Riambau i Möller, Esteve

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LES ACTIVITATS PERIODÍSTIQUES
D'ORSON WELLES
ESTEVE RIAMBAU I MÖLLER
«Estimat Wheeler, vostè posi els poemes en prosa i jo posaré la guerra.»
Així respon el personatge de Charles Foster Kane al corresponsal del diari
Inquire destacat a Cuba com a réplica a un irònic telegrama en el qual el
periodista afirma:
Menjar meravellós, dones boniques. Stop. Podria enviar-li poemes en
prosa sobre el paisatge però no em sembla correcte gastar així els seus
diners. Stop. No hi ha guerra a Cuba. Signat: Wheeler.
Orson Welles sabia perfectament de qué parlava quan va escriure, va
planificar i va interpretar aquesta seqüència de Citizen Kane. No únicament
parodiava l'estil que caracteritzava William Randolph Hearst, el gran mag-
nat de la premsa nord-americana d'aquell temps, sinó que el mateix cineasta
havia mantingut contactes personals amb el món del periodisme en uns
quants mitjans. Conjuntament amb el teatre, la ràdio, la literatura o la
televisió, el món de la premsa va ser un altre dels pilars després aglutinats
per Orson Welles en la seva obra cinematogràfica.
Abans d'esdevenir una celebritat del teatre de Nova York, el futur
realitzador va fer un dels seus primers passos professionals a la ràdio,
concretament com a membre de la companyia de repertori de The March of
Time. Les emissions d'aquest programa informatiu de la NBC, que incloïa
dramatitzacions de noticies periodístiques, havien començat el 1931 i
Welles va incorporar-s'hi quatre anys després en el context d'una nómina de
futures celebritats del món de l'espectacle que posaven veu a alguns
personatges famosos: Art Carney donava vida a Franklin D. Roosevelt,
Agnes Moorehead o Jeanette Nolan, a la primera dama del país; Ted de
Corsia, a Benito Mussolini; o Edwin Jerome a Josif Stalin i Haile Selassie.'
1. F. BUXTON i B. OWEN, The Big Broadcast 1920-1950, Nova York, Viking, 1972, p.153.
53
A causa de l'absència de crèdits específics per a cada programa, resulta
difícil precisar quines figures polítiques o culturals del moment van ser
interpretades per la portentosa veu de Welles des de la seva incorporació
el 1935. El seu testimoniatge únicament precisa que va començar «com un
actor ocasional perquè tenien una companyia estable de repartiment, però
finalment vaig arribar a pertànyer al seu nucli». 2 Tanmateix, una consulta de
les emissions d'aquest programa catalogades al Museum of Television &
Radio de Nova York en les quals la veu de Welles ha estat identificada aporta
algunes pistes interessants. Segons aquest banc de dades, el futur realit-
zador havia interpretat Lord Chancellor de George VI, Haile Selassie, un
soldat francés amnèsic, uns quants actors de Hollywood o Sigmund Freud.3
Les correspondències no deixen de ser curioses, però crida especial-
ment l'atenció la seva assídua presencia en emissions consagrades a
temes relatius a la Guerra Civil espanyola. Welles havia visitat Sevilla la
primavera del 1933 i, quatre anys després, en plena Guerra Civil, llegia el
text escrit per Ernest Hemingway per a la primera versió de la banda sono-
ra del documental Spanish Earth, dirigit per Joris Ivens. Des del gener
del 1938, la presencia del conflicte bél . lic a The March of Time es va inten-
sificar i Welles apareixia sistemàticament en emissions que dramatitzaven
la rendició de soldats franquistes en un convent de Terol (13.1.1938),
l'explosió de municions republicanes emmagatzemades al metro de Madrid
com a conseqüència de l'atemptat d'uns agents franquistes (20.1.1938) o la
denúncia dels bombardeigs aeris sobre Barcelona (24.3.1938).
Resulta particularment interessant el programa de110 de febrer de 1938,
amb la crònica de l'enfonsament d'un vaixell en el qual viatgen un oficial
republicà i la seva esposa. El causant ha estat un submarí rebel i, a
continuació, se sent la hipotètica veu de Franco que amenace, en un anglès
macarrònic, que «els submanins sota el meu comandament atacaran sense
reserves». El dictador reaparegué en l'emissió del 17 de marc de 1938, en
la qual es denunciava la passivitat de Franca davant la massiva implicació
d'Alemanya, però no hi ha proves suficients per a afirmar que era el mateix
Welles qui va prestar la veu al Generalísimo.
En un terreny estrictament artístic, el futur cineasta va extreure diversos
aprenentatges del seu pas de The March of Time. La paròdia del seu estil
és present al noticiari cinematogràfic que sintetitza la biografia del prota-
gonista de Citizen Kane i fa pas a la investigació d'un periodista sobre el
2.Orson Welles a P. BOGDANOVICH, This is Orson Welles, Nova York, Harper & Collins,
1992, p. 74.
3. Les dates d'emissió són reproduïdes a E. RIAMBAU, Orson Welles. Una España inmortal,
Valencia/Madrid, Filmoteca Valenciana / Filmoteca Española, 1993, p.156.
54
significat de la paraula «rosebud». Bona part dels actors de la companyia
habitual de Welles —Agnes Moorehead, Martin Gabel o Everett Sloane-
havien estat reclutats entre la trouppe de The March of Time, i resulta
significativa la tardana repesca de Jeanette Nolan per a interpretar Lady
Macbeth en la seva versió cinematográfica del clàssic de Wiliam Shake-
speare. El fet que els actors d'aquest film parlessin un impostat accent
escocés atorga un valor especial a les lliçons de vocalització i modulació
apreses en aquell programa rediofónic.
Després d'abandonar The March of Time, l'activitat radiofónica de
Welles li va concedir el seu passaport definitiu a la celebritat amb una
emissió de The War of the Worlds (CBS, 3.10.1938), que no ignorava els
recursos periodístics necessaris per a convertir el relat de H. G. Wells en un
crescendo informatiu que narrava una hipotética destrucció del món a les
mans dels marcians. Però la técnica de Welles i dels seus guionistes també
posava en evidència l'habilitat per a incidir en una audiència especialment
sensibilitzada pel temor d'una possible expansió del nazisme per mitjà d'un
programa fet a la mida de les especificitats del medi. 4 L'estratègia de Welles
únicament tenia sentit a la ràdio, un mitjà que «és com el cinema mut, en
blanc i negre; no té més que dues dimensions o potser només una. Això
força l'atenció del públic; resulta impossible seguir una història a través de
la ràdio sense parar-hi atenció».5
Malgrat la popularitat derivada d'aquesta emissió i el seu salt a Holly-
wood, Welles no va deixar de banda els compromisos polítics ni l'activitat
periodística manifestada mitjançant la ràdio —el 26 de gener de 1944, en
presència de Groucho Marx com a convidat del primer programa de
The Orson Welles Almanac (CBS), va evocar el cinquè aniversari de la
rendició de Barcelona amb gran disgust dels seus patrocinadors— i també
unes guantes col•aboracions a la premsa escrita. 6 Entre el 1942 i el 1945 va
publicar textos a la revista Farmer's Almanac i a partir del 1943 va iniciar
contactes esporàdics amb el diari The New York Post, que s'intensificaren
entre el 23 d'abril de 1945 i el 6 de juny de 1945 amb la columna periódica
inicialment titulada «Orson Welles' Almanac» i posteriorment rebatejada
«Orson Welles' Today» des del final de la Segona Guerra Mundial fins al
novembre d'aquell any. Per iniciativa de Louis Dolivet —un exiliat romanès
que posteriorment reaparegué en la vida de Welles com a productor de
Mister Arkadin— , entre el 1943 i el 1945 també va publicar alguns articles
4. H. CANTRIL, La invasión desde Marte. Estudio de la psicología de/pánico, Madrid, Revista
de Occidente, 1942.
5. Entrevista a Orson Welles d'A. BERGALA i J. NARBONI, Cahiers du Cinema, hors-série,
núm. 12, 1982, p. 68.
6. Cf. E. RIAMBAU, Orson Welles..., p.192-193.
55
a la revista Free World amb un ampli espectre temàtic però un substrat
gairebé comú, basat en ‹<la necessitat de perpetuar la legislació social del
New Deal i la necessitat de traslladar la victòria aliada sobre Alemanya a una
democràcia mundial».7
La retribució d'aquestes col•aboracions signades per l'autor de Citizen
Kane era gairebé simbólica —quaranta dòlars la setmana—, però permetia
al cineasta mantenir un feed back constant amb la realitat. Des d'aquestes
tribunes, Welles defensava Frank Sinatra —padrí d'una de les seves filles—
dels atacs de la premsa de Hearst, criticava Jack Benny per no haver
contractat cap actor negre en el seu xou bèl . lic i acusava Noel Coward de
la perpetuació d'una anacrónica escola pública britànica. Però, per damunt
de tot, utilitzava Roosevelt com a referència constant. El canvi de nom de
la seva columna a The New Yorkva coincidir amb la reelecció del president
pocs dies després, el cineasta blasmava per escrit algunes reflexions
sobre aquesta experiència («Triumph of Liberalism», Free World, novem-
bre de 1944).
La intensa activitat desenvolupada a Amèrica Llatina tant en l'àmbit
professional —It's All True— com en el polític —Nelson Rockefeller va
designar Welles un dels ambaixadors de bona voluntat destinats a frenar la
penetració del nazisme— també va tenir les seves repercussions a la 1-Mio
i a la premsa. En el primer cas, el suport de programes de la sähe Cavalcade
of America (CBS), com Thunder of the Hills (28.9.1942) o Admiral of the
Open Sea (13.10.1942), era aparentment dramàtic. Per?) les implicacions
polítiques d'unes analogies establertes entre Benito Juárez i Abraham
Lincoln —a partir d'un guió signat per Arthur Miller— o la comparació de
l'escepticisme que dominava la tripulació de Colom amb la derrota dels nazis
pels americans eren notables. Palarlelament, els seus articles sobre política
de bon veïnatge a Bolivia (Free World, marc de 1944) o el titulat «Democracy
in Latin America» (Free World, abril de 1944) també resultaven eloqüents.
Malgrat les múltiples dificultats professionals que van impulsar Welles a
abandonar els Estats Units durant el maccarthysme per trobar refugi en un
laberíntic periple europeu, mai no va abandonar les seves conviccions
polítiques ni la necessitat d'expressar-les públicament. Domesticat per
l'estricta dependència económica que mantenia de la publicitat o de di-
verses emissions televisives en les quals venia una imatge tópica de bon
vivant, el Welles inconformista utilitzava uns altres canals minoritaris per a
posar en evidència un tarannà permanentment rebel i polèmic.
7. J. NAREMORE, The Magic World of Orson Welles, Dallas, Southern Methodist Univer-
sity Press, 1989, p.113.
56
Combatiu, inconformista i contradictori, però eternament lúcid i incisiu, el
realitzador escrivia setze anys abans del Maig del 1968:
Ja és tard per a les barricades, que han caigut sobre els nostres caps
o s'han enfonsat sota els nostres peus. La revolució també s'ha convertit en
un sistema. [...] I per qué val la pena combatre? Per una senyera? Per una
classe? Per una idea? Per un sistema? No, per l'home, amb la seva veritat
i complexitat, i per la seva manca de límits. L'única cosa per la qual val la
pena combatre és aquella que gairebé no és possible defensar: el simple
do de l'elecció, el sagrat deure de la iniciativa» [ «La jeunesse décidera»,
La Démocratie Combatante, desembre de 1952].
Alguns articles 8 en els quals denunciava la supervivència del nazisme a
l'Alemanya de postguerra van tenir unes conseqüències directes sobre la
seva trajectòria cinematogràfica. L'estrena de Prince of Foxes (1948), un
film dirigit per Henry King que ell protagonitzava, va ser boicotejada per unes
guantes sales del país i, quan el maig del 1954 Welles va aterrar a Munic per
finalitzar el rodatge de MisterArkadin, els seus col . laboradors tenien ordres
estrictes de no divulgar el seu nom a fi d'evitar represàlies.
Amb els seus films va posar sempre en evidécia la fascinació del poder
i la demolició d'aquells qui s'hi corrompen. El totpoderós Kane, Macbeth,
l'ambiciós Gregory Arkadin, l'inspector Hank Quintan o el jove príncep Hai
quan arriba al tron pertanyen a aquesta galeria de tirans defenestrats que
han elevat Welles fins a l'Olimp dels grans realitzadors de la història del
cinema. Això no obstant, un qualificatiu que honoraria bona part dels al-
tres cineastes que l'acompanyen en aquest indret privilegiat desvirtua
l'autor de Campanadas a medianoche / Chimes at Midnight de la seva veri-
table dimensió d'artista polifacètic, gairebé multimediátic.
Únicament per la seva activitat radiofònica o teatral ja hauria passat a la
història, però també és just que se li reconegui un poc conegut vessant
periodístic desenvolupat en plena sintonia amb els seus ideals liberals i amb
uns mètodes de treball basats en l'eficàcia. No debades, quan un jove
periodista radiofònic pregunta a Charles Foster Kane si està content de
tornar al seu país, el personatge interpretat per Orson Welles respon:
«Sempre m'alegro de tornar. Soc americà. Alguna cosa més? Afanyi's, jove;
quan jo era reporter, feia les preguntes amb més rapidesa!»
8. « Berlin, année cinguante » , France-Dimanche, núm. 214, 1950; o « Thoughts on Ger-
many » , The Fortnightly, Londres, març 1951.
57


Les activitats periodístiques d'Orson Welles

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert