Nogués, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

secció excursionista 
E 1 gener passat u s  p resen t i ve rn  l a  so r t i da  c o n j u n t a  a m b  e l  CEC d e  Barcelo-  na; e n  aquesta ocasió v o l e m  presentar-vos l a  so r t i da  p rog ramada  p e r  a l  diu- menge  26, q u e  c o m p l e t a r i  les dues sort ides con juntes  q u e  ens han aplegat 
un COD m é s  a l'estirnat Mon tsan t .  U s  o f e r i m  t a m b é  un ar t ic le  sobre  l ' iudio-v isual  
q u e  him p r o g r a m a t  p e r  al p r o p e r  d i a  16. 
C) 
- 
Baixa - 
a, 
u 
E I proper 26 de marc toma- rem a sortir amb els com 
panys del Centre Excursio- 
nista de Catalunya. Anirem al 
Montsant, més o menys a la 
mateixa zona que la vegada ante 
rior, pero per dos graus diferents. 
Sortirem de la carretera del Prio- 
rat i anirem cap al mas Tancat. 
Aquesta finca fou dedicada pels 
monjos de Escaladei a horta per 
al seu proveiinent; era important i 
habitualment hi treballaven una 
seixantena de persones, i com tot 
el que fa referencia a Escaladei 
fou abandonada. Fa pocs anys va 
Anar al Sahara 
A nar al Sahara ha estat una de les grans passions de la 
nostra vida. Fou un dia de 
novembre de i'any 1977 que sen 
tirem per primera vegada, duna 
forma directa, parlar del desert; 
palplantats en una cantonada 
qualsevol de Reus, en Joan ens 
explicava el seu darrer viatge: 
havia anat amb un R-5 a Algeria i 
havia vist el desert. Qui més qui 
menys de nosaitres havia estat al 
Marroc i havia fet la ruta que va de 
Ouarzazate a Ksar-es Souk 
(actualment Er-Rachidia) i en tor- 
nar parlavem dels oasis, les pal- 
meres i les postes de sol; pero 
ara, a I'escoltar aquelles descrip 
cions, tots intuíem que allo era 
una aitra cosa: els noms sonaven 
com a més misteriosos: Ghar- 
daYa, El-Goléa, InSalah, i de la 
seva gent ens deien que eren 
estranys, que et miraven amb uns 
ulls negres i penetrants, amagats 
darrera un turbant que els tapava 
quasi tota la cara, els homes!, i 
que en canvi les dones oferien 
impúdicament el seu rostre a 
totes les mirades, i que somreien 
i es mostraven amables amb 
I'home blanc; havien vist per pri- 
mera vegada els tuaregs. 
A quell dia ens pica un mos- quit més persistent que el 
de la malaria: la curiosiiat 
per anar al desert. D'aquell primer 
viatge en sortiren varies experien- 
cies; la primera, la necessitat de 
ser comprada pel nostre consoci, 
el Sr. Deifí Duch, que la restaura i 
dedica les terres al conreu de la 
vinya; a la masia instalala un celler 
que té la denominació d'origen 
del Priorat, esperem tenir ocasió 
de visitar-la. En endinsarem a la 
muntanya i pujarem pel grau del 
Pi, un pas obert a la roca, que ens 
permetra pujar dalt del pla del 
mas Deu. Passarem pel coll de la 
Guixera, i mentre podrem con- 
templar tot el Priorat historic. 
Continuarem i anirem a trobar el 
grau dels Bous, o del Cargol, un 
grau que a trossos encara con- 
serva i'empedrat i sembla que era 
pas habitual de comunicació 
entre els pobles de la Vilella i Mar- 
galef o la Bisbal; ara és en desús. 
Gairebé al final arribarem a la peti- 
ta font del Racó, o de les Olletes. 
Per anar-hi cal passar per un 
estret corriol arran de cingles i 
s'ha de tornar pel mateix lloc. La 
gent del país diu que cal fer soroll 
per si de cas a la font hi hagués 
algun porc senglar abeurant, ja 
que no fora gaire oporhj trobar-ne 
algun de cara. Ja quasi al pla arri- 
barem a la Vilella Baixa, un petit 
poble digne de visitar. 
tenir un vehicle apropiat, és a dir, 
un tot terreny. En aquells anys 
practicament els únics vehicles 
d'aquest tipus eren els Land 
Rovers; i així és que ens n'afanya- 
rem un de segona ma i I'any 
1979, en Joan, en Juanito i la Car- 
me feren una volta de més de 
trenta dies i de 14.000 Km tra- 
vessant per primer cop tot el 
Sahara i arribant fins a IIAfrica 
negra. Quan veiérem les diaposii- 
ves d'aquells grans espais 
oberts, d'aquells immensos mars 
de dunes, de la gent que hi habi- 
tava, i, sobretot, quan els nostres 
amics ens intentaven transmetre 
les sensacions que allí els 
envalen: el silenci, la petitesa 
humana, la soledat) encara ens 
enfebrarem més en aquella deria. 
D 'aquí en endavant quasi bé cada any pels volts de qual- 
sevol dia de final d'estiu, 
després d'un sopar dels que 
feiem habitualment, algú deixava 
caure enmig dels cafes i les 
copes el Michelin-153 acompa- 
nyat de la invariable pregunta: On 
anem enguany? Any rera any 
s'ana convertint en un ritual la pre 
paracio del viatge que s'anava 
fent més neguitosa a mesura que 
s'apropava el mes de desembre: 
empaquetar peces de recanvi 
dels Land Rovers, ara ja nous i 
equipats, eines, menjar, medeci- 
nes, aconseguir visats, vacunar- 
se, documentació especial per 
nar al Sahara ha 
estat una de les 
grans passions 
de la nostra 
vida. Fou el 
novembre de 
1977 que 
sentírem per 
primera vegada 
parlar del desert 
passar duanes amb el vehicle, 
etc., en fi pensar en tots aquells 
detalls per anar a un lloc on no hi 
ha res. Quantes vegades no ens 
hem male'it per haver oblidat 
aquell estri insignificant que alla 
baix esdevé vital, com un simple 
tallaungles! 
A poc a poc els indrets del Sahara i del Sahel esdevik 
gueren familiars, tant en les 
nostres converses com quan els 
retrobavem de nou en una altra 
expedició. Imatges i sensacions 
que són encara tan vives com el 
primer dia: els carrers de Tmang- 
hasset amb els seus tamarits i 
tuaregs coronats amb els xexes 
de més de 5 metres; I'alegria de 
veure les primeres cases de Dja- 
net, quan no sabies si havies aga- 
fat la bona pista per arribar-hi; 
I'aire xafogós i gris que envolta la 
decadencia de la que fou, en un 
altre temps, la rica i culta ciutat 
de Toumbouctu, avui mig colgada 
per la sorra; les pintures dels 
petris massissos del Tassili; els 
mil-lenaris xiprers de la vall de 
Tamrit; I'esferei'dora soledat del 
Bidó v; I'esvalot amb que fenvol- 
ten els nens de Tessalit oferint-te 
temptadores cerveses, després 
d'haver travessat el Tanezrouft; 
les al-lucinants discoteques i res- 
taurants de Gao; I'olorosa, sono- 
ra i acolorida vida al voltant del riu 
Niger, la recerca d'elefants per 
les seves ribes; el silenci de les 
nits saharianes, on el senzill frec 
del dit gros del peu contra el sac 
de dormir produeix una fressa 
increible; la soledat i la mirada 
trista dels nens de Fachi, Bilma i 
Dirkou; I'amable sornegueria de 
Jerome (I'únic subministrador de 
gasoil enmig del Teneré). 
A I Teneré, hi anarem per prii mera vegada I'any 1989. 
Fou una fita important. I1 
faut faire attention, ens van dir els 
gendarmes d'Agadez, Ca c'est le 
desert! Efectivament allo és el 
desert; la resposta invariable a 
qui pregunta q d  hi ha al Tenere 
esdevé sempre la mateixa: res. 
Pero aixo no és exactament cert: 
a fora, al teu voltant, si que 
només hi ha sorra, immenses 
dunes de sorra que formen intrin 
cades valls d'on només el guia 
que facompanya en sap sortir; 
pero al Tenere hi ha tot allo que 
hom no pot explicar i que sent 
quan va al desert: hi ets tu mateix, 
els teus amics que no han pogut 
venir, el sentiment de la bellesa 
absoluta acompanyada de la sole 
dat total. Dificilment hom oblida 
una nit al Tenere, al costat d'un 
petit foc fet amb un menat de 
branquillons recollits al llarg de 
tot el dia, ajaseat de cara al cel 
contemplant la infinita quantita 
d'estels que I'habiten. 
vol dels moderns estats que 
actualment els acullen, sigui Mali, 
Algbia o Niger. 
Farts d'aquesta situació havien ini- 
ciat una revolta en la qual es 
mesclaven llurs ancestrals habi i  
de guerrers i bandi. Travessar 
la zona fronterera entre Algeria 
Niger i Mali havia esdevingut alta- 
ment perillós, i més d'un estran 
ger ja hi havia perdut el vehicle i 
fins i tot la vida. Així, la policia 
nigeriana de fronteres féu conei 
xer la quarantena de vehicles que 
s'havien aplegat a Fort Assamak- 
ka (frontera entre Niger i Algeria). 
Quedaven només 550 Km fins a 
Agadez, base de totes les expe 
dicions al Tenere. Justament eren 
els més facils de recórrer i, mig 
protegits per la policia i mig 
emparats en la seguretat d'un 
grup prou nombrós, s'hi aventura- 
ren. La resta del viatge fou, pero, 
un neguit constant de notícies 
confoses que cada cop esdeve 
nien més alarmants. El projecte 
era travessar el Tenere en direc- 
ció nord i sortir per Djanet (Alge 
rial. En Jerome, al qual calia visi¡ 
L a darrera expedició al Sahara fou precisament al 
Tenere, durant el mes de 
gener de 1992. Corrien altres 
temps. A Algeria acabava df 
guanyar les eleccions el FIS. Aixl 
va provocar una gran por en el! 
estaments que fins aleshore: 
havien gaudit del poder en aquel 
país i el govern encara vigent vi 
anulalar la segona volta. No obs 
tant aixo, I'ambient era encari 
tranquil i el FIS presentava una 
cara amable i acollidora els nos- 
tres amics van ser allotjats en una 
escola coranica i farcits d'aten- 
cions- molt lluny de la que li hem 
conegut posteriorment. Els veri- 
tables problemes estaven en el 
sud, en aquell Sahara profund 
que mantes vegades havíem 
recorregut. Els seus amos i sen 
yors, els tuareg, desposseiZs ja 
feia anys de la seva senyoria i, 
sobretot, privats de la seva base 
economica, el comerc caravaner, 
havien esdevingut uns marginats i 
el darrer esglaó etnic de qualse 
tar obligatoriament per fer com- 
bustible, els assenyah assenya- 
dament el camí a I'oasi de Dirkou 
i indicant amb el seu índex el cel 
digué: L'avion. Cest I'unique pos- 
sibilite. Els vehicles arribaren 
quatre mesos més tard via mat+ 
tuals, ha fe t  un vídeo 
d'aquesta aventura. Si el voleu 
veure nomes us cal passar per la 
sala d'actes el properdia 16 a I& \? + 
, ^ A . .  
JORDI NOGVÉ~ 


Anar al Sahara

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert