Blasco i Laguna, Ricard

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L'AMIC FUSTER
RICARD BLASCO I LAGUNA
Amics, saludats i coneguts, distingia Josep Pla. Del gavadal de perso-
nes que he conegut al llarg de la vida, n'he saludades algunes i n'he
tingut uns pocs, d'amics. Cap d'ells, però, comparable a Joan Fuster, de
Sueca. Aquest vespre, intentaré dir-vos per qué, tot i que desconfie de reei-
xir-hi.
Fuster i jo érem gairebé de la mateixa edat —ell, una mica més jove— i
nogensmenys vam tardar a saludar-nos uns vint anys: no ens trobàrem
cara a cara fins al 1968. Això pot produir l'estranyesa d'algú. Com és que dos
alevins de literat no coincidiren a la València de postguerra?... Atès el
restringit món literari valencià d'aleshores, la conjunció de dos Iletrafe-
rits coetanis semblava inevitable, tard o d'hora. Tanmateix, l'encontre no
s'esdevingué.
La causa no és pas un misteri. Quan Fuster arribà a l'urbs en la década
dels quaranta per a estudiar dret a la Universitat jo ja no hi era. Havia hagut
d'abandonar-la per a fer el servei militar a Madrid, després de renunciar a les
aules universitàries: el meu pare, represaliat per Franco, no podia pagar-me
la matrícula. La victòria del general, entre altres conseqüències pitjors, tingué
la d'impossibilitar la nostra trobada. Hi havia altres motius que el deure militar
per a la meua expatriació, evidentment, però no vénen a tomb, ara. Sí que
escau, abans de prosseguir, evocar l'estat de les Iletres valencianes a
l'acabament de la contesa.
El prometedor punt de saó assolit per la cultura autóctona la vigília de
l'alçament militar de 1936 ja no era sinó un vague record i el triomf franquista
amenaçava cegar-ne per sempre més el futur. La dictadura instigà un dócil
simulacre de valencianisme amb l'objectiu d'alienar el nostre poble i va tenir
en Lo Rat Penat l'instrument cómplice. Les expressions literàries van quedar
relegades a la poesia floralesca, els esbargiments folklòrics i l'erudició
rescalfada. Més d'una vocació juvenil sucumbí a la seducció del castellà
—amb prestigi redoblat, car era la !lengua dels vencedors—, al mateix temps
21
que els autors veterans pareixien haver perdut l'esma. Un d'ells titllà de
«miserable » la vida literària del moment. Sabia de qué parlava.
De Madrid estant i adesiara jo procurava mantenir-me al corrent de la
literatura que sorgia al país, encara que fos d'escassa entitat. Els primers
escrits de Fuster (en cap manera insignificants) vaig llegir-los dins Verbo,
que aparegué a Alacant el 1948. D'aquesta revista, minoritària com totes les
de Ilavors i que dirigia José Albi, n'ha parlat el mateix Joan in extenso.
Les col . laboracions fusterianes a Verbo eren en castellà —només
caldria!—, si bé amb la grata particularitat que el nom de fonts de l'autor
figurava en català. Al primer cop d'ull, això tenia tot l'aire d'un diletantisme,
per bé que de seguida hom apreciava que no es devia a cap afectació. A més
a més, ben sovint es referien a obres o escriptors de la nostra Ilengua,
condemnada al silenci per Franco. Signar en català esdevenia un gest de
fidelitat. Com no sentir-ne simpatia?...
Deixant de banda el que hi havia de militància en la signatura i en el tema-
ri sovint aborigen, aquell Joan Fuster del qual jo encara ho ignorava tot
s'interessava alhora per aspectes més universals, cosa ben cridanera
aleshores, car contrastava amb l'autarquia cultural dominant.
El 1952 Verbo publicà un número monogràfic —en gran part, o potser
tot, degut a fuster— dedicat al surrealisme. Em va sorprendre. En aquells
dies no n'eren gaires els que tenien tan correcta informació del fenomen i dels
seus noms essencials i que endemés poguessen parlar-ne entenimen-
tadament. Aquest número de Verbo constituí també una expressió mili-
tant: contradeia amb ardiment la doctrina estética oficial, representada en
poesia pel garcilasismo. La monografia alacantina operà com un detersiu als
cenacles poètics madrilenys: obrí finestres, proposà camins.
No gaire més tard, el 1954, vaig Ilegir a la Revista Valenciana de Filologia
les «Notes per a un estudi de l'oratòria vicentina » . No ponderaré ara la cate-
goria d'aquest treball; tan sols en subratllaré la densitat i el rigor, qualitats
ignorades pels follicularis i doctors de secà que tant pul•ulaven aleshores
per València. La meua sorpresa anà creixent. Sí. En endavant caldria pres-
tar més atenció al nom de Joan Fuster.
A poc a poc, doncs, vaig seguir-li la traca i en tot el que li llegia hi trobava
consistència i seny no gaire comuns. Avui, aquestes bondats són reconegu-
des per tothom. Fa quaranta anys, emperò, encara no havia arribat l'hora, i
a més, l'estil imperant era un altre. Em ve a la memòria, per exemple, el
suplement de temes valencians que publicava el diari Levante: la major part
dels qui hi escrivien realitzaven exercicis de nostàlgia o es dedicaven a
repetir els tòpics més rebregats.
22
Fuster, no. Els seus escrits mai no eren rescalfats d'altri ni el construïa
amb estereotips. Va a la callada que tampoc s'acontentava amb l'enyor
innocu que tant plaïa als cagalletres. Sabia com havia de girar la qüestió
més banal per a presentar-ne la cara conflictiva, aplicant-hi una eficaç
combinació d'exigència, acuitat crítica i escepticisme. Tot plegat, era ben
refrescant. Estimulava.
El 1955 m'arribà a mans El descrèdit de la realitat. Per aquell temps jo ja
tenia noció de la biografia del l'autor: sabia que comptava trenta-tres anys i
vivia a Sueca, un poble de la ribera del Xúquer sense cap museu ni
biblioteca públics; si havia sortit del terrer, no semblava haver anat gaire
Iluny. Ates tot això, la lectura d'aquest agut i documentat assaig sobre l'art
d'avantguarda convertí en esbalaïment l'anterior sorpresa.
Imagine que qualsevol lector assabentat de les circumstàncies que
envoltaven l'aparició d'aquest Vibre romandria tan esbalaït com jo. Fins ara,
però, no sé d'altre que Francesc Burguera. En algunes vetllades in memo-
riam de l'autor de Sueca ha remarcat l'excepció que significà la forja d'E/
descrèdit de la realitat per a un escriptor de poble i en aquella hora. No vaig
ser l'únic a pensar-ho, doncs. L'opinió de Bu rguera és més valuosa perquè
tingué amb Fuster una amistat íntima, que es remunta a l'adolescència, i sap
ben bé les limitacions de la seua generació per a abordar segons quins
temes.
El descrèdit de la realitat... Fuster l'encertà triant aquest títol, que resumia
«l'enorme revulsió que caracteritza les arts plàstiques en el present moment»,
segons va dir Josep Pla ara fa trenta anys. Avui podem dir, i molt convé
d'afirmar-ho, que no només és llibre estel . lar en la bibliografia fusteriana:
també en el panorama bibliogràfic de l'època Iluí amb Ilum impertinent.
Després vingué, el 1962, Nosaltres els valencians. Ara és moda, almenys
entre aquells que dissimulen amb prou feines l'absència de consciencia
nacional, negar tota virtut a aquesta obra. Tots sabem, tanmateix, que actuà
de reactiu quan la nit i la cendra imposades pel franquisme semblaven més
fosques i espesses. Per a qui, com jo, havia conegut —en la tendror de
l'adolescència— la Iluita político-cultural del valencianisme, era una bandera.
Arribats ací, em toca excusar-me per haver parlat massa de mi. Us en
demane indulgencia, també, per haver judicat llibres que us són coneguts a
bastança i dels quals heu format el vostre judici. Si he abusat de les
referències personals ha estat per explicar-vos les tortuositats que patí la
nostra amistat abans de quallar. Temo que en endavant haureu de patir
encara més la primera persona, i no sé com evitar-ho. Amb la vostra venia,
doncs, continuaré.
23
El primer dels nostres encontres tingué Hoc el juny de 1968. Puc precisar-
ne la data perquè correspon a la celebració d'un homenatge a Fuster que li
reté el bo i millor de la intelligentsia valenciana a l'Ateneu Mercantil. L'acte
tenia molt de desgreuge. Els del valencianismo bien entendido —fidels
collaboradors de Franco en l'alienació del poble valencià—, encolerits per
l'eco de l'obra de Fuster, havien atiat una demagògica campanya contra
l'escriptor, cremat en efigie fallera, ja que no podia cremar-lo el Sant Ofici,
com haurien desitjat.
L'amic Gonçal Castelló, que animava a Madrid la Colla Tirant lo Blanc,
me n'havia assabentat. Vaig acudir a l'homenatge acompanyat per Alfons
Cucó, una altra amistat tot just !ligada. Hi vam trobar el saló principal de
l'Ateneu ple de gom a gom i la concurrencia en gran tensió. Arreu voleiaven
pamflets llançats pels joves universitaris, que denunciaven el fariseisme
d'alguns valencians. Tots sentíem l'aplec com un repte al regim. (De fet, un
any després el franquisme declarà l'estat d'excepció.)
Hi hagué parlaments diversos: el de Manuel Sanchis Guarner, represen-
tant de l'escapçada generació anterior, fou memorable. En el de Fuster vaig
endevinar vergonya i amargor; aquella, comprensible per l'abast de
l'honorança; l'altra, motivada, potser, per la defecció d'amics —o saludats—
que hi haurien hagut de ser presents.
Un cop acabat l'acte, mentre fèiem temps per anar a sopar, Joan i jo vam
xerrar una mica al bar de l'Ateneu. Per ser la primera vegada, no pogué anar
millor, malgrar les constants interrupcions dels qui no volien deixar de saludar-
lo. La nostra fou una conversa fluida. Vam tocar a corre-cuita un ventall
heterogeni de temes: ens afanyàvem per fixar-hi els punts que fitarien els
diàlegs venidors. Sorprenia —a mi em va sorprendre— la manera com ell faci-
litava el contacte del nouvingut. Un hom no pot dir que Fuster fos poc receptiu,
per bé que tampoc s'ha d'oblidar que de vegades entrava en mutismes
aclaparadors. En l'ocasió, hi hagué un mutu corrent d'entesa. be que,
segurament, sense la condició dialogant del de Sueca, no s'hi hauria produït.
Gairebé tots els que havíem estat a l'Ateneu vam acudir després a La
Marcelina, el conegut restaurant del Cabanyal. Al sopar, per ordre expressa
de l'autoritat governativa, no hi hagué discursos. No calien. L'engrescament
era general i ningú no ignorava el significat de la jornada: a més d'un
desafiament, era una afirmació. El valencianisme tornava a estar dempeus.
L'home que amb els seus escrits l'havia fet reviscolar, i que per tant mereixia
la gratitud de l'homenatge collectiu, amagava amb un somrís modest el seu
protagonisme.
Hi ha una fotografia ben eloqüent d'això que vino de dir. L'any passat
—si no m'erre— l'ha publicada l'amic Castelló a Serra d'Or. A més de Gonçal
24
i jo, hi som, envoltant Fuster 
—en qui s'observa una expressió sornegue-
ra—, l'aleshores president de l'Ateneu Joaquim Maldonado, el pintor Ricard
Zamorano, el professor Alfons Cucó i el poeta Enric Soler i Godes.
Faré un incís, a propòsit de Soler i Godes. Trenta anys abans s'havia
sumat als signants de les Normes de Castelló, l'importantíssima declaració
d'unitat idiomàtica que encarrila la !lengua dels valencians pel camí de la
modernitat seguint la lliçó fabriana i féu possible l'eclosió d'una segona
Renaixença. De Ilavors ençà, cap com Fuster no n'havia avançat tant. Hom
hauria dit que Soler i Godes hi era, a la foto, passant-li el testimoni.
L'ajornament del nostre encontre no impedí unes relacions òptimes. Les
amistats Iligades a l'adolescència se solen fényer amb materials heterogenis:
hi entren tant els descobriments del món com els de les persones, les
experiències de tota mena com les pulsions emocionals. Els components de
les amistats tardanes són menys impressionistes. Podríem dir que adopten
un aire gairebé racionalista, tot i no perdre el toc de complicitat que cal. En
el nostre cas, gosaria dir que el fonament fou, abans de tot, intellectual.
A partir de la primera trobada, vaig aprofitar cada viatge a Valencia per
a allargar-m'hi a Sueca. Si ara m'esforcés en explicar-vos la casa del carrer
de Sant Josep cometria un greu pecat. Vosaltres la coneixeu potser millor
quejo. D'altra banda, tenim les descripcions (amb vint-cinc anys de diferencia)
de Josep Pla i Miguel Alberola. No podria competir-hi.
La biblioteca em va causar impressió. No sabria pas dir-vos quants
volums s'apilaven als prestatges: no els vaig comptar, i dubte que ell
n'hagués fet el compte. Segurament ja s'acostaven als vint-i-cinc mil que
deixà en morir. Ressaltaré la satisfacció amb qué els mostrava, l'orgull per
ensenyar les peces més rares o exquisides.
Al Ilarg del temps, si sabia que jo necessitava algun títol introbable, no
vacil . là a prestar-mel. També em va obsequiar de vegades amb algun dels
duplicats. Practica tan inhabitual em féu pensar que la confiança i la
generositat eren la seua manera de demostrar-me amistat. Naturalment, mai
no vaig deixar de tornar-li els préstecs.
Les nostres van ser Ilargues xerrades que duraven gairebé fins a la
matinada. Ara em sap greu no haver pres notes d'aquells diàlegs. Podria
utilizar-les per a adobar el meu parlament d'aquest vespre amb frases
textuals del meu amic. Que hi farem! Citaré de memòria, tot i que ja sabem
que és fragil i no gaire fiable. Per fortuna disposem de les Converses
inacabades, que Toni Molla ha publicat suara, transcripció fidel de les que va
enregistrar al magnetòfon.
25
Fuster repetia freqüentment —no pas tan sols de paraula, ans tamicé en
Iletra impresa— que una part dels seus llibres els havia escrit perquè sentia
que eren necessaris i veia que cap ningú no els escrivia. No podia tolerar-ne
la mancança.
És per això que sovint empenyé els amics a escriure'ls. Sobretot, si
podien contribuir a fer país. Els suggeria un tema ensems que n'esbrossava
les línies d'investigació. Després, n'apuntava la seua relació amb altres no
explícitament concomitants, les conclusions a que caldria arribar. I ho feia
amb cura exquisida, donant la impressió que es tractava d'una idea infantada
per l'interlocutor i deixant-h plena llibertat d'acció. Ignore quants dels llibres
publicats d'ençà que fou reconegut el magisteri de Fuster deuen l'existència
al seu esperó. Confesse que estimulà alguns dels meus.
Recíprocament, acceptava de l'amic qualsevol suggeriment als seus
projectes, més que més quan atenyia a precisions erudites. Durant una pila
d'anys recollí materials per a una història social de la Ilengua. En la intimitat
li he sentit comentar els progressos de la recerca, esbossar-hi aspectes o
plantejaments del text que pensava redactar.
A la tardor del 1981 vaig anar a veure'l. Mentre em mostrava els estralls
de la bomba esclatada de feia poc davant de casa seua, obrí una porta i
assenyalant-me un amás de papers cremats digué: "Això era part del fitxer
de la història social de la !lengua; ja no podré enllestir-la». La brutalitat
criminal de la caverna havia frustrat el projecte.
L'any que vaig conèixer Fuster es complia el centenari del naixement de
Pompeu Fabra. Poc més tard de l'esmentat homenatge de l'Ateneu jo era a
Barcelona. Escorcollant la botiga d'un Ilibreter de vell, vaig trobar l'exemplar
de la meua Elegía a un mort que havia dedicat al mestre ran de saludar-lo
durant el II Congrés d'Intellectuals Antifeixistes. Aquella tarda estava citat
amb Joan a can Raimon. Vaig lliurar-li l'exemplar, tot afegint-h una dedicatòria
especial, redactada amb exaltació digna d'una joventud que no vam viure
junts. Agafà la plaquette. Llegí l'endreça (potser vosaltres l'heu Ilegida,
perquè en corre arreu una edició facsímil) i, segurament afeixugat per tantes
lloances, va mussitar per tot comentari: «Cristo! Jo no vull pas ser un
patriarca!».
Tinc tan present aquella exclamació, veig tan vívida encara l'expressió del
seu rostre, que dubte si cloure el meu parlament amb una frase de Fabra, que
em sembla ben escaient. Deia el mestre: “Els catalans són de tres classes:
els veritables, els indiferents i els renegats » . No cal dir que Joan Fuster ni fou
renegat ni indiferent. Doncs, hem de convenir que fou un català (de Sueca)
veritable. Malgrat que, si ell ho sentís, fotria un estentori “Cristo!».
26


L'amic Fuster

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert