Tugues i Boliart, Benet

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El model de programació, doncs, ha de seguir els criteris que hem
anat exposant: ha de ser de qualitat —també tècnicament i, per tant, pres-
supostàriament— i ha d'anar dirigida, en una àmplia franja, a un públic
majoritari, sense oblidar les necessitats de les minories —que no vol dir
de les elits—, que, d'altra manera, no tindrien accés al servei de ràdio i
televisió efectuat exclusivament des d'interessos privats. Aquest és un
equilibri necessari i factible, especialment des de la possibilitat de l'e-
xistencia de diversos canals i diversos formats. Així, es evident que els
continguts del servei públic tenen uns límits que no té l'oferta privada,
però que aquests límits no han de significar la renúncia a una audiencia
àmplia. De fet, certs models públics actuals estan dirigits, no a buscar
més audiencia, sinó a trobar més publicitat, dos aspectes que no són
necessàriament parallels ni sinònims, tot i que la conseqüència final sí
que ho és: qui troba més audiencia pot trobar més publicitat. Perquè la
qualitat, la neutralitat i el rigor professional —tant en els aspectes d'infor-
mació, com de formació i entreteniment— són el que definiran aquesta
àmplia audiencia general i l'atenció als interessos de les minories.
RÀDIO I TELEVISIÓ DEL SEGLE XXI
BENET TUGUES I BOLIART
Diputat i secretan general del Partit per la independència
Podem preveure com serà el futur d'aquí a quinze anys, als inicis del
segle xxi. Més complicat és preveure que passarà d'aquí a cinquanta
anys, a mitjans del nou segle. Fa cinquanta anys, segur que pocs calcu-
laven l'impacte que la ràdio i la televisió suposarien per als ciutadans i la
societat en general. La introducció, rapidíssima, de noves tecnologies fa
que sigui impossible saber que passarà en un segle xxi que vindrà definit
per l'eclosió i la incorporació al quefer diari de les noves tecnologies de la
comunicació.
El que sí és cert és que, avui i previsiblement també demà, la ràdio i
la televisió, especialment aquesta darrera, tenen una importància trans-
cendental en la formació de les nostres consciències, de la dels infants,
de la dels adults, ja que determinen la nostra concepció de les coses.
Miguel Tresserras, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació
Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, ha definit un país com un ima-
ginari compartit, com un espai en que la gent se sent relacionada d'una
manera especial. I la ràdio i la televisió configuren, bàsicament, aquest
110
imaginari col•ectiu. Probablement, un país, el configuren algunes coses
més, per fortuna, perquè sinó, a partir de la globalització, de la mundialit-
zació dels mitjans, per tant, de la internacionalització d'aquest imaginari,
moltes nacions, especialment les més petites i no diguem ja les nacions
sense estat com la nostra, deixarien de tenir, properament, substantivitat
pròpia. Però és ceda la transcendència que en aquest aspecte té la tele-
visió.
La globalització no es dolenta
Tenir accés a altres cultures ens permet ser més comprensius, més
tolerants, més solidaris, més oberts. 1 aquest és un camí sense retorn. Les
noves tecnologies posaran a l'abast dels ciutadans de tot el continent
centenars de canals de tots els paisos del món. 1 aquesta intercomunica-
ció és, repeteixo, clarament positiva. Per-6 això, naturalment, té els seus
perills. I un dels seus màxims perills és la uniformització.
Els més potents, els més poderosos, tindran moltes més possibilitats
d'introduir, arreu, no només la seva Ilengua i la seva cultura, sinó també
les seves pautes de conducta, la seva visió del món, la possibilitat de fer
valoracions ètiques, morals, del que és bo i del que no ho és, del que és
acceptable i del que és refutable, en definitiva, de quins són els valors que
han d'informar la conducta humana. Valors, d'altra banda, que poden ser
Ilancats sense control o amb un control mínim dels poders públics que els
podrien ponderar.
A Catalunya, sentirem aquesta pressió d'una manera especial, entre
altres raons, perquè la Ilengua i la cultura espanyola serà una de les llen-
gües i cultures dominants al segle xxi des d'un punt de vista comunicatiu
i perquè les seves possibilitats d'incidència sobre nosaltres són molt
superiors a les possibilitats d'incidir sobre altres nacions.
Cal potenciar els nostres mitjans
Per tant, des de Catalunya hem de potenciar, com a país, la nostra
ràdio i la nostra TV, per tal que ens ajudin a salvar i a arrelar aquest nos-
tre imaginari compartit, que té molts punts en comú amb el d'altres
nacions del món occidental, però que també té característiques pròpies
que ens defineixen com a nació diferenciada de les altres nacions.
D'això se n'han ocupat, pel que fa a la ràdio, multitud d'emissores
nacionals, comarcals i locals. Per la banda de la TV, se n'ha ocupat TVC.
111
No hi ha cap oferta de TV privada en l'àmbit nacional català. La TV
pública espanyola té una sensibilitat mínima pel que fa a emissions de
programes en la nostra Ilengua. 1 pel que fa a les N privades espanyoles,
aquesta sensibilitat és pràcticament nul•a o nul»la del tot.
Per tant, en aquests moments, i previsiblement també en el segle xxi,
l'oferta que tindran els catalans de TV en la seva llengua, de TV propera a
les seves vivències, al seu paisatge, al seu imaginari compartit, serà el
d'una TV pública. Una TV pública que, com altres TV de nacions petites,
amb una !lengua pròpia amb dificultats, hauria de quedar una mica al
marge d'aquest debat entre les funcions de les -N públiques i les priva-
des, i del seu finançament, i hauria de rebre un tractament especial.
Continguts
Hi ha el debat sobre els continguts. Esquemàticament, es reclama de
la TV pública que formi i que informi, i que deixi per a la privada la tasca
d'entretenir. Aquest és un debat fals. Un debat que es pot comprendre
des de la perspectiva de les TV privades que diuen que, si les públiques
fan una programació similar a la seva, les privades han de Iluitar amb infe-
rioritat de condicions, ja que les públiques tenen una part del seu finança-
ment derivat dels Pressupostos generals de l'Estat. Un debat que passa
per qüestionar, si la programació és intercanviable, la mateixa existència
de les TV públiques, i se'n reclama la privatització. És un debat en el qual
ara no entraré, excepte, en tot cas, per dir que la possible privatització
d'un o dels dos canals de TVE, a mi, m'amoïna poc. Sí que m'amoïnaria,
i molt, la privatització del Canal 33 o de -N3.
Perquè TVC, en aquests moments i, repeteixo, previsiblement en el
futur, fa feines, ha de fer feines de TV pública i de TV privada; això és, ha
de ser curosa amb els continguts, ha de donar resposta a les exigències
de pluralitat, objectivitat i imparcialitat, ha de preveure en els seus contin-
guts espais destinats a minories, pero, sobretot, ha de fer programació
destinada a majories. Ha de ser una TV amb molta audiència. 1 l'audièn-
cia no ha de justificar-ho tot, però sí ha de ser suficient com per justificar
que una part del pressupost públic ajudi la programació.
Perquè, a més, els valors que transmet la TV no es destil»len, només,
a través dels programes informatius o culturals. Els valors, sobretot, es
transmeten a través de programes d'entreteniment. Per exemple, tothom
ha pogut constatar com en aquestes telenovel»les de producció pròpia
que emet TV3 s'expliquen, davant d'una audiència de centenars de milers
de persones, històries recaragolades amb una trama i unes situacions
bastant increïbles. Pero, de manera tangencial, ens trobem que alguns
112
personatges tenen problemes amb l'alcohol o amb la droga, són horno-
sexuals, hi ha situacions de maltractaments, hi ha personatges extremis-
tes i intolerants, etc. I totes aquestes situacions podrien tenir un tracta-
ment diferent del que tenen. Es podrien frivolitzar, es podrien ridiculitzar
—de fet, això és el que es va fer durant molts anys probablement, de
manera poc innocent, en la TV pública espanyola—, però, en canvi, d'a-
questes situacions es desprenen uns valors de tolerància, de comprensió,
de solidaritat, de normalitat, que inciten i ajuden els ciutadans a fer seus
aquests valors.
Audiència
Però, a més, la TVC ha de tenir audiencia:
— Perquè continua sent l'única TV que emet en català i, en el procés
de normalitzar lingüísticament el país, és indispensable la presencia de la
nostra llengua a la TV. I això vol dir, també, la necessitat que TVC s'impli-
qui decididament en les noves plataformes digitals, i ofereixi productes
temàtics per aquests canals en la nostra I lengua.
— Perquè ha de ser el motor de la nostra indústria audiovisual catala-
na i ha de donar possibilitats a autors, actors i tothom que es mogui en el
negoci audiovisual.
Finançament
Permetin-me, breument, manifestar la meya opinió sobre el finança-
ment de la TV pública, que va íntimament relacionat amb la seva existen-
cia i amb la seva suposada competencia deslleial.
Les TV públiques de nacions petites amb una I lengua pròpia ame-
naçada han de poder competir en el mercat publicitari, per poder finançar
una part del seu pressupost i evitar d'aquesta manera ser una càrrega
excessiva per al conjunt de ciutadans.
Es planteja el debat sobre l'oportunitat d'imposar una taxa per
finançar la TV pública, i, respecte d'això, vull manifestar la meya oposició
radical si és per finançar TVE, que no necessita complir els condicionants
de normalització lingüística, ni d'impuls industrial, i que els continguts de
la qual són més que discutibles. També ens oposem al fet que el Govern
català s'inventi una taxa per finançar TVC.
Els diners dels pressupostos surten de la butxaca de tots els ciuta-
dans, proporcionalment als seus ingressos. Una taxa sortiria, també, de la
113
butxaca de tots els catalans —perquè pràcticament tots tenen TV a les
seves llars i, per tant, tots pagarien la taxa— però com que seria igual per
a tothom, tindria un caràcter no progressiu i, venint de la situació que
venim, tindria un caràcter reaccionari. Per tant, atenent que està fent un
servei públic, TVC ha de tenir dotació pressupostària suficient per tal de
complementar els ingressos de la publicitat i oferir els programes de qua-
litat que interessin la majoria de l'audiència.
En definitiva, penso que, si més no, en les primeres passes del segle
xxi, la TV generalista continuarà tenint un paper essencial i, per tant, sense
descuidar-nos de la nostra presència en els canals temàtics de les plata-
formes digitals, cal potenciar el nostre canal generalista, per poder seguir
sentint el nostre imaginari compartit.
DEBAT POSTERIOR A LES INTERVENCIONS
Té sentit l'existència de RTV públiques ara? Aquesta era la primera
pregunta Ilançada als representants polítics. La resposta, un rotund sí, en
gairebé tots els casos. Només Benet Tugues (Grup Mixt) va establir una
diferenciació entre l'Estat espanyol i Catalunya. Sí que calia una televisió
pública avui a Catalunya, i no calia en el cas espanyol; i va argumentar la
inexistent diferència entre mitjà públic i privat. Josep Bargalló (ERC) recla-
mava un servei públic, però amb la necessitat de variació del model,
emmarcat dins del nou context (presència de les televisions privades,
aparició noves tecnologies, etc.). El representant de CiU, Enric Castellnou,
va centrar la necessitat de RTV públiques en la normalització de la Ilengua
catalana.
Aquesta última, la Ilengua, es va presentar com un dels ingredients
bàsics, constitutius i definidors del perfil dels mitjans públics. Tot i que
Jordi Guillot (IC) va alertar que la Ilengua no havia de ser l'únic element que
justifiqués l'existència de RTV públiques, sinó que n'hi havia d'haver d'al-
tres, com ara les funcions clàssiques dels mitjans públics (informar, formar
i entretenir), articular el territori, ser portadores de valors i impuls de la
indústria audiovisual. En la defensa d'aquests dos últims punts —defensa
de valors propis i universals, i impuls de la indústria audiovisual catalana—,
hi va haver un acord pràcticament absolut entre els partits polítics.
On sí que hi va haver un consens absolut va ser en les dues caracte-
rístiques essencials de les noves RTV públiques: audiència i qualitat. El
repte hauria d'estar en el fet de saber aconseguir un equilibri entre atrau-
114


Ràdio i televisió del segle XXI

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert