Lahuerta, Juan José

Temes de Disseny

Revistes Catalanes amb Accés Obert

JTosrOSSI FURIOSO
Nota sobre la «Autobioçnfia
Científica» d'Aldo Rossi
JUAN JOSÉ LAHUERTA
Doctor Arquitecte. Professor de
«Temes de Disseny» de l'Escola
Elisava. Fundador i Coordinador
de C.R.C. —Galena d'Arquitec-
tura. Redactor de la revista «Ca-
rrers de la Ciutat». Professor del
Departament d'Història de l'Esco-
la d'Arquitectura.
En la seva Autobiografía Científica (1), Aldo Ros-
si cita Alberti en diverses ocasions. Però no és l'ar-
quitecte el qui l'interessa, sinó el distanciament que
es produeix entre aquest i la seva obra, un cop idea-
da. I tampoc no l'interessa la seva arquitectura com
a fet físic, construït, resolt, sinó l'instant en què, aban-
donada ja per la seva època, aquella pot ser compresa.
«Admirava l'obstinació d'Alberti, repetint, aRí-
mini i a Mantua, formes i espais de Roma, com si no
existís la història contemporània; de fet, ell treballa-
va científicament amb el material que li era només pos-
sible, l'únic que és a disposició de l'arquitecte. Fou
precisament visitant Sant Andreu de Mantua que vaig
tenir per primera vegada la sensació de la correspon-
dència que existeix entre el temps en el seu doble sen-
tit, l'amosfèric i el cronològic, i l'arquitectura; veia
com la boira penetrava a la basílica tal com sovint
m'agradava d'observar-la a la Gallería de Milan, com
quelcom d'imprevisible que modifica i altera, com la
llum i l'ombra, com les pedres polides i gastades pels
peus i les mans de les generacions humanes»2.
La boira que canvia i altera les coses és allò que
permet que Rossi vegi l'arquitectura: només un mo-
ment, el que la boira tarda a penetrar i a dissoldre's
en l'espai de la basílica, roman l'arquitectura en un
temps veritable. I és en aquest fugaç deteniment que
ha de ser vista i entesa.
De què ens parla, doncs, Rossi?
No és cap novetat contestar que només de records.
Però de records que de cap manera no són el mitjà
de lamentar-nos de les coses perdudes, passades, sinó
un fi: els records són alhora imatge de les coses i de
la possessió de les coses. Possessió, d'altra banda, in-
dividual, inalienable: aquesta és la condició de llur
absoluta privacitat. Els records constitueixen l'únic
material amb el qual Rossi, com Alberti, podrà con-
tar científicament la seva vida, perquè només té co-
neixement cert d'ells.
Quan Rossi mostra la seva admiració per l'Alberti
que ignora l'existència d'una història contemporània,
ens parla, precisament, de la inactualitat del que és
privat i del que això significa: Alberti, ens diu, pos-
seeix una idea, i és la seva obstinació a enfrontar-la
amb la realitat, a representar-la, allò que permet que
la seva figura existeixi com un pressentiment en ca-
dascun dels fragments, dels trossos, en què la idea,
contra l'instant, es trenca.
Entre les il·lustracions que Rossi ha escollit per
al seu llibre3, trobem dues belles imatges de Sant An-
dreu de Mantua. En una d'elles, la que li serveix de
frontispici, veiem la llum que entra per l'ull de bou
d'una de les capelles. Embolcats per la llum, els cas-
setons ens permeten endevinar l'existència de la vol-
ta. La fotografia elimina els colors, fa abstracte el que
Temes de Disseny. 1986/1. pp:ll7-m
1. L.B. Alberti, interior de
Sant Andreu de Mantua. (Il·lustra-
ció del llibre d'Aldo Rossi «Auto-
biografia científica»).
2. Aldo Rossi, planta del ce-
mentiri de Mòdena.
es veu: aquest fragment d'arquitectura representat sen-
se temps, aturat en l'instant, ha estat escollit per Rossi
per veure les formes de Roma que Alberti perseguí:
tot just suggerides, embolcades per la penombra. Una
volta que ens retorna, en el seu eco, els murmuris del
Panteó.
I també l'altra imatge és un fragment: una porta,
la base d'una pilastra, el primer terç estriat d'una al-
tra d'un ordre major. El coneixement de la història
permet que hi reconstruïm damunt, l'arc de triomf
ideal de què formen part; el seu sentiment, ens dirà
Rossi, ens deixa descobrir l'empremta de les genera-
cions humanes que han polit i gastat aquestes pedres
amb llur mans.
Més que mai sembla ara oportuna la frase de Mi-
guel de Unamuno: «Els sentiments són pensaments
en commoció». En aquesta frase, com en el paràgraf
citat de Rossi, allò pensat i allò sentit apareixen com
a formes independents d'un únic objecte, però en el
desig cadascuna és condició de l'altra4.
No és estrany que Rossi mostri en el seu llibre un
amor especial pel projecte del Cementiri de Mòdena.
Més que no en cap altre, el programa hi fou traçat
sobre un encadenament geomètric i simbòlic que l'ull
humà, incapaç de percebre'n simultàniament totes les
parts, no podria apreciar en la realitat. Però, preci-
sament per això, també l'arquitecte, millor que no en
cap altre, hi pogué preveure les asimetries, les correc-
cions que la vida introduiria en la seva construcció.
Correccions que no són, és clar, les que imposen els
problemes burocràtics, funcionals o especulatius, sinó
les que foren advertides en les desenes de dibuixos que,
abans d'iniciar-se l'obra, la idea d'aquesta originà.
Però quedem-nos, de moment, només amb els ex-
trems: d'una banda, les ja llunyanes làmines en les
quals Rossi presentà el 1971 el seu projecte; de l'al-
tra, la fàbrica que a Mòdena s'aixeca actualment. Po-
dríem dir: en les primeres s'exposa la solució univer-
sal; en la segona, una imatge particular.
I amb tot, de la mateixa manera que, com ja hem
vist, no hi ha cap lamentació del passat en els records
amb què Rossi construeix la seva memòria, tampoc
no hi ha aquí cap nostàlgia d'una abstracta perfecció
sobre la qual establir, jeràrquicament, la qualitat, el
valor de les seves pròpies imatges. I s'esdevé així, per-
què cadascuna d'aquestes, com cada record, ho és,
igualment, d'una idea concebuda per l'arquitecte en
el seu pensament i enfrontada després, conscientment,
a una matèria, a un temps, a una tècnica, concrets,
i per això sempre diferents.
Allò pensat i allò sentit, l'universal i el particu-
lar, l'ordre i el desordre, cal que siguin sempre, per
tant, les figures d'una representació ja prevista per
l'autor que aquestes executen davant dels nostres ulls.
Cadascuna és la interpretació acabada, independent,
de la seva idea. Una interpretació, doncs, aliena a l'es-
pectador: l'obra serà vista i entesa per aquest en un
sol gest intel·ligent, instantani, que no podrà influir
damunt d'aquella, sinó simplement acceptar-la o
rebutjar-la.
En un paràgraf que es repeteix diverses vegades
literalment tot al llarg del text i que Rossi ha elegit
com a pòrtic del llibre, ell es fa una pregunta i hi dóna
la resposta.
«A què podria aspirar en el meu ofici?
Veritablement a poques coses, perquè els grans
fets han prescrit històricament»^
Però, quin és l'ofici de Rossi i de quina història
ens parla? Després del que s'ha dit, serà fàcil saber-
ho. I més, si recordem el model clàssic en què la dua-
litat essencial de Rossi revela la seva innocència: fou,
en efecte, Aristòtil, el qui, en la seva Poètica, va fer
una clara distinció entre l'ofici de poeta i el d'histo-
riador. La diferència, ens diu, no radica en el fet que
l'un escriu en vers i l'altre en prosa, sinó en la circums-
tància que, mentre el segon conta les coses tal com
s'esdevingueren, el primer ens diu haurien d'haver es-
tat. I no són el ver i el versemblant, el que és i el que
podria ser, les dues categories en què Rossi, com a
autor, disposa els esdeveniments?
La veritat és, com a mínim, doble: tenint cons-
ciència d'això, queden desencantades de llur aparent
aflicció les preguntes i les respostes de Rossi. Perquè
si hem dit que les figures de la representació són, en
la seva conclusió necessària, alienes a l'espectador,
també seran alienes a l'autor, un cop dites: la inac-
tualitat de l'univers privat en què, com els records,
immediatament es col·loquen, fa desaparèixer la ne-
cessitat d'elegir-les.
Què ens diu, al capdavall, Rossi?
Que totes les seves interpretacions són diferents.
Només amb aquest lúcid coneixement l'arquitecte po-
drà allunyar-se, tal com ho va fer Ariosto, d'aquella
tristesa que tants senten quan veuen créixer en llur in-
terior la desconfiança respecte a les virtuts dels herois:
«Non si pietoso Enea, né forte Achule
fu, come è fama, né si fiero Ettore.
Non fu si santo né benigno Augusto
come la tuba di Virgilio suona.
Nessun sapria se Nerón fosse ingiusto,
né sua fama saria forse men buona,
avesse avuto a terra e del nimici,
se gli scrittor sapea tenersi amici.
Omero Agamennòn vittorioso,
efe'i Troian parer vili ed inerti;
e che Penelopea f ida al suo sposo
3. Aldo Rossi, El joc de Toca
(variacions sobre el projecte de ce-
mentiri a Mòdena).
4. Aldo Rossi, El laberint (va-
riacions sobre el projecte de ce-
mentiri a Mòdena).
dai Prochi mille oltraggi avea sofferti.
E se tu vuoi che'I ver non ti sia ascoso,
tu t ta al contrario l'istoria convertí:
che i Greci rotti, e che Trola vittrice,
e che Penelopea fu meretrice»6.
Qui hem de creure, els historiadors o els poetes?
Aquesta és la pregunta que provoca l'ullet maliciós
que Ariosto fa a la fama. A la història de la seva vida,
Rossi la contesta amb un somriure finament diabò-
lic: «Tots dos, per separat».
Referències
1. Aldo Rossi, Autobiografia científica, Ed. Gus-
tavo Gili.S.A. Barcelona. 1984.
2. Id. p. 10.
3. Id. pp. 8 i 67. Les fotografies són de Gianni
Braghieri.
_17J 4. He tractat el tema en el meu Personajes de A Ido
//(/ Rossi, «Carrer de la Ciutat», num. 12, Barcelona, oc-
tubre, 1980.
5. Rossi, op. cit. p. 7.
6. Ludovico Ariosto, Orlando Furioso, XXXV,
25, 26 i 27.


Rossi Furioso. Nota sobre la "Autobiografia Científica" d'Aldo Rossi

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert