Lahuerta, Juan José

Temes de Disseny

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Juan José L·ihuerta
oTA SOBRE ELS AEROPORTS
DE BARCELONA I SEVILLA
JUAN JOSE LAHUERTA
JUAN JOSÉ LAHUERTA
Arquitecte. Professor titular d'Estètica de l'ETSA de Barcelona i de
l'Escola Elisava. Autor d'Antoni Gaudí(\99\).
Arquitecto. Profesor titular de Estética de la ETSA de Barcelona y de la
Escola Elisava. Autor de Antoni Gaudí (1991).
Architect. Official professor of Aesthetics at the ETSA of Barcelona and
at the Elisava School of Design. Author of Antoni Gaudí (1991).
Per superficial que fos la nostra mirada als nous ae-
roports de Barcelona i Sevilla, només podríem arribar a
una conclusió: no tenen res, absolutament res, a veure
l'un amb l'altre. Amb tot, la temptació de posar-los junts,
de mostrar-los tots dos alhora, és molt gran. ¿Per què?
¿Només per la «casualitat» d'haver estat construïts en un
mateix temps, coincidint amb celebracions especialment
significatives per a l'Estat espanyol, i perquè han estat en-
carregats als dos arquitectes espanyols potser més relle-
vants internacionalment? Però aquestes ja són, no hi ha
dubte, raons de pes. Valdrà la pena, doncs, intentar expli-
car-les, encara que sigui breument, des dels mateixos edi-
ficis.
A l'aeroport de Barcelona, Bofill ha reduït tota l'ar-
quitectura a la utilització de dos elements: d'una banda,
el mur cortina, resolt amb un doble muntatge de vidre que
deixa veure a l'interior l'estructura metàl·lica; i, de l'altra,
la columna cilíndrica, d'aspecte petri i de proporció apla-
tada, rematada per un grotesc capitell pseudo-dòric. Tant
l'un com l'altra han estat desplegats en clau fortament re-
tòrica. El mur cortina, deixant en el seu interior, visible
però intocable, una exagerada malla estructural, és, òb-
viament, una operació d'amplificatio: no es tracta d'alta
tecnologia, sinó d'una representació d'allò que se suposa
que el públic ha d'entendre per alta tecnologia. «Re-pre-
sentació», en efecte, perquè, literalment, tot s'ha desdo-
blat: el mur, la coloració dels vidres —foscos en un costat
i transparents a l'altre—, l'estructura... Tot ha de ser ad-
vertit, pels ulls del viatger, dues vegades, com si les coses
no en tinguessin prou amb la seva simple aparença. 1 no
solament això: l'estructura tancada a l'interior de la caixa
transparent del mur, tan a la vora i tan allunyada alhora
de les mans del viatger, separada d'ell no sols per un vi-
dre, sinó també pels seus infinits reflexos, es converteix
en la més basta i immediata interpretació de la tecnologia
com a fetitxe: un fetitxisme basat, com l'antic de la mer-
caderia, en el principi de «mireu, però no toqueu». I, al
costat d'aquest «aparador» que és el mur cortina, Bofill
ha disposat llargues files de columnes. Aquestes colum-
nes també representen. I no solament, com és obvi, l'as-
pecte «clàssic» d'una arquitectura, sinó que amb la seva
aparença exageradament pètria, amb la seva pesant pro-
porció, amb el seu ordre —és un dir— dòric, banalitza
fins a extrems extraordinaris una interpretació ben con-
creta d'aquest suposat «classicisme»: la del seu arcaisme,
amb totes les connotacions de «valor» ancestral que això
té. El mecanisme d'amplificatio dut a terme en les colum-
nes no és distint, doncs, del que s'ha operat en el mur. No
és estrany que, al marge de justificacions funcionals,
sempre contingents, l'edifici es desplegui linealment,
amb un eix recte exhibit molt expressament: sobre aquest
eix, murs i columnates s'estenen en llarguíssims desple-
gaments paral·lels, sense tocar-se però sempre junts, se-
guint una direcció idèntica cap al lluny. No és estrany
tampoc que Bofill anomeni aquest eix «carrer interior»,
però no perquè es tracti d'un ingenu —o, més pròpia-
ment, cínic— espai de relacions, sinó perquè, com qual-
Temes de Disseny, 1992/7, pp. I25-130
Nota sobre els aeroports de Barcelona i Sevilla 
sevol carrer, és el lloc de I'exposició més trivial: ccallb 
que s'ha d'entendre~ com a mts nou, al costat d'c<allb que 
s'ha d'entendre~, com a clhssic. Aquesta 6s la figuraci6 de 
I'edifici institucional: no es podria demanar un esquema- 
tisme ideolbgic més accentuat, una simplicitat més llisa. 
Més que qualsevol altra cosa, I'arquitectura de Bofill pot 
ser anomenada populista. 
A l'aeroport de Sevilla ens trobem davant d'un cas 
aparentment molt diferent. Tot allb que el de Barcelona t t  
d'exposició dicotbmica i oberta, aquest ho té de concen- 
tració i voluntat d'unitat. Moneo, en efecte, ha constniit 
una gran nau coberta per una successió de cúpules, que 
exhibeixen amb e1oqüi:ncia el seu model: la pendentive 
dome de John Soane. Cap cúpula no explica com aquesta 
la seva prbpia condici6: no hi ha tambor ni element de 
cap mena que la separi dels murs sobre els quals descar- 
rega el seu pes, i les petxines i el casquet es mostren com 
una sola cosa, sense solució de continui'tat. Perb, sobre un 
model ja per si mateix molt abstracte -penso, sobretot, 
en el Bank Stock Office-, Moneo ha operat una reduc- 
ció ulterior: n'ha eliminat tot aspecte encara contingent 
-medallons, motllures ...- i, pintant la superfície esferi- 
ca d'un blau continu i fort, ha condensat literalment la 
seva forma. Aixb també és una ampliJicatio. Aquesta con- 
tracció respon a una manera de pensar i de fer caracterís- 
tica de Moneo, que és com si ens digués: ccAixb no és una 
cúpula d'aquest edifici, sinó la Cúpula.* Les formes, els 
elements, les estructures de I'arquitectura ocupen, per a 
Moneo, un ecaltre llocw, no menys cert, tanmateix, que el 
nostre. Només d'aquesta manera, ccinstitui'dan en els seus 
principis de formes pures, I'arquitectura ser; digna de la 
institució, mereixera la seva confianqa; pequi: hi traslla- 
dar; la seguretat sense dubtes dels seus principis primor- 
dials. No és estrany, doncs, que aquest ambient, amb una 
tal successi6 de voltes metafísiques, no ens suggereixi la 
sala de facturació d'un aeroport, sinó el vestíbul d'una 
estació monumental del Vuit-cents, és a dir, el lloc en qub 
I'arquitectura es manifestava ecmassivament>>, en oposició 
a les naus met81.liques que, ccmés enllb d'aquella, co- 
brien estrictament les andanes. Moneo, conscient, al con- 
trari de Bofill, que entre aquelles estacions i el seu aero- 
port hi ha una llarga guerra, ha eliminat tot el que un tbpic 
modem consideraria decoració. Perb, jcom evitar que 
amb la decoració desaparegui tambC el decorum? Tocant 
a la impressionant contracció de massivitat que són les 
voltes, jqub signifiquen, per exemple, aquests capitells en 
ventall, grans quant a dimensions perd, en realitat, frhgils 
i insignificants com una obra de papiroflbxia, sin6 la si- 
tuació paradoxal d'una arquitectura que, convertida en un 
món primordial, ha estat desposse'ida de les seves articu- 
lacions ceconcretes>>? En el món de les idees de I'arqui- 
tectura de Moneo, aquesta despossessió és una raó d'Es- 
tat. Per aixb no existeix cap més arquitectura que, com 
aquesta, pugui ser anomenada, amb radical propietat, 
neoclhssica. 
Així, doncs, no respon solament a la cccasualitab la 
temptació de veure juntes aquestes dues obres. N'hi ha 
Juan José L·ihuerla
poques que manifestin tan clarament l'ànsia institucional
de l'arquitectura actual i que, alhora, revelin els seus mit-
jans tan sumàriament. Bofill, Moneo: no tenen res a veure
l'un amb l'altre. Són, certament, dos extrems, però dos
extrems d'una mateixa cosa. Aquesta cosa és el desig de
figuració de l'Estat transformista. Populisme, neoclassi-
cisme: una arquitectura oficial és sempre una arquitectu-
ra coneguda per endavant, prevista.
/fOTA SOBRE LOS AEROPUERTOS
DE BARCELONA Y SEVILLA
Por superficial que fuera nuestra mirada hacia los nuevos
aeropuertos de Barcelona y Sevilla, tan sólo podríamos llegar
a una conclusión: no tienen nada, absolutamente nada, que
ver entre sí. Sin embargo, la tentación de ponerlos juntos, uno
al lado del otro, de mostrarlos ambos a la vez, es muy grande.
¿Por qué? ¿Tan sólo por la «casualidad» de que han sido
construidos al mismo tiempo, coincidiendo con celebracio-
nes especialmente significativas para el Estado español, y
porque han sido encomendados a los dos arquitectos españo-
les, tal vez, de mayor relevancia internacional? Pero ésas ya
son, desde luego, razones de peso. Valdrá la pena, pues, in-
tentar explicarlas, aunque sea brevemente, desde los propios
edificios.
En el aeropuerto de Barcelona, Bofill ha reducido toda su
arquitectura a la utilización de dos elementos: por un lado el
muro cortina, resuelto con un doble acristalamiento que deja
ver en su interior la estructura metálica, y, por otro, la colum-
na cilindrica, de aspecto pétreo y proporción achatada, rema-
tada por un grotesco capitel seudodórico. Tanto uno como
otra han sido desarrollados en clave fuertemente retórica. El
muro cortina, dejando en su interior, visible pero intocable,
una exagerada malla estructural, es, obviamente, una opera-
ción de amplificatio: no se trata de alta tecnología sino de una
representación de aquello que el público, supuestamente,
debe entender por alta tecnología. «Re-presentación», en
efecto, puesto que, literalmente, todo se ha desdoblado: el
muro, la coloración de los cristales —oscuros en un lado y
transparentes en el otro—, la estructura... Todo debe ser no-
tado, por los ojos del viajero, dos veces, como si las cosas no
tuviesen bastante con su simple apariencia. Y no sólo esto: la
estructura encerrada en el interior de la caja transparente del
muro, tan cercana y tan alejada al mismo tiempo de las ma-
nos del viajero, separada de él no sólo por un cristal, sino
también por sus infinitos reflejos, se convierte en la más bur-
da e inmediata interpretación de la tecnología como fetiche:
un fetichismo basado, como aquel antiguo de la mercancía,
en el principio de «mirar pero no tocar». Y, junto a ese «esca-
parate» que es el muro cortina, Bofill ha dispuesto largas fi-
las de columnas. Estas columnas también representan. Y no
sólo, como es obvio, lo «clásico» de una arquitectura, sino
que con su apariencia exageradamente pétrea, con su pesada
proporción, con su orden —es un decir— dórico, banalizan
hasta extremos extraordinarios una interpretación bien con-
creta de ese supuesto «clásico»: la de su arcaísmo, con todas
las connotaciones de «valor» ancestral que ello tiene. El me-
canismo de amplificatio llevado a cabo en las columnas no es
distinto, pues, del que se ha operado en el muro. No es extra-
ño que, al margen de justificaciones funcionales, siempre
contingentes, el edificio se desarrolle linealmente, con un eje
recto muy expresamente exhibido: sobre ese eje, muros y co-
lumnatas discurren en larguísimos desarrollos paralelos, sin
tocarse pero siempre juntos, siguiendo una dirección idéntica
Temes de Disseny, 1992/7, pp. 125-I30


Nota sobre els aeroports de Barcelona i Sevilla

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert