Anguera Nolla, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

preníem massa seriosament, penso. I
sabíem perfectament que res no valia
la pena per a prendres tan seriosa-
nien.t. Si de •cas, lamor, la vida, un
núvol vagarós i coses aixi. Res més.
Aqu.ella era la nostra única veritat, si
és que mai nha existit una, de v.eritat
veritable. Lúnica, tan trista i tan cò-
inica, tan efímcra corn una bombolla
de sabó.
Amàlia tenia els cabells rossos, no
falla. No ben •bé fins als talons, •però
tant se val. Era ella i no •era ningú.
I amb això nhi havia prou, com en
tot. Si pensava que els guerrillers eren
dins els seus porus sanguinolents, em
venien uns desigs prematernals .dobli-
gar-los a sortir, a fer alguna cosa, a fer
veure que es movien, si rnés 110. Però
rnai no gosava. Tenia por que ern pe-
lessin i Vladimir ho guipava tot amb
una atenció so•spitosa. Ern sentia al da-
munt Ia por. Por de cridar Eunucs!
Eunucs •de merda! i fàstic •de veure
tanta gent treure el fetge per la boca,
les vint-i-vuit hores del •dia, ignorant
lue Ronald •cercava ei n.irvana. Por
i f.àsti.c •que tothorn anés restret de
vida, que nin.gú •no s•aturés mai a
coinptar estels. Però tant se val. Mhau-
ria agradat, aleshores, que tothom fo.s
capaç de •copsar Iespe .ctacle primi.ti.u,
s.ensacional, duna davallada solar en-
tre flarnes. Una taca monstruosa cor-
seca eI món: ja no hi ha res per a es-
tiar: •u.n ca.pvespre, el cel color de
taxi, •uns pits a rnig camí, i tot blau,
serenament blau i tu.r.gent, enfosquint-
se com •un camaleó, •gris, negre, silen-
ci, com e1 fum •del sà•ndal i la flaire
de lherba prohibid•a. Però tant se val.
Gairebé oblidava que avui fa un dia
gris i que tinc feina, i que n•o hi ha
vaga de res, amic V•ladimir, i que Ro-
nald és .un ninot de •drap... Gairebé
oblidava que tot plegat és tan efímer,
tan vulgar com una bombo•lla de sabó.
LA MISSIO
DE LART
LITERARI
PERE ANGUERA NOLLA
Segons els rnanuals a 1bast,e1 mo-
d•ernisme •és lépoca de lart p .er lart.
Sortosarnent, i això no és cap menys-
pr.eu pel rnodernisme, ja que és fo•rça
discutible lafirmcaió, •el lema és ja
història. E1 probleina és greu i a nivell
primari. ¿Quina •és realment Ia missió
de lartista, la de crear formes belles
o la de burxar les conscincies? La
solució podria situar-se en un t•erme
rnig. Es a dir burxar amb bellesa.
A 1Alrnanaque literario 1935, que
publicava entre altr•es Guillermo de
Torre, hi anà una enquesta a diversos
autors de primera, s.egona i tercera fila
dallò més interessant. CaI remarcar,
abans de res, lany de la publicació.
E1 país està a la vora duna de les més
grans crisis de la seva història con-
temporània i els autors, és clar, lhan
de copsar.
Una de les pr•eguntes deia: Cree
usted que la Iiteratura y e1 arte en
general deben •mantenerse al •margen
de las inquietudes sociales de nuestro
tiempo? Les respostes indiquen en
general un estat dincitació.
Pio Baroja diu, per exernple: De
ningún modo. E1 que un escritor se
limite a cantar únicamente Ia ernoción
de una flor o de un pajarillo no me
parece digno de un escritor. Les-
querp don Pío, (don Impío li di•gué
un capellà posat a crític literari), troba
si més no una excusa per a qui canti 1•a
joia de la natura; el que no considera
vàlid •és que ho faci únicamente,
deixant entendre que si ho comparteix
amb altra rnena de literatura és licit.
Baroja és un prosista sec •encara que
de tant en tant tinguin els seus escrits
una onada sentimental, corn quan can-
ta la nostàlgia dels vells acordions;
potser és per això que deixa una es-
cletxa per a Ia lírica.
Es precisament un poeta, i dels cle
Ia generació del 27, dels del grup ano-
m•enat de la poesia pura, Pedro Sa-
linas, qui traura tota esperança. Diu:
No sé si la literatura y el arte •deben
mantenerse al margen de las inquie-
tudes sociales. Lo que creo es que no
pueden. Per ell el dilema no existeix
i •està solucionat contra el bell lema
d•e lart per lart.
Contestant una altra pregunta en-
cara és més violent, •més tallant. O
bi•en estima que el escritor y el artista
están obligados a tomar •partidos des-
de sus o•bras? I •ell, Pedro Salinas,
respon: Todo escritor o artista toma
partido desde su obra, a menos que
ésta no exista. E1 supòsit •és molt dur
i clar. Lobra ha désser viva, ha de
prendre partit si no és inútil, com si
no existís.
Es •precisament un altre poeta, Ga-
briel C•elaya, qui ens dóna la més im-
portant i colpid•ora no•ció del que ha
de fer la poesia i lart en •general, de
quina és la seva missió:
Poesía para el pobre, poesía nece-
como el pan de cada día,	 [ saria
nuestros cantares no pueden ser sin
[pecado un adorno
maldigo la poesía concebida como
[un lujo
cultural por los neutrales
que, lavóndose las manos se desentien
[den y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma
{partido,
partido hasta mancharse.
tal es mi poesía: Poesía-herramienta.
No es un bello producto. No es un
[fruto perfecto.
Son gritos en el cielo y en la tierra
[sOfl actos.
I això és i ha désser lauténtica lite-
ratura, malgrat que Juan Ramón Ji-
ménez d•ediqués el seus llibres: Siem-
pre a Ia minoría.
- Ponç Granoilers al Centre de Lectura.
Els seus olis foren exposats del 12 al
21 de novembre.
- Lescola dart Magda Nogués exposa
a la Caixa dEstalvis de la plaça del
Prim. Del 4 al 14 de novembre.
- Gonzalo Lindín a la Galeria La Ram-
bla, de Tarragona.
- Gravats de lescola-taller dart, de Tar-
ragona, dirigida per Ramon Ferran.
- GaudF al Col-legi dArquitectes. Lex-
posició intenta revalorar Gaudí dins la
seva época. A lentrada, la seva figura
monumental en cartó l plàstic; als vi-
dres, cartells al-lusius a la desfeta de
lobra de Gaudí.


La missió de l'art literari

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert