Romaguera i Ramió, Joaquim

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EL PATRIMONI BÍBLIO-HEMEROGRÀFIC
I DOCUMENTAL DELS ÀUDIO-VISUALS
A CATALUNYA. EL CINEMA
JOAQUIM ROMAGUERA I RAMIÖ
Nota genèrica
L
àmbit dels àudio-visuals és constituït per la ràdio, la fotografia,
el cinema, la televisió i el vídeo. El patrimoni documental que
deriva d'aquests sectors és configurat, respectivament, per les
fonoteques, les filmoteques i els arxius d'àudio-visuals, denominació
aquesta que s'utilitza per definir el lloc on es guarden els productes
resultants de la pràctica televisiva i videogräfica, si bé també s'hi
solen incloure els films, com ha fet la Generalitat de Catalunya en
batejar el fons de pellícules i de vídeo de què disposa: Arxius delsÀudio-visuals de Catalunya.
També dins l'apartat de patrimoni documental hi ha els museus
que apleguen i conserven els aparells del sector àudio-visual.
Pel que fa al patrimoni bíblio-hemerogräfic, aquest es concreta en
les biblioteques especialitzades,
I en un
 altre ordre, que sovint no es té en compte dins de laproblemàtica general del sector, cal no oblidar l'ensenyament a tots
els nivells d'aquestes disciplines, àdhuc el coneixement dels
components patrimonials que generen.
Resumit així, a l'hora d'estudiar qualque sector específic, haurem
de parlar de biblioteques, arxius, museus i ensenyament.
La nostra comunicació, per exigències de temps d'exposició, es
cen-trarà sols en l'àmbit cinematogràfic català, amb la confiança que
tal vega-da es presentin comunicacions que tractin d'altres àmbitsàudio-visuals.
19
Deixant a banda l'ensenyament, hi ha una colla de conceptes que són
comuns a biblioteques, arxius i museus. Ens referim concretament a:
— preservació i conservació de l'existent
— recuperació i restauració del possible
— classificació i catalogació dels materials
— utilització pública selectiva i aconsellable.
Aquests grans capítols de l'activitat inherent comporten realitats
palmäries com:
— pressupostos suficients
— locals ben dotats
— personal capacitat, tant tècnic com de gestió
— prestacions mínimes (fotocopiat, microfilmat, etc.)
— aplicació de tecnologies adequades (informatització, etc.)
— edicions (inventaris, catàlegs, llibres, etc.)
— articulació amb d'altres centres semblants dins el mateix territori
geogràfic
— relacions amb d'altres centres de l'exterior
— difusió dels patrimonis respectius
— convocatòria de beques d'estudis de cara a buidatges o treballs
monogràfics que enriqueixin el patrimoni concret
— adquisisió de novetats i de materials antics a recuperar
— etcètera.
Aquest detall, aplicat metodològicament a cada cas, ens donaria
un informe que ultrapassaria l'extensió raonable de la nostra
comunicació; d'aquí que ens limitem a deixar constància de la
complexitat de l'anàlisi que caldria endegar en profunditat, i ens
centrarem sols en els aspectes més substancials.
Biblioteques de cinema
Amb caràcter públic, enguany coexisteixen a la ciutat de Barce-
lona dues biblioteques: la Biblioteca de Cinema Delmiro de Caralt i
la Biblioteca de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.
La primera està a punt de traslladar-se a una nova seu, a la ram-
bla de Catalunya, núm. 81 (entresol), antigues dependències del
Servei de Cinematografia i Videografia de la Generalitat de Catalunya.
Aquest Servei és avui al carrer de la Diputació, núm. 248, dins el qual
es troba la segona biblioteca. És a dir, la distància física entre les
dues serà ben aviat (gener de 1992) de sis illes.
20
La Biblioteca del Cinema Delmiro de Caralt va iniciar-se amb
caràcter privat el 1924 i actualment és regida per un patronat
constituït per la Fundació Mediterränia, que vetlla per aquesta ja desd'abans del traspàs del Sr. Caralt, i el Departament de Cultura de
la Generalitat, fruit d'un conveni de col laboració que garanteix la
perviväncia de la biblioteca de cara al futur.
El patrimoni de la Biblioteca és incalculable, tant en llibres (prop
de dotze mil volums) com en revistes, i en documents hemerogräfics
i iconogräfics de tata mena, i també perquè posseeix un «petit museu
de la imatge en moviment», com solia anomenar el Sr. Caralt la
collecció d'aparells pre-cinematogräfics i del principi del cinematògraf,
tots ells autèntics, aplegats pacientment durant mig segle.
El patrimoni de la Biblioteca de la Filmoteca és més modest, si bé
també notable per haver incorporat els últims anys Ilegats per compra
o per donació voluntaria. Fou creada al principi deis anys setanta, en
un inici com un complement de les activitats pròpies de la Filmoteca
de Catalunya, si bé, en acréixer i obrir-se al públic durant els anys
vuitanta, s'ha constituït també en un centre important, tant pel fons de
què disposa com pel nombre de visitants.
De fet, però, l'una i l'altra pateixen encara de força mancances, i
cal suposar que la de Delmiro de Caralt en superara algunes quan
torni a obrir els seus serveis al públic des del nou estatge el 1992.
Amb tot, el fet de l'existència de dues biblioteques de cinema a
Barcelona, el fet que estiguin tan pròximes i el fet, a més, que les dues
depenguin de la Generalitat, planteja la conveniència de racionalitzar
i optimar els esforços econòmics i els esforços humans que amdues
comporten i exigeixen.
Lluny de tota competència, per tant, la sortida raonable hauria
d'apuntar cap a un projecte unitari que s'emmarqués sota la
denominació Biblioteca de Cinema de Catalunya Delmiro de Caralt,
que no miri tant el futur immediat com bàsicament el dia de demà.
No crec que toqui exposar ara i aquí aquest projecte, tot i que en
vida del Sr. Caralt n'havíem parlat i àdhuc havíem començat a
dibuixar sobre papers els seus trets més bàsics. De tota manera, una
coordinació seriosa i positiva entre amdues biblioteques és quelcom
ineludible i del tot necessària, com a mínim. I, en això, caldrà que hi
intervinguin a fons els responsables del Serveis de Biblioteques de la
Generalitat, i no els responsables del Servei de Cinematografia i
Videografia.
21
Arxiu dels Àudio-visuals
Amb aquesta denominació existeixen a l'edifici La Campana, a la
Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 184, de Barcelona, a tocar de
la Zona Franca, unes dependències que tenen cura d'emmagatzemar
majorment pellícules, paró també vídeos, no sols del patrimoni fílmic
català, sinó també d'altres procedències. A més del magatzem,
construït recentment de nova planta, hi ha els corresponents
laboratoris i serveis tècnics per al tractament de les pellícules
(restauració, rentat, muntatge, visionament, etc.).
L'arxiu no ha estat inaugurat oficialment, la qual cosa vol dir que
encara no disposa de tot el necessari tècnicament, si bé es treballa
en aquest sentit, malgrat patir de manca de pressupost suficient i de
personal tècnic capacitat per dur a terme totes les tasques pròpies
d'una filmoteca: recuperació, restauració, buidatge de cintes,
catalogació de films, etcétera.
Essent com és de Catalunya, la seva prioritat major de gestió
hauria de ser la recuperació de tot el patrimoni fílmic produït al país,
en especial del passat més que no del recent, ja que el present és
menys envitricollat d'aconseguir completar-lo. Aital priorat implica
manta gestió interior i esterior, ço vol dir, personal competent i diners
apamats, factors imprescindibles que avui no arriben ni a mínims.
Pel que fa a l'activitat coneguda per Filmoteca, aquesta es concre-
ta avui en la programació de cicles de films més o menys monogràfics,
quan no cau en una programació «de repertori» comercial, que
s'exhibeixen diàriament en una sala de Hogar que esta situada a la
travessera de Gracia, núm. 63, de Barcelona. Part de la seva
programació es recicla temporalment d'una manera itinerant per una
desena de poblacions de Catalunya, algunes sota la coordinació dels
serveis territorials de la Generalitat.
Els déficits de la Filmoteca són també evidents, no sols pel fet de
no disposar de sala pròpia i ben equipada, sinó parqué, en part,
depèn massa deis ingressos de taquilla, la qual cosa li fa programar
un material que no li correspon de vehicular i, en canvi, no pot acudir
a un material foraster que sí que hauria d'exhibir per obligació
conceptual. El fet de no haver-se donat encara d'alta de la FIAF
(Federació Internacional d'Arxius de Films) fa que hagi de dependre
fortament de la Filmoteca Española (Madrid).
La manca de recursos també es nota en el fet que quasi no edita
monografies ni opuscles sobre cicles que programa regularment.
22
Museus del cinema
Amb caràcter privat existeix a la població de Torroella de Fluvià(Alt Empordà) el Museu del Cinema Tomàs Mallol, que és un dels més
valuosos d'Europa pel que fa a aparells i ginys del periode pre-
cinematogräfic i del principi del cinematògraf. Disposa, en un annex,
també d'una gran col-lecció de màquines fotogràfiques, si bé no està
muntada tan acuradament i ordenada com la de cinema.
El fet que sigui privat, tot i que el Sr. Mallol l'ensenya a qui ho
sol-licita justificadament, planteja un problema de futur que, endegat
pel mateix propietari, encara no ha trobat una solució plausible. S'han
establert converses amb l'Ajuntament de Figueres i més tard amb la
Generalitat de Catalunya, però encara avui el més calent és a
l'aigüera, bé per manca de recursos o d'infrastructura adequada per
al seu trasllat a la capital de l'Alt Empordà, i convertir-se així en un
museu públic, 196 per manca de sensibilitat o per haver intervingut
interlocutors inadequats en les negociacions. Amb tot, l'esperança
subsisteix, i cal ésser optimistes si es produeix un diàleg seriös entre
els responsables de Museus de la Generalitat (no amb els responsa-
bles de Cinematografia), l'Ajuntament de Figueres i el Sr. Mallol.
També a Catalunya existeixen les seccions de Cinema, Televisió,
Vídeo i Fotografia del Museu Nacional de la Ciència i la Técnica de
Terrassa, de la Generalitat, que pel fet de formar part d'un de general
específic, tenen per missió aplegar sols aparells i documents
representatius, si és possible d'inventiva catalana, i no la totalitat del
fet técnico-industrial que cada secció comporta.
Tots dos museus mantenen una bona relació, i és possible que el
de Terrassa acabi tenint un paper decisori en el futur pel que fa a la
solució que es prengui sobre el del Sr. Mallol. Si més no, la bona
relació pot menar també a una collaboració efectiva del Sr. Mallol per
a l'enriquiment dels fons de Terrassa , ja que encara avui aquests no
són suficients i, a més, no seran visitables fins que s'enllesteixin les
obres de consolidació i reestructuració de l'edifici del Museu de
Terrassa.
Ensenyament
Breument. Entre les classes d'història del cinema que es donen a
la Universitat de Barcelona (Pedralbes) i a l'Autònoma (Bellaterra),
per no parlar del poc que es professa al Collegi Universitari de
23
Girona, o a Tarragona i a Lleida, més el que d'iniciativa privada es pot
donar per Catalunya a tall de curset, o a l'EMAV de Barcelona per a
FP, o als centres concertats de la Generalitat —instituts de la Verge
de la Mercè i de Sant Josep de Calassanç— per a segon cicle, ben bé
es pot dir que no passen de ser draps calents que no arriben a satisfer
gaire a ningú, i menys haurien de complaure els responsables
d'Ensenyament a Catalunya, i pel que fa a les universitats privades de
nova planta, tampoc veiem que s'hi hagin encaparrat gens de sortida.
Creiem, en resum, que ha arribat l'hora de deixar-nos de draps
calents —i ja fa massa temps que es va dient això en va—, i de passar
a plantejar a tots els nivells l'ensenyament dels àudio-visuals, i
encara més davant el que representen i el joc que ofereixen avui una
munió de ràdios, televisions i productores de cinema i vídeo com mai
no havíem tingut, incloent-hi estudis tècnics de tota mena.
Potser seria bo d'aprofitar aquesta jornada gironina per treure
unes conclusions i incloure-hi aquest «punt negre» de l'ensenyament
a Catalunya a tall de denúncia i sever toc d'atenció.
Nota final
Tot seguit ens ve a tomb concloure la nostra comunicació resumint
el que es desprèn de negatiu de l'anàlisi parcial que hem fet a l'entorn
del patrimoni cinematogràfic català, dient que les causes de tot plegat
estan, per nosaltres, en la inexistència d'un projecte de política
cultural cinematogràfica a Catalunya i per a Catalunya els anys
noranta.
Hi ha, és obvi, coses tangibles, activitats en curs, realitzacions
aconseguides al llarg de més temps del raonable, processos en
desenvolupament, idees que ballen, illusions que no es marceixen,
resistència i dissidència dins el sector a dojo. N'hi ha, en definitiva,
poc i mal repartit, perd el que no hi ha és un projecte global que ho
prevegi i ho abasti tot, dins uns termes lògics, que configuri una clara,
diàfana, sólida, apamada, consensuada, equilibrada i justa política
cultural cinematogràfica catalana.
Si la tinguéssim des de la Generalitat, la resta, desde les diputacions
fins als ajuntaments grans, des de les empreses privades fins a les
aportacions individuals patrimonials, lliscaria a pleret, amb bon tremp
i sense aquest cabal de dèficits i incoherències que en aquesta
comunicació hem intentat de posar de manifest.
24


El Patrimoni bíblio-hemerogràfic i documental dels àudio-visuals a Catalunya. El cinema

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert