Mariné i Font, Abel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Abel Mariné i Font TECA, vol. 15 (2015)  •  99
Altres
Distinció per les activitats 
de divulgació científica i humanística
abel Mariné i FonT n primer lloc vull agrair 
al Claustre de Doctors, al 
Consell Social de la Uni-
versitat de Barcelona i al 
jurat la concessió de la distinció. 
Aquest reconeixement constitueix 
un honor i també una satisfacció 
pel reconeixement d’una tasca a la 
qual he dedicat una part de les me-
ves activitats, i amb la qual em sen-
to molt a gust. També és un goig 
succeir en aquest premi a un divul- 
gador tan expert com el professor 
Mariano Marzo. 
M’alegra molt especialment 
compartir la distinció amb el pro-
fessor Claudi Mans. Ens coneixem 
de fa temps i hem compartit interès 
i activitats en el Campus de l’Ali-
mentació de la Universitat de Bar-
celona i l’Associació Catalana de 
Ciències de l’Alimentació, entre 
altres coses. Compartim, a més, un 
aspecte molt entranyable, la nostra 
vinculació amb Badalona. Ell hi va 
néixer, ara no hi viu, però hi va so-
vint; jo vaig néixer al barri de Grà-
cia de Barcelona, però des dels cinc 
anys visc a Badalona, amb un «in-
terregne» entre els anys 1973-1982 
en què vaig ser professor de la Uni-
versitat de Salamanca. Tots dos po-
dem lluir el títol de BTV (de Bada- 
lona de tota la vida). Cal esmentar 
que des de fa poc la Universitat de 
Barcelona porta a terme activitats 
acadèmiques i culturals al Centre 
del Carme de Badalona.
Els temes d’aliments i alimenta-
ció han trigat a tenir a la universitat 
en general, i a la catalana i a la de 
Barcelona en particular, l’atenció i 
el respecte deguts, perquè explí- 
citament o implícita es considera-
va que els aliments eren massa 
quotidians perquè fossin conside-
rats matèria científica. Això avui ha 
canviat, i ja fa un temps que algu-
nes universitats, i molt especial-
ment la nostra, s’ocupen, entre al-
tres matèries, de les relacions entre 
ciència i cuina, i molts científics i 
investigadors que treballaven en 
matèries més bàsiques i de gran 
projecció avui ja consideren que 
val la pena treballar amb els ali-
ments, els seus components, el va-
lor nutritiu, la tecnologia industrial 
o culinària, el valor de la gastrono-
mia i el paper social i econòmic de 
tot aquest entorn.
No deixa de ser paradoxal que la 
farmàcia hagi estat objecte d’es- 
tudis universitaris específics des 
de l’edat mitjana, i que, en canvi, els 
aliments, que òbviament en consu-
mim més que medicaments, no 
mereixin la mateixa atenció arreu 
fins pràcticament al segle xix, i a 
l’Estat espanyol, i per tant a Catalu-
nya, fins a finals del segle xx, quan 
apareixen els graus de ciència i tec-
nologia d’aliments i de nutrició 
humana i dietètica, i ja en el segle 
actual els de ciències culinàries i 
gastronòmiques. Sembla que ara la 
nostra societat, i la nostra univer- 
sitat, ja han entès que, com deia el 
gran expert en salut pública, me- 
dicina preventiva i social Fraser 
TECA: Tecnologia i Ciència dels Aliments, vol. 15 (2015), p. 99-102
ISSN (ed. impresa): 1137-7976 / ISSN (ed. electrònica): 2013-987X
DOI: 10.2436/20.2005.01.68 / http://revistes.iec.cat/index.php/TECA
E
04 Teca 15.indd   99 17/03/16   17:43
100  •  TECA, vol. 15 (2015) Distinció per les activitats de divulgació científica i humanística
Brockington (1903-2004), profes-
sor de la Universitat de Manches-
ter, una alimentació segons les ne-
cessitats biològiques té més a oferir 
al món que gairebé qualsevol altra 
forma de salubritat.
La Universitat de Barcelona ho 
visualitza i ho implementa al Cam-
pus de l’Alimentació, en el qual 
amplia, desenvolupa i projecta el 
seu potencial en aquest àmbit, 
amb graus, màsters, cursos sobre 
alimentació de la Universitat de 
l’Experiència, recerca i activitats 
obertes com ExpAliments, amb 
participació empresarial, de grups 
de recerca i ciutadana.
Una mostra de l’interès dels te-
mes d’alimentació són aquestes 
distincions. Si hem pogut fer divul-
gació en aquest àmbit és per la seva 
rellevància científica i social.
Ens consta, no només amb pa-
raules, sinó amb fets, el suport del 
rector i el seu equip al Campus, 
afrontant les dificultats del mo-
ment i no poques visions conserva-
dores, i força limitades, dels que 
des de dins de la Universitat de Bar-
celona només s’interessen pel seu 
petit món, no es volen moure del 
costat de casa, no pensen en la ins-
titució en el seu conjunt i se senten 
més còmodes no canviant res que 
no pas donant suport a una forma 
innovadora de promocionar l’àm-
bit dels aliments i l’alimentació, 
d’interès vigent i creixent.
Quan per ser professor univer- 
sitari no n’hi havia prou d’haver fet 
recerca i publicat «papers», sinó 
que s’havia d’acomplir l’obvietat 
de saber-se la matèria i demostrar 
que se sabia explicar, i les oposi- 
cions es feien a Madrid, a la memò-
ria que s’havia de presentar era de 
rigor esmentar les tres funcions 
de la universitat segons Ortega y 
Gasset: docència (avui maltractada 
per certs excessos pedagògics, mol-
tes vegades més que discutibles, i 
pel desinterès per la docència per-
què no es valora prou per accedir a 
places de professor), recerca (que 
avui sembla que és l’únic element 
realment important per ser profes-
sor) i extensió universitària. Pel que 
fa al que penso sobre determinats 
criteris pedagògics, us remeto als 
meus articles «Falten colzes i sobra 
pedagogia» (El Punt, novembre de 
2008) i «Medio siglo de escuela» (La 
Vanguardia, març de 2012). L’ex-
tensió universitària, és a dir, «por-
tar» la universitat a la societat, és el 
que avui es reconeix al professor 
Mans i a mi mateix. La Universitat 
de Barcelona, mitjançant «La UB di-
vulga», exerceix tasques en aquest 
sentit, i només cal llegir cada dia el 
recull de premsa per veure l’opinió 
dels professors reflectida en articles 
a la premsa escrita.
Se’ns premia per una tasca amb 
la qual tenim una certa obligació, ja 
que, com repetia el rector Bricall, la 
universitat pública es paga amb 
impostos i tots els que en paguen, 
persones i empreses, tenen un cert 
dret a demanar que la universitat 
els atengui, sense renunciar a la 
seva independència i a la funció de 
generar, trametre i transferir conei-
xement bàsic i aplicat, si és que 
aquesta distinció té sentit. Recor-
dem que Pasteur deia que no hi ha 
ciència aplicada, sinó només apli-
cacions de la ciència. La divulgació 
és una manera de fer-ho.
Això no és nou en absolut. Sergi 
Cortiñas, periodista i professor de 
la Universitat Pompeu Fabra, l’any 
2009, va publicar el llibre Història 
de la divulgació científica, editat 
per l’Institut d’Estudis Catalans, en 
què se’ns mostra que valorar i dedi-
car temps i esforços a divulgar co-
neixements s’ha fet des de fa molt. 
Comença a la Itàlia renaixentista. 
Galileo Galilei tenia molt clar què 
volia: aproximar-se al poble amb la 
llengua vulgar. A França podem es-
mentar la gran obra de divulgació 
rigorosa de Diderot i l’Enciclopè-
dia. Altres savis com Buffon i Flam-
marion van destacar en la seva 
capacitat comunicadora. Una ex-
tensió, ja al món de la literatura de 
ficció, són les obres de Jules Verne.
Francesc Aragó, un català del 
nord nascut a Estagell (al costat de 
Perpinyà), va obrir l’Acadèmia 
Francesa de Ciències als periodis-
tes, amb l’oposició d’altres acadè-
mics que entenien que si s’adme- 
tien periodistes es perdia credibili-
tat. No valoraven el paper positiu 
que ja llavors, i cada vegada més, 
tenien els periodistes científics en 
la divulgació de la ciència.
També hi ha una tradició prus-
siana-alemanya, en la qual desta-
quen, entre altres, Goethe, Hum-
boldt (creador de la universitat 
alemanya molt centrada en la re-
cerca), Heisenberg, Schrödinger i 
el mateix Einstein.
Segurament que la tradició di-
vulgadora més important és l’an-
glosaxona, en la qual destaquen 
Priestley (creador de les begudes 
amb gas), Darwin i, sobretot, Fa- 
raday. D’origen humil, i format en 
gran part com a autodidacte, tenia 
un gran interès a divulgar la ciència 
a la classe obrera per contribuir a la 
seva culturització i promoció. Mes-
tre en ironia, i amb gran visió de fu-
tur, quan el primer ministre anglès 
li va preguntar per a què servirien 
les seves innovacions en electrici-
tat i electromagnetisme, va respon-
dre que «algun dia seria possible 
cobrar impostos pel seu funciona-
ment». També se li atribueix la res-
posta a qui li qüestionava de què 
servien les seves experiències apa-
rentment inútils: «De què serveix 
un nadó?» Va ser un conferenciant 
tan motivat que fins i tot va disse-
nyar com havien de ser la venti- 
lació, la il·luminació, l’entrada i la 
sortida del recinte on havien de te-
nir lloc les conferències, ja que en-
tenia que la manca de ventilació 
causa manca d’atenció. Feia confe-
rències amb experiments, «part in-
tegral de la comunicació cientí- 
fica», lectures orientades a la gent 
jove, nens i nenes, i hi convidava 
periodistes perquè en fessin difu-
sió. La seva ètica va fer que ja essent 
una figura consagrada es negués a 
col·laborar en l’elaboració de gasos 
tòxics.
La tradició anglosaxona conti-
nua amb Asimov, Sagan, Watson (el 
seu llibre La doble hèlix és una ex-
cel·lent mostra de divulgació cien-
tífica i de l’entorn en què es pro- 
dueix la recerca científica, amb les 
seves virtuts i algunes «misèries»).
També hi ha llibres, fins i tot novel-
les, que han tingut un impacte di-
04 Teca 15.indd   100 17/03/16   17:43
Abel Mariné i Font TECA, vol. 15 (2015)  •  101
vulgador. Destaca La jungla (1905), 
d’Upton Sinclair, obra de denúncia 
social sobre les dures condicions 
de treball als escorxadors i indús-
tries càrnies de Chicago, i la poca 
cura amb què, moltes vegades, es 
tractaven els productes, la publi- 
cació de la qual va constituir un es-
càndol que va determinar que per 
primera vegada als Estats Units es 
legislés sobre les condicions que 
havien de complir els aliments. De 
la mateixa manera la Primavera si-
lenciosa (1960) de Rachel Carson va 
ser decisiva per posar límits a l’ús 
indiscriminat de DDT i altres pesti-
cides. També és il·lustratiu que Cor-
tiñas indiqui al preàmbul del seu 
llibre que els treballs científics del 
segle xx han estat més mal escrits 
que en qualsevol època, amb molt 
poc estil, i destaca que la redacció 
sembla aliena a la ciència, i també, 
hi afegeixo, els treballs i exàmens 
escrits de molts alumnes.
En Claudi Mans i jo no prete-
nem estar a l’altura d’aquestes 
figures, però hem fet el que hem 
pogut i ho fem de gust. Resulta 
agradable i estimulant veure l’inte-
rès d’aules de gent gran, de mem-
bres d’associacions diverses, o que 
et trobis que se’t dirigeixen perso-
nes que t’han vist, sentit o llegit i 
que s’han interessat pel que volies 
transmetre.
Tenir oportunitats de portar a 
terme activitats divulgatives sobre 
aliments i alimentació és relati- 
vament fàcil perquè aquests temes 
interessen. Però també lluitem con-
tra un inconvenient important, 
perquè el públic en general pel que 
fa a aquests temes, com en molts 
altres, no sempre es regeix per la ra-
cionalitat i la ciència, sinó per pors, 
mites i emocions. Tothom menja 
cada dia i té les seves opinions, mi-
tes, creences o tabús. Temes com la 
seguretat dels transgènics, o que 
química no significa perill i biologia 
no és per definició positiu són mo-
tiu de controvèrsia i el receptor no 
sempre està disposat a creure el que 
diu l’evidència científica, que, per 
altra banda, no està exempta de 
dubtes. Un gran divulgador, el pro-
fessor Francisco Grande Covián, ex-
pressava d’una forma ben planera i 
rotunda determinats usos tenden-
ciosos i erronis de la terminologia: 
«Res de més biològic, ecològic i 
natural que el bacteri que causa el 
còlera; res de més sintètic, químic 
i artificial que el clor, però gràcies 
que clorem les aigües no ens morim 
de còlera.» També pensen molts 
que els menjars preparats són una 
cosa nova i no desitjable, i no saben 
que, ja en el món romà, les thermo-
polia venien menjars precuinats 
perquè moltes llars humils no te-
nien ni cuina. La funció del divul- 
gador és aportar dades, apel·lar a la 
racionalitat i al sentit comú i no 
cansar-se’n. 
No puc oblidar com vaig co-
mençar a participar als mitjans de 
comunicació. Per la meva condició 
de director general d’Universi- 
tats de la Generalitat de Catalunya 
(1986-1990), en els temps una mica 
difícils de la preinscripció univer- 
sitària i les limitacions de places, 
calia anar als mitjans a explicar-ho, 
la qual cosa no era precisament cò-
moda. Els matins de Catalunya Rà-
dio els dirigia i presentava Josep 
Cuní, i allà ens vàrem conèixer. Un 
cop ja havia deixat les meves tas-
ques a la Generalitat, em va propo-
sar anar al seu programa a COM 
Ràdio a parlar d’aliments. Durant 
uns anys vaig col·laborar amb ell i 
d’aquí van anar sorgint altres opor-
tunitats de fer-ho, i fins avui, també 
a la premsa escrita. 
Entre altres coses crec que els 
divulgadors ajudem a desvetllar 
vocacions científiques, com indica 
un estudi recent de la Fundació “la 
Caixa” i la FECYT (Fundació Espa-
nyola per a la Ciència i la Tecno- 
logia).
Deia Joan Barril que «la feina de 
l’articulista no és la d’un profes-
sor», però sí que crec que és bo que 
els professors fem d’articulistes, si 
escau, per explicar i aclarir, trans-
metent certeses i també dubtes, i 
aportant criteris perquè la ciència 
evoluciona i és complexa, i aquesta 
complexitat a vegades desapareix 
darrere un titular com, per exem-
ple, un de primera plana de fa uns 
anys a un diari de Barcelona en 
què es destacava que s’havien tro-
bat agents cancerígens a l’aigua de 
la ciutat, cosa que és certa, però 
que cal matisar, ja que l’efecte de-
pèn de la dosi, i la seva reiteració, i 
aquestes, com aclaria un excel·lent 
article d’un periodista científic a 
l’interior, eren prou baixes per no 
representar un risc real i immediat. 
Era un tema del qual calia ocu-
par-se, però no preocupar-se’n 
més del compte. Recordem el que 
deia Grande Covián sobre la clora-
ció de les aigües.
Internet ens facilita la feina per 
una banda i ens la complica per l’al- 
tra, perquè «ho aguanta tot» i acull 
veritats, mitges veritats i moltes 
mentides. És sorprenent que resul-
ti creïble per a alguns, per exemple, 
una brama que ha aparegut diver-
ses vegades, segons la qual la llet en 
bric passada de data es recicla fins 
a cinc vegades, tal com indica un 
número de la base de l’envàs.
La nostra societat, com passa en 
altres àmbits, moltes vegades es re-
geix, com ja he esmentat, per la por 
i les emocions, més que per la ra- 
cionalitat. Un excel·lent llibre de di-
vulgació científica sobre aliments, 
de Josep Miquel Mulet, porta per 
títol precisament Comer sin miedo. 
És aquell estat de malfiança que re-
flectia un acudit de Perich de ja fa 
uns anys, però que segueix vigent, 
en el qual es veu una família entorn 
d’una taula abans de menjar i el 
pare diu: «Beneeix, Senyor, però so-
bretot analitza, els aliments que 
prendrem.»
Tota aquesta feina no hauria es-
tat possible si no hagués format 
part d’un grup, inicialment «Amines 
biògenes», després «Amines i polia-
mines bioactives dels aliments» i, 
actualment, «Compostos bioactius 
dels aliments», que començà a la 
Facultat de Farmàcia i ara ja està 
plenament ubicat al Campus de 
l’Alimentació, dirigit per la profes-
sora M. Carmen Vidal, pel qual han 
passat moltes persones, que han fet 
molta feina i m’han permès fer-ne 
moltes altres a mi. El grup segueix 
actiu, i treballa, com altres, fent 
front a les dificultats d’una situació 
de limitacions pressupostàries i de 
04 Teca 15.indd   101 17/03/16   17:43
102  •  TECA, vol. 15 (2015) Distinció per les activitats de divulgació científica i humanística
recursos, i a tot el que comporta ti-
rar endavant el Campus de l’Ali-
mentació, una opció encertada de 
la UB per projectar i visualitzar el 
seu potencial en l’àmbit de l’ali-
mentació. A més de la professora 
Vidal haig d’esmentar altres com-
panys i companyes de fatigues, al-
guns des de ja fa molt temps com 
Teresa Veciana, i altres de no fa tant 
com Mariluz Latorre i Joan Bosch, i 
de més recents com Natalia Toro o 
Oriol Comas i molts altres. El seu 
esperit em serveix d’estímul per se-
guir gaudint de la meva condició de 
professor emèrit. No m’estendré 
amb tot el que els dec d’amistat, col-
laboració i afecte perquè no em vull 
emocionar.
Les meves activitats de divul- 
gació han abastat tots els mitjans, 
com televisió, ràdio i premsa en ge-
neral: El Periódico de Catalunya, La 
Vanguardia i, sobretot, una activi-
tat regular d’articles quinzenals des 
de 2008, primer a El Punt i ara a El 
Punt Avui, entorn de l’alimentació, 
però també amb algunes incur- 
sions a temes universitaris i del 
món de l’ensenyament. Haig de re-
conèixer, i us ho vull comunicar, 
que, com em va dir en Pere Castells, 
coordinador de la Bullipèdia i gran 
expert en ciència i cuina, aquests 
articles estan molt ben escrits. No 
és cap atac d’immodèstia. És que la 
Núria, la meva dona, els repassa 
curosament de forma i de fons i hi 
fa molts retocs que els milloren. 
Quan es presenta un llibre (si fos el 
cas, seria un conjunt d’articles) se 
sol dedicar a la família i s’hi afegeix 
allò que aquesta feina els ha restat 
estones de convivència i compa-
nyia. En el cas de la Núria no no-
més li he restat companyia un diu-
menge cada quinze dies, sinó que li 
dono feina i la fa molt bé.
Moltes gràcies a la Universitat, 
al Claustre de Doctors, al Consell 
Social i als que heu vingut a acom-
panyar-nos o que ens heu tramès 
les vostres felicitacions, i gràcies 
per haver acceptat participar en 
aquest acte al professor Ramon 
Clotet, vell amic pel temps que fa 
que ens coneixem, i amb el qual he 
compartit i comparteixo tasques, 
vivències, reunions, emocions i al-
guns àpats.
04 Teca 15.indd   102 17/03/16   17:43


Distinció per les activitats de divulgació científica i humanística

Hemeroteca Cientifica Catalana

Abel Mariné i Font TECA, vol. 15 (2015)  •  99AltresDistinció per les activitats de divulgació científica i humanísticaabel Mariné i FonT n primer lloc vull agrair al Claustre de Doctors, al Consell Social de la Uni-versitat de Barcelona i al jurat la concessió de la distinció. Aquest reconeixement constitueix un honor i també una satisfacció pel reconeixement d’una tasca a la qual he dedicat una part de les me-ves activitats, i amb la qual em sen-to molt a gust. També és un goig succeir en aquest premi a un divul- gador tan expert com el professor Mariano Marzo. M’alegra molt especialment compartir la distinció amb el pro-fessor Claudi Mans. Ens coneixem de fa temps i hem compartit interès i activitats en el Campus de l’Ali-mentació de la Universitat de Bar-celona i l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació, entre altres coses. Compartim, a més, un aspecte molt entranyable, la nostra vinculació amb Badalona. Ell hi va néixer, ara no hi viu, però hi va so-vint; jo vaig néixer al barri de Grà-cia de Barcelona, però des dels cinc anys visc a Badalona, amb un «in-terregne» entre els anys 1973-1982 en què vaig ser professor de la Uni-versitat de Salamanca. Tots dos po-dem lluir el títol de BTV (de Bada- lona de tota la vida). Cal esmentar que des de fa poc la Universitat de Barcelona porta a terme activitats acadèmiques i culturals al Centre del Carme de Badalona.Els temes d’aliments i alimenta-ció han trigat a tenir a la universitat en general, i a la catalana i a la de Barcelona en particular, l’atenció i el respecte deguts, perquè explí- citament o implícita es considera-va que els aliments eren massa quotidians perquè fossin conside-rats matèria científica. Això avui ha canviat, i ja fa un temps que algu-nes universitats, i molt especial-ment la nostra, s’ocupen, entre al-tres matèries, de les relacions entre ciència i cuina, i molts científics i investigadors que treballaven en matèries més bàsiques i de gran projecció avui ja consideren que val la pena treballar amb els ali-ments, els seus components, el va-lor nutritiu, la tecnologia industrial o culinària, el valor de la gastrono-mia i el paper social i econòmic de tot aquest entorn.No deixa de ser paradoxal que la farmàcia hagi estat objecte d’es- tudis universitaris específics des de l’edat mitjana, i que, en canvi, els aliments, que òbviament en consu-mim més que medicaments, no mereixin la mateixa atenció arreu fins pràcticament al segle xix, i a l’Estat espanyol, i per tant a Catalu-nya, fins a finals del segle xx, quan apareixen els graus de ciència i tec-nologia d’aliments i de nutrició humana i dietètica, i ja en el segle actual els de ciències culinàries i gastronòmiques. Sembla que ara la nostra societat, i la nostra univer- sitat, ja han entès que, com deia el gran expert en salut pública, me- dicina preventiva i social Fraser TECA: Tecnologia i Ciència dels Aliments, vol. 15 (2015), p. 99-102ISSN (ed. impresa): 1137-7976 / ISSN (ed. electrònica): 2013-987XDOI: 10.2436/20.2005.01.68 / http://revistes.iec.cat/index.php/TECAE04 Teca 15.indd   99 17/03/16   17:43100  •  TECA, vol. 15 (2015) Distinció per les activitats de divulgació científica i humanísticaBrockington (1903-2004), profes-sor de la Universitat de Manches-ter, una alimentació segons les ne-cessitats biològiques té més a oferir al món que gairebé qualsevol altra forma de salubritat.La Universitat de Barcelona ho visualitza i ho implementa al Cam-pus de l’Alimentació, en el qual amplia, desenvolupa i projecta el seu potencial en aquest àmbit, amb graus, màsters, cursos sobre alimentació de la Universitat de l’Experiència, recerca i activitats obertes com ExpAliments, amb participació empresarial, de grups de recerca i ciutadana.Una mostra de l’interès dels te-mes d’alimentació són aquestes distincions. Si hem pogut fer divul-gació en aquest àmbit és per la seva rellevància científica i social.Ens consta, no només amb pa-raules, sinó amb fets, el suport del rector i el seu equip al Campus, afrontant les dificultats del mo-ment i no poques visions conserva-dores, i força limitades, dels que des de dins de la Universitat de Bar-celona només s’interessen pel seu petit món, no es volen moure del costat de casa, no pensen en la ins-titució en el seu conjunt i se senten més còmodes no canviant res que no pas donant suport a una forma innovadora de promocionar l’àm-bit dels aliments i l’alimentació, d’interès vigent i creixent.Quan per ser professor univer- sitari no n’hi havia prou d’haver fet recerca i publicat «papers», sinó que s’havia d’acomplir l’obvietat de saber-se la matèria i demostrar que se sabia explicar, i les oposi- cions es feien a Madrid, a la memò-ria que s’havia de presentar era de rigor esmentar les tres funcions de la universitat segons Ortega y Gasset: docència (avui maltractada per certs excessos pedagògics, mol-tes vegades més que discutibles, i pel desinterès per la docència per-què no es valora prou per accedir a places de professor), recerca (que avui sembla que és l’únic element realment important per ser profes-sor) i extensió universitària. Pel que fa al que penso sobre determinats criteris pedagògics, us remeto als meus articles «Falten colzes i sobra pedagogia» (El Punt, novembre de 2008) i «Medio siglo de escuela» (La Vanguardia, març de 2012). L’ex-tensió universitària, és a dir, «por-tar» la universitat a la societat, és el que avui es reconeix al professor Mans i a mi mateix. La Universitat de Barcelona, mitjançant «La UB di-vulga», exerceix tasques en aquest sentit, i només cal llegir cada dia el recull de premsa per veure l’opinió dels professors reflectida en articles a la premsa escrita.Se’ns premia per una tasca amb la qual tenim una certa obligació, ja que, com repetia el rector Bricall, la universitat pública es paga amb impostos i tots els que en paguen, persones i empreses, tenen un cert dret a demanar que la universitat els atengui, sense renunciar a la seva independència i a la funció de generar, trametre i transferir conei-xement bàsic i aplicat, si és que aquesta distinció té sentit. Recor-dem que Pasteur deia que no hi ha ciència aplicada, sinó només apli-cacions de la ciència. La divulgació és una manera de fer-ho.Això no és nou en absolut. Sergi Cortiñas, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, l’any 2009, va publicar el llibre Història de la divulgació científica, editat per l’Institut d’Estudis Catalans, en què se’ns mostra que valorar i dedi-car temps i esforços a divulgar co-neixements s’ha fet des de fa molt. Comença a la Itàlia renaixentista. Galileo Galilei tenia molt clar què volia: aproximar-se al poble amb la llengua vulgar. A França podem es-mentar la gran obra de divulgació rigorosa de Diderot i l’Enciclopè-dia. Altres savis com Buffon i Flam-marion van destacar en la seva capacitat comunicadora. Una ex-tensió, ja al món de la literatura de ficció, són les obres de Jules Verne.Francesc Aragó, un català del nord nascut a Estagell (al costat de Perpinyà), va obrir l’Acadèmia Francesa de Ciències als periodis-tes, amb l’oposició d’altres acadè-mics que entenien que si s’adme- tien periodistes es perdia credibili-tat. No valoraven el paper positiu que ja llavors, i cada vegada més, tenien els periodistes científics en la divulgació de la ciència.També hi ha una tradició prus-siana-alemanya, en la qual desta-quen, entre altres, Goethe, Hum-boldt (creador de la universitat alemanya molt centrada en la re-cerca), Heisenberg, Schrödinger i el mateix Einstein.Segurament que la tradició di-vulgadora més important és l’an-glosaxona, en la qual destaquen Priestley (creador de les begudes amb gas), Darwin i, sobretot, Fa- raday. D’origen humil, i format en gran part com a autodidacte, tenia un gran interès a divulgar la ciència a la classe obrera per contribuir a la seva culturització i promoció. Mes-tre en ironia, i amb gran visió de fu-tur, quan el primer ministre anglès li va preguntar per a què servirien les seves innovacions en electrici-tat i electromagnetisme, va respon-dre que «algun dia seria possible cobrar impostos pel seu funciona-ment». També se li atribueix la res-posta a qui li qüestionava de què servien les seves experiències apa-rentment inútils: «De què serveix un nadó?» Va ser un conferenciant tan motivat que fins i tot va disse-nyar com havien de ser la venti- lació, la il·luminació, l’entrada i la sortida del recinte on havien de te-nir lloc les conferències, ja que en-tenia que la manca de ventilació causa manca d’atenció. Feia confe-rències amb experiments, «part in-tegral de la comunicació cientí- fica», lectures orientades a la gent jove, nens i nenes, i hi convidava periodistes perquè en fessin difu-sió. La seva ètica va fer que ja essent una figura consagrada es negués a col·laborar en l’elaboració de gasos tòxics.La tradició anglosaxona conti-nua amb Asimov, Sagan, Watson (el seu llibre La doble hèlix és una ex-cel·lent mostra de divulgació cien-tífica i de l’entorn en què es pro- dueix la recerca científica, amb les seves virtuts i algunes «misèries»).També hi ha llibres, fins i tot novel-les, que han tingut un impacte di-04 Teca 15.indd   100 17/03/16   17:43Abel Mariné i Font TECA, vol. 15 (2015)  •  101vulgador. Destaca La jungla (1905), d’Upton Sinclair, obra de denúncia social sobre les dures condicions de treball als escorxadors i indús-tries càrnies de Chicago, i la poca cura amb què, moltes vegades, es tractaven els productes, la publi- cació de la qual va constituir un es-càndol que va determinar que per primera vegada als Estats Units es legislés sobre les condicions que havien de complir els aliments. De la mateixa manera la Primavera si-lenciosa (1960) de Rachel Carson va ser decisiva per posar límits a l’ús indiscriminat de DDT i altres pesti-cides. També és il·lustratiu que Cor-tiñas indiqui al preàmbul del seu llibre que els treballs científics del segle xx han estat més mal escrits que en qualsevol època, amb molt poc estil, i destaca que la redacció sembla aliena a la ciència, i també, hi afegeixo, els treballs i exàmens escrits de molts alumnes.En Claudi Mans i jo no prete-nem estar a l’altura d’aquestes figures, però hem fet el que hem pogut i ho fem de gust. Resulta agradable i estimulant veure l’inte-rès d’aules de gent gran, de mem-bres d’associacions diverses, o que et trobis que se’t dirigeixen perso-nes que t’han vist, sentit o llegit i que s’han interessat pel que volies transmetre.Tenir oportunitats de portar a terme activitats divulgatives sobre aliments i alimentació és relati- vament fàcil perquè aquests temes interessen. Però també lluitem con-tra un inconvenient important, perquè el públic en general pel que fa a aquests temes, com en molts altres, no sempre es regeix per la ra-cionalitat i la ciència, sinó per pors, mites i emocions. Tothom menja cada dia i té les seves opinions, mi-tes, creences o tabús. Temes com la seguretat dels transgènics, o que química no significa perill i biologia no és per definició positiu són mo-tiu de controvèrsia i el receptor no sempre està disposat a creure el que diu l’evidència científica, que, per altra banda, no està exempta de dubtes. Un gran divulgador, el pro-fessor Francisco Grande Covián, ex-pressava d’una forma ben planera i rotunda determinats usos tenden-ciosos i erronis de la terminologia: «Res de més biològic, ecològic i natural que el bacteri que causa el còlera; res de més sintètic, químic i artificial que el clor, però gràcies que clorem les aigües no ens morim de còlera.» També pensen molts que els menjars preparats són una cosa nova i no desitjable, i no saben que, ja en el món romà, les thermo-polia venien menjars precuinats perquè moltes llars humils no te-nien ni cuina. La funció del divul- gador és aportar dades, apel·lar a la racionalitat i al sentit comú i no cansar-se’n. No puc oblidar com vaig co-mençar a participar als mitjans de comunicació. Per la meva condició de director general d’Universi- tats de la Generalitat de Catalunya (1986-1990), en els temps una mica difícils de la preinscripció univer- sitària i les limitacions de places, calia anar als mitjans a explicar-ho, la qual cosa no era precisament cò-moda. Els matins de Catalunya Rà-dio els dirigia i presentava Josep Cuní, i allà ens vàrem conèixer. Un cop ja havia deixat les meves tas-ques a la Generalitat, em va propo-sar anar al seu programa a COM Ràdio a parlar d’aliments. Durant uns anys vaig col·laborar amb ell i d’aquí van anar sorgint altres opor-tunitats de fer-ho, i fins avui, també a la premsa escrita. Entre altres coses crec que els divulgadors ajudem a desvetllar vocacions científiques, com indica un estudi recent de la Fundació “la Caixa” i la FECYT (Fundació Espa-nyola per a la Ciència i la Tecno- logia).Deia Joan Barril que «la feina de l’articulista no és la d’un profes-sor», però sí que crec que és bo que els professors fem d’articulistes, si escau, per explicar i aclarir, trans-metent certeses i també dubtes, i aportant criteris perquè la ciència evoluciona i és complexa, i aquesta complexitat a vegades desapareix darrere un titular com, per exem-ple, un de primera plana de fa uns anys a un diari de Barcelona en què es destacava que s’havien tro-bat agents cancerígens a l’aigua de la ciutat, cosa que és certa, però que cal matisar, ja que l’efecte de-pèn de la dosi, i la seva reiteració, i aquestes, com aclaria un excel·lent article d’un periodista científic a l’interior, eren prou baixes per no representar un risc real i immediat. Era un tema del qual calia ocu-par-se, però no preocupar-se’n més del compte. Recordem el que deia Grande Covián sobre la clora-ció de les aigües.Internet ens facilita la feina per una banda i ens la complica per l’al- tra, perquè «ho aguanta tot» i acull veritats, mitges veritats i moltes mentides. És sorprenent que resul-ti creïble per a alguns, per exemple, una brama que ha aparegut diver-ses vegades, segons la qual la llet en bric passada de data es recicla fins a cinc vegades, tal com indica un número de la base de l’envàs.La nostra societat, com passa en altres àmbits, moltes vegades es re-geix, com ja he esmentat, per la por i les emocions, més que per la ra- cionalitat. Un excel·lent llibre de di-vulgació científica sobre aliments, de Josep Miquel Mulet, porta per títol precisament Comer sin miedo. És aquell estat de malfiança que re-flectia un acudit de Perich de ja fa uns anys, però que segueix vigent, en el qual es veu una família entorn d’una taula abans de menjar i el pare diu: «Beneeix, Senyor, però so-bretot analitza, els aliments que prendrem.»Tota aquesta feina no hauria es-tat possible si no hagués format part d’un grup, inicialment «Amines biògenes», després «Amines i polia-mines bioactives dels aliments» i, actualment, «Compostos bioactius dels aliments», que començà a la Facultat de Farmàcia i ara ja està plenament ubicat al Campus de l’Alimentació, dirigit per la profes-sora M. Carmen Vidal, pel qual han passat moltes persones, que han fet molta feina i m’han permès fer-ne moltes altres a mi. El grup segueix actiu, i treballa, com altres, fent front a les dificultats d’una situació de limitacions pressupostàries i de 04 Teca 15.indd   101 17/03/16   17:43102  •  TECA, vol. 15 (2015) Distinció per les activitats de divulgació científica i humanísticarecursos, i a tot el que comporta ti-rar endavant el Campus de l’Ali-mentació, una opció encertada de la UB per projectar i visualitzar el seu potencial en l’àmbit de l’ali-mentació. A més de la professora Vidal haig d’esmentar altres com-panys i companyes de fatigues, al-guns des de ja fa molt temps com Teresa Veciana, i altres de no fa tant com Mariluz Latorre i Joan Bosch, i de més recents com Natalia Toro o Oriol Comas i molts altres. El seu esperit em serveix d’estímul per se-guir gaudint de la meva condició de professor emèrit. No m’estendré amb tot el que els dec d’amistat, col-laboració i afecte perquè no em vull emocionar.Les meves activitats de divul- gació han abastat tots els mitjans, com televisió, ràdio i premsa en ge-neral: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia i, sobretot, una activi-tat regular d’articles quinzenals des de 2008, primer a El Punt i ara a El Punt Avui, entorn de l’alimentació, però també amb algunes incur- sions a temes universitaris i del món de l’ensenyament. Haig de re-conèixer, i us ho vull comunicar, que, com em va dir en Pere Castells, coordinador de la Bullipèdia i gran expert en ciència i cuina, aquests articles estan molt ben escrits. No és cap atac d’immodèstia. És que la Núria, la meva dona, els repassa curosament de forma i de fons i hi fa molts retocs que els milloren. Quan es presenta un llibre (si fos el cas, seria un conjunt d’articles) se sol dedicar a la família i s’hi afegeix allò que aquesta feina els ha restat estones de convivència i compa-nyia. En el cas de la Núria no no-més li he restat companyia un diu-menge cada quinze dies, sinó que li dono feina i la fa molt bé.Moltes gràcies a la Universitat, al Claustre de Doctors, al Consell Social i als que heu vingut a acom-panyar-nos o que ens heu tramès les vostres felicitacions, i gràcies per haver acceptat participar en aquest acte al professor Ramon Clotet, vell amic pel temps que fa que ens coneixem, i amb el qual he compartit i comparteixo tasques, vivències, reunions, emocions i al-guns àpats.04 Teca 15.indd   102 17/03/16   17:43 TECA, vol. 15 (2015)  •  103BENEFICIS PER ALS SOCIS DE L’ACCAUs informem que recentment s’han aprovat NOUS BENEFICIS per a tots els SOCIS de l’ACCA. A continuació teniu la llista actualitzada d’aquests beneficis:•  Relació i interacció amb altres associats de l’ACCA, amb interessos compartits en l’àmbit de l’alimentació.• Informació anticipada sobre actes relacionats amb temes d’alimentació a Catalunya.•  Assistència a tots els actes de tipus científic i divulgatiu organitzats per l’Associació (en cas que siguin amb inscripció, amb descomptes especials per als socis).•  Recepció d’un exemplar en paper de tots els números publicats de la revista TECA.•  Accés a continguts específics relacionats amb temes d’alimentació dins la intranet de l’ACCA.•  Possibilitat d’assistir gratuïtament a actes o cursos relacionats amb temes alimentaris a Catalunya anunci-ats amb antelació al web de l’ACCA (màxim cinc inscripcions gratuïtes per acte, segons rigorós ordre de petició per correu electrònic, amb un màxim de dues inscripcions gratuïtes per associat a l’any).•  Proposar a la Junta Directiva de l’ACCA cursos dins l’àmbit alimentari perquè siguin finançats per l’ACCA.Us recordem també que al web de l’ACCA (http://blogs.iec.cat/acca/) trobareu una ENQUESTA per als socis que té la finalitat de conèixer la vostra opinió de l’Associació, així com recollir els vostres suggeriments amb relació a com millorar-ne el funcionament o quines activitats us agradaria que s’hi organitzessin.Animeu-vos! Volem conèixer la vostra opinió!04 Teca 15.indd   103 17/03/16   17:43

Distinció per les activitats de divulgació científica i humanística

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana