bien sen-tir et bien rendre; c’est avoir en mème temps del’esprit, de l’âme et du goût»; «Pour bien écrire,il faut donc posséder pleinement son sujet; ilfaut y réfléchir assez pour voir clairement l’or-dre de ses pensés et en former une suite, unechaine continue, dont chaque point représenteune idée; et, lorsqu’on aura pris la plume, il fau-dra la conduire successivement sur ce premiertrait, sans lui permettre de s’en écarter, sansl’appuyer trop inégalement, sans lui donnerd’autre mouvement que celui déterminé par l’es-pace qu’elle doit parcourir. C’est en cela queconsiste la sévérité du style».No obstant això, és una frase al final deldiscurs la que més m’interessa de remarcar:«Les ouvrages bien écrits seront les seuls quipasseront à la postérité: la quantité des connais-sances, la singularité des faits, la nouveautémême des découvertes ne sont pas sûrs garantsde l’immortalité». Buffon anteposa al desco-briment científic la qualitat de la prosa: laimmortalitat d’una descoberta no rau tan188 MARTÍ DOMÍNGUEZsols en la importància del descobrimentsinó també en com s’explica —i es divul-ga— aquesta troballa. Els fets, els descobri-ments, els coneixements són, sens dubte, lamatèria bàsica del llibre, però aquesta tansols pren forma per l’estil, que modela defi-nitivament les idees.CONCLUSIONSL’actual aïllament dels científics és enpart conseqüència de la falta d’estil delsseus escrits. És a dir, de la seua incapacitatde redactar. De la seua dificultat per a es-criure —i descriure— bé, per a produir unaobra on la qualitat i diversitat de la seuaprosa estiga a l’altura en tot moment de laqualitat i l’originalitat dels seus descobri-ments. Alguns científics, fonamentalmentnord-americans, han iniciat ara la moda dedonar a conèixer divulgativament els seusresultats amb l’ajuda d’un periodista, laqual cosa és, sens dubte, un greu error. Labona prosa —científica o literària— no per-met aquestes operacions comercials i, enqualsevol cas, banalitza tant la investigaciócom l’ofici d’escriure.Siga com siga, vull acabar amb un citad’Italo Calvino del seu llibre Per què llegir elsclàssics: «Plini es revela com un escriptorque posseeix el que serà el talent principalde la gran prosa científica: el d’exposar ambnítida evidència l’enraonament més com-plex extraguent-hi un sentiment d’harmo-nia i de bellesa». Convindreu que la frase ésperfectament aplicable a Buffon, Darwin oEinstein. I és que un clàssic, un clàssic litera-ri —i vet ací la conclusió d’aquest article—,pot ser un científic.BIBLIOGRAFIA CITADABUFFON. Histoire naturelle.CALVINO, I. Per què llegir els clàssics.DARWIN, CHARLES. L’origen de les espècies.DIDEROT. Pensées.DOMÍNGUEZ, M. Les confidències del comte de Buffon.— El secret de Goethe.DUNBAR, R. La por a la ciència.EINSTEIN. La teoria de la relativitat.FONTENELLEGOETHE. Poemes sobre la metamorfosi de les plantes.GOMBRICHHOLTON, G. Einstein, història i altres passions.MAUPERTUIS. Vénus physique.ORS, E. D’ (1915). Glosari.ROUSSEAU. Lettres sur la botanique.SCHRÖDINGER. Què és la vida?VOLTAIRE. Éléments de la philosophie de Newton mis à laportée de tout le monde.RESSENYA CURRICULARMartí Domínguez és doctor en ciènciesbiològiques i dirigeix la revista de difusióde la investigació de la Universitat de Va-lència (Mètode). Combina la investigació na-turalística amb la creació literària; fruit d’aquesta dedicació són la novel·la Les con-fidències del comte de Buffon (Premi Andrò-mina de Narrativa 1997) i El secret de Goethe(Premi Prudenci Bertrana de novel·la 1999).Col·labora en el diari El País i en el setmana-ri El Temps.

Catalan

L'estil fa la ciència

Revistes Catalanes amb Accés Obert

INTRODUCCIÓ
Eugeni d’Ors en el Glosari de l’any 1915
escrivia: «Tanque dos o tres llibres espa-
nyols de matèria científica. Déu meu, com
aquests llibres són redactats! Quines expres-
sions pedestres, quina confusió, quin lèxic,
quina sintaxi!». Convindreu que l’afirmació
és completament actual, i que podria ser
aplicada als nostres textos científics. Xènius
va arribar a ser un bon coneixedor de la rea-
litat científica del principi de segle, com ho
Comunicar ciència
(C. Junyent, ed.)
Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 185-188
L’ESTIL FA LA CIÈNCIA
MARTÍ DOMÍNGUEZ
Departament de Zoologia, Universitat de València
Adreça: Departament de Zoologia. Universitat de València. Campus de Burjassot. 46100
València.
Adreça electrònica: marti.dominguez@uv.es
«Il faut  être compris de tous et éclairer,
à la fois, le chevalier et le cordonier»
VOLTAIRE
RESUM
L’article és una revisió de les opinions de diversos autors sobre l’estil dels científics en
escriure ciència.
Paraules clau: estil literari / ciència / comunicació.
SUMMARY
Style makes science
This article is a review of opinions of different authors about literary style of scientists
writing science. 
Keywords: literary style / science / communication.
186 MARTÍ DOMÍNGUEZ
demostren les seues acurades observacions
tot al llarg dels seus llibres. En aquesta glosa,
d’Ors cita l’abat de Condillac, amic íntim de
Diderot i Rousseau, que mantenia, en el seu
llibre La logique ou premiers développements de
l’art de penser, que el vocabulari guanya en
riquesa a mesura que les idees van fent-se
més netes i més precises: «La ciència no és
més que un llenguatge ben fet!» escrivia
amb vehemència. I per això d’Ors finalitza-
va la seua glosa amb una de les seues con-
tundents i formatives afirmacions: «Redac-
tar, redactar, redactar: d’això en vénen
després privilegis i primacies. L’aristocrà-
cia, el domini de la ciència francesa, el secret
de la seva universalitat són aquí: en la seva
secular, i segura, superioritat de redacció».
L’ESTIL DEL CIENTÍFICS
Tanmateix, molts pocs científics d’avui,
en el moment d’exposar els seus resultats
científics, pensen en aquell terme orsià de
redactar. La redacció sembla aliena a la cièn-
cia, i el científic, en general, es manté a
distància, i evita en els seus articles qualse-
vol tipus de concessió a la forma literària.
En els treballs científics, per exemple, en
una tesi doctoral, no hi ha cap tipus d’esforç
estilístic: el pensament, en el sentit dels re-
sultats d’investigació, s’exposa en estat quí-
micament pur, sense cap ingredient que aju-
de a la digestió per part del lector. Hi ha un
prejudici, tan absurde com inviolable, en
l’ús d’una prosa cultivada, on l’adjectivació
siga un recurs vàlid per a dotar de profun-
ditat —i de claredat— l’exposició científica.
Més aviat sol esdevindre tot el contrari: el
text científic és farcit de tecnicismes i de
neologismes dubtosos. I sovint ocorre que
aquests treballs de doctorat són publicats
posteriorment, i es presenten als lectors en
el mateix estat que foren concebuts: obscurs
i indestriables.
Una gran part dels problemes que té la
ciència actual provenen, al meu entendre,
d’aquesta incapacitat de redacció. L’animad-
versió creixent de la societat vers la ciència
(vegeu, per exemple, Gerald Holton, Eins-
tein, història i altres passions, o Robin Dun-
bar, La por a la ciència), té l’origen, al meu en-
tendre, en l’aïllament lèxic i sintàctic dels
científics. Cada vegada hi ha menys investi-
gadors que saben explicar, amb un estil clar
i elegant, la importància de la seua investi-
gació, i quan ho aconsegueixen —fan un lli-
bre que és un èxit— la resta de la comunitat
científica, lluny d’imitar-lo, el mira amb
menyspreu, per allò de la rivalitat damna-
da.
Potser aquestes afirmacions us sembla-
ran exagerades. Fa uns mesos, l’historiador
de l’art i excel·lent divulgador Ernst H.
Gombrich declarava amb contundència:
«Em fa vergonya ser historiador de l’art en
el segle XX. Quan en la ciència hi ha hagut
èxits portentosos, com el descobriment dels
mecanismes hereditaris! I que, mentre els
científics assolien aquestes proeses, un ar-
tista enviava a una exposició un urinari!».
L’afirmació de Gombrich és divertida, però
divulga una visió de la ciència anacrònica.
No crec que la ciència avance diferentment
d’altres disciplines de la cultura, i els urina-
ris podríem dir que són universals, i que
també es troben en una gran part dels resul-
tats actuals dels investigadors. Vull dir que
també fa vergonya ser historiador de la
ciència al segle XX! Al davant de noms com
Darwin, Buffon i Linné, Newton i Leibniz,
Galileu i Bruno, per citar els més destacats
dels darrers segles, quins noms es poden
anteposar del nostre segle? Sobretot si con-
siderem que l’esforç científic s’ha multipli-
cat durant el nostre segle, no resulta desco-
ratjador comprovar la mancança de noms
inequívocament suggeridors?
L’ESTIL FA LA CIÈNCIA 187
CIENTÍFICS I EDUCADORS
Evidentment, Albert Einstein podria ser
una possibilitat. Una última i redemptora
salvació (on podríem incloure l’obra de
Schrödinger Què és la vida?). Però aquesta
última part de segle resulta esfereïdora-
ment buida. A més a més, el cas d’Einstein
—tot i ser el científic paradigmàtic del nos-
tre segle— es troba singularment aïllat:
molts pocs investigadors han conreat la
seua visió del coneixement com una unitat,
ni la seua ambició de fer la ciència accessi-
ble a tothom. Durant gran part de la seua
vida, Einstein va reactualitzar i divulgar un
petit llibre sobre la teoria de la relativitat,
que va subtitular amb un evocador «com-
prensible per a tothom» (gemeinverständlich).
Einstein, com Voltaire amb els seus Élé-
ments de la philosophie de Newton mis à la por-
tée de tout le monde, com Darwin amb la seua
síntesi divulgativa sobre l’origen de les
espècies, com Buffon amb la seua Histoire
naturelle, com Goethe amb el seus poemes
sobre la metamorfosi de les plantes, va vo-
ler educar tant el científic com el ciutadà.
És a dir, a la funció intel·lectual de la re-
cerca científica s’afegeix el compromís cívic
d’educar (en el sentit, d’’il·lustrar’) la socie-
tat. Allò que Fontenelle, un dels més reeixits
divulgadors científics de la Il·lustració, expli-
cava: «he intentat dur la Filosofia [en el sen-
tit del coneixement] fins a un punt que no
fóra ni massa àrida per a la Gent del Món, ni
massa banal per als savis». La major part
dels il·lustrats francesos varen conrear
aquell mètode de Fontenelle, i Voltaire (Ele-
ments), Rousseau (Lettres sur la botanique),
Diderot (Pensées), Maupertuis (Vénus physi-
que) varen escriure tant per al ciutadà com
per al científic, o per dir-ho amb la fórmula
volteriana, tant per al cavaller com per al sa-
bater.
Però fou especialment el comte de Buf-
fon, en els volums de la seua Histoire natu-
relle, qui millor va trobar l’equilibri entre 
l’exegesi de les descobertes científiques i
l’elegància de l’exposició. Per això no ha de
sorprendre que fóra ell, un científic, qui al
bell mig del segle de les llums redactara un
discurs sobre l’art d’escriure: ningú com
Buffon no va reflexionar tant sobre com ex-
posar de forma senzilla les complexes idees
científiques, com fer accessible i agradable
el pensament filosòfic de la natura.
Són moltes les idees sobre l’art d’escriu-
re que divulga Buffon, i que haurien de ser
considerades tant pels científics com pels li-
terats, i en citaré unes quantes a tall d’exem-
ple, tot i que tot el discurs és una autèntica
joia: «Ceux qui écrivent comme ils parlent,
quoiqu’ils parlent très bien, écrivent mal»;
«Rien n’est encore plus opposé à la veritable élo-
quence que l’emploi de ces pensées fines et la re-
cherche de ces idées légères, déliées, sans consis-
tance, et qui, comme la feuille du metal battu, ne
prennent de l’éclat qu’en perdant la solidité»;
«Bien écrire c’est à la fois bien penser, bien sen-
tir et bien rendre; c’est avoir en mème temps de
l’esprit, de l’âme et du goût»; «Pour bien écrire,
il faut donc posséder pleinement son sujet; il
faut y réfléchir assez pour voir clairement l’or-
dre de ses pensés et en former une suite, une
chaine continue, dont chaque point représente
une idée; et, lorsqu’on aura pris la plume, il fau-
dra la conduire successivement sur ce premier
trait, sans lui permettre de s’en écarter, sans
l’appuyer trop inégalement, sans lui donner
d’autre mouvement que celui déterminé par l’es-
pace qu’elle doit parcourir. C’est en cela que
consiste la sévérité du style».
No obstant això, és una frase al final del
discurs la que més m’interessa de remarcar:
«Les ouvrages bien écrits seront les seuls qui
passeront à la postérité: la quantité des connais-
sances, la singularité des faits, la nouveauté
même des découvertes ne sont pas sûrs garants
de l’immortalité». Buffon anteposa al desco-
briment científic la qualitat de la prosa: la
immortalitat d’una descoberta no rau tan
188 MARTÍ DOMÍNGUEZ
sols en la importància del descobriment
sinó també en com s’explica —i es divul-
ga— aquesta troballa. Els fets, els descobri-
ments, els coneixements són, sens dubte, la
matèria bàsica del llibre, però aquesta tan
sols pren forma per l’estil, que modela defi-
nitivament les idees.
CONCLUSIONS
L’actual aïllament dels científics és en
part conseqüència de la falta d’estil dels
seus escrits. És a dir, de la seua incapacitat
de redactar. De la seua dificultat per a es-
criure —i descriure— bé, per a produir una
obra on la qualitat i diversitat de la seua
prosa estiga a l’altura en tot moment de la
qualitat i l’originalitat dels seus descobri-
ments. Alguns científics, fonamentalment
nord-americans, han iniciat ara la moda de
donar a conèixer divulgativament els seus
resultats amb l’ajuda d’un periodista, la
qual cosa és, sens dubte, un greu error. La
bona prosa —científica o literària— no per-
met aquestes operacions comercials i, en
qualsevol cas, banalitza tant la investigació
com l’ofici d’escriure.
Siga com siga, vull acabar amb un cita
d’Italo Calvino del seu llibre Per què llegir els
clàssics: «Plini es revela com un escriptor
que posseeix el que serà el talent principal
de la gran prosa científica: el d’exposar amb
nítida evidència l’enraonament més com-
plex extraguent-hi un sentiment d’harmo-
nia i de bellesa». Convindreu que la frase és
perfectament aplicable a Buffon, Darwin o
Einstein. I és que un clàssic, un clàssic litera-
ri —i vet ací la conclusió d’aquest article—,
pot ser un científic.
BIBLIOGRAFIA CITADA
BUFFON. Histoire naturelle.
CALVINO, I. Per què llegir els clàssics.
DARWIN, CHARLES. L’origen de les espècies.
DIDEROT. Pensées.
DOMÍNGUEZ, M. Les confidències del comte de Buffon.
— El secret de Goethe.
DUNBAR, R. La por a la ciència.
EINSTEIN. La teoria de la relativitat.
FONTENELLE
GOETHE. Poemes sobre la metamorfosi de les plantes.
GOMBRICH
HOLTON, G. Einstein, història i altres passions.
MAUPERTUIS. Vénus physique.
ORS, E. D’ (1915). Glosari.
ROUSSEAU. Lettres sur la botanique.
SCHRÖDINGER. Què és la vida?
VOLTAIRE. Éléments de la philosophie de Newton mis à la
portée de tout le monde.
RESSENYA CURRICULAR
Martí Domínguez és doctor en ciències
biològiques i dirigeix la revista de difusió
de la investigació de la Universitat de Va-
lència (Mètode). Combina la investigació na-
turalística amb la creació literària; fruit 
d’aquesta dedicació són la novel·la Les con-
fidències del comte de Buffon (Premi Andrò-
mina de Narrativa 1997) i El secret de Goethe
(Premi Prudenci Bertrana de novel·la 1999).
Col·labora en el diari El País i en el setmana-
ri El Temps.


L'estil fa la ciència

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana