Vinyets i Rejón, Joan

Temes de Disseny

Revistes Catalanes amb Accés Obert

.EL LIMIT FÍSIC
Autor: JOAN VINYETSI REJÓN
JOANV1NYETS
Graduat en Disseny d'Interiors a l'Escola d'Arts i Oficis de Vic i Master
en Disseny Industrial per la Domus Academy de Milà. Durant la seva
estada a Itàlia ha col·laborat amb Esperanza Nunez, Andrea Branzi, Isao
Hosoe i amb empreses com Alessi. Ha obtingut diversos premis (Frog
Junior Price, F.I.M. de València, etc.). És professor de l'Escola Elisava i
coordinador del centre de recerca d'aquesta escola.
Davant la complexitat de l'encàrrec de redactar un
article sobre el disseny com a eina de futur, han sorgit
dos textos fruit d 'un treball comú previ. Intenten mos-
trar algunes de les possibilitats i limitacions que se li
poden plantejar al dissenyador del futur.
En la primera part es tracten els aspectes qualitatius del
nou projecte de disseny, emmarcat dins el límit físic que
comporta l'estat del medi ambient, inclòs, evidentment, el
nostre ambient artificial saturat d'objectes i signes.
El segon text pretén apuntar les que s'entreveuen com
a noves eines de treball, fruit de l'evolució de l'escenari
internacional i del desenvolupament tecnològic, respon-
sables del límit físic esmentat anteriorment.
La constant artificialització del nostre entorn, l'omni-
presència del signe, conjuntament amb la proliferació de
nous materials i la forta evolució de les noves tecnolo-
gies, ens ofereixen virtualment un conjunt de possibili-
tats, fa pocs anys impensables, per afrontar i modificar
el futur del nostre medi. Paradoxalment tenim tots els
mitjans per poder configurar un hàbitat digne per als
cinc mil milions d'habitants d'aquest planeta, però el
planeta amenaça amb desaparèixer, comportant-nos la
necessitat de redefinir el nostre present en nom d 'un
futur angoixat per la descoberta dels límits. Com vincu-
lar tot allò possible amb tot allò admissible? Com repor-
tar la tecnologia, la ciència, la cultura amb els valor
humans? Com reconduir la importància del signe, de
l 'ornament, com a elements d ' ident i ta ts profundes?
Com afrontar un projecte comú de manera autònoma i
alhora interdisciplinar? Sens dubte, es fa necessària una
recomposició global que concebi la qüestió ambiental
com una nova revolució, capaç de canviar les polítiques
de desenvolupament, consum i modus de vida de la
societat; d ins la qual la d i sc ip l ina del disseny, ha
d'afrontar un seguit de nous reptes, per repensar unità-
riament la qualitat de les relacions, que fins ara ha cons-
truït, amb l'ambient artificial.
Cal assumir una nova responsabilitat projectual, fidel
a la responsabilitat col·lectiva que imposa Partificialit-
zació del nostre entorn; entenent la descoberta dels
límits no com a conjunt de problemes o renúncies, sinó
com a obertura a noves possibilitats, noves qualitats,
nous móns possibles, on la disponibilitat tecnològica, el
valor del llenguatge i la desvinculació de la matèria,
siguin utilitzats com a eines projectuals de manera nova
i respectuosa, no com a imposició. Cal, doncs, superar
una cultura basada en el domini de l'entorn, i retrobar
una nova cultura fonamentada en l 'equi l ibr i , compor-
tant-nos una necessària redefinició de la cultura produc-
tiva i del consum; conceptes sobre els quals la societat
industrial tradicionalment s'hi ha recolzat. Això eviden-
cia la necessitat de reconsiderar el projecte de disseny,
davant el qual semblen articular-se diverses vies possi-
bles, encaminades totes elles a ser aportacions concretes
del que es comença a anomenar com ecodesign, on la
vida del producte, el valor del llenguatge, i el projecte
Temes de Disseny, 1993/8, pp. S9-112
/. El limit físic
de les qualitats materials (disseny primari) semblen
plantejar-se com a hipòtesi de noves vies.
LA QUALITAT OSTENSIBLE
El pas de la societat artesanal a la societat industrial
va provocar la divisió del moment creatiu respecte del
moment productiu. L'experimentació i assimilació dels
materials, les seves capacitats, venien realitzades pel
creador i alhora productor, i provocaven així una inte-
racció de coneixements, que es veien reflectits en el pro-
ducte, on la qualitat era implícita a la pròpia natura dels
materials i per tant a la fase creativa. L'adveniment de la
industrialització, el fort desenvolupament de tecnolo-
gies, la introducció de nous materials, van provocar una
desvinculació de la creació i la producció. La qualitat
deixa de ser implícita en la fase creativa, donada aquesta
separació; aquesta autonomia de la qua l i t a t l 'hem
d'entendre com un primer pas a la possibilitat de passar
a ser un element projectable.
Per altra banda, la resistència de la matèria, que histò-
ricament s'havia refermat com element regulador de
gran importància (estabilitzant les formes i imposant els
propis vincles durant el temps necessari d'assimilació i
reconeixença dels seus valors implícits d'utilització), es
trenca progressivament fins arribar al moment actual, on
la introducció dels nous materials, el possibilisme tec-
nològic, la màxima miniaturització, han provocat una
manca total de referents en el desenvolupament del pro-
jecte; obrint-nos davant nostre una àrea de coneixements
i experimentació, lligada als aspectes quali tat ius de
l'objecte, realment importantíssima. La qualitat passa a
ser un element de projecció imprescindible en la redefi-
nició del nostre paisatge artificial.
Aquesta nova projectació, iniciada com a disseny pri-
mari en el context italià durant els anys setanta, entén la
qualitat com a element projectable i parteix de l'evident
necessitat de dotar els nous materials d'identitats con-
cretes davant les possibles natures que aquests poden
adoptar.
La matèria, la textura, el color són represos com a
vehicles de llenguatge capacitats per provocar una certa
atenció, una reciprocitat mútua, potenciant-ne els propis
trets; la profunditat material de l 'objecte, vehicle
d'interpretacions polisensorials, serà altra vegada ele-
ment vinculador del projecte. En aquest sentit, podem
parlar d'una qualitat ostensible que aborda la superfície
de l'objecte com a mitjà diferenciador, capaç de donar al
producte una identitat, una variant significativa, repre-
nent el bagatge perceptiu i els estàndards referencials
com a elements del projecte. Sens dubte la reducció de
la matèria, la projectació de les seves qualitats i presta-
cions, obren noves possibilitats per dissenyar objectes i
formes diverses; amb les consegüents possibilitats quali-
tatives que pugui aportar aquesta nova segona matèria
prima.
Joan Vinvets
EL VALOR DEL LLENGUATGE
Durant els anys vui tanta es va in ic ia r un seguit
d'aportacions davant uns reptes que es començaven a
insinuar com a rebuig d'una estandardització semàntica,
trencant la uniformitat de signes, proposant llenguatges
autònoms, dins la complexitat productiva, fidels a un
context com a expressió precisa d'un temps, introduint
una relació entre forma i funció molt més complexa. No
obstant, en l'actualitat, aquestes aportacions s'han vist
desbordades per una proliferació constant de noves
imatges i llenguatges obsolets; provocant un entorn
saturat d'imatges, que s'ha vist potenciat per una con-
cepció de l'objecte com a vehicle d'imatges i signifi-
cats, que ha suscitat en l'objecte un nou concepte de
deteriorament.
Desvinculats els productes de la funció material i vin-
culats a la idea de vehicles significatius, s'ha produït
una reducció cada cop més breu dels seus cicles de vida.
Això ha comportat una situació caòtica de permanent
circulació de productes, que condueix a una caducitat
constant dels llenguatges. El producte immers totalment
en un escenari dinàmic ha d'aconseguir comunicar, en
temps cada cop més curts la seva pròpia identitat, tot
fent necessària l'adopció d'uns llenguatges únicament
vinculats a Pespectacularitat del resultat. S'obre, doncs,
una via important de recerca i projectació encaminada a
proposar nous sistemes de relacions i connexions de sig-
nificats, per tal de retrobar registres expressius cultural-
ment reconeixibles, estructures arquetipus, on la diversi-
tat deixi de ser element negatiu. Cal una revisió del con-
cepte ornament com element cultural i signe d'identitat
a reportar dins la cultura del projecte. El dissenyador ha
de reduir la incapacitat d ' ass imi lac ió treballant els
valors comunicatius, controlant i aprofundint, per pro-
posar noves relacions i significacions del signe, dins
altres camps de manera tangencial; instaurant la imatge
de l'objecte com element de diàleg des del procés al
consum, per deixar de ser element sobreposat.
El nou problema del d issenyador és trobar la
gramàtica i la sintaxi d'un llenguatge que sigui capaç
de despertar la sensorialitat, activar les estructures
cul turals , retrobant nous materials físics i cul turals
per reconstruir el projecte, per tal de dotar al produc-
te d 'una consistència que generi presències significa-
tives, punts de referència capaços de despertar en
l 'usuari noves relacions, noves qualitats que facin del
producte no només un objecte de consum, sinó d'ús,
satisfacció i llarga possessió.
LA VIDA DEL PRODUCTE
Paradoxalment existeixen cada cop més productes de
més gran durabilitat, però amb cicles de vida més curts i
constants variants incompatibles, que provoquen una
acceleració del consum, d'energies i materials, una
/. El tímit físic
hiperproducció que genera una pressió ambiental insu-
portable. Com s'ha apuntant anteriorment, la decadència
del producte, ja no està lligada a la seva funcionalitat,
sinó a un complex sistema que ens introdueix un con-
cepte de banalització i obsolescencia totalment relatiu,
ínfimament condicionat pel context on s'ubiqui, el qual
definirà implícitament la seva durada. Sens dubte aques-
ta relativitat en la vida del producte obre un camí inte-
ressant, capaç d'activar processos de producció i con-
sum paral·lels als propis de la nostra natura, on la vida,
el guariment i la mort són fets assimilats dins una lògica
circular. Projectant estratègies de durada, nous escenaris
de consum, nous contextos que possibilitin modificar la
durada dels productes, reconsiderant conceptes com reu-
tilització, reparació, conversió i manutenció. Introduint
productes on l'evolució tecnològica o funcional sigui
assumible amb la renovació o reconversió de compo-
nents, amb la introducció de sistemes o conceptes de
modularitat. Tenint en compte el desmuntatge del pro-
ducte, el seu reciclatge, la separació dels materials;
conscienciant-nos del fet que la contaminació i degrada-
ció ambiental són conseqüència d'una artificialització
de l'entorn inconscient, i per tant redefinible i projecta-
ble. Obrint-nos un nou repte a tota la cultura del projec-
te, Vecodesign; sota una única condició, dissenyar el
nostre entorn de manera conscient i respectuosa. Una
nova revolució sembla, doncs, marcar-nos el pas envers
la societat post-industrial, on la quantitat ha de desa-
parèixer com a símbol d'una època, per deixar pas al
repte de la qualitat com en el punt de confluència, on
subjecte, objecte, tecnologia, cultura i entorn s'han de
retrobar.
Tal com s'apuntava en l 'úl t ima Triennale de Milà,
dins l'apartat «II Giardino delle cose», productor i pro-
jectista han de passar a ser nous jardiner de móns possi-
bles:
«II giardino delle cose» é la metáfora di un mondo in
qui si coltiva la tècnica, cosí come nel giardino delle
piante si coltiva la natura /.../
«II giardino delle cose» é la metáfora di un mondo
possibile. Un mondo possibile in quanto sostenibile.
Cioé un mondo in qui produiré, consumaré, ricercare
la soddisfazione dei propi bisogni non sia in contras-
to con la necessità di garantiré, a noi e a chi verrà
dopo di noi, la vivibilità del Pianeta.
Un mondo possibile in quanto desiderabile, cioé un
mondo in qui le cose non sono dei puri strumenti, ma
interlocutori delia nostra sensibilità e delia nostra
memòria.
Un mondo in qui le cose hanno un senso, un'indivi-
dualità, una storia e a volte anche come certe piante,
una loro magia e un loro misterio. '
1 . Catàleg Exposició Internacional de la XVIII Triennale La
Vita Ira cose e natura: il progelto e la sflda ambiéntale, Electa,
Milano, 1992.
.EL LIMITE FÍSICO
Ante la complejidad del encargo de redactar un artículo
sobre el diseño como herramienta de futuro, han surgido dos
textos fruto de un trabajo previo común, que intentan mos-
trar algunas de las posibilidades y limitaciones que se le pue-
den plantear al diseñador del futuro.
En la primera parte se abordan los aspectos cualitativos
del nuevo proyecto de diseño, enmarcado dentro del límite
físico que comporta el estado del medio ambiente, incluido,
evidentemente, nuestro ambiente artificial saturado de obje-
tos y signos.
El segundo texto pretende apuntar las que se entreven
como nuevas herramientas de trabajo, fruto de la evolución
del escenario internacional y del desarrollo tecnológico, res-
ponsables del límite físico citado anteriormente.
La constante artificialización de nuestro entorno, la omni-
presència del signo, junto a la proliferación de nuevos mate-
riales y la fuerte evolución de nuevas tecnolo-gías, nos ofre-
cen virtualmente un conjunto de posibilidades hace pocos
años impensables, para afrontar y modificar el futuro de
nuestro medio ambiente. Paradójicamente, tenemos todos los
medios para poder configurar un habitat digno para los cinco
mil millones de habitantes de este planeta, pero el planeta
amenaza con su desaparición, planteándonos la necesidad de
redefinir nuestro presente en nombre de un futuro angustiado
por el descubrimiento de los límites. ¿Cómo vincular lo
posible con lo admisible? ¿Cómo compatibilizar la tecnolo-
gía, la ciencia, la c u l t u r a con los valores humanos?
¿Cómo reconducir la importancia del signo, del ornamen-
to, como elementos de identidades profundas? ¿Cómo afron-
tar un proyecto común de manera autónoma y al mismo
tiempo interdisciplinar? Sin duda, se hace necesaria una
recomposición global que conciba la cuestión ambiental
como una nueva revolución, capaz de cambiar las políticas
de desarrollo, consumo y modo de vida de la sociedad, den-
tro de la cual la disciplina del diseño afronte un conjunto de
nuevos desafíos para repensar unitariamente la cualidad de
las relaciones que hasta ahora ha construido con el ambiente
artificial.
Hay que asumir una nueva responsabilidad proyectual,
fiel a la responsabilidad colectiva que impone la artificializa-
ción de nuestro entorno, entendiendo el descubrimiento de
los límites no como un conjunto de problemas o renuncias,
sino como una apertura a nuevas posibilidades, nuevas cuali-
dades, nuevos mundos posibles, en los que la disponibilidad
tecnológica, el valor del lenguaje y la desvinculación de la
materia sean utilizados como herramientas proyectuales de
manera nueva y respetuosa y no como imposiciones. Es
necesario, pues, superar una cultura basada en el dominio del
entorno y reencontrar una nueva cultura fundamentada en el
equilibrio, lo que nos supone una necesaria redefinición de
la cultura productica y del consumo, conceptos éstos sobre
los cuales la sociedad industrial tradicionalmente se ha apo-
Temes de Disseny, 1993/8. pp. 89-112


El límit físic

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert